Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Crear des dels marges

domingo, diciembre 2nd, 2018

La història de l’art estableix que amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial el centre de l’art es va desplaçar de París a Nova York, on l’expressionisme abstracte s’havia de convertir en una mena d’esperanto. El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia va inaugurar el 21 de novembre passat una exposició en la qual reivindica París com un poderós centre de producció artística en els anys posteriors a 1944 gràcies, entre altres motius, als artistes que fugien d’uns Estats Units conservadors, racistes i censors sota la bota del senador Joseph McCarthy. Aquesta relectura de la història per part del Reina Sofia ja va ser comentada en un article anterior i posa de manifest la creixent importància que ha tingut l’art de la perifèria i la marginalitat en l’art oficial o socialment acceptat.

Ben mirat, difícilment hi pot haver art original i autèntic si no és creat des d’un espai marginal, en els marges de la societat, de les convencions i de la moral. Aquells anomenats artistes que creen des del mainstream (corrents dominants) difícilment podran prendre la distància necessària per qüestionar l’status quo i oferir noves visions de la realitat.

Dos dies després de la inauguració al Reina Sofia s’inaugurava a la sala El Roser de Ciutadella l’exposició d’un pintor marginal menorquí: Josep Vives Campomar. Des d’un autoexili voluntari Pepe Vives va decidir mantenir-se allunyat de la vida pública fent una vida solitària i austera per entregar-se en cos i ànima al misteri de la creació. Amb aquesta exposició, el Consell Insular de Menorca, organitzador de la mostra, reconeix una trajectòria atípica a Menorca i un art que no ha format part dels corrents artístics majoritaris a l’illa en la història contemporània. Quan els gustos majoritaris de la població giraven al voltant del postimpressionisme, el realisme i més endavant la neofiguració, Pepe Vives seguia un camí solitari pintant bodegons, que l’apropava més a la pintura expressionista castellana i que amb els anys ha anat guanyant en color i llum fent-se més vibrant, més mediterrània.

La seva és una reflexió profunda sobre la representació de la realitat, la materialitat dels objectes i la seva presència. És una reivindicació de l’humil, el quotidià i el senzill. És també una reflexió sobre la vida i la mort: el procés de descomposició de les prunes, cebes i objectes pintats per salvar-los de l’oblit. La seva és la pintura del silenci, de les «vides silencioses» a les quals es referia Giorgio de Chirico.

L’exposició «Josep Vives Campomar. La quietud de les coses» vol facilitar el gaudi de les obres disposant-les de manera que la contemplació sigui més íntima i pausada. Per fer palesa la mirada pictòrica de l’autor els objectes utilitzats com a models acompanyen, en alguns casos, els quadres on són representats. Sovint l’embrió d’una composició es troba en un coup de foudre (enamorament) cap a un objecte, ja sigui una xocolatera de coure, un corn marí o un bol de vidre.

Assegut a una cadira atrotinada Pepe Vives lluita dia a dia, pinzell en mà, per expressar de la manera més simple i reveladora la realitat. Un procés lent i ple d’inseguretats, perquè, com deia Samuel Beckett, «ser artista és fracassar com ningú s’atreveix a fracassar». Tres bodegons que als nostres ulls podrien donar-se per finalitzats duen una cartel·la que ens adverteix: «En procés».

La marginalitat en què Pepe Vives ha viscut els seus setanta-vuit anys de vida i la seva dedicació total i absoluta a la pintura fan difícil establir on comença el pintor i on comença l’home. El vídeo que acompanya l’exposició posa de manifest aquests i altres aspectes de la seva vida en la veu de Guillem Frontera, Miquel Vilà, Josep Serra Llimona, Xavier Serra de Rivera i Emili de Balanzó. N’Emili i en Guillem, amics i valedors del pintor, han estat sovint el lligam que el manté en contacte amb el món habitat i en aquesta ocasió el seu impuls ha estat decisiu perquè l’exposició sigui una realitat.

