Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Binissafúller Roters. El pas del temps

domingo, febrero 11th, 2018

Dels cent trenta-dos rellotges de sol que hi a inventariats a Menorca (1) un d’ells destaca per les seves dimensions i per la riquesa de símbols i iconografies que conté. Construït el 1976 per Carlos Roters, es troba a la cruïlla del carrer de Llevant amb el carrer Botànic de Binissafúller. Està format d’un obelisc de bronze de cinc metres d’alçada encerclat a la base per una rosa dels vents: “Llevant, xaloc i migjorn, llebeig, ponent i mestral, tramuntana i gregal, vet aquí els vuit vents del món” diu el refrany popular. L’ombra del sud es projecta sobre un paviment en el qual hi ha inscrits els signes del zodíac, i al final d’aquest un altre rellotge de sol, aquest en una pedra horitzontal, completen aquest homenatge al sol, els astres i el vent.

Van ser els egipcis els primers a utilitzar l’obelisc per a conèixer el moviment del sol, allà pel segle XV abans de Crist. Va néixer però per honorar el déu Sol (Amon-Ra) deu segles abans, a la V dinastia, i eren comuns els jeroglífics que el faraó feia tallar als quatre costats narrant els esdeveniments pels quals s’erigia.

Carlos Roters arribà a Menorca el 1959 aconsellat per un amic seu, alemany també i artista. Després de comprar-se una casa a Alcalfar i decidit a construir una nova vida a Menorca, va comprar els terrenys de l’actual urbanització de Binissafúller i va continuar fent feina en allò que millor sabia fer: els treballs d’artesania. L’excel·lència i originalitat del seu treball amb pergamí, joies, bibliofília, làmpades, il·luminació de sostres, fosa en vidre, treballs en metall, etc., el portà a participar en la decoració de luxosos creuers i hotels, així com en prestigioses exposicions al Rockefeller Center de Nova York o a Munic.

Tot i que sempre es va considerar un artesà la seva obra va molt més enllà i els seus dibuixos, obres en metacrilat i escultures contenen significats ocults i una proposta estètica coherent i consistent. Carlos Roters va ser un artista de la línia, capaç de construir-hi formes capritxoses amb què acostar-se a l’infinit. Línies mòbils, espirals, anguloses o corbes, paral·leles o encreuades, cercles i triangles. Amb elles l’autor construïa un microcosmos, la manifestació ordenada d’un món mitjançant signes que poden recordar l’alfabet etrusc. L’interès de Carlos Roters per la cal·ligrafia va estar molt lligat a la seva dona, reconeguda cal·lígrafa i autora de magnífiques còpies d’incunables, filigranes i miniatures incloses. Junts van crear una tipografia nova fins i tot.

Els seus dibuixos abstractes contenen signes però també formes orgàniques primigènies. El jardí botànic de casa seva l’inspirà forçosament, és una de les col·leccions de cactus més importants del Mediterrani oest. Les seves hèlixs, ovals o circumferències de les seves composicions ens suggereixen les primeres aquarel·les de Kandinski, les obres de Joan Miró dels anys trenta o el constructivisme de Joaquín Torres García.

Les quatre cares de l’obelisc de Carlos Roters ens recorden: ‘Amb la sortida del sol fugen les tenebres’ (cara est); ‘Pels amics a qualsevol hora’ (cara sud); ‘La llum mostra l’ombra’ (cara oest); ‘Reconec la fugacitat’ (cara nord). Aquestes frases, escrites en llatí, com a molts altres rellotges de sol, s’acompanyen del llenguatge sígnic tan característic de Carlos Roters. L’estat de conservació del rellotge i el seu entorn és força millorable i una placa explicativa ajudaria el visitant a entendre millor el significat de l’obelisc i a conèixer el seu autor. Menorca, al cap i a la fi, no té gaire exemples d’intervencions públiques de caràcter artístic i Carlos Roters ens va deixar un llegat que cal protegir i difondre.

 

(1) www.elsolieltemps.com

Art i tecnologia. Daniel Canogar

domingo, enero 28th, 2018

La Sala Alcalá 31, dependent de la Comunitat de Madrid, presenta aquests dies una magnífica mostra de Daniel Canogar, un dels màxims exponents a Espanya de l’art tecnològic. “Fluctuaciones”, organitzada en col·laboració amb el Museu Universitari de Navarra, reflexiona sobre les relacions entre el món virtual i el real transportant-nos a un món oníric construït damunt memòries perdudes i dades que, traduïdes a llum, espai i temps, esdevenen poesia visual. Vivim en una societat amb un excés d’imatges i documents per a registrar la realitat, però, paradoxalment, estam cada cop més mancats de memòria, d’identitat i de capacitat verdadera per a documentar el moment de forma verídica. Daniel Canogar reflexiona doncs sobre la nostra posició en aquesta era interconnectada tecnològicament i sobre l’impacte de les tecnologies en la societat.

També qüestiona els modes de representació de l’obra d’art proposant nous sistemes per a la construcció de la imatge. Defuig del format rectangular del vídeo, perquè entén que aquest format està sotmès a una càrrega ideològica i social que té en el cinema el seu origen. Els nous formats que ell proposa ens obliguen a fer una lectura distinta de l’obra d’art, ja que els continguts s’organitzen en una nova jerarquia, lluny del caràcter literari construït sobre la base d’un guió, propi del cinema.

Daniel Canogar es va iniciar en el món de l’art a través de la fotografia, però amb la irrupció del digital a final dels anys vuitanta la seva manera d’entendre la fotografia canvià radicalment. No estant gaire interessat a crear un art digital dependent d’una interfície (ratolí, palanca de control o el mateix cos en el cas dels sistemes de visió artificial), va mantenir-se proper a l’art contemporani i a l’art interactiu propi dels happenings i de les instal·lacions. El descobriment de la multiprojecció mitjançant la fibra òptica li permeté desenvolupar una obra tant escultòrica com visual que alterna amb la fotografia i la llum.

A Sikka Ingentum, una instal·lació de gran format, l’autor reflexiona sobre el canvi tecnològic i la pèrdua de la memòria personal i col·lectiva. Dues mil quatre-centes pel·lícules en DVD comprades en mercats de tot el món formen un mosaic gegant sobre el qual es projecten fotogrames d’aquest passat cinematogràfic del qual hem perdut el rastre. En una societat hipervisual com la nostra, les imatges, que originàriament ens permetien construir la nostra identitat, han esdevingut obstacles que ens fan viure en un present etern sobre el qual no podem establir memòria, passat.

A Small data, Canogar dona nova vida a tecnologies obsoletes mortes com circuits electrònics, cintes magnetofòniques o tecles d’ordinadors antics trobats a contenidors i centres de reciclatge. A manera de bodegons o vanitas, l’autor projecta zenitalment sobre ells llum en formes i colors variats, amb la qual cosa crea una experiència visual sorprenentment poètica, sublim fins i tot.

M’aturaré finalment a Echo (vegeu fotografia), una sèrie en la qual l’artista transmet en temps real diferents fenòmens naturals i creats per l’home a unes pantalles LED, corbes i amb aparença orgànica. La contaminació atmosfèrica de Madrid, els incendis que tenen lloc al món en aquest moment o l’estat dels 1.627 volcans del planeta en són alguns. Canogar converteix fredes dades en art i poesia per a qüestionar i fer-nos prendre consciència sobre la destrucció del planeta, que és la nostra pròpia autodestrucció.

Daniel Canogar és avui un artista internacional amb presència a Califòrnia, Hong Kong, Xangai, Houston, Düsseldorf, Caracas i Berlín, entre d’altres. Té l’estudi a Madrid i una oficina als Estats Units, on passa la meitat de l’any, perquè malauradament si un artista vol jugar a primera divisió ha de sortir del país, com també ho fan enginyers, esportistes, metges, etc.

Daniel Canogar. Sika Ingentum

Art i tecnologia

domingo, enero 14th, 2018

L’ús de les tecnologies en l’art ha adquirit en els darrers deu anys un protagonisme extraordinari, que qüestiona la manera com es construeix la imatge, la lectura que en fem i els rols del creador i de l’espectador, així com la difusió i la mateixa funció de l’obra d’art. Quan a la dècada dels anys seixanta del segle passat Nam June Paik (Seül, 1932 – Miami, 2006) inicià les seves investigacions sobre les videoescultures o W. Vostell (Leverkusen, 1932 – Berlín, 1998) proposà les TV-décollages poc podien imaginar que poques dècades després un art generat des del binomi 0/1 (l’art digital) tindria una presència tan generalitzada en la producció artística contemporània. És sens dubte l’any 2007, quan apareixen l’iPhone, Facebook i Twitter (fa només deu anys!), la data que marca un abans i un després en el desenvolupament tecnològic, social i econòmic (la globalització econòmica mundial).

Les relacions entre art i tecnologia no són noves, però. L’artista sempre ha estat amatent a les innovacions tècniques, com ho va estar Leonardo de Vinci o els artistes que van fer seves les tècniques del gravat calcogràfic, la litografia, la serigrafia o la fosa en bronze. Tekne era el nom amb què els grecs anomenaven l’art. Però és la fotografia la que es troba en l’arrel dels dispositius electrònics utilitzats avui per crear art. Els conceptes de temps i llum com a fonament de l’experiència estètica es veuran enriquits pel moviment que el cinema incorpora, situant l’espectador en un nou paradigma on context, imatge i pantalla fan d’ell actor i receptor alhora. Les videoinstal·lacions, amb la interacció que es demana a l’espectador, en són un bon exemple.

Hi ha en les diverses manifestacions de l’art tecnològic —net.art, videoart, vida artificial, art de programari, realitat augmentada (superposició d’elements virtuals sobre l’espai real)— un interès per reflexionar sobre la realitat i sobre les relacions de la tecnologia amb la societat. El virtual, tot i la seva aparença neutral, conté una càrrega emocional i ideològica innegable en la qual projectam somnis i frustracions. A ningú se li escapa que navegar per Internet, fer circular fotografies, publicar a Facebook o Twitter o comprar un nou model de telèfon intel·ligent modelen i expressen la nostra condició psicosocial.

L’art contemporani, expressió de l’esperit del nostre temps, utilitza les eines que la tecnologia posa al nostre abast establint nous models de representació i significació per tal de sacsejar consciències i obrir nous camins en l’experiència estètica. La digitalització de l’art és a més a més un camp fèrtil per al descobriment de nous desenvolupaments tecnològics, atesa la llibertat d’acció i l’absència de preconceptes que s’arrelen en tot art. Sensors òptics, acceleròmetres, GPS, giroscopis, brúixoles d’estat sòlid, pantalles LED, la interfície o l’animació generativa són els pinzells, els pigments, l’oli de trementina o el cisell d’un pintor o escultor.

L’esmentat Nam June Paik i la seva esposa, Shigeko Kubota (Niigata, Corea del Sud, 1937 – Nova York, 2015),  videoartistes i fundadors del grup Fluxus; Paul Fiedlander (Manchester, 1951), creador d’escultures cinètiques lluminoses; videoartistes com Bill Viola (Nova York, 1951), Pierre Huyghe (París, 1962), Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) o Phillipe Parreno (Orà, Argèlia, 1964), són algunes de les figures més destacades internacionalment. Al nostre país Iñigo Manglano-Ovalle (Madrid, 1961) explora mitjançant instal·lacions l’arquitectura, la meteorologia, la ciència i els temes socials des d’una poètica molt personal, com també ho fa Daniel Canogar (Madrid, 1964). La seva extraordinària exposició a la Sala Alcalà 31 de Madrid fins al pròxim 28 de gener bé mereix una reflexió en un proper article.

 

Echo. Daniel Canogar

 

Radiografia de la cultura. Menorca (i II)

domingo, diciembre 31st, 2017

En l’article anterior ens referíem a les dades recentment publicades per l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017, elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. S’hi recullen dades relatives als hàbits culturals, al consum, a l’ensenyament, al turisme i a les empreses culturals a Espanya. Tornam a constatar que la despesa anual en cultura per part del Govern central decau en un 1,4 % (2016) i que és l’Administració local la que sosté la cultura en aquest país, perquè és la responsable del 63 % de la despesa en cultura, enfront del 22 % que correspon a l’Administració autonòmica i del 14 % de l’Administració central.

L’anuari analitza també l’evolució creixent del turisme cultural a Espanya i assenyala que el 16 % del turisme interior té motivacions culturals (14 milions de persones), i que un 12 % dels estrangers que venen al nostre país ho fan pels mateixos motius (8 milions). Menorca, petita, lluminosa i ventada, hi té però un paper, en aquest segment de mercat, ja que presenta unes condicions socioculturals privilegiades enfront de la resta de les illes Balears.

Les dades extretes de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010. Condicions de vida i cohesió social, de l’IBESTAT, i de l’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, així com l’observació de la nostra realitat quotidiana, ens permeten establir que el consum cultural és major a Menorca que a la resta de les illes. També es constata que l’illa gaudeix d’una major cohesió social, una piràmide de població més equilibrada i un major benestar. Menorca és doncs un bullidor de cultura que té quelcom a oferir al visitant inquiet i disposat a aprendre. La candidatura de Menorca Talaiòtica a patrimoni mundial potencia sens dubte aquest objectiu.

Dues dades de l’Enquesta modular d’hàbits socials 2010 tenen especial rellevància. La primera és que a Menorca el 60,81 % de la població major de setze anys pertany a una associació, i les esportives, AMPA i les culturals són les majoritàries, per damunt de la resta de les illes. L’associacionisme al conjunt de les Balears és tan sols del 43,11 %. En segon lloc la taxa d’abandonament d’estudis entre els majors de setze anys és a Menorca del 24,11 % en homes (45,52 % a les Balears) i del 19,76 % en dones (43,16 % a les Balears).

L’informe Consum cultural a les Illes Balears 2016 permet concloure que Menorca presenta, en relació amb la resta de les illes, clares diferències en aspectes com la llengua, les pràctiques culturals i l’accés a aquestes. La llengua majoritària a Menorca és el català (menorquí, si s’ho estimen més). El parlen habitualment un 58,4 % dels seus habitants (un 36,2 % a les Illes Balears), tot i que els orígens geogràfics dels seus residents són semblants. Activitats culturals com anar a concerts, a la biblioteca, a espectacles de dansa, visitar exposicions, llocs històrics o runes arqueològiques presenten resultats lleugerament superiors a la resta de les Balears i comparables al consum cultural mitjà de la Unió Europea. L’assistència al cinema és clarament inferior, atesa la poca oferta existent. Pel que fa a les pràctiques culturals, escoltar música, fer-ne, pintar o fer fotografia destaquen també per damunt de la resta de les illes. Sorprenen però els resultats de l’estudi pel que fa als impediments que troba el ciutadà per al consum cultural. S’analitzen l’interès, el temps, el cost econòmic, l’oferta i la informació. De tots aquests l’impediment que presenta diferències significatives en relació amb la resta de les illes és l’oferta, especialment en teatre.

Aquesta dada obliga a fer una reflexió i constata que, tenint en compte que l’oferta és abundosa i que sovint els agents culturals ens trobam amb coincidències d’actes de tota mena que resten públic a un o altre, hi ha quelcom que requereix atenció. Com pot ser que l’oferta destaqui com a impediment per poder participar en activitats culturals? Una possible resposta podria estar en la qualitat de l’oferta, perquè tenim un públic més exigent. També podríem inferir que cal diversificar l’oferta per atreure nous públics. Si bé hi ha un 25 % d’usuaris habituals (els que en el darrer any han assistit a 25 o més actes de caràcter cultural), els ocasionals, un altre 25 %, són públic potencial que possiblement no rep propostes del seu interès.

Les dades anteriors ens dibuixen una Menorca avantatjada pel que fa a l’interès per la cultura dels seus ciutadans, el que obliga a ser curosos en la programació de continguts i en la seva transmissió. Vivim en un món en el qual sovint el consum és més important que la creació, i això pot reduir la cultura a entreteniment.

Radiografia de la cultura I

domingo, diciembre 17th, 2017

El mes de novembre passat es va fer públic l’Anuario de Estadísticas Culturales 2017, elaborat pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. S’hi recullen dades relatives als hàbits culturals, al consum, a l’ensenyament, al turisme i a les empreses culturals.

La cultura continua aportant al PIB nacional un 2,8 %, el mateix que l’agricultura, la ramaderia i la pesca. Si tenim en compte però l’activitat generada per les empreses relacionades amb la propietat intel·lectual (entitats de gestió principalment) aquest percentatge arriba al 3,2 %, un percentatge similar, encara que lleugerament inferior, al d’altres països europeus i pràcticament igual que el PIB cultural mundial, un 3 %. El seu impacte en el mercat laboral és tal que la cultura al món genera més llocs de treball que el mercat automobilístic d’Europa, el Japó i els Estats Units junts.

A Espanya 544.000 persones treballen en l’àmbit de la cultura, un 3 % dels llocs de treball. El 53 % disposen d’un contracte indefinit. Pel que fa a les empreses culturals el 63 % les formen autònoms i el 29,4 % tenen menys de cinc treballadors. Aquesta és una dada sorprenent que no té equivalent en cap altre sector econòmic i que posa de manifest formes distintes d’entendre la feina, més properes a l’economia col·laborativa i en xarxa, on la vocació té un paper important, com succeeix també en la medicina o l’educació, per exemple.

El consum de les llars espanyoles en cultura presenta una mitjana de 306,7 € anuals. L’anuari però comptabilitza les quotes de televisió, el tractament de la informació i Internet i els equips de so i audiovisuals com a part d’aquest consum. Si tenim en compte només llibres, instruments de música, publicacions periòdiques, serveis culturals (exposicions, museus, biblioteques…) i llibres el percentatge restant (39,2 %) equivaldria a 120 €.

Pel que fa als hàbits culturals s’observa un augment de les visites a exposicions, museus i biblioteques, així com un augment de l’assistència a teatres, dansa i concerts de música clàssica. Les activitats però més majoritàries són escoltar música, llegir i anar al cinema. Menorca, però, segons l’informe “Consum cultural a les Illes Balears 2016”, publicat per la Conselleria de Transparència, Cultura i Esports del Govern balear, presenta algunes diferències: si bé les visites a monuments i jaciments i a exposicions i museus registren uns percentatges semblants, fins i tot superiors, el cinema no és una pràctica tan majoritària, com tampoc ho és llegir. Sí, en canvi, que l’assistència a concerts és major a Menorca.

L’anuari també posa en relleu el significatiu augment que experimenta la pràctica d’activitats com la fotografia, el vídeo i les arts plàstiques en el temps lliure. Englobades com a arts visuals representen el 65,9 % de les pràctiques culturals que desenvolupen els ciutadans. Segueixen tocar instruments i l’escriptura, ambdós amb 7,8 %. També el nombre d’alumnes inscrits a centres d’ensenyament artístic no reglat ha augmentat. Destaca especialment la música per sobre de la resta, amb un 83,2 % dels alumnes. A la universitat un 12,6 % dels alumnes es matriculen en ensenyaments relacionats amb professions culturals.

Vull posar l’èmfasi en aquestes últimes dades, ja que la cultura està íntimament lligada a la creació i aquesta ho està també a la felicitat. Diu Cristóbal Gastó, psiquiatra, en un passatge del documental El (sin) sentido, projectat recentment a Menorca: «…entendería la felicidad, para el hombre, cuando no se le priva de su actividad creadora. Y por tanto somos felices no tanto por no poseer aquello que uno desea, como algunos lo han definido, sino por la imposibilidad de tener actividad libre creadora, por pequeña que sea. Por eso siempre se ha dicho que los hombres nos parecemos a los dioses».

 

 

 

 

 

 

L’espoli dels jueus

domingo, diciembre 3rd, 2017

El vint-i-cinquè aniversari de la creació del Museu Thyssen-Bornemisza, museu nacional pertanyent a l’Estat espanyol des de 1993, discorre en paral·lel a la demanda judicial que els hereus de Claude Cassirer han presentat al tribunal d’apel·lacions del Novè Districte de San Francisco en relació amb el quadre Rue Saint Honoré a la tarda. Efecte de pluja (1897), de Camille Pissarro, espoliat pels nazis a Lilly Cassirer Neubauer, àvia de l’esmentat fotògraf. Per poder aconseguir un visat per sortir d’Alemanya, aquesta dona jueva es va veure obligada a vendre’l per 360 dòlars, en marcs alemanys. Després de la guerra Lilly Cassirer va reclamar judicialment l’obra i el Govern federal alemany la va reconèixer com a propietària legal i li va entregar 120.000 marcs com a compensació.

El baró Hans Heindrich Thyssen-Bornemisza la va adquirir el 1976. L’advocat de la família Cassirer, amb el suport del Congrés Jueu Mundial i la Comunitat Jueva de Madrid, així com la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya, al·leguen que “les coses mobles furtades o robades no poden ser prescrites per als que les furtaren o robaren”, tal com estableix l’article 1956 del Codi civil espanyol. D’altra banda, l’Advocacia de l’Estat argumenta que l’aplicació d’aquest article no escau, atès que exigeix que existeixi una sentència condemnatòria contra el que ha estat furtat o robat. La sentència, que es preveu que es faci pública ben aviat, podria jutjar el Museu Thyssen-Bornemisza per “encobridor”, segons les lleis americanes. Anne Webber, presidenta de la Comissió per a l’Art Confiscat a Europa, estima que, segons la catalogació feta per aquesta comissió, hi ha un total de 218 obres d’aquest museu sobre les quals recau la sospita d’art espoliat. Espanya i Itàlia serien, segons ella, els països menys disposats a investigar i tornar les obres als seus propietaris originals. Holanda, Alemanya i Àustria es troben entre els països més proclius a investigar i tornar l’art espoliat, mentre que el Regne Unit es resisteix a tornar-les, encara que sí que investiga els casos denunciats. Després de la Segona Guerra Mundial, França va recuperar unes 60.000 obres i objectes, 45.000 dels quals van tornar als seus propietaris, mentre que va vendre els 15.000 restants.

La majoria dels museus tendeixen a retornar les obres espoliades i només ocasionalment les conserven quan es tracta d’obres rellevants per a la seva col·lecció o perquè no volen admetre que tenen obres que no haurien de tenir. A Espanya un dels exemples més coneguts és el de La família en metamorfosi, d’André Masson, un quadre reclamat per la família del jueu David Weil que va quedar en mans del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia després d’arribar a un acord.

Les 25.000 obres d’art espoliades pels nazis i registrades a www.lostart.de són una petita part de les 600.000 obres i objectes que durant el període 1933-1945 es creu que van ser robades a la comunitat jueva europea. Un bon nombre van passar per Espanya. És el cas de la col·lecció de la família Rosenberg, que en la seva fugida cap als Estats Units van passar per França i Espanya, de manera que tan sols una part de la col·lecció va arribar a la seva destinació.

La Comissió per a l’Art Confiscat a Europa ha denunciat en diverses ocasions la manca de diligència d’Espanya en l’aplicació dels acords internacionals en matèria d’art espoliat. La futura sentència del Tribunal d’Apel·lacions del Novè Districte de San Francisco i les conclusions a les quals arribi el Congrés Jueu Mundial i la Comissió, presidida per Anne Webber, sobre altres obres del Museu Thyssen-Bornemisza seran una bona ocasió perquè Espanya s’alineï amb els països compromesos amb la restitució de l’art robat pels nazis als jueus.

Camille Pissarro. Rue Saint Honoré a la tarda. Efecte de pluja (1897)

Dona, gitana i pintora d’èxit

sábado, noviembre 18th, 2017

Un 24 d’octubre de fa 56 anys naixia una gitana a Sariñena, Osca. Pocs mesos després la seva mare l’abandonava i la seva àvia se l’enduia a Barcelona, on una important comunitat gitana malvivia a les xaboles de Montjuïc. La noia, sense mitjans per anar a escola, va passar la primera infantesa pidolant pel carrer. A l’edat de deu anys la seva àvia moria i la noieta gitana era internada a un orfenat. Un cop de sort va voler que, tres anys més tard, una família burgesa del Masnou l’adoptés. La seva vida va donar un nou tomb quan els seus nous pares la van dur al Museu del Prado. Allà, commocionada davant Les tres Gràcies de Rubens, es va dir a si mateixa: “Jo vull fer això, seré pintora”. Els pares adoptius, sensibles i cultes, li van posar un professor que era considerat un dels millors pintors fauvistes d’aquell temps. Quaranta anys més tard la nostra gitana és, avui, la pintora espanyola més cotitzada juntament amb Miquel Barceló i Juan Muñoz. Charles Dickens n’hauria fet una gran novel·la, però en aquest cas la ficció s’ha fet realitat.

Lita Cabellut té molt de gitana, físicament i psicològicament, també espiritualment. Cabell i ulls negres, vius i profunds, atrevida en la vida, nòmada, posseïdora de duende, aquest poder misteriós que ha fet de Camarón de la Isla, a qui escolta mentre pinta, un mite. Lita té una enorme necessitat de comunicar-se, d’expressar el que viu, el que ha viscut i el que sent. Pinta la condició humana, de la qual és ben coneixedora després d’haver conegut la indignitat, la misèria, la marginació, i haver-ne sobreviscut. El carrer li va ensenyar a conèixer les persones, la seva noblesa, la seva generositat, però també la seva mesquinesa i les seves misèries.

En els seus quadres, sovint de gran format, hi veiem cares i figures humanes a tall de radiografies de l’ànima. Una ànima que no només percebem a través dels ulls, finestra de l’ànima, també a través de la pell. Com ella diu “la pell és el portal de l’ànima”. El color de la pell, les arrugues o la textura ens aporten valuosa informació sobre l’estat emocional de les persones: les que han rigut, les que han plorat, les que han patit…

Una de les aportacions més interessants de Lita Cabellut a l’art contemporani és l’evocació d’aquesta idea de la pell com a expressió de l’ànima mitjançant una tècnica innovadora i complexa que neix de la pintura dels grans mestres. Després d’haver estudiat en profunditat Velázquez, Ribera, Goya, Rembrandt, la pintura flamenca i els frescos italians del renaixement, Lita Cabellut ha trobat una nova manera de donar vida als seus personatges amb una paleta de colors vius, temperamentals, i un ús del pinzell poderós però contingut, on res és superflu, anecdòtic. Afirma: “No estic creant res nou, hi dono noves formes”. Així ho ha fet amb el craquejat, per exemple, una tècnica que prové dels frescos i que després d’estudiar-la durant anys ha modificat per a expressar el que la pell ens diu. El craquejat com a empremta del temps, evocació de la vida i la fugacitat del temps. També ha sabut plasmar a la tela aquesta llum d’Holanda, on viu des de fa vint anys, que tant la va seduir, una llum cristal·lina i transparent on els colors es veuen com a través d’un prisma.

On rau el seu èxit? Conscient d’una època en la qual tot succeeix a gran velocitat, la pintora sap que mantenir-se és molt més difícil que arribar-hi. Per arribar-hi ha hagut de treballar de valent. Anys d’estudi, constància i disciplina. I, com reconeix ella, haver estat en el lloc adequat en el moment adequat. El seu marxant ha estat clau en aquesta carrera meteòrica, un professional rigorós, ben relacionat i compromès.

L’exposició “Retrospective”, a la Fundació Vila Casas de Barcelona, fins al 27 de maig del 2018, recull els últims deu anys de la seva producció i és la primera gran exposició que té lloc a Espanya d’aquesta dona, gitana, barcelonina i internacional.

 

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia II

domingo, noviembre 5th, 2017

Quan el 26 de novembre es clausuri la 57a edició de la Biennal de Venècia, “la més inversemblant de les ciutats”, com l’anomenava Thomas Mann, l’art del segle XXI haurà contribuït a augmentar la fascinació que la ciutat ens produeix. Deia Petrarca, el 1364, que Venècia “era rica en or, però més rica en fama”. Però la fama també té un preu. En el viatge de tornada llegia que a partir del 2018 l’accés a la plaça de Sant Marc, les basíliques i els museus serà restringit i caldrà una reserva prèvia. Les autoritats s’han vist obligades a regular l’afluència de turistes per a evitar malmetre més l’arquitectura de la ciutat. Potser a Menorca caldrà algun dia actuar de forma similar si volem mantenir la bellesa natural de l’entorn. De ben segur que aquestes polítiques seran cada vegada més comunes.

Es difícil resumir en poques paraules l’extraordinària diversitat de propostes artístiques que presenta la biennal. D’entre les més destacables voldria esmentar les del Líban i l’Iran, dues aproximacions al diàleg entre l’arcaic i el contemporani carregades de poesia. Zad Moultaka és un músic i artista libanès de cinquanta anys que a una nau d’Arsenale Nord presenta una instal·lació en la qual d’un artefacte gegant sorgeixen veus a imatge i semblança del Codi d’Hammurabi. Amb una il·luminació crepuscular variable, el conjunt venera Samas (el déu babiloni del sol i la justícia).

En el vestíbul del Palazzo Donà delle Rose, un palau deliciosament decadent al barri de Cannaregio, l’Iran presenta la “Caduta delle meteoriti”, de Bizhan Bassiri (Teheran, 1954). Es tracta d’una instal·lació on predominen tòtems d’aspecte magmàtic i daurat en una síntesi entre els arquetips de l’art persa i el grecoromà. Responen al seu manifest El pensament magmàtic, de 1985, en el qual estableix la seva pròpia definició d’art, fonamentada en un lèxic, una poesia i un caràcter visionari que es tradueix en una concepció de la forma i el contingut personal i imaginativa.

De caire més lúdic i kitsch és “Counterbalance”, el pavelló de Corea del Sud. Dos artistes, Codi Choi i Lee Wan, responen a la pregunta: Com les històries individuals es relacionen amb les històries nacionals? El primer ho fa amb una instal·lació de neons de colors que recrea els casinos de Las Vegas i Macao parodiant la dominació cultural d’occident. Lee Wan reflexiona sobre el temps que individus de diferents geografies han de treballar per a fer front a les seves necessitats bàsiques. Sis-cents rellotges ocupen les parets d’una sala on les manetes de cada rellotge corren a diferents velocitats. En cadascun hi ha escrit un nom, data de naixement, professió i nacionalitat.

D’entre les exposicions anomenades col·laterals cal aturar-se a l’abadia de Sant Gregori, un exquisit claustre proper a la basílica de Santa Maria della Salute. Jan Fabre, extraordinari artista, exposa obres creades entre 1977 i 2017, en les quals condueix l’observador a la contemplació de la vida i la mort des d’una perspectiva filosòfica, espiritual i política. Ho fa amb cranis fets de vidre i esquelets de petits mamífers. El vidre, per la seva transparència, real i metafòrica; els ossos, a part del significat obvi que tenen, són una referència en la pintura flamenca, que utilitzava pols d’ossos. S’afegeix així una referència a la història i la tradició de l’art antic i modern, una reinterpretació de les relacions entre el passat, el present i el futur.

Al Palazzo Zen, a Cannaregio també, una magnífica exposició de Luca Campigiotto mereix una aturada. Fotografies de gran format, acolorides i brillants, retraten ciutats xineses d’avui i paisatges muntanyosos. Sense presència humana o de cap altre ésser viu esdevenen imatges silencioses i icòniques de la Xina del present i del passat.

S’esgota l’espai i ens queda per tractar una de les exposicions de més èxit de Venècia: “Treasures from the Wreck of the Unbelievable”, de Damien Hirst, al Palazzo Grassi i a la Punta della Dogana. En una paraula, el que aquest artista ens proposa és un engany, un fake, la invenció d’un suposat naufragi de l’època romana que ha permès fer aflorar a la superfície escultures en or i plata de Mickey Mouse, el gos Goofy i distintes divinitats de llocs dispars geogràficament. Torna així a afegir-se al ball de la confusió que tants rèdits econòmics li reporta.

 

Lee Wan. Proper time.

 

Mongofra. La col·lecció de les meravelles

domingo, octubre 22nd, 2017

“Mongofra. La col·lecció de les meravelles” clausurarà, el pròxim dia set de gener, els actes commemoratius del trentè aniversari de la Fundació Rubió. Més de setanta actes s’hauran celebrat sota la presidència d’Albert Moragues. El seu coratge, determinació i entusiasme han estat clau per a dur a terme aquesta extraordinària profusió d’actes, diversos, transversals i inclusius. El Fernando Rubió i Tudurí mecenes de ben segur hauria aplaudit la tasca realitzada sota la seva presidència. Contagiat també pel seu dinamisme i vehemència vaig endinsar-me en el món del Fernando Rubió col·leccionista, una altra cara d’aquest personatge polièdric i complex. En aquesta immersió vaig comptar també amb un cicerone d’excepció, l’Emili de Balanzó, profund coneixedor dels tresors que s’hi amaguen i valuós actiu de la fundació.

Ser col·leccionista és una manera d’estar en el món, d’entendre’l i d’enriquir l’esperit mitjançant la bellesa dels objectes creats per l’home o per la natura. Va ser Francesc Cambó qui el va iniciar en aquest camí, allà als anys trenta del segle passat. La curiositat i l’interès del nostre apotecari de poble no va però centrar-se en les obres d’art només. La seva afició als viatges i el seu afany acumulatiu el van dur a interessar-se per una gran diversitat d’objectes que fan de la seva col·lecció una cambra de les meravelles.

Les cambres de les meravelles, també anomenades wunderkammer, sorgeixen a finals del segle XVI a Europa coincidint amb els descobriments dels nous mons. D’aquests arribaven objectes rars o extraordinaris que eren col·leccionats i exposats per tal d’evidenciar l’admiració cap a les produccions de la natura i l’home. Dues categories aglutinaven aquests objectes: naturalia (els tres regnes de la natura) i artificialia (les creacions de l’home). El gabinet de les meravelles venia a ser la destil·lació d’un macrocosmos en un microcosmos, que permetia a l’individu prendre consciència del món. Naixia així també un gust per l’acumulació, tret indissociable del col·leccionisme. Les urpes d’aus exòtiques, mòmies, llibres antics, artefactes estranys, closques de tortuga, cossos dissecats de suposats éssers extints, minerals, flors exòtiques…, conformaven una enciclopèdia vivent.

Ja al segle XVIII les wunderkammer van evolucionar cap al gabinet de les curiositats o gabinets il·lustrats. El projecte enciclopedista i les noves exploracions científiques van posar el focus no tant en les qualitats singulars o rares de l’objecte, sinó en l’objecte com a parcel·la de coneixement. Aquest model derivaria aviat cap a la reordenació de les col·leccions en àmbits específics i propiciaria l’aparició dels museus tal com els coneixem avui. És en el segle XIX quan apareixen els museus d’arqueologia, ciències, etnografia, les pinacoteques…

Quina actualitat tenen avui les wunderkammer? Com s’encabeix la col·lecció de Fernando Rubió en el nostre segle XXI? S’adiu amb la nostra visió del món?

El 1986 la quaranta-dosena edició de la Biennal de Venècia duia per títol “Wunderkammer”. Inspirats en aquest concepte, els artistes, majoritàriament adscrits a l’arte povera, van reflexionar sobre aquest fenomen. Des de llavors, tant artistes com centres d’art han cercat en les cambres de les meravelles discursos que el positivisme i el “cub blanc” imposat des de la creació del MOMA de Nova York, el 1929, havien negat. Ja els surrealistes i els dadaistes, els anys vint, havien explorat les juxtaposicions d’obres i objectes diversos, especialment arran del readymade. A partir de l’acumulació varen crear microcosmos creatius com a vehicle d’expressió. Encara avui l’antic, l’exòtic, el pintoresc, continua provocant la nostra fascinació i constitueix una categoria estètica de primer ordre. Davant de l’especialització en disciplines d’avui i de l’inabastable del coneixement l’única manera d’aproximar-nos a l’enteniment del món és mitjançant discursos transversals i relacionals. El mateix món virtual esdevé una cambra de les meravelles on la informació és posada en relació per a oferir-nos una visió ordenada i tranquil·litzadora del món.

 

L’art al rescat de l’humanisme. La Biennal de Venècia (I)

domingo, octubre 8th, 2017

La Biennal de Venècia d’enguany és una bona ocasió per a prendre el pols a la creació artística contemporània. A diferència de les fires, d’un marcat caràcter comercial, les biennals tenen un caràcter més proper a la investigació i prospecció de nous continguts i llenguatges artístics. Si visitar Venècia ja és donar-se un bany de bellesa que estarrufa la pell, passejar pels pavellons d’Arsenale i Giardini hi afegeix grapats de sensacions visuals i emocions que fan del viatge un viatge que té quelcom d’iniciàtic.

Aquesta 57a edició confirma de nou l’interès que l’espai Arsenale té com a fòrum per establir enriquidors diàlegs entre artistes i entre artistes i públic. Va ser el crític d’art Achile Bonito Oliva el que, els anys vuitanta, va concebre aquesta nova manera de donar veu als artistes al marge dels pavellons nacionals, sovint polititzats o moguts per interessos aliens a l’art. La comissària d’aquesta edició, Christine Macel, ha concebut la mostra inspirant-se en l’humanisme, un humanisme en què l’acte creatiu esdevé un acte de responsabilitat, compromís, alliberació i generositat. La pressió que els poders que ens governen exerceixen sobre nosaltres posa en perill aquesta dimensió humana que té en la cultura el seu valor fonamental. I l’art n’és l’últim bastió, cultiu de la reflexió, l’expressió individual, la llibertat i les principals qüestions de l’ésser. La manera en què Christine Macel articula el discurs expositiu que formen els cent vint artistes presents (cent tres d’ells s’estrenen a la biennal) neix de la idea de viatge, mètode amb què molts humanistes han aprofundit en l’existència humana.

En aquest viatge, dividit en nou capítols, els artistes dialoguen al voltant de les raons i les formes d’art, les relacions entre l’artista i la seva pròpia experiència emocional i sensorial, les formes en les quals es construeix la comunitat, el planeta i el medi ambient, el diàleg entre el passat i el present, l’artista com a xaman, el cos i la sexualitat femenina, l’emocionalitat dels colors i finalment la impermanència i les mutacions resultants del pas del temps. Diversos artistes han cridat la nostra atenció per la qualitat i originalitat de les seves propostes, alguns ja coneguts com a John Waters (Baltimore, 1946), Raymond Hains (Dinard, França, 1926 – París, 2005), Franz West (Viena, 1947) o Kiki Smith (Nuremberg, 1954).

D’entre els joves Nevin Aladag (Van, Turquia, 1972) mereix un breu comentari. Aquesta artista va emigrar amb els seus pares a Alemanya amb pocs mesos de vida. En el pavelló dedicat a la dona (Dionysian Pavilion) Nevin reflexiona al voltant de la reapropiació de l’espai públic i de la creació de sons. En una pantalla de grans dimensions diversos instruments són tocats pel vent i per distints mobiliaris urbans (https://www.youtube.com/watch?v=nb8F97I6Qtw). Els sons produïts pels instruments es converteixen així en les veus d’uns ciutadans absents.

 

Ja en els Giardini, on alguns països disposen d’un pavelló mentre d’altres allotgen els seus artistes en palaus i esglésies repartides per la ciutat, criden especialment l’atenció els pavellons de la Gran Bretanya, Austràlia, Corea i el Líban. En el primer Phyllida Barlow (Newcastle upon Tyne, 1944) presenta Folly, una ambiciosa instal·lació escultòrica que convida el visitant a explorar la seva pròpia comprensió i experiència sobre l’escultura. Utilitzant materials de construcció com plaques de guix laminat, ciment, paper, cartró o malles modela formes amb les quals provoca una experiència amb un marcat caràcter físic (https://www.youtube.com/watch?v=ptfFn1Ia41o).

A Austràlia Tracey Moffatt (Brisbane, 1960) participa amb My Horizon, fotografies de gran format en les quals construeix escenaris teatrals amb constants referències al cinema, a l’art i a la història de la fotografia (https://www.youtube.com/watch?v=2Xf39Ynb4SM).

En un proper article ens referirem a aquests altres pavellons. També a altres sorpreses que Venècia ens té preparades, inclosa l’exposició del sempre polèmic Damien Hirst al Palazzo Grassi.

John Waters (Baltimore, 1946) Study Art Sign. 2007.

Acrílic sobre fusta i alumini