“Arte” a l’Orfeó Maonès

mayo 6th, 2018

El 1994 s’estrenava al Teatre dels Camps Elisis de París l’obra Art, escrita per la dramaturga jueva nascuda a França Yasmina Reza i produïda per Sean Connery. L’èxit va ser absolut i des de llavors s’ha representat a nombrosos escenaris i s’ha traduït a vint-i-cinc idiomes. El 1998 va rebre el premi Tonny Award i l’any 2000 Yasmina Reza va rebre el Gran Premi del Teatre concedit per l’Acadèmia Francesa.

Els pròxims dies 18, 19 i 20 de maig la companyia liderada per Juan Cubas portarà a Menorca aquest text en una gira per l’illa que s’inicia a l’Orfeó Maonès. Javier Espín, Javier García i el mateix Juan Cubas interpreten els tres personatges que veuen perillar la seva amistat a causa d’un quadre. La versió que podrem gaudir a l’Orfeó és la que va dirigir Josep Maria Flotats en la seva estrena a Espanya el 29 de setembre de 1998 al Teatre Marquina de Madrid.

En Sergio (Javier Espín) adquireix un quadre d’un famós autor contemporani que manté clares similituds amb l’obra de Kazimir Malevick (1918) Carré blanc sur fond blanc. És un quadre abstracte blanc amb unes línies blanques d’una altra tonalitat. Les reaccions d’en Marcos (Juan Cubas) i n’Iván (Javier García) generen una discussió, fins i tot violenta, que va més enllà del debat sobre l’art contemporani i acaba posant en evidència les fragilitats de cadascun en la percepció i en la gestió de la realitat així com en el fracàs en les nostres aspiracions. Els tres actors generen una dinàmica en la qual ―com que en fan un gra massa, de les coses― acaben impossibilitant la comunicació i convertint la situació en còmica.

Dels molts diversos aspectes que l’obra tracta el del gust és el que primer ens interpel·la. Com pot ser que a en Sergio li agradi el quadre? Deia el crític d’art Clement Greenberg (Nova York, 1909-1994) que no podem triar si una obra ens agrada o no, com tampoc podem triar si la llimona és àcida o el sucre dolç. Són molts els factors psicològics, culturals i socials que modelen el gust i la seva argumentació té un caràcter totalment subjectiu. Sí que és cert però que les qualitats del gust i el seu judici té en l’expressió “m’agrada – no m’agrada” la seva forma més rudimentària, la que genera més incomprensió, com succeeix a l’obra. La subjectivitat del gust evidenciarà, en descobrir la complexitat psicològica de cada personatge, els rols de cada amic en el grup i les expectatives no satisfetes.

Com es pot haver gastat en Sergio 30.000 € en un quadre?, es demanen en en Marcos i n’Iván. I aquí entram en una nova polèmica relativa al mercat de l’art contemporani, a la relació preu-valor i a l’elevació de l’artista a la categoria de divinitat. No és l’objectiu d’aquest article analitzar aquestes qüestions, algunes de les quals ja han estat comentades en anteriors entregues. Es dona el cas que el recel envers els preus de l’art no té lloc en la música, el teatre o el cinema, on les quantitats milionàries pagades a cantants i actors no desperten tanta malfiança. Arte ens confronta amb la tirania d’un mercat que equipara preu i valor, i amb ciutadans que, moguts per la defensa d’interessos particulars, han renunciat al compromís amb els ideals socials i col·lectius.

L’excel·lent interpretació dels tres actors ens permetrà copsar la complexitat del text tot gaudint de la comicitat amb la qual els diferents personatges són tractats, que posa al descobert les seves contradiccions i circumstàncies.

Foto: Mikel Llambias

 

 

 

 

Las Meninas, l’obra mestra

abril 22nd, 2018

Magnum opus és un terme originari de l’edat mitjana referit a l’obra que els aprenents artesans havien de crear per poder ser considerats mestres i poder establir el seu propi taller. La creació artística de l’home assoleix en la chef-d’oeuvre (‘obra mestra’) les quotes més elevades de perfecció tècnica, transcendència, capacitat comunicativa i complexitat formal i iconogràfica.

Dues obres mestres concebudes al segle XVII, en ple barroc, són encara avui admirades i reconegudes com les més extraordinàries creacions de l’home: una novel·la, Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes, i un quadre, Las Meninas, de Diego Velázquez.

On rau la seva excel·lència? Què en fa unes obres revolucionàries, atemporals i difícilment superables? Don Quijote de la Mancha és de fet una novel·la sobre la novel·la, com Las Meninas és una pintura sobre la pintura. Ambdues són narracions complexes que contenen diferents nivells de significació i arguments que s’entrellacen. La seva lectura esdevé així oberta, susceptible de ser interpretada des de diferents angles i resta sempre inacabada. Tant l’una com l’altra ens proposen una visió integral del món trencant les barreres entre realitat, ficció i somni, entre actors, autor i espectador. D’aquesta manera hom se sent partícip i interpel·lat; s’obren molts interrogants, alhora que s’obtenen poques respostes. Un fort magnetisme també ens farà sentir-nos-hi atrets, és l’anomenat fet transcendent.

Las Meninas (1656) és una pura paradoxa. Si bé es tracta d’un retrat reial, els reis en són absents, tan sols el seu reflex en un mirall els representa de manera indirecta. Velázquez trenca així amb la tradició del retrat reial i crea una escena en la qual forma i contingut es troben en clara contradicció. Què fan els diferents personatges? Per què s’ha format el grup? Per què miren cap a nosaltres? La literatura existent al voltant d’aquesta paradoxa i les seves interpretacions és inacabable, fins al punt que l’historiador Jonathan Brown anomena síndrome de Las Meninas l’esgotament que l’estudi de l’obra produeix. No és casual que el pintor Luca Giordano (Nàpols, 1634-1705) qualifiqués el quadre com “la teologia de la pintura”.

Tots els personatges del quadre excepte tres dirigeixen la mirada cap a nosaltres, que suposadament ocupam la posició dels reis. Així esdevenim model i espectador al mateix temps, de manera que ens demanam: ens veuen o veim? Construint aquest joc de mirades Velázquez ens obliga a formar part del quadre alhora que ens hi assigna un lloc privilegiat. Es posa en evidència que mirar un quadre no és només entendre el què, el com, el quan i el qui, sinó també deixar-se mirar per l’obra, entendre què fa el quadre amb nosaltres.

Las Meninas és també un prodigi de la tècnica pictòrica. Velázquez, en la recerca per establir una connexió entre l’art i la realitat, fonamenta el seu art en la llum i el color. Les pinzellades, soltes i empastades, al·ludeixen al motiu més que no pas el descriuen dibuixant-lo. És per això que Edouard Manet (Paris, 1832-1882) el va qualificar com el primer pintor impressionista. Pel que fa a l’estructura del quadre, la composició, el mestre Velázquez fusiona magistralment la perspectiva geomètrica amb l’aèria. Mitjançant l’alternança d’espais il·luminats i en penombra, i la degradació progressiva dels contorns, aconsegueix el que mai més ha estat possible: pintar l’aire.

En una ocasió a Salvador Dalí li van demanar què salvaria del Museu del Prado en cas d’incendi. Sense dubtar-ho va respondre que s’enduria l’aire i especialment l’aire contingut a Las Meninas, que és l’aire de millor qualitat que existeix.

Un pioner a Menorca (i II)

abril 8th, 2018

Francesc Hernández Mora era un home disciplinat i constant. Treballava cada dia a la seva casa de Ciutadella dibuixant i exercitant el braó. La seva agilitat li permeté fer front al paper blanc (o negre) amb la seguretat de qui sap que la tècnica està al servei del creador. Camilo José Cela va dir en una ocasió: “Aunque no se me ocurra nada no me levanto de la silla. Es el trabajo de cada día, cuando llega la inspiración que me encuentre trabajando”. Tal com deia Carl Jung la creativitat és la curiositat i la recerca del sentit de l’existència. Hernández Mora, aïllat de l’entorn i solitari, cercà amb la seva obstinació i insistència la creació d’un món plàstic que aflorava del seu inconscient. La seva nombrosa producció, quasi tota damunt paper, posa de manifest la rellevància d’aquest suport com a vehicle per a l’expressió espontània, empremta unívoca de l’artista.

Francesc Hernández Mora és, com ja vam dir en l’article anterior, el primer artista menorquí que abraça l’abstracció com a llenguatge artístic. L’experimentació que va dur a terme, i que es pot contemplar a l’exposició organitzada per l’Ajuntament de Maó a Ca n’Oliver, comprèn tres àmbits diferenciats: “Figures”, “Monotips” i “Trames”.

Unes figures, totes fetes amb tinta negra sobre paper blanc, que tenen un marcat caràcter pictòric en què la línia és absent i és la pinzellada la que defineix les formes. Els ombreigs, les qualitats matèriques de la tinta, els degradats i l’expressió del gest formen figures amb una forta càrrega simbòlica i al·legòrica. Sovint contenen formes antropomòrfiques que podríem relacionar amb les escultures primitivistes en fang que l’autor va elaborar els anys quaranta i cinquanta. Unes altres, fetes amb llapis, tenen un fort caràcter volumètric i, lluny de tenir una intencionalitat representativa, desenvolupen estructures geomètriques abstractes a l’espai.

Francesc Hernández Mora es va interessar també per les qualitats expressives del color i la taca mitjançant els monotips, obres úniques resultants de l’empremta d’una matriu de vidre en la qual s’aplica la pintura. A diferència de les altres dues vies d’investigació (“Figures” i “Trames”), en “Monotips” l’atzar té tot el protagonisme. L’ordre i l’equilibri és substituït per l’inesperat, el sorprenent, al marge de tota narrativitat. Són obres que s’inscriuen en el corrent informalista que en aquells anys iniciaran un fructífer camí cap a la dissolució de la forma prioritzant les qualitats plàstiques del color, la textura i la matèria. L’artista ens va deixar una bona quantitat de producció sobre paper que l’exposició “INÈDIT. Francesc Hernández Mora” recull a bastament.

Una tercera línia de treball ens ha deixat el nombre més gran de dibuixos, que constitueixen la donació que l’any 2005 va fer Antoni Seguí Parpal a l’Ajuntament de Maó. L’exposició en presenta setanta-nou. Són petites obres sobre paper fetes amb tinta sèpia, tinta negra i retolador, en les quals l’artista construeix, a partir del concepte de trama, estructures dinàmiques que tenen l’origen en la natura. La línia d’un llamp, l’espiral, les formes radials, les formes modulars o les explosions magmàtiques contenen les forces dinàmiques que són origen i manifestació de les formes. En totes hi ha continguda una tensió que l’autor plasma en línies i traços vigorosos multidireccionals mitjançant una composició oberta, centrífuga.

Aquest dinamisme, proper a l’art cinètic, genera un moviment que adquireix profunditat i tridimensionalitat gràcies a les trames que, essent protagonistes o subjacents, construeixen la composició. Aquestes trames, línies creuades horitzontals i verticals, no són línies rectes, ans al contrari, són corbes i obliqües, així trenquen el repòs de la línia recta i produeixen una sensació de moviment, inestabilitat, gràcia i ritme que les fan extraordinàriament suggeridores.

Deia Heràclit que la vida tan sols és possible gràcies a la lluita de contraris: l’arbre no existiria sense l’oposició entre la llavor i la terra; la llum, el dia, no existiria sense la nit, la foscor. La tensió és, per tant, l’enfrontament entre forces oposades, un desequilibri, una vibració que neix del que és engendrat pel que no és.

Francesc Hernández Mora, des del seu exili interior a la Menorca dels anys seixanta, va saber copsar aquestes forces primigènies i les traslladà al paper per crear unes obres d’art úniques i pioneres en l’art menorquí del segle XX. La contemporaneïtat del seu art es fa palesa amb el vídeo que clou l’exposició, obra de Macià Florit amb música d’Alan Florit. La seva magnífica reinterpretació ens obre els ulls i la ment a noves dimensions.

No vull acabar sense recordar que ha estat gràcies a l’empenta i determinació d’Ángeles Hernández que avui podem gaudir d’aquest llegat. Gràcies Ángeles!

Un pioner a Menorca (I)

marzo 25th, 2018

“INÈDIT. Francesc Hernández Mora” presenta el gruix de la donació realitzada per Antoni Seguí Parpal l’any 2005 a l’Ajuntament de Maó. Un total de 121 obres ens permeten aprofundir en el primer pintor abstracte menorquí del segle XX després de les exposicions de l’any 2003 a l’Ateneu de Maó, l’any 2005 al Claustre del Carme i l’any 2007 al Museu de Menorca.

Francesc Hernández Mora inicia un fructífer camí d’investigació en l’art abstracte a partir dels anys seixanta, quan, conscientment o inconscientment (no se li coneixen contactes freqüents amb les avantguardes internacionals), fa seus els principis del nou art. Aquest art que resulta de la Segona Guerra Mundial està fortament influït per l’existencialisme: l’home, amb la seva fragilitat, és llençat a un món ple de problemàtiques i situacions absurdes que requereixen un art fonamentat en la puresa del llenguatge, la simplificació de la forma i l’èmfasi en la superficialitat de les coses.

Dos corrents artístics coexisteixen en aquell temps tot i l’alternança cíclica en la història de l’art: el lineal i el pictòric. El primer corrent el representà el minimalisme, el segon l’expressionisme abstracte. També Eugeni d’Ors es va referir a la història de l’art com a cicles on la línia recta i la corba se succeïen alternativament (“les línies que volen” va dir referint-se al Barroc).

Francesc Hernández Mora, aliè als corrents predominats en la Menorca dels anys seixanta, conservadors i clarament figurativistes, propers a l’impressionisme, experimentà amb ambdues tendències i ens deixà un llegat artístic d’una gran riquesa plàstica: els seus monotips i figures antropomorfes, lligades al pictòric i al matèric, i els seus dibuixos modulars i lineals, lligats al gest i al traç.

Aquesta aproximació al llenguatge abstracte té però els seus antecedents en els treballs que Francesc Hernández Mora va desenvolupar prèviament en l’escultura, la xilografia i el disseny de joies. Les escultures en fang ja ens anuncien un interès pel volum, l’art primitiu i la síntesi de l’expressió que veurem en els seus dibuixos de figures, amb un marcat caràcter al·legòric i simbòlic. Les xilografies de temes menorquins dels anys trenta i quaranta, d’extraordinària qualitat i capacitat expressiva, denoten un marcat interès per la línia i el traç, un traç que confereix densitat i que esdevindrà cabdal en les sèries que anomenam “Trames”. Tot i el caràcter popular de la xilografia enfront del gravat calcogràfic, de caràcter culte, la seva potència plàstica ja havia estat subratllada per les avantguardes de principi del segle XX, en especial pel noucentisme català.

En tota l’obra d’ Francesc Hernández Mora observam dues constants que ens ajuden a comprendre el seu univers: el format vertical de les obres i la seriació. Tota l’obra exposada, papers i cartolines de petit i mitjà format, va ser realitzada en format vertical. La verticalitat té una relació directa amb la percepció de les proporcions i respon a un interès de l’artista per la geometria i l’espai. Genera un moviment ascendent que s’accentua amb la direcció de les línies, predominantment verticals. Està lligada també a la tensió, màxima, que representa la vida, en oposició a l’horitzontalitat (mort, repòs).

Tot i que cadascun dels dibuixos tenen entitat pròpia, Hernández Mora estudia les variacions rítmiques d’una composició desenvolupant una seqüència que recorda el moviment estroboscòpic dels futuristes italians (Giacomo Balla o Gino Severini) o a la multiplicitat de figures de Marcel Duchamp a Nu baixant l’escala (1912). L’autor crea així sèries en les quals cada unitat és la continuació d’una de suggerida anteriorment, de forma que totes es complementen i l’obra final és el conjunt de totes les variacions.

 

 

Censura i autocensura

marzo 11th, 2018

Vivim temps en els quals un nou puritanisme s’estén per museus, universitats, xarxes socials i governs posant en perill les llibertats de les democràcies occidentals. En la banalització de la cultura i la seva reducció a entreteniment, desposseint-la de significat i profunditat intel·lectual, paraula per cert també desprestigiada, hi ha un interès per reduir el nivell cultural de la població i fer-la més manejable i submisa. La censura institucional no persegueix cap altra cosa que l’autocensura dels creadors, i amb aquesta el final de la capacitat crítica de l’ésser humà, aquella que ens ha fet evolucionar i ser millors persones.

En el darrer any són nombrosos els casos de censura en les arts visuals que han transcendit: el Brasil, la Xina, Hongria, Polònia, Rússia, Sèrbia, Turquia, els Emirats Àrabs, els Estats Units, Alemanya, etc. Qüestions de gènere, crítiques al sistema polític o econòmic, denúncies al creixent control governamental sobre els ciutadans, als símbols nacionals o als seus representants polítics o continguts sexuals considerats immorals són alguns dels continguts censurats. Sobre aquest darrer aspecte dos exemples molt il·lustratius criden poderosament l’atenció: Facebook va clausurar el compte d’un mestre d’escola francès per haver penjat una imatge de L’origen del món, de Gustave Coubet, exposat en públic des de 1951 al Museu d’Orsay de París; un professor de Utah (EUA) va ser acomiadat fa un parell de mesos per mostrar fotografies de Jean-Auguste Dominique Ingres, Amedeo Modigliani i d’altres mestres de la pintura universal en les quals hi havia nus.

Els censors, des de la seva ignorància, confonen la realitat amb l’art (la literatura o el cinema) sense entendre que l’espectador que contempla una creació artística contempla una reflexió sobre aspectes de la vida des del camp de l’estètica. Si l’art té com a funció qüestionar la nostra experiència i el nostre lloc en el món, indefectiblement la transgressió és consubstancial a l’art. “Tot art és un delicte no comès” va dir Theodor Adorno, el filòsof.

La transgressió però no és vàlida per si mateixa. Ha de néixer d’una pulsió de llibertat i coneixement i després d’un llarg tracte amb l’essència del sagrat, com deia George Bataille. I és aquí on cal exigir als artistes contemporanis responsabilitat. La transgressió en l’art només tindrà sentit quan neixi d’una reflexió profunda generadora de nous significats i d’una proposta estètica renovadora. La banalització en l’art deixa sense arguments els defensors de la llibertat d’expressió.

El judici estètic no és un judici moral. L’obra d’art es deu primer de tot a l’estètica, que ens proporciona goig, plaer i emoció. Es fa doncs difícil concebre una gran obra d’art com quelcom censurable moralment si és contemplat des de la perspectiva estètica. No s’ha demostrat que la contemplació d’una obra d’art inciti a una conducta immoral, més aviat té un caràcter catàrtic. Però suposant que així fos ens podem demanar si són els censors millors guardians de la moral del poble al qual diuen protegir. Millora l’estatura moral dels ciutadans impedir-los fer una elecció, fins i tot una mala elecció? No és cert que els censors actuen segons els seus prejudicis individuals oblidant els desitjos dels que els van nomenar?

La galerista Helga de Alvear va retirar del seu estand, en la darrera edició d’ARCO, una obra de Santiago Sierra titulada Presos políticos a petició del director de la fira i a instàncies del president d’IFEMA. La decisió de la galerista responia al seu desig de ser present a la propera edició. Autocensurant-se Helga de Alvear posa de manifest el qüestionament que els agents de la cultura i els artistes pateixen avui, no tan sols a Espanya sinó al món sencer.

Santiago Sierra. Presos políticos

 

Els museus en xifres de visitants

febrero 25th, 2018

En les darreres setmanes hem conegut les dades dels visitants dels museus d’arreu relatives a l’any 2017. Òbviament institucions museístiques, gestors públics i tots els qui entenem la cultura com un bé social ens congratulam dels increments anuals que molts museus i centres d’art experimenten anualment. Visitar un museu o una sala d’exposicions és una forma d’incorporar valors elevats com la bellesa, l’harmonia o la noblesa, consubstancials al fet cultural i a la dignificació de l’ésser humà.

Museus i centres d’art dissenyen però polítiques distintes en les quals, de vegades, el nombre de visitants no és un objectiu a assolir. Es tracta de centres que tenen en el seu ADN la promoció i divulgació de propostes artístiques poc conegudes o molt innovadores i per tant minoritàries. La seva existència és necessària també, tot i que es tendeix a quantificar-ho tot i a creure que l’èxit depèn de les masses de públic que visiten una exposició.

En aquest sentit l’any 2017 la Fundació Tàpies de Barcelona va patir una caiguda del 17 % en relació amb l’any anterior amb 51.000 visitants. Dues exposicions, la d’Oriol Vilanova i la d’Alan Sekula, van ser però molt aplaudides per la crítica.

També a Catalunya el Teatre-Museu Dalí va rebre 1.207.147 visitants, el Museu Picasso 1.046.190 visitants i el MNAC 849.262 visitants, un 6,4 %, 9,5 % i 5,9 % més que l’any anterior respectivament. També altres museus de l’Estat han vist augmentar les seves xifres: el Guggenheim de Bilbao amb un 13 % més (1.300.000); el Museu Picasso de Màlaga amb un 14 % (636.000), o el Museu El Greco de Toledo amb un 10 % (261.000). En general s’ha incrementat el nombre de visitants als museus espanyols i molts han batut rècords, cosa que sembla indicar que el turisme cultural s’està arrelant. Cal recordar però que són els turistes estrangers, i no els habitants locals, el gruix del públic dels museus, tant a Espanya, com a Catalunya, com a Menorca.

 

Les exposicions blockbuster (grans exposicions) tenen un paper molt important a l’hora de d’engreixar les xifres de visitants. L’exposició “Bill Viola: retrospectiva” va batre el rècord del Guggenheim de Bilbao amb 710.995 visitants. La xifra és impressionant, més tenint en compte que Bill Viola és un videoartista amb una obra plena de transcendència mitjançant l’estudi de les emocions humanes.

A Menorca les xifres també segueixen la tendència observada a la resta de l’Estat. La sala d’exposicions El Roser de Ciutadella va rebre el 2017 un total de 31.732 visitants. És l’espai expositiu més visitat de Menorca, la seva ubicació és, sens dubte, un dels seus punts forts, com també l’atractiu turístic de la ciutat. No ens detindrem aquí a analitzar les exposicions que més èxit van tenir per manca d’espai, però qualsevol dia en parlarem. El Museu de Menorca va rebre l’any passat 22.450 visitants, dels quals 19.486 van visitar l’exposició “Pascual Calbó i Caldés (1752 – 1817)”, oberta des del 6 d’abril fins al 21 de gener d’enguany. En relació amb l’any 2015 (no disposam d’informació de l’any 2016) suposa un increment del 10 %. Finalment, el centre d’art Col·lecció Hdez. Sanz-Hdez. Mora – Ca n’Oliver va rebre 14.752 visitants, un 22 % més que l’any anterior, quan es va introduir el pagament d’entrades i el nombre de visitants es va reduir en relació amb l’any 2015 (12.234). En tots es confirma una tendència a l’alça en els mesos que no són els habituals de la temporada d’estiu.

Les dades presentades semblen corroborar i millorar les que publicava l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017 del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports i les de l’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, que vam analitzar amb el canvi d’any. Continua però viu el debat sobre els objectius dels museus i el necessari equilibri entre la dimensió popular (audiències), la recerca de qualitat i la coherència amb la missió del centre.

Binissafúller Roters. El pas del temps

febrero 11th, 2018

Dels cent trenta-dos rellotges de sol que hi a inventariats a Menorca (1) un d’ells destaca per les seves dimensions i per la riquesa de símbols i iconografies que conté. Construït el 1976 per Carlos Roters, es troba a la cruïlla del carrer de Llevant amb el carrer Botànic de Binissafúller. Està format d’un obelisc de bronze de cinc metres d’alçada encerclat a la base per una rosa dels vents: “Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal, vet aquí els vuit vents del món” diu el refrany popular. L’ombra del sud es projecta sobre un paviment en el qual hi ha inscrits els signes del zodíac, i al final d’aquest un altre rellotge de sol, aquest en una pedra horitzontal, completen aquest homenatge al sol, els astres i el vent.

Van ser els egipcis els primers a utilitzar l’obelisc per a conèixer el moviment del sol, allà pel segle XV abans de Crist. Va néixer però per honorar el déu Sol (Amon-Ra) deu segles abans, a la V dinastia, i eren comuns els jeroglífics que el faraó feia tallar als quatre costats narrant els esdeveniments pels quals s’erigia.

Carlos Roters arribà a Menorca el 1959 aconsellat per un amic seu, alemany també i artista. Després de comprar-se una casa a Alcalfar i decidit a construir una nova vida a Menorca, va comprar els terrenys de l’actual urbanització de Binissafúller i va continuar fent feina en allò que millor sabia fer: els treballs d’artesania. L’excel·lència i originalitat del seu treball amb pergamí, joies, bibliofília, làmpades, il·luminació de sostres, fosa en vidre, treballs en metall, etc., el portà a participar en la decoració de luxosos creuers i hotels, així com en prestigioses exposicions al Rockefeller Center de Nova York o a Munic.

Tot i que sempre es va considerar un artesà la seva obra va molt més enllà i els seus dibuixos, obres en metacrilat i escultures contenen significats ocults i una proposta estètica coherent i consistent. Carlos Roters va ser un artista de la línia, capaç de construir-hi formes capritxoses amb què acostar-se a l’infinit. Línies mòbils, espirals, anguloses o corbes, paral·leles o encreuades, cercles i triangles. Amb elles l’autor construïa un microcosmos, la manifestació ordenada d’un món mitjançant signes que poden recordar l’alfabet etrusc. L’interès de Carlos Roters per la cal·ligrafia va estar molt lligat a la seva dona, reconeguda cal·lígrafa i autora de magnífiques còpies d’incunables, filigranes i miniatures incloses. Junts van crear una tipografia nova fins i tot.

Els seus dibuixos abstractes contenen signes però també formes orgàniques primigènies. El jardí botànic de casa seva l’inspirà forçosament, és una de les col·leccions de cactus més importants del Mediterrani oest. Les seves hèlixs, ovals o circumferències de les seves composicions ens suggereixen les primeres aquarel·les de Kandinski, les obres de Joan Miró dels anys trenta o el constructivisme de Joaquín Torres García.

Les quatre cares de l’obelisc de Carlos Roters ens recorden: ‘Amb la sortida del sol fugen les tenebres’ (cara est); ‘Pels amics a qualsevol hora’ (cara sud); ‘La llum mostra l’ombra’ (cara oest); ‘Reconec la fugacitat’ (cara nord). Aquestes frases, escrites en llatí, com a molts altres rellotges de sol, s’acompanyen del llenguatge sígnic tan característic de Carlos Roters. L’estat de conservació del rellotge i el seu entorn és força millorable i una placa explicativa ajudaria el visitant a entendre millor el significat de l’obelisc i a conèixer el seu autor. Menorca, al cap i a la fi, no té gaire exemples d’intervencions públiques de caràcter artístic i Carlos Roters ens va deixar un llegat que cal protegir i difondre.

 

(1) www.elsolieltemps.com

Art i tecnologia. Daniel Canogar

enero 28th, 2018

La Sala Alcalá 31, dependent de la Comunitat de Madrid, presenta aquests dies una magnífica mostra de Daniel Canogar, un dels màxims exponents a Espanya de l’art tecnològic. “Fluctuaciones”, organitzada en col·laboració amb el Museu Universitari de Navarra, reflexiona sobre les relacions entre el món virtual i el real transportant-nos a un món oníric construït damunt memòries perdudes i dades que, traduïdes a llum, espai i temps, esdevenen poesia visual. Vivim en una societat amb un excés d’imatges i documents per a registrar la realitat, però, paradoxalment, estam cada cop més mancats de memòria, d’identitat i de capacitat verdadera per a documentar el moment de forma verídica. Daniel Canogar reflexiona doncs sobre la nostra posició en aquesta era interconnectada tecnològicament i sobre l’impacte de les tecnologies en la societat.

També qüestiona els modes de representació de l’obra d’art proposant nous sistemes per a la construcció de la imatge. Defuig del format rectangular del vídeo, perquè entén que aquest format està sotmès a una càrrega ideològica i social que té en el cinema el seu origen. Els nous formats que ell proposa ens obliguen a fer una lectura distinta de l’obra d’art, ja que els continguts s’organitzen en una nova jerarquia, lluny del caràcter literari construït sobre la base d’un guió, propi del cinema.

Daniel Canogar es va iniciar en el món de l’art a través de la fotografia, però amb la irrupció del digital a final dels anys vuitanta la seva manera d’entendre la fotografia canvià radicalment. No estant gaire interessat a crear un art digital dependent d’una interfície (ratolí, palanca de control o el mateix cos en el cas dels sistemes de visió artificial), va mantenir-se proper a l’art contemporani i a l’art interactiu propi dels happenings i de les instal·lacions. El descobriment de la multiprojecció mitjançant la fibra òptica li permeté desenvolupar una obra tant escultòrica com visual que alterna amb la fotografia i la llum.

A Sikka Ingentum, una instal·lació de gran format, l’autor reflexiona sobre el canvi tecnològic i la pèrdua de la memòria personal i col·lectiva. Dues mil quatre-centes pel·lícules en DVD comprades en mercats de tot el món formen un mosaic gegant sobre el qual es projecten fotogrames d’aquest passat cinematogràfic del qual hem perdut el rastre. En una societat hipervisual com la nostra, les imatges, que originàriament ens permetien construir la nostra identitat, han esdevingut obstacles que ens fan viure en un present etern sobre el qual no podem establir memòria, passat.

A Small data, Canogar dona nova vida a tecnologies obsoletes mortes com circuits electrònics, cintes magnetofòniques o tecles d’ordinadors antics trobats a contenidors i centres de reciclatge. A manera de bodegons o vanitas, l’autor projecta zenitalment sobre ells llum en formes i colors variats, amb la qual cosa crea una experiència visual sorprenentment poètica, sublim fins i tot.

M’aturaré finalment a Echo (vegeu fotografia), una sèrie en la qual l’artista transmet en temps real diferents fenòmens naturals i creats per l’home a unes pantalles LED, corbes i amb aparença orgànica. La contaminació atmosfèrica de Madrid, els incendis que tenen lloc al món en aquest moment o l’estat dels 1.627 volcans del planeta en són alguns. Canogar converteix fredes dades en art i poesia per a qüestionar i fer-nos prendre consciència sobre la destrucció del planeta, que és la nostra pròpia autodestrucció.

Daniel Canogar és avui un artista internacional amb presència a Califòrnia, Hong Kong, Xangai, Houston, Düsseldorf, Caracas i Berlín, entre d’altres. Té l’estudi a Madrid i una oficina als Estats Units, on passa la meitat de l’any, perquè malauradament si un artista vol jugar a primera divisió ha de sortir del país, com també ho fan enginyers, esportistes, metges, etc.

Daniel Canogar. Sika Ingentum

Art i tecnologia

enero 14th, 2018

L’ús de les tecnologies en l’art ha adquirit en els darrers deu anys un protagonisme extraordinari, que qüestiona la manera com es construeix la imatge, la lectura que en fem i els rols del creador i de l’espectador, així com la difusió i la mateixa funció de l’obra d’art. Quan a la dècada dels anys seixanta del segle passat Nam June Paik (Seül, 1932 – Miami, 2006) inicià les seves investigacions sobre les videoescultures o W. Vostell (Leverkusen, 1932 – Berlín, 1998) proposà les TV-décollages poc podien imaginar que poques dècades després un art generat des del binomi 0/1 (l’art digital) tindria una presència tan generalitzada en la producció artística contemporània. És sens dubte l’any 2007, quan apareixen l’iPhone, Facebook i Twitter (fa només deu anys!), la data que marca un abans i un després en el desenvolupament tecnològic, social i econòmic (la globalització econòmica mundial).

Les relacions entre art i tecnologia no són noves, però. L’artista sempre ha estat amatent a les innovacions tècniques, com ho va estar Leonardo de Vinci o els artistes que van fer seves les tècniques del gravat calcogràfic, la litografia, la serigrafia o la fosa en bronze. Tekne era el nom amb què els grecs anomenaven l’art. Però és la fotografia la que es troba en l’arrel dels dispositius electrònics utilitzats avui per crear art. Els conceptes de temps i llum com a fonament de l’experiència estètica es veuran enriquits pel moviment que el cinema incorpora, situant l’espectador en un nou paradigma on context, imatge i pantalla fan d’ell actor i receptor alhora. Les videoinstal·lacions, amb la interacció que es demana a l’espectador, en són un bon exemple.

Hi ha en les diverses manifestacions de l’art tecnològic —net.art, videoart, vida artificial, art de programari, realitat augmentada (superposició d’elements virtuals sobre l’espai real)— un interès per reflexionar sobre la realitat i sobre les relacions de la tecnologia amb la societat. El virtual, tot i la seva aparença neutral, conté una càrrega emocional i ideològica innegable en la qual projectam somnis i frustracions. A ningú se li escapa que navegar per Internet, fer circular fotografies, publicar a Facebook o Twitter o comprar un nou model de telèfon intel·ligent modelen i expressen la nostra condició psicosocial.

L’art contemporani, expressió de l’esperit del nostre temps, utilitza les eines que la tecnologia posa al nostre abast establint nous models de representació i significació per tal de sacsejar consciències i obrir nous camins en l’experiència estètica. La digitalització de l’art és a més a més un camp fèrtil per al descobriment de nous desenvolupaments tecnològics, atesa la llibertat d’acció i l’absència de preconceptes que s’arrelen en tot art. Sensors òptics, acceleròmetres, GPS, giroscopis, brúixoles d’estat sòlid, pantalles LED, la interfície o l’animació generativa són els pinzells, els pigments, l’oli de trementina o el cisell d’un pintor o escultor.

L’esmentat Nam June Paik i la seva esposa, Shigeko Kubota (Niigata, Corea del Sud, 1937 – Nova York, 2015),  videoartistes i fundadors del grup Fluxus; Paul Fiedlander (Manchester, 1951), creador d’escultures cinètiques lluminoses; videoartistes com Bill Viola (Nova York, 1951), Pierre Huyghe (París, 1962), Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) o Phillipe Parreno (Orà, Argèlia, 1964), són algunes de les figures més destacades internacionalment. Al nostre país Iñigo Manglano-Ovalle (Madrid, 1961) explora mitjançant instal·lacions l’arquitectura, la meteorologia, la ciència i els temes socials des d’una poètica molt personal, com també ho fa Daniel Canogar (Madrid, 1964). La seva extraordinària exposició a la Sala Alcalà 31 de Madrid fins al pròxim 28 de gener bé mereix una reflexió en un proper article.

 

Echo. Daniel Canogar

 

Radiografia de la cultura. Menorca (i II)

diciembre 31st, 2017

En l’article anterior ens referíem a les dades recentment publicades per l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017, elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. S’hi recullen dades relatives als hàbits culturals, al consum, a l’ensenyament, al turisme i a les empreses culturals a Espanya. Tornam a constatar que la despesa anual en cultura per part del Govern central decau en un 1,4 % (2016) i que és l’Administració local la que sosté la cultura en aquest país, perquè és la responsable del 63 % de la despesa en cultura, enfront del 22 % que correspon a l’Administració autonòmica i del 14 % de l’Administració central.

L’anuari analitza també l’evolució creixent del turisme cultural a Espanya i assenyala que el 16 % del turisme interior té motivacions culturals (14 milions de persones), i que un 12 % dels estrangers que venen al nostre país ho fan pels mateixos motius (8 milions). Menorca, petita, lluminosa i ventada, hi té però un paper, en aquest segment de mercat, ja que presenta unes condicions socioculturals privilegiades enfront de la resta de les illes Balears.

Les dades extretes de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010. Condicions de vida i cohesió social, de l’IBESTAT, i de l’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, així com l’observació de la nostra realitat quotidiana, ens permeten establir que el consum cultural és major a Menorca que a la resta de les illes. També es constata que l’illa gaudeix d’una major cohesió social, una piràmide de població més equilibrada i un major benestar. Menorca és doncs un bullidor de cultura que té quelcom a oferir al visitant inquiet i disposat a aprendre. La candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial potencia sens dubte aquest objectiu.

Dues dades de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010 tenen especial rellevància. La primera és que a Menorca el 60,81 % de la població major de setze anys pertany a una associació, i les esportives, AMPA i les culturals són les majoritàries, per damunt de la resta de les illes. L’associacionisme al conjunt de les Balears és tan sols del 43,11 %. En segon lloc la taxa d’abandonament d’estudis entre els majors de setze anys és a Menorca del 24,11 % en homes (45,52 % a les Balears) i del 19,76 % en dones (43,16 % a les Balears).

L’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016 permet concloure que Menorca presenta, en relació amb la resta de les illes, clares diferències en aspectes com la llengua, les pràctiques culturals i l’accés a aquestes. La llengua majoritària a Menorca és el català (menorquí, si s’ho estimen més). El parlen habitualment un 58,4 % dels seus habitants (un 36,2 % a les Illes Balears), tot i que els orígens geogràfics dels seus residents són semblants. Activitats culturals com anar a concerts, a la biblioteca, a espectacles de dansa, visitar exposicions, llocs històrics o runes arqueològiques presenten resultats lleugerament superiors a la resta de les Balears i comparables al consum cultural mitjà de la Unió Europea. L’assistència al cinema és clarament inferior, atesa la poca oferta existent. Pel que fa a les pràctiques culturals, escoltar música, fer-ne, pintar o fer fotografia destaquen també per damunt de la resta de les illes. Sorprenen però els resultats de l’estudi pel que fa als impediments que troba el ciutadà per al consum cultural. S’analitzen l’interès, el temps, el cost econòmic, l’oferta i la informació. De tots aquests l’impediment que presenta diferències significatives en relació amb la resta de les illes és l’oferta, especialment en teatre.

Aquesta dada obliga a fer una reflexió i constata que, tenint en compte que l’oferta és abundosa i que sovint els agents culturals ens trobam amb coincidències d’actes de tota mena que resten públic a un o altre, hi ha quelcom que requereix atenció. Com pot ser que l’oferta destaqui com a impediment per poder participar en activitats culturals? Una possible resposta podria estar en la qualitat de l’oferta, perquè tenim un públic més exigent. També podríem inferir que cal diversificar l’oferta per atreure nous públics. Si bé hi ha un 25 % d’usuaris habituals (els que en el darrer any han assistit a 25 o més actes de caràcter cultural), els ocasionals, un altre 25 %, són públic potencial que possiblement no rep propostes del seu interès.

Les dades anteriors ens dibuixen una Menorca avantatjada pel que fa a l’interès per la cultura dels seus ciutadans, el que obliga a ser curosos en la programació de continguts i en la seva transmissió. Vivim en un món en el qual sovint el consum és més important que la creació, i això pot reduir la cultura a entreteniment.