 

Posthumanisme

domingo, noviembre 18th, 2018

Recentment hem sabut que ja són quatre mil les persones que duen implantat un microxip a Suècia. El duen sota la pell del dors de la mà i amb ell poden accedir al gimnàs, a la feina, al transport públic i pagar com amb una targeta sense contacte. Aviat es començaran a implantar uns nous dispositius que permetran no tan sols facilitar la lectura d’informació per altres dispositius sinó també llegir informació, com un telèfon intel·ligent. Així, apropant la mà, compartirem amb una altra persona el perfil de Linkedin, l’adreça, el telèfon, etc. Els suecs estan acostumats a compartir informació personal i a Internet es troba fàcilment, fins i tot els sous. Aquest ús de les tecnologies que fa millorar la vida de les persones va més enllà i té com a objectiu millorar els individus, l’espècie i de retruc la societat. És un moviment que es coneix amb el nom de transhumanisme, i el seu estereotip són els cíborg, híbrids entre home i màquina. La nanotecnologia, la clonació, l’enginyeria genètica, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i les tecnologies informàtiques són alguns dels camps d’investigació d’aquest nou coneixement, també anomenat transhumanisme. És l’apoteosi de la ciència, la ciència com a únic vehicle capaç d’apropar-nos a la bellesa, a la felicitat i a la immortalitat.

Sorgeixen però qüestions ètiques que venen donades per aquesta sobreexposició. Ja Walter Benjamin va alertar de la diferència entre els edificis de vidre, sense aura, transparents, i les cases amb finestres, on hi ha una certa intimitat i protecció. Un excés de connectivitat i exposició comporta una alienació, en el sentit que en mostrar-nos perdem el control de la informació i esdevenim subjectes passius.

El coneixement que la ciència ha explorat, i que darrerament sembla donar bons resultats, gira entorn de dues categories que també són pròpies de l’art: la vida i la mort. Ciència i art han intentat respondre al perquè de la vida i al perquè de la mort. La primera mitjançant lleis universals, la segona mitjançant el coneixement intuïtiu de la realitat concreta. Si bé la ciència és capaç d’entendre sense necessitat d’intuir, l’art és capaç d’intuir sense entendre. L’art ens qüestiona, ens interpel·la, necessita un receptor per materialitzar el coneixement. Perquè aquest es produeixi, a un primer estadi de solitud i silenci en segueix un altre de reflexió i pensament sobre l’experiència estètica. El creador, a diferència del científic, és present en l’objecte de coneixement, hi participa i el pateix. El científic cerca l’objectivitat i la universalitat.

Amb el posthumanisme la mateixa condició humana i la seva finitud es posa en qüestió. A principi d’estiu, en una trobada sobre transhumanisme celebrada a Nova York sota el títol Global Future 2045 s’exhibia un eslògan que deia «És un dret humà. La gent té dret a viure i no morir». El filòsof Josep Maria Esquirol deia en una ocasió: «No és possible dir que la mort representa el sense sentit de la vida, perquè així es pressuposaria que la immortalitat hi dona sentit i no és el cas. Ni una vida mortal, ni una vida immortal són pensables com quelcom que de forma evident tenguin sentit. Ens trobam doncs a la intempèrie, aspirant i esperant alguna cosa que la ciència tampoc podrà resoldre». Com deia Kant aquest és el destí tràgic de la raó humana.

El Reina Sofia i els nous relats

domingo, noviembre 4th, 2018

El 19 d’octubre passat, Manolo Borja-Villel, director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, va inaugurar el curs 2018-2019 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Amb gran expectació, el públic va esperar pacientment l’arribada tardana del vol que duia el conferenciant a l’illa. La seva convidada cal situar-la en un moment clau per al futur de l’oferta cultural a Menorca, la internacionalització de la qual, de la mà de la galeria Cayón i de la previsible instal·lació de la galeria Hauser&Wirth, vindrà a complementar la ja llarga i consolidada trajectòria de galeries com Encant, Argos (abans Artara), Kroma, Retxa i Vidrart, plenament instaurades entre la població i fars de la producció artística menorquina.

Sota el títol “Art, turisme i malenconia” Borja-Villel va defensar la necessitat de preservar el museu com a espai d’experiència i coneixement, ja que és en aquest on el temps s’atura, qualitat aquesta imprescindible per a la reflexió i la contemplació. A la nostra societat, veloç, sobreexposada a les imatges visuals, que tendeix a quantificar-ho tot i a deslligar l’estètica de l’ètica, el temps és sovint un luxe, quan en realitat és una necessitat.

És per això que en l’anomenada indústria cultural Borja-Villel troba a faltar un interès real per la cultura quan aquella es desenvolupa a partir d’un turisme extractiu, com és el cas de Venècia. Així l’art esdevé una marca comercial, quan no una moda. Cal doncs estar alerta davant el desenvolupament d’un turisme cultural que acabi empobrint la creació artística per manca de plataformes adequades.

Aquesta malenconia derivada de la usurpació que l’art pateix quant a espai de resistència i interpel·lació cal combatre-la aturant el temps, rellegint la història, redefinint les institucions i generant relats que siguin comprensibles pel públic.

“Dadá ruso 1914-1924” és una de les exposicions que hem pogut veure al Reina Sofia fins al 22 d’octubre passat i que exemplifica aquest discurs. Partint de les crítiques que Filippo Tommaso Marinetti va llençar el 1914 contra els artistes russos acusant-los de “falsos futuristes” i d’unes declaracions en què Hans Arp (un dels fundadors del dadaisme) reconeix que aquest moviment va fer la seva primera aparició a Rússia, l’exposició elabora un nou relat en el qual posa de manifest les importants aportacions que els russos van fer al moviment, fundat oficialment al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916.

Aquests avantguardistes russos, a diferència dels futuristes, defensaven el món rural enfront de la ciutat i cercaven una creativitat fora de la lògica, parodiant els valors socials i artístics tradicionals, en especial la destresa tècnica. Amb les seves creacions col·lectives, fonamentades en els ready-made i la reproducció mecànica d’imatges, van capgirar els conceptes d’autoria i originalitat, que avui són motiu d’intensos debats per les conseqüències que han originat (recordem la recent destrucció d’una obra de Bansky a Sotheby’s un cop adjudicada per 1 milió d’euros).

Entre 1914, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i 1924, la mort de Lenin, aquests artistes practicaren el teatre de l’absurd, el cinema paròdic i propagandista i l’art des d’una posició marcadament antibel·licista i revolucionària que interessà especialment els alemanys. De fet, abans de la seva mort Lenin visità el Cabaret Voltaire freqüentment.

Per il·lustrar aquest moviment l’exposició creà un interessant relat en el qual juntament amb les obres d’art es presentaven llargmetratges, films documentals, obres musicals, recitals de poesia i material imprès. En sortir de l’exposició hom s’adonava que el temps havia quedat suspès.

 

Menorca Pulsar

domingo, octubre 21st, 2018

El gener de l’any 2015 Carles Gomila i Jorge Fernández Alday van ser convidats a participar en el 19è Diàleg de Mongofra, que, sota el títol “El sentit del col·leccionisme avui”, reuní diversos actors del sistema de l’art a Menorca. La casualitat, el destí o la causalitat, com vostès prefereixin, els va unir en un dels projectes artístics més sòlids i internacionals que tenen lloc avui a la nostra illa. Menorca Pulsar celebra aquesta tardor la cinquena edició des que va començar a caminar, ara fa tres anys. Amb discreció i rigor, sense ajuts de cap mena, han consolidat una oferta cultural de primer ordre que atrau públic d’arreu del món.

Durant les tres setmanes vinents, tres pintors mundialment reconeguts pel seu tractament de la figura humana (Hollis Dunlap, Sean Cheetham i Jeremy Mann) conviuran amb alumnes que, atrets per la seva mestria, desitgen perfeccionar la tècnica pictòrica. Procedents d’Austràlia, Noruega, Sud-àfrica, els Estats Units o Grècia, pintors amateurs, professors i pintors professionals participaran en aquests tallers en sessions que van de les sis a les dotze hores diàries de pintura amb models. Aquesta, a diferència de la pintura a partir de fotografia o des de la memòria, obliga l’alumne a posar en joc les seves habilitats per poder traslladar a la tela de forma coherent el dibuix, el color, la llum, l’anatomia i la textura en un temps limitat. Les hores restants, en les estones lliures o durant els àpats, enriquidores converses entre ells i/o amb el pintor convidat els permetran conèixer més a fons els aspectes que siguin del seu interès, i aquí Menorca Pulsar marca la diferència en relació amb la resta de workshops.

Un altre dels grans encerts de Menorca Pulsar és la seva pàgina web (www.menorcapulsar.com). No és només una eina de comunicació rigorosa i d’alta qualitat, és també una font d’informació i coneixement de primer ordre. Les seves 100% Noir interviews, l’art blog o els llibres electrònics disponibles de forma gratuïta ens proveeixen una valuosa informació que ens permet conèixer de primera mà qui són i què en pensen de qüestions tan diverses com què és per a ells la pintura, el valor de la tècnica enfront del concepte, quins són els seus referents, com es mouen en el mercat, etc.

Menorca Pulsar proveeix als interessats allotjament a l’hotel Son Triay de Ferreries, un dels pocs exemples a Menorca d’arquitectura italiana, influïda per Palladio, construïda en temps de la dominació anglesa. Els jardins, italianitzants, i les 126 hectàrees de pastures i boscos, fan d’aquest lloc un espai idíl·lic per a la pràctica artística, la reflexió i el recolliment. El seu atractiu queda palès en l’alt percentatge de repetidors, cinc d’un total de setze en el primer taller d’aquesta edició, a càrrec de Hollis Dunlap.

Entrar a la sala de pintura és també un goig. La il·luminació general simula la llum del dia i és constant, perquè s’han cegat totes les finestres. Dues models d’edats molt diferents seuen envoltades de teles negres i uns focus d’alta qualitat confereixen als seus cossos una llum homogènia que perfila els volums i dona a la seva pell una qualitat cerúlia. Els alumnes, disposats en semicercle, drets o asseguts en un tamboret, pinten en una tela o fusta de petites dimensions instal·lada en un cavallet de campanya proveït per l’organització. Hollis atén les seves inquietuds, dubtes o certeses. Jorge Fernández Alday i Carles Gomila, pintors també, han consolidat un projecte cultural que ja és un referent més enllà de l’illa. Enhorabona!

 

La natura en l’art

domingo, octubre 7th, 2018

Dilluns, 8 d’octubre, celebram els vint-i-cinc anys de Menorca com a reserva de biosfera. Aquesta declaració per part de la UNESCO va ser un reconeixement a la compatibilitat aconseguida a l’illa entre l’activitat humana, la conservació dels recursos naturals i el patrimoni. El medi natural de Menorca segueix gaudint d’una bona salut i el seu paisatge humanitzat ha estat generalment respectuós amb la natura. La recent notícia segons la qual la terra cultivable de Menorca es manté en nivells d’adob químic similars a fa deu anys n’és un exemple.

Tant artistes com poetes i músics han trobat en la natura inspiració i expressió de conceptes com el pintoresc, el sublim, el bell o el terrorífic.

El paisatge idealitzat, classicista, ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. Per a ells la naturalesa tenia un caràcter idíl·lic, bondadós, que era humanitzat per la presència d’arquitectures monumentals o runes de l’antiguitat grega o romana. Però a finals del segle XVIII i principis del XIX apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma, en el qual apareix un nou concepte, el sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant de la grandesa de la natura. Fins llavors, tal com Cennini havia recomanat, per pintar els cims rocallosos hom utilitzava una pedra com a model, mai s’endinsava en la natura feréstega. Amb els romàntics el paisatge esdevé un espai de llibertat, infinit, com en el jove Werther de Goethe, que abans de suïcidar-se, i ple de dolor, surt a l’exterior perquè el seu espai interior el comprimeix, l’ofega. La funció terapèutica del paisatge, com a recurs per a exterioritzar el patiment interior, assolirà amb aquest moviment les més altes cotes. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

La contemplació de la naturalesa com a vehicle per a l’expressió de sensacions i emocions deixarà però d’interessar a partir de la segona meitat del segle XX. Són anys convulsos en els quals l’art com a objecte i els seus espais tradicionals es qüestionen. Amb Joseph Beuys i el Land Art apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb ell. Les aproximacions sovint tindran implicacions polítiques, socials o antropològiques, com amb Mario Merz o Richard Long. D’una banda el primer reflexionarà sobre la natura des de l’acció de l’habitar a través dels seus iglús. La seva simplicitat apel·la a l’ordre natural de les coses i a la seva fragilitat. D’altra banda, el segon s’interessarà per l’experiència del propi cos quan recorre l’espai i per la resposta dels sentits als estímuls de la matèria, el color, la distribució de l’espai, etc.

En un món urbà i tecnològic com el nostre, l’aproximació de l’art a la natura passa per intervenir-hi i explorar conceptes com espai, temps i acció, o apropiar-se dels processos biològics, físics o químics, així com de la matèria, per a reflexionar sobre el cos, la identitat, el dolor, la memòria, etc.

El nostre progressiu allunyament dels ritmes de la natura i les seves dinàmiques ha donat peu a un ressorgiment del natural com a producte de consum. Aquests, podent ser artificials, són revestits d’una certa aura natural o bé són naturals sotmesos a un procés d’adulteració. Sobre aquesta dicotomia entre el natural i l’artificial reflexionen els artistes que participen en l’exposició “Natural/artificial”, al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. A Encaixa’t, un projecte de caixes d’artista del Centre d’Art La Panera, amb el suport del Banco Santander, Martín Azúa proposa una activitat formativa per a docents i infants amb l’objectiu que reconeguin l’origen natural dels materials de la nostra vida quotidiana.

Al cap i a la fi, som natura en la natura, i estem fets de la mateixa matèria i energia que les plantes, els animals i els minerals.

“Aguja de Mongofre” Coser la tierra, 2012. Nuria Román.

Foto: Montse Bulbena

 

 

Polítiques culturals II

domingo, septiembre 23rd, 2018

En un article recent vàrem comentar el nou Pla de Cultura que el Govern de les Illes Balears té previst aprovar d’aquí a poc temps amb l’objectiu de definir les polítiques que han de regir la cultura en els anys vinents. Des d’una concepció participativa, democràtica i oberta es defineixen els principis generals que han de regir l’organització de les institucions culturals, els plans d’actuació i les bones pràctiques en la gestió cultural.

En el seu procés d’elaboració es van tenir en compte les aportacions que diversos professionals de la cultura van fer al llarg de cinc jornades professionals celebrades a Palma. Així mateix, es va realitzar una jornada a Menorca i una altra a Eivissa en les quals es va informar de les conclusions de les de Palma i es van recollir les inquietuds dels assistents.

Que la cultura arrossega certa feblesa a les illes (i a la resta de l’Estat) i que calen polítiques públiques de suport per dignificar-la i professionalitzar-la té avui un ampli consens entre els actors polítics i socials. Que les Illes Balears són un conjunt d’illes amb idiosincràsies diferents, models econòmics diferents, cultures diferents i competències legislatives i executives diferenciades, també. És per això que una política cultural a Menorca presenta unes particularitats diferents de les d’Eivissa o Mallorca. Com deia Carles Molinet en una de les jornades del Pla de Cultura, la seva aplicació dependrà de la voluntat dels consells insulars, perquè són els que tenen les competències en cultura transferides. És cabdal doncs que el nou pla de cultura tengui en compte aquest fet i que permeti iniciar una nova etapa en la qual la reciprocitat i la cooperació entre illes regeixi les accions dels polítics i tècnics de les administracions públiques.

La cultura produïda a Menorca ha donat mostres de gran vitalitat i qualitat. Sabut és que l’ús de la llengua catalana és superior que a les altres illes, que la taxa d’abandonament escolar entre els majors de setze anys és vint punts percentuals inferior que la resta i que l’associacionisme està per damunt en quasi vint punts (Enquesta modular d’hàbits socials de les Illes Balears 2010). Les inversions en creació i promoció cultural del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, base de tota política cultural i un dels pilars del Pla de Cultura, s’han duplicat des del 2013. Les recents línies d’ajuda a entitats culturals, foment de l’ús del català, suport a autors literaris, foment de la música i el teatre, i la creació audiovisual, amb un pressupost total de 517.000 €, en són una constatació.

D’entre les iniciatives dutes a terme és important també destacar el compromís del Departament de Cultura amb l’articulació d’unes noves formes de relació amb els agents de la cultura, anomenades bones pràctiques i fonamentades en el respecte a la creació artística, la professionalització en la gestió dels equipaments culturals, unes quotes de representació equitatives en les comissions assessores i avaluadores de programes i unes dotacions pressupostàries suficients per poder minvar la precarització que afecta tots els agents de la cultura. La signatura del conveni de bones pràctiques amb l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears és un valent pas endavant, que obre el camí a consensuar-ne en el futur un de més ampli i multilateral amb tots els altres actors del sistema de l’art (crítics d’art, galeristes, gestors culturals, comissaris, institucions, fundacions, centres d’art, museus…).

Encara queda camí per continuar fent d’aquesta illa un espai de coneixement, sensibilitat i convivència, però passat i present indiquen que Menorca avança amb bona passa i que darrere les accions que en el camp de la cultura es duen a terme hi ha una política cultural que també és desitjable en tot equipament i organització dedicada a la cultura i l’art.

 

 

El jardí de les delícies del segle XXI

domingo, septiembre 9th, 2018

Mentre en el Guggenheim de Bilbao multituds deambulen entre l’espectacularitat kitsch de les obres de Joana Vasconcelos i les obres occidentalitzades dels artistes xinesos actuals, cinc-cents metres enllà la quietud regna a les sales del Museu de Belles Arts. La institució celebra els cent deu anys del seu naixement amb una selecció de cent deu obres mestres de la col·lecció permanent. El conjunt és tot un viatge per la història de l’art, des del romànic fins al segle XX. Però en pujar les escales cap al tercer pis el viatge adquireix unes dimensions fantàstiques. A les quatre parets, i en una de central, d’una sala fosca de grans dimensions es projecten unes imatges extretes del quadre del Bosch El jardí de les delícies. Es tracta d’una videoinstal·lació d’Álvaro Perdices (Madrid, 1971) i Andrés Sanz (Madrid, 1969) amb música de Javier Adán (Madrid, 1975) i Santiago Rapallo (Madrid, 1974). El projecte va ser produït pel Museu Nacional del Prado, on es va presentar per primera vegada el 2016, amb motiu del cinc-cents aniversari de la mort de Jheronimus Bosch (1450-1516).

El jardí de les delícies va ser pintat entre 1490 i 1500 per encàrrec d’Engelbert II de Nassau. Se’n desconeix el títol original i quan el 1593 entrà a formar part de la col·lecció de Felip II a El Escorial se l’anomenà “La pintura del madroño”. No va ser però fins al 1939 que es va exhibir públicament al Museu del Prado. Està format per tres plafons: l’esquerre, dedicat al paradís terrenal; un de central, que dona nom al tríptic, poblat per un gran nombre de figures humanes, animals i vegetals que al·ludeixen al caràcter efímer de les delícies de les quals gaudim, i el dret, en el qual tots els pecats capitals reben el seu càstig. Els personatges que l’habiten són camperols que personifiquen la niciesa i els vicis mitjançant escenes quotidianes i fantàstiques, una temàtica demandada per la incipient burgesia d’aquell temps. El grotesc, el simbòlic i l’escatològic ens inquieta al mateix temps que ens fascina.

Jardín infinito. A propósito del Bosco és una multiprojecció audiovisual formada per setze canals de vídeo i deu pistes de so on aquesta obra mestra és reinterpretada i reelaborada, amb la qual cosa es produeix una immersió sensorial d’un efecte extraordinari. Deia Jean-Auguste-Dominique Ingres (1780-1867) que el detall és la petitesa important que et porta al món i que t’aïlla del món. En la videoinstal·lació multitud de detalls són aïllats, disseccionats, retallats i acoblats per crear una nova narrativitat oberta i sense fi, propera al somni. La magnificació de les miniatures que componen el quadre ens produeix un astorament i un estranyament que ens transporten a mons desconeguts i qüestionen la nostra percepció del real/imaginari, somni/vigília, dolor/plaer, vida/mort.

El clivellat del quadre es fa omnipresent i ens recorda la materialitat de l’obra, la seva fisicitat, el poder evocador de la pintura. Un poder que mitjançant imatges digitals d’alta resolució es veu magnificat sensorialment, ja que abasta tot el nostre camp visual. La música, envoltant, transita entre l’harmònic i l’estrident per accentuar l’ambigüitat i el misteri de les figures que apareixen i desapareixen en aquest viatge per les grandeses i misèries de l’home.

Miguel Zugaza, director del Museu del Prado i promotor del projecte, valorava Jardín infinito. A propósito del Bosco com una nova obra d’art que havia superat totes les expectatives. Sabut és que el gran art no és passat, és present, i més quan comprovam que les seves lectures no s’esgoten utilitzant els llenguatges de la contemporaneïtat.

Polítiques culturals

lunes, agosto 27th, 2018

Ara fa un mes, el Govern de les Illes Balears va penjar a Internet el Pla de Cultura de les Illes Balears, alhora que obria una fase d’aportacions i suggeriments de la ciutadania abans d’iniciar-ne el tràmit parlamentari. És un pla que té com a objectiu dissenyar les polítiques culturals a les Illes Balears en el decenni vinent. En ell es defineixen els principis generals que han de regir les polítiques culturals; els plans d’actuació a curt, mitjà i llarg termini; les mancances que presenta el teixit cultural avui; els programes de participació en el disseny de les polítiques culturals, i les bones pràctiques desitjables en la governança dels equipaments públics, la creació de comissions de valoració i la contractació de professionals, altres treballadors i artistes.

«En els últims temps es parla sovint d’economia del bé comú i de sistemes financers alternatius, es parla de democràcia oberta i participativa, de noves formes de governança, de corresponsabilitat entre les institucions i la ciutadania en la presa de decisions, de la cultura com a dret i de la cultura com a bé comú.» (PdeC de les Illes Balears, segon document, gener 2018, pàg. 12). Aquestes paraules semblen indicar que ens trobam davant d’un canvi de paradigma pel que fa a les polítiques culturals, en les quals el repte rau a resoldre un dels problemes més fonamentals de la contemporaneïtat i que Jürgen Habermas (Düsseldorf, 1929) definia com la contradicció estructural entre el capitalisme (la propietat, el benefici i l’individu) i la democràcia (el col·lectiu, el bé comú).

Les polítiques culturals al nostre país s’han caracteritzat, d’una banda, per l’ús de la cultura com a imatge de país mitjançant grans museus, fires o centres d’art mancats de contingut. Per l’altre, l’estat, les administracions autonòmiques, i les locals, han exercit una excessiva fiscalització dels centres d’art i dels programes culturals, dificultant així la tasca dels professionals de la cultura i perjudicant el teixit cultural. A més a més, hi ha hagut una manca de suport a la producció cultural i una interpretació de la cultura com a “valor afegit”, producte facilitador de l’economia turística.

Aquesta mercantilització de la cultura, resultant del discurs neoliberal, ha centrat les polítiques culturals dels darrers trenta anys en aspectes com la racionalització econòmica, la gestió empresarial o la priorització dels resultats en lloc de posar l’èmfasi en els processos. Una cultura centrada a satisfer el mercat està condemnada a ser avaluada en termes principalment econòmics i condueix a una aproximació de baix perfil pel que fa a la producció cultural. Les anomenades indústries culturals o creatives no tenen caràcter comercial, com tantes vegades insistí Alvin H. Reiss (Nova York, 1930 – 2013), pioner de la gestió cultural els anys seixanta i sota la direcció del qual vaig tenir la fortuna de seguir els estudis d’Arts Management a la Nova York de 1990. La professionalització de la gestió cultural no hauria d’oblidar els principis que hi ha darrere de tota política cultural: benestar i cohesió social, excel·lència artística i accés del ciutadà a la cultura.

John Maynard Keynes, un dels pares de l’economia moderna, ja va preveure als anys vint del segle passat que «l’art representa un dels principis civilitzadors de la societat i, com a tal, ha de ser enfortit i recolzat per l’estat». La UNESCO mateixa ha advertit que les polítiques culturals han de convertir la cultura en un dels pilars de la sostenibilitat. Al nostre país són les administracions autonòmiques i locals les que suporten la cultura amb un 90 % de les inversions en aquest sector.

En una de les jornades professionals organitzades al voltant del Pla de Cultura es van posar en relleu les línies d’actuació que un futur Institut de les Indústries Culturals de les Illes Balears (IICIB) hauria de desenvolupar en el suport a les empreses culturals, sovint unipersonals i precàries. Es proposaven les següents: formació, assessorament empresarial, potenciació de la cultura digital, internacionalització, recerca i línies de crèdit. Aquesta última, la més substancial, és la que ha de permetre enfortir el teixit cultural a les Illes mitjançant aportacions reintegrables (ajuts econòmics en forma de subvencions i préstecs), préstecs a la inversió i préstecs participatius per a empreses emergents.

És, doncs, mitjançant la recuperació de la inversió en cultura en l’àmbit públic que aquesta podrà escometre la seva missió civilitzadora. Com diu Meritxell Esquirol, analista cultural i professora de la UOC: «La cultura tant pot ser una eina de control social (instrucció) com una plataforma de promoció social (inclusió); és en aquest equilibri i aquesta dualitat que s’ha de trobar el camí que volem.»

 

La joie de vivre. Els Moscardó

domingo, agosto 12th, 2018

A la Barcelona dels anys vuitanta, dinàmica, creativa, ambiciosa i preolímpica, una sèrie de pintors s’aferraren al pinzell i als tubs d’oli per a seguir pintant la quotidianitat, la vida en la seva dimensió més lúdica. Se’ls va incloure en un moviment anomenat neofiguratiu que reivindicava la tornada a la representació de la realitat en veure com l’abstracció esdevenia un camí sense sortida que podia dur a la supressió de la mateixa obra d’art.

La seva pintura, a diferència dels realistes o impressionistes, s’apropava a l’expressionisme, definit per l’espontaneïtat expressiva de la pinzellada, un cromatisme vigorós, violent fins i tot, temàtiques eminentment urbanes i un caràcter lúdic i vitalista. Els germans Josep i Ramon Moscardó acabaven d’exposar a la sala Parés de Barcelona (1978) i de seguida van trobar què pintar, com pintar i per a qui pintar. Havien estudiat a l’escola superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, sota el mestratge de pintors com Ramon Sanvicens (Barcelona, 1917-1987), Jaume Muxart (Martorell, 1922) o Josep Puigdengolas (Barcelona, 1906-1978). Diu en Josep: «El professor ha de ser un bon pintor, si no només t’ensenya teoria». Arran d’això, em ve a la memòria que en el pla d’estudis de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el dibuix no hi és com a assignatura.

Els germans Moