Archive for the ‘Sin categoría’ Category

La natura segons cinc joves artistes de Menorca II

sábado, mayo 2nd, 2020

L’exposició «Natura: petjada i vincle» es va inaugurar el 14 de febrer passat a Ca n’Oliver. Organitzada per l’Ajuntament de Maó, nasqué amb la intenció de reflexionar sobre la petjada ecològica i el vincle que l’home i la natura han tingut al llarg del temps i com aquest s’ha vist alterat a causa del progressiu allunyament d’aquell cap a aquesta. En moments com l’actual, en què una pandèmia causada per un microorganisme produeix efectes letals en la població, ens adonam que la natura és molt més poderosa del que creim. Des de la nostra prepotència, i en nom de la raó i la ciència, havíem sotmès la natura als nostres designis i, com dèiem en l’article precedent, ens hem dedicat a jugar a ser Déu, abusant de la natura fins a límits que avui començam a patir. Ens permetem fins i tot experimentar amb la mutació genètica dels organismes vius i alteram així els principis constitutius de la vida. Pensam i creim que podem controlar els processos de la vida.

Carme Gomila,  Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart formen part d’una generació d’artistes menorquins/es que han mostrat repetidament la seva preocupació per com la visió dual home-natura, individu-col·lectivitat, home-dona, cos-ment és un obstacle per fer front al futur de la societat. Vegem què ens proposen en aquesta exposició.

El vídeo de Macià Florit (Ciutadella de Menorca, 1990), Cala Turqueta S.A., contraposa les imatges de l’actual cala en Turqueta amb una veu en off que ens recorda el projecte d’urbanitzar la cala a final dels anys seixanta, projecte avortat gràcies a la pressió de la ciutadania. L’obra s’emmarca en un corrent que cada cop pren més importància en el diàleg art-natura, el qual, partint d’elements escassament elaborats, vol reconnectar-nos amb l’origen. Les seves imatges, estàtiques, directes i despullades d’anècdota, tenen un fort magnetisme, que es veu o bé accentuat amb les notes musicals d’Alan Florit, o confrontat amb la lectura asèptica de les característiques tècniques del projecte d’urbanització. L’obra no defuig el seu caràcter activista, de denúncia de l’ús de la natura com a matèria primera, en què el vincle que hi establim és únicament econòmic. Si desitgen poden visitar: https://maciaflorit.tumblr.com/

Marina E. G. (Ciutadella de Menorca, 1991) presenta Transmutacions, una instal·lació a la qual ens convida a entrar. En una superfície de cinc per tres metres, transitam entre un cel de branques suspeses i un terra de fullaraca i branquillons. Les branques del sostre, enriquides amb pintura daurada i silicona i originàries de Barcelona, ens connecten amb el cel, els nostres cossos esdevenen el tronc i a terra les fulles i restes de branques simbolitzen les arrels, l’inframón. Així Marina E. G. contraposa la individualitat de l’arbre amb la col·lectivitat que significa el bosc seguint l’arquetip de Carl Gustav Jung. L’arbre com a símbol de la immortalitat, de la vida, de la regeneració. Al mateix temps l’autora qüestiona la dualitat que ha regit la nostra concepció del món i ens fa reflexionar sobre el paper de la natura vers la cultura, de l’orgànic vers l’artificial (silicona i pintura daurada), del cos vers la ment. El divorci entre l’home i la natura és aquí evidenciat per la modificació del vincle antropològic que històricament serví per explicar les estructures i processos inconscients de la humanitat. Trobaran més informació sobre l’autora a: https://marinaeg.wixsite.com/marinaegart.

Marina Lozano (Es Mercadal, 1994) exposa Reflexos i construccions d’identitat, una instal·lació multidisciplinària en la qual vídeo, escultura i una intervenció en l’espai són el vehicle per captar la nostra atenció al voltant de l’experiència d’habitar, de transitar. Ambdós conceptes van ser desenvolupats per Richard Long i Mario Mertz, precursors del land art, en un intent de redefinir la intervenció en el medi natural a base d’objectes simples i poc elaborats. L’obra de Marina Lozano pren a més a més de la instal·lació de Richard Serra La matèria del temps (Guggenheim, Bilbao) una constant en aquest corrent artístic, l’experiència del recorregut. L’autora ens convida a transitar per l’interior d’una estructura de metall i escorça que ens acull i ens recull activant la nostra relació emocional amb l’espai. Al mateix temps una gravació de veu de l’autora que es presenta també en un vídeo adjacent reflexiona sobre les connotacions psicològiques i conceptuals de l’experiència viscuda. Podeu trobar més informació de l’autora a: https://marinalozanotriay.wixsite.com/mlozanotriay.

Una darrera obra de Carme Gomila (Maó, 1987) i Francesc Llompart (Maó, 1987) tanca l’exposició. Sota el títol Macar, una instal·lació audiovisual amb dues projeccions en angle recte ens transporta a una distopia: les pedres d’un macar de la costa nord de Menorca són manipulades digitalment alhora que la música electrònica de Francesc Llompart ens envolta. Aquí ja no és l’erosió natural produïda per l’aigua i el vent la que construeix el paisatge. La deformació a què els macs són sotmesos constitueix una metàfora de la capacitat humana per transformar la pell del planeta. Com establiren l’any 2000 el premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer ens trobam en una nova era, l’Antropocè, una nova època geològica de la Terra en què el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Tot i que Menorca conserva un entorn natural privilegiat, i malgrat l’evident empremta que l’home ha exercit en el paisatge, el seu futur no està garantit. La petjada ecològica que pateix l’illa (vegeu l’article anterior), la nostra dependència de l’economia global i l’encara persistent concepció dual de la nostra civilització condiciona les nostres relacions amb la natura. Les quatre propostes artístiques que Macià Florit, Marina E. G., Marina Lozano i Carme Gomila/Francesc Llompart han creat per a l’exposició «Natura: petjada i vincle» així ho posen de manifest. Un cop acabat el confinament l’exposició es prorrogarà vàries setmanes per als que vulguin gaudir-ne.

Imaginau una illa, un país, un món…

sábado, abril 18th, 2020

Imaginau una civilització sense música, rondalles, gloses, poemes, novel·les, quadres, escultures, cinema, teatre, dansa…Una civilització de bàrbars i barbàrie.

Imaginau ara un país en el qual la cultura, l’educació i la sanitat fossin les prioritats dels seus governants… Un país de ciutadans tolerants, respectuosos, amables, però exigents alhora, cultes, sans i feliços.

Un país en què la ministra de Cultura, davant d’una crisi com la nostra, digués: «els artistes no només són indispensables en aquest moment, són absolutament vitals» …i les paraules s’acompanyessin de fets i es destinés una quantitat astronòmica a protegir la cultura (això sortosament és real: és el que succeeix a Alemanya).

Imaginau ara un país devastat per la guerra en el qual alguns ministres proposessin destinar tot el pressupost de Cultura al Ministeri de Defensa i el seu primer ministre, indignat, els respongués: «Si sacrificam la nostra cultura, algú em pot explicar per què feim la guerra?»… I això també succeí. L’autor d’aquestes paraules fou Winston Churchill.

Imaginau un estat en el qual el poder públic cregués realment en els seus creadors i demanés assessorament als experts i professionals de la cultura. En el qual les polítiques culturals es dissenyessin a llarg termini. Un estat en què els servidors públics vetllessin per una gestió eficaç i efectiva, on els tràmits i les lleis fossin els estrictament necessàries i els ciutadans fossin responsables i cooperatius.

Un territori en què, en una crisi com aquesta, la solidaritat no consistís només a aplaudir a les vuit del vespre per anar l’endemà a comprar una barra de pa, el següent un paquet d’arròs, l’altre…

Un món en el qual la vulnerabilitat de l’individu amb què aquest virus ens confronta ens ajudés a donar més valor a la col·lectivitat i a la interdependència entre les persones i entre elles i la natura.

Imaginau que es creés una caixa de solidaritat destinada a la cultura, un servei essencial que tant confort i benestar ens regala aquests dies, i que una gran quantitat de ciutadans hi aportés doblers com a agraïment.

Imaginau que la quantitat recollida es repartís amb criteris rigorosos i de qualitat, de manera que l’artista que més aporta a la societat és el que més rep.

Un país on la gent no opinés sobre qualsevol cosa pensant-se que en sap més que els altres, perquè, en el fons, com menys sabem més creiem saber (és l’anomenat efecte Dunning-Kruger).

Un país en què els ciutadans trobessin en la feina ben feta un valor fonamental, en el qual cerquessin l’excel·lència i la mediocritat fos mal vista… En un restaurant de Sevilla una rajola pintada diu: «En el servir a los demás está la grandeza de ser hombre».

Un país sense pretensiosos, aduladors o cretins. Sense farses ni ficcions…»Siau qui sou» (Diari Menorca 13/3/2020).

Un país en el qual les televisions públiques no fessin programes obscens insultant la dignitat de les persones… «Televisions públiques…vicis privats» (Diari Menorca 12/3/2020).

Imaginau a la fi una illa en la qual hi hagués hagut un home bondadós i culte, amb verdadera vocació de servei a la comunitat. Un home assenyat, amb criteri, savi, escoltat i respectat, amb un humor exquisit. Un home que s’hagués dedicat a promoure la cultura, exercint el patronatge a distintes entitats i fugint de protagonismes estèrils. Un home sempre disposat a ajudar, a donar paraules d’ànim, dedicat als amics que visquessin en la malaltia, en la vellesa. Un home convençut que havíem de retornar a la societat el que la societat ens hagués donat i que hagués lluitat per acostar-nos a aquest món imaginari.

Doncs bé, aquest home existí, a una illa anomenada Menorca. Era de nom Emili de Balanzó i un dia ens deixà, de sobte, sense poder dir-li adéu. I ens deixà orfes, amb un buit immens, perquè la vida no regala sovint éssers humans d’aquesta talla.

Allà on siguis, Emili, seguiràs present en els nostres cors, t’estarem eternament agraïts i el teu exemple ens il·luminarà el camí.

Emili de Balanzó amb Gilbert Becaud, desembre 1962

La natura segons cinc joves de Menorca I

sábado, abril 4th, 2020

Hi hagué un temps llunyà en què els humans creien que la natura es regia per forces divines i l’home estava exposat als seus designis. Les divinitats gregues proveïen de vida els homes i els l’arrabassaven quan així ho consideraven. Un cop creada la terra per Gea, la deessa mare, Demèter vetllà per la natura i les collites; Zeus, pel cel i el tro; Posidó, pels mars i terratrèmols; Hefest, pel foc, i Apol·lo, per la llum i el sol. Les nimfes asseguraren la fecunditat de rius, muntanyes, camps i arbres. Els déus podien ser implacables amb la transgressió de l’ordre i el comportament dels homes, com la mitologia s’ha encarregat de fer-nos saber. Segles més tard, els éssers humans, en veure que els mateixos déus de la mitologia incomplien les normes morals que pregonaven, prengueren el control de les seves vides i començaren a dominar la natura, primer modificant el paisatge i més tard transformant-lo, fins a arribar a desafiar les lleis mateixes de la natura, no tan sols provocant l’extinció d’espècies animals i vegetals i alterant la cadena tròfica, sinó també mitjançant la manipulació de codis genètics que alteren els principis constitutius de la vida i de la qual no es coneixen els efectes ni com aturar-los.

El diàleg art-natura ha estat una constant al llarg de la història i en articles anteriors ho hem tractat des de diversos angles («La natura en l’art» i «D’arbres i boscos»). Entre els artistes que han fet de la natura l’eix de les seves propostes artístiques destaquen cinc joves de Menorca als quals cal prestar especial atenció: Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart. Tots ells i elles formen part de l’exposició «Natura: petjada i vincle», que, organitzada per l’Ajuntament de Maó, té lloc a Ca n’Oliver. Tancat en aquests moments a causa de la pandèmia, ja us podem avançar que, un cop recuperada la llibertat de moviments, es prorrogarà dues setmanes perquè els qui no n’han tingut ocasió en puguin gaudir.

Les obres, concebudes des de llenguatges com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la música, dialoguen sobre el nostre paper en la natura partint de la premissa que l’ésser humà està fet de la mateixa matèria del que percep, de les mateixes substàncies que conformen el paisatge. Així, som natura en la natura, no tan sols l’habitam. Hi ha en les obres d’aquests creadors una cadència que ens remet als ritmes i temps de la natura, que ja no són els nostres. L’explotació continuada de la natura per l’home, que un dia es decidí a jugar a ser Déu fent de la terra una joguina, ja comença a produir canvis planetaris. Però els déus, segons la mitologia, són immortals i poden fer i desfer al seu gust. Nosaltres en canvi som mortals i ja feim tard per guarir la terra del mal que li hem infligit. L’anomenada petjada ecològica és un indicador que mesura la superfície de sòl productiu que és necessària per mantenir una població. A Menorca, cada habitant consumeix l’equivalent als recursos (sòl agrícola, ramader, pesquer i forestal) de 4,8 hectàrees. Per cobrir les necessitats de la població es requeriria 6,5 vegades la seva superfície (La petjada ecològica de Menorca, Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca, núm. 6, agost, 2006). Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge (boscos, diversitat animal i vegetal…) i de la cultura (hàbits, costums, llengua…), també modifica el nostre vincle amb la natura (vincles socials, antropològics, econòmics…).

En una pròxima entrega ens endinsarem en com aquests i aquestes joves artistes han interpretat aquesta realitat i comprovarem com, des de l’art, s’obren camins per recuperar lligams perduts.

El mite de Narcís

sábado, marzo 21st, 2020

Confinat a casa, a l’espera que aquesta pandèmia del coronavirus passi i la vida torni a la normalitat, obr el llibre tercer de Les Metamorfosis d’Ovidi. Tracta sobre el mite de Narcís, prototip d’arrogància i egoisme, de la incapacitat de donar i estimar, de l’autoadulació i la prepotència, de la bellesa com a font de patologia. És possible que coneguin algun narcisista, a les revistes, a les xarxes i a la televisió n’hi ha a carretades. En aquesta societat, on la joventut i la bellesa són promogudes i associades a l’èxit, les conductes narcisistes són aplaudides. Què és una selfie sinó un exercici narcisista quan es repeteix compulsivament? En aquests moments difícils en els quals es posa a prova la capacitat d’empatitzar, de cooperar, de mirar pel bé comú i de practicar la generositat, el mite de Narcís ens recorda que som encara fills dels mites i amb ells entenem la realitat.
La versió del mite de Narcís a Les Metamorfosis d’Ovidi és potser la més coneguda. En néixer Narcís, l’endevinaire Tirèsies va predir que l’infant arribaria a vell si no es contemplava a si mateix. Narcís era extremadament bell i enamorava al·lots i al·lotes, però ell els menyspreava a tots. Una de les enamorades fou Eco, una nimfa que després de cridar-lo desesperadament es consumí i només en quedà l’eco de les seves darreres paraules. Desolada, demanà a Nèmesi, la deessa de la venjança divina, que castigués el jove. Nèmesi el castiga a estimar-se poderosament i insaciablement a si mateix. En aturar-se a un rierol i veure la seva imatge reflectida a l’aigua, Narcís queda extasiat i s’acosta a l’aigua per besar-se, però en fer-ho el seu reflex desapareix una vegada i una altra i cau en la desesperació. El jove acaba tirant-se al rierol, mor i es converteix en una flor, el narcís, que en la nostra cultura simbolitza la mort prematura.


La presència d’aquest mite en la història de l’art ha estat constant, des dels frescos de Pompeia fins avui. Del Renaixement destaca Narcís a la font de Giovanni Antonio Boltraffio, una pintura de 1510 que es troba a la galeria Uffizi de Florència i de la qual hi ha una versió d’un seguidor a la National Gallery de Londres. Boltraffio, deixeble de Leonardo da Vinci, representa un jove de sexualitat ambigua, amb rínxols daurats i corona de fulles, en primer pla, ocupant gran part de la superfície pictòrica. Embadalit es contempla en un toll d’aigua. Darrere veim un paisatge on l’aigua és la protagonista. Un segle més tard, ja en el Barroc, la figura de Narcís donà lloc a algunes de les millors obres de la història de l’art. Rubens realitzà alguns esbossos per a la Torre de la Parada, el pavelló de cacera que Felipe IV decidí reformar la dècada de 1630. El Museu del Prado conserva una obra inspirada en Rubens de Jan Cossiers, pintor flamenc que també participà en la decoració de la Torre de la Parada.


Però són Poussin i Caravaggio els que crearen les millors obres en aquest període. Eco i Narcís (1627), de Nicolas Poussin, representa l’amor impossible. Un Narcís moribund jeu a terra mentre del cap li creixen narcisos. Cupido, en un segon pla, observa l’escena amb una torxa encesa que anuncia la seva mort i un poc més enrere, recolzada en una pedra, Eco, desesperada, contempla la mort del seu amor no correspost. El classicisme de Poussin, gran admirador de la pintura veneciana i de les arcàdies, allò pertanyent al món grec i romà, confereix a la pintura equilibri, serenor i bellesa. Pel que fa a Caravaggio, el seu Narcís a la font (1597-1599) és d’una gran intensitat emotiva, com és propi de la seva obra. Narcís, quasi de mida real, l’obra fa 110 x 92 cm, ocupa la pràctica totalitat del llenç i fa a l’espectador partícip de l’acte. A la meitat superior de la tela Narcís, ajupit vora l’estany, està fortament il·luminat amb una llum daurada i plena de dramatisme, que contrasta amb un fons obscur. La seva postura, amb les mans a terra i la roba blanca que vesteix, forma un cercle amb el seu reflex i, al centre d’aquest, un genoll fortament il·luminat capta tota la nostra atenció. Aquest genoll no va passar desapercebut en pintors posteriors. Salvador Dalí l’incorporà al seu quadre La metamorfosi de Narcís (1937), en una lectura molt personal del mite en clau surrealista, on no manquen les formigues, símbol de la mort; un ou fissurat, del qual creix un narcís, per expressar que de la mort ressorgeix la vida, i la transformació de Narcís en una mà petrificada. El quadre, amb gran profusió d’elements, ens suggereix el món turmentat i conflictiu del protagonista. Es troba a la Tate Modern de Londres.

Caravaggio, 1597. Narcís a la font. Oli sobre tela. 110 x 92 cm


També els anglesos han tractat el mite de Narcís. Dos d’ells, Joseph Mallord William Turner i John William Waterhouse destaquen per la lectura que en fan. Narcís i Eco (1804) s’emmarca dins el corrent romàntic i per tant Turner té un interès especial a posar de manifest el poder de la natura sobre l’ésser humà. L’escena, en la qual Eco i una altra nimfa observen Narcís moribund, té lloc en un paisatge d’abundosa vegetació, que els situa en un segon lloc i dona a la naturalesa tot el protagonisme. El prerafaelita Waterhouse, un segle més tard, pintà una de les millors versions del mite, Eco i Narcís (1904). En aquesta Narcís torna a dur la corona de fulles, perquè aquest corrent troba en el Renaixement un referent de primer ordre. Eco se’l mira asseguda vora un arbre mentre ell es contempla en un rierol que serpenteja per un paisatge típicament anglès (vegeu la imatge).
Però el mite no s’esgotà en Salvador Dalí, el més contemporani dels esmentats. Fa pocs anys videoartistes com Bill Viola o Pipilotti Rist, pintors com Miguel Peña o artistes multidisciplinaris com Yayoi Kusama hi han tornat. El jardí de narcisos d’aquesta artista japonesa, instal·lació creada per a la Biennal de Venècia de 1966, és una de les obres més commovedores de l’art contemporani, com gran part de la seva producció.

John William Waterhouse, 1907. Eco i Narcís. Oli sobre tela. 109 x 189 cm


Com Sigmund Freud desvelà, la psique humana segueix mecanismes ja descrits en els mites clàssics. El narcisisme ha tenyit bona part de la cultura moderna, si bé no en el seu sentit tràgic, sinó que ho ha fet en un sentit autocomplaent i lúdic, on el rierol o estany ha estat substituït per la càmera, Facebook, Instagram i les revistes.

Yayoi Kusama, 1966. El jardí de Narcisos. Instal·lació. Bienal de Venecia

ARCO 2020

domingo, marzo 8th, 2020

La setmana passada va tenir lloc ARCO 2020, la gran fira de l’art contemporani a Espanya, que se celebra des de l’any 1982. El suport obtingut pel poder central ha estat capital, una adhesió que no van obtenir Artexpo ni Arteder, celebrades el 1976 a Barcelona i el 1981 a Bilbao respectivament. Ambdues no tingueren continuïtat. Així ARCO i les fires que tenen lloc al seu voltant en aquells dies a Madrid (Art Madrid, Justmad, Drawing Room, Hybrid, Urvanity, Artist, Sam i Flecha) converteixen la capital de l’Estat en la capital de l’art. Una capitalitat que, d’altra banda, ja exerceix durant l’any, ja que és un fet que Madrid concentra cada cop més galeries, més doblers, més professionals, i a la perifèria hi manquen polítiques culturals.

Tot i així ens hem de felicitar de tenir una fira com ARCO, capaç d’allotjar dues-centes nou galeries de trenta països en un país que tan sols representa l’1 % del mercat internacional i el 2 % del mercat europeu. El 33 % de les galeries són espanyoles i la resta, el 67 %, internacionals, de les quals un 30 % eren llatinoamericanes. Aquest és un fet important perquè ARCO ja fa anys que lluita per atreure el mercat llatinoamericà, una lluita en què Art Basel Miami sembla tenir cert avantatja a escala mundial, però que a Europa és sens dubte el referent. Prova d’això és que galeries europees com Galeria Contínua o Chantal Crousel van exposar Carlos Garaicoa (l’Havana, 1967) i Gabriel Orozco (Xalapa, Mèxic, 1962) respectivament.

Passejar per ARCO és una de les millors maneres de prendre el pols a la creació contemporània internacional. A diferència d’altres fires d’art europees, com Frieze i Art Basel, on només exposen els primers cinquanta del rànquing, a ARCO hi trobam artistes consagrats i de joves, pintors, escultors, fotògrafs, videoartistes, instal·lacions… Pels seus passadissos hi camina el públic en general, col·leccionistes vinguts d’arreu cercant noves adquisicions, directors de museus, artistes, aprenents d’artistes, periodistes… En una necessària tasca educativa envers l’art contemporani l’organització duu a terme visites guiades per al públic a càrrec de professionals o dels mateixos artistes.

La conservadora d’art llatinoamericà del MoMA de Nova York, el conservador del Museu d’Art Contemporani de Mèxic, els directors del Centre Pompidou de París, del Museu d’Art de Lima, del MACBA, del Museu Serralves d’Oporto i d’altres varen passejar per la fira cercant artistes per a les seves programacions. Fundacions públiques i privades i centres d’art feren adquisicions per a les seves col·leccions. El Reina Sofia, per exemple, adquirí tretze obres de vuit artistes, set d’ells dones, i va fer una despesa de 206.000 €.

La presència de les dones artistes comença a normalitzar-se i en aquesta edició ha assolit el 32 %. Algunes galeries han apostat per donar visibilitat a dones desconegudes, com és el cas de la galeria José de la Mano, d’entre les quals destaca Aurèlia Muñoz. D’altres posen l’èmfasi en la qüestió de gènere, com la galeria Richard Saltoun, amb magnífiques obres de Rose English i Gina Page; Prometeo Gallery, amb colpidores peces de Regina José Galindo, o la galeria Michael Hoppen, amb fotografies de Kati Horna i pintures de Juana Gómez.

En aquesta edició d’ARCO la provocació i la política han passat bastant desapercebudes i l’Art, en majúscules, ha regnat. Un art, això sí, molt influït per l’op art o art cinètic, l’abstracció geomètrica i l’expressionisme abstracte, llenguatges que semblen haver esdevingut una mena d’esperanto. La fotografia ha ocupat un espai més discret que en altres edicions. Hem pogut veure moltes escultures concebudes com a artefacte, sovint amb automatismes, i pintures concebudes com a escultures, on la tridimensionalitat i les qualitats matèriques de la pintura-pigment conformen el missatge.

Frank Lloyd Wright digué: «Si es ven, és art». Tot i no subscriure aquestes paraules, m’hauria endut un bon grapat d’obres d’aquesta edició d’ARCO.


Alan Florit, sensacions

sábado, febrero 22nd, 2020

Deia Kandinsky que la sensació és el pont de l’immaterial al material i del material a l’immaterial. El primer correspon a l’artista, el segon a l’espectador. Les sensacions produïdes per la música i per l’art presenten paral·lelismes que han portat alguns creadors a transitar entre una manifestació artística i una altra. Igual que es pot pintar amb la veu, es pot fer música amb el color i la forma. Maria del Mar Bonet, Bob Dylan (ja vam escriure sobre ell), Luis Eduardo Aute, Manolo García o José María Cano (fundador del grup Mecano) són alguns exemples de músics que pinten. Aquest últim té en aquests moments una exposició dels seus retrats a la Catedral de Toledo, on dialoguen amb les obres d’El Greco.

Explorar les sensacions i les emocions que en resulten ha estat una constant en l’obra d’Alan Florit (Ciutadella de Menorca, 1979), un músic i pintor menorquí que silenciosament ha anat llaurant un camí de solcs profunds i ben delimitats, conscient del temps que una bona obra requereix per a la seva maduració. És per això que les seves exposicions són minses.

Com també ho és la seva producció discogràfica. En el seu tercer disc, Mei, sota el nom de Snowman Lost His Head, Alan ens dibuixa un paisatge sonor que és una invitació a imaginar i a viatjar pel nostre interior, allà on les sensacions acústiques ens evoquen significats i emocions, subtils de vegades, d’altres clares i sorolloses. Les seves col·laboracions amb projectes audiovisuals, com els de Cristian P. Coll o Macià Florit, destaquen en la seva producció. Recordem la música que creà per a la peça ideada per Macià Florit amb motiu de l’exposició «INÈDIT. Francesc Hernández Mora». Tot i ser música electrònica i abstracta, la seva capacitat evocativa és sorprenent, com la seva pintura, majoritàriament abstracta. La seva trajectòria artística s’inicià amb vint-i-dos anys de forma autodidàctica, poc després de llicenciar-se en Història de l’Art. El seu ha estat un procés d’investigació permanent lligat al seu procés vital. Això l’ha duit a variar les tècniques i les temàtiques i ha fet difícil encabir-lo en un estil concret. Començà amb obra feta amb pintura acrílica i esmalt damunt fusta. En tornar d’un viatge al Japó creà nombroses aquarel·les i tintes sobre paper japonès, que exposà a l’espai Xec Coll de Ciutadella l’any 2017. Aquelles eren obres subtils i delicades, formes essencials inspirades en la natura capaces de despertar noves sensibilitats. Perquè si en alguna cosa destaca Alan Florit és en la seva permanent investigació sobre la sensibilitat humana, allò que ens fa humans.

I en aquest procés de recerca Alan Florit ha trobat en els darrers anys un nou llenguatge plàstic que tenim la fortuna de poder gaudir fins al 26 de febrer a l’espai Xec Coll de Ciutadella. La mostra, anomenada «Vincles», ens presenta una trentena de xilogravats en linòleum, una tècnica que aprengué de Carles Moll. Aquesta nova tècnica li ha permès expressar de forma coherent i efectiva les seves reflexions al voltant dels vincles que ens uneixen a uns i altres, ja siguin familiars, afectius, ideològics, polítics, econòmics… L’autor, conscient de la seva debilitat, quan no de la seva degradació, ho expressa amb composicions constructivistes, sintètiques. Són paisatges d’un marcat contingut simbòlic, en els quals les línies entrecreuades estableixen relacions entre els elements representats de forma clara, expressiva, directa, com és propi del xilogravat. Encara hi sou a temps!

Art i vida

domingo, febrero 9th, 2020

L’Organització Mundial de la Salut recomana, ja fa un temps, enfortir les relacions entre la salut, l’art i la cultura per tal de fer front a malalties diverses, entre les quals les derivades de la soledat no desitjada i el sedentarisme. Els beneficis de l’art en la qualitat de vida dels ciutadans són una evidència que ha estat contrastada a bastament. En aquest sentit, la Direcció General de Salut Pública de la Generalitat Valenciana ha engegat una nova iniciativa en forma de programa pilot. En un intent per reduir la medicalització i augmentar la prevenció, els centres de salut adscrits a l’Hospital General de València prescriuen visites a sis museus de la ciutat, des del Bombas Gens Centre d’Art fins al Museu d’Etnologia, passant pel d’Història de València o el de les falles.

L’art tracta de la vida mateixa, i és per tant polièdric i complex. Com deia John Berger, quan un mira un quadre ho fa amb l’esperança de descobrir un secret, però no sobre l’art, sinó sobre la vida. La connexió entre art i vida es manifesta en les seves equivalències i és per això que quan ens demanam què ens ensenya de la vida l’art ens venen al cap algunes d’aquestes correspondències:

–          L’ART ENS ENSENYA que el dubte, tan comú en el procés creatiu, ens fa lliures quan s’acompanya de reflexió. Dubtar ens duu a valorar les distintes alternatives.

–          L’ART ENS ENSENYA que no convé creure sinó conèixer. Moltes vegades les creences estan basades en prejudicis i l’art s’ha encarregat sovint de fer-nos-ho saber.

–          L’ART ENS ENSENYA que no podem caure en la domesticació i, igual que els verdaders artistes, hem de ser incòmodes per fer evolucionar la societat.

–          Igual que en l’ART, hi ha una correspondència/alineació (conscient o inconscient) entre la mà, el cervell i el cor. En la vida el que faig, el que penso i el que sent també han de ser coherents.

–          L’ART ENS ENSENYA que, en un món canviant com el nostre, la creativitat és la millor estratègia per millorar la vida. I la creativitat és generadora de coneixement. La investigació tecnològica fa anys que l’aplica amb molt bons resultats.

–          L’ART ENS ENSENYA que la intuïció, relacionada amb les emocions, és una via de coneixement, perquè capta la realitat exactament com és. Albert Einstein afirmà: «La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional un fidel servent. Hem creat una societat que honra el servent i oblida el regal». L’art és una forma d’organitzar la percepció procurant-nos un equilibri entre la part racional i la part emocional/intuïtiva del nostre ésser.

–          L’ART ENS ENSENYA que tots tenim una necessitat de transcendència. Prova d’això és un estudi sobre el gust artístic realitzat l’any 1971 per la UNESCO, a Toronto, en què L’Àngelus de Millet va esdevenir el quadre més apreciat. Sembla, doncs, que tenim set d’espiritualitat, de comunió entre el sagrat i el profà.

Jean-Francois Millet, L’Angelus, 1857, Oli/tela, 66 x 55,5 cm

–          AIXÍ MATEIX l’art ens confronta amb realitats desconegudes que activen mecanismes nous, emocions noves, i faciliten l’autoconeixement. Per això es diu que l’art té un poder catàrtic.

–          AIXÍ MATEIX l’art posa a prova les nostres percepcions. Cal que dubtem d’elles, ja que les emocions tenyeixen la realitat i hi ha tantes realitats com individus.

–          LA SEVA IMPORTÀNCIA ESTÀ, com va dir John Maynard Keynes, un dels pares de l’economia moderna, en el fet que «l’art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, l’Estat l’ha d’enfortir i donar-hi suport».

–          L’ART MILLORA el benestar i la qualitat de vida, en l’àmbit personal i laboral, com dèiem al començament d’aquest article.

–          L’ART REDUEIX l’estrès i afavoreix la resolució de problemes, entre altres coses, i té un paper rellevant en l’educació dels infants.

–          L’ART ENS ENSENYA que la imaginació és un vehicle per al coneixement, un vehicle que els artistes han utilitzat sovint. De fet, la manera en la qual modelam la realitat té una estreta relació amb la imaginació. Ben mirat ens hem servit d’ella per construir els mites i la mitologia, fonaments de la nostra cultura i identitat.

–          L’ART ENS ENSENYA que la bellesa té un component ètic. Ens mostra un món al qual aspirar.

La salut física, psicològica i emocional dels individus és requisit indispensable per assolir la felicitat, una felicitat que, com deia el pintor, poeta, gravador i místic anglès William Blake (1757-1827), se sosté en tres pilars fonamentals: llibertat de pensament, imaginació i creativitat.

La cultura a Espanya a la fi de la dècada II

domingo, enero 26th, 2020

La dècada que acabem de deixar ha suposat canvis molt significatius en el consum cultural i en la mateixa cultura. És la dècada en la qual els videojocs han entrat al museu (MOMA), el còmic s’ha institucionalitzat (el Centro de Arte Reina Sofía li dedicà una exposició), la mirada feminista ha assolit quotes desconegudes, han aparegut manifestacions culturals inclassificables (youtubers, storytellers,..) i la història de l’art s’ha començat a reinterpretar. La revolució digital s’ha encarregat de trasbalsar el concepte d’objecte cultural i artístic, tant en la seva forma com en la seva raó de ser.

Una comparació entre els resultats de la Encuesta de hábitos y prácticas culturales de España 2018-2019, que ja vàrem tractar en l’anterior entrega, i la de l’any 2010-2011 corrobora aquest fet. Fa una dècada el percentatge de la població, major de quinze anys, que havia visitat un museu o exposició en l’últim any era del 30,6%, 10 punts per sota que ara. L’any 2002 aquesta xifra era només del 27,5%.

Quant a la lectura de llibres el nombre de lectors d’un o més llibres  a l’any ha passat del 58,7% al 65,8% i aquells que ho fan en suport digital són ja el 20,2%, enfront del 6,5% de l’any 2010.

L’ús d’internet per oci en l’últim mes ha passat del 57% al 75% en la darrera dècada (el 30% el 2002), però sorprèn una dada: els videojocs es mantenen en un percentatge pràcticament igual (13%), el que sembla indicar que es un públic minoritari i estable, si bé influent. Internet com a instrument de difusió de la cultura ja està plenament implantat. Les persones que escolten música a internet representen avui el 48’5%, mentre que l’any 2010 suposaven el 17% de la població investigada.

En aquesta dècada que hem deixat enrere el turisme cultural s’ha consolidat, com ho demostra el fet, d’una banda, que el 14,5% dels viatges realitzats per oci entre els residents espanyols l’any 2019 ho fou per motius culturals, i de l’altra, que el 73,8% de les visites a museus i exposicions realitzades l’últim any tingueren lloc fora de la ciutat d’origen. Es confirma que l’Art Contemporani i les Belles Arts són les tipologies preferides pels visitants.

Pel que fa al nombre de visites a institucions museístiques, el total de les 1.481 analitzades a Espanya van rebre 65,4 milions de visites, una mitjana de 45.929 anuals.

A l’espera que el Govern balear actualitzi l’informe Consum cultural a les Illes Balears que realitzà l’any 2016 o que la ja obsoleta Enquesta modular d’hàbits socials 2010. Condicions de vida i cohesió social d’IBESTAT s’actualitzi, tenim ja dades dels visitants als principals centres de l’illa de Menorca i aquestes no són massa encoratjadores. L’any passat la Sala Municipal d’exposicions del Roser de Ciutadella rebé 24.215 visites (l’any 2017 foren 31.732). El centre d’art Ca n’Oliver de Maó comptabilitzà 13.470 visitants (14.752 el 2017). Sortosament el Museu de Menorca ens ha donat una alegria tancant l’any amb 31.870 visitants (22.450 el 2017). D’aquestes dades es desprèn que una de les claus per a posicionar una entitat museística o expositiva és la d’oferir un discurs coherent (com a museu d’història en el cas del Museu de Menorca), de forma que el programa expositiu tingui una continuïtat i una política definida. Vetllar per la qualitat de les exposicions des dels ajuntaments i el Consell Insular de Menorca, dotar el centre de recursos econòmics, i programar activitats paral·leles i educatives per a totes les edats, estan demostrant ser efectius i necessaris per a atraure un turisme creixent que no cerca només sol i platja i una població menorquina més activa culturalment que altres.

La cultura a Espanya a la fi de la dècada I

sábado, enero 11th, 2020

Recentment el Ministeri de Cultura del Govern espanyol ha publicat Encuesta de hábitos y prácticas culturales de España 2018-2019. Els resultats són un motiu de satisfacció per a tothom, perquè posen de manifest la creixent participació de la població en la cultura. Les visites a museus, exposicions, monuments i jaciments arqueològics, així com l’assistència a concerts de música (clàssica i actual), espectacles de ballet i dansa, obres de teatre i projeccions de cinema i la lectura de llibres han obtingut increments significatius. Aquests oscil·len, amb relació a l’anterior estudi de l’any 2014-2105, entre els 7,3 pel que fa a la visita a museus i exposicions, els 5 punts pel que fa als concerts de música, els 3,6 punts en la lectura de llibres i 0,9 punts en arts escèniques.

Segons aquest estudi, el 46,7 % de la població espanyola visità algun museu, exposició o galeria d’art durant el darrer any i el 50,8 % ho va fer a monuments i jaciments arqueològics. L’increment respecte a l’estudi anterior (2014-2015) és de 7,3 punts en el primer cas i de 8 punts en el segon. Els resultats del 2014-2015 presenten però una certa divergència amb els de l’estudi d’Eurostat 2015 Cultural participation in the european countries, en el qual s’estableix un percentatge del 34 % per al conjunt de les activitats esmentades anteriorment, enfora de la participació que s’observa a països com Suècia, Finlàndia, Holanda o Dinamarca, per damunt del 60 %.

Una dada que cal destacar de l’estudi del Ministeri és que l’assistència a museus i exposicions disminueix amb l’edat i que els joves de 15 a 19 anys són els que presenten una taxa més elevada d’assistència, fet que corrobora l’interès dels joves per la cultura, tan sovint qüestionat. L’estudi confirma també tres fets ja coneguts: que les dones participen més en la cultura, que com més nivell d’estudis més participació i que hi ha una clara interrelació entre les diferents activitats culturals, de forma que els que visiten museus són més lectors, més cinèfils i assisteixen més sovint al teatre i a concerts.

Per primera vegada l’enquesta analitza la pràctica cultural infantil i la seva vinculació amb els pares. Les dades són del tot concloents: els adults actius culturalment adquiriren aquests hàbits a la infantesa. Així, mentre que els que han llegit un llibre com a mínim en un any suposen el 59,5 % de la població, els que ja ho feren a la seva infantesa suposen un 85,6 % dels adults.

Una altra dada que cal subratllar és la dels increments en la realització d’activitats artístiques. Entre l’any 2006 i el 2019 la quantitat de població que pinta o dibuixa ha passat del 9,2 % al 16,1 % i els que practiquen la fotografia han passat del 16,6 % al 28,8 %. En vídeo l’augment ha estat del 5,7 % al 16,7 %, dades totes les quals molt superiors a les d’escriure, ballar, cantar, fer teatre o tocar un instrument.

Per comunitats autònomes les Illes Balears es mantenen lleugerament per sota de la mitjana, però tenint en compte que Menorca té un perfil diferent de la resta d’illes haurem d’esperar que el Govern balear actualitzi l’informe Consum cultural a les Illes Balears que realitzà l’any 2016 o que la ja obsoleta Enquesta modular d’hàbits socials 2010. Condicions de vida i cohesió social d’IBESTAT s’actualitzi.

Aquestes dades i les que analitzarem en una pròxima entrega tornen a confirmar que la societat té interessos culturals creixents i que aquests tenen un paper molt important en les economies locals. Cal que en prenguem nota.

The Reynolds Foundation, Menorca II

domingo, diciembre 29th, 2019

La seu de la Fundació Reynolds, als números 17 i 20 del carrer d’Isabel II de Maó, anomenat abans de 1860, quan ens visità la Reina, carrer de Sant Cristòfol, és un edifici neoclàssic construït a principi del segle XIX. S’hi conserven restes de l’antiga murada construïda per Pere IV el 1359 i de la torre que donava accés a la ciutat, coneguda com a Portal de Baix. L’edifici conserva l’elegància que caracteritzà les edificacions d’una burgesia puixant, que esdevingué protectora de les arts i que tingué en les pintures murals de les sales la seva màxima expressió. És precisament en una d’aquestes sales on cada primavera i tardor se celebren els concerts que la Fundació promou juntament amb Joventuts Musicals per donar a conèixer nous talents musicals a l’illa.

En entrar a l’edifici, passat, present i futur es donen la mà i converteixen la visita en un trànsit pel temps a través de la creació i de l’esperit d’èpoques històriques distintes. En la darrera intervenció artística a l’edifici, una pintura mural de Jordi Cárdenas sota el títol Sa Plaça, a tocar de l’antiga torre, s’evidencia el desig del seu president de fer de l’espai un compendi de les creacions humanes. Mobles anglesos del segle XVIII, un carretó que recorda l’ús del vestíbul a l’edifici adjacent i que el separa del cos principal per l’antiga murada, pintures dels segles XIX i XX, ceràmiques, rellotges i una munió d’objectes diversos conviuen amb les obres de joves creadors en una solució de continuïtat que posa de manifest que som deutors d’un passat que ens fa ser com som.

Així, en l’ànim de la Fundació hi ha promoure els joves creadors, perquè en ells no es congria només el futur, sinó també la garantia d’un llegat que cal preservar. Pol Marban, Clara Bañon, Biel Moreno, Helena Ferrando, Carme Gomila, Macià Florit, Paula Kurundi i Jordi Cárdenas, guanyadors de les beques que es concedeixen des de l’any 2012, també tenen en el passat el seu aliment, contingut en qualsevol dels llenguatges que utilitzen: la pintura, el mural, el vídeo, la performance, l’escultura, la instal·lació o la fotografia.

Pol Marban pren el pols de la ciutat amb els pinzells, com ho feren els cronistes d’antuvi amb el llapis i les paraules. Clara Bañon utilitza el cos per poetitzar al voltant de la nostra condició animal. Macià Florit rellegeix el paisatge i la seva càrrega històrica a través del vídeo. Biel Moreno ha deixat testimoniatge amb la seva càmera del mode de vida de la població americana. Helena Ferrando reflexiona sobre la feminitat i les seves qualitats animals a partir de la fotografia intervinguda plàsticament, tot remetent-nos a la idea de mite. Carme Gomila experimenta amb les imatges manipulades des de l’art digital, el vídeo i la música per construir una narració que posa en alerta la nostra percepció. Paula Kurundi, des de San Francisco (Califòrnia), segueix la tradició del retrat. Jordi Cárdenas, en tant que muralista, ens connecta de nou amb la gran tradició de la pintura al fresc. Finalment, el recentment guardonat Pere Llopart, continua cercant «que en l’obra d’art es faci present la força de la matèria: m’agrada pensar que la forma és com el somni de la matèria», l’anhel de tot escultor.

En aquest compromís amb l’educació i la joventut, la Fundació organitza visites guiades per a estudiants de secundària a través del programa Salut Jove i Cultura i du a terme un interessant projecte amb l’Escola d’Art de Menorca i en col·laboració amb l’Institut Menorquí d’Estudis que consisteix en l’edició de cent xilografies de cent personatges significatius de la història de Menorca realitzades pels alumnes de l’escola.

Com digué Pablo Picasso: «La qualitat d’un pintor depèn de la quantitat de passat que porti amb si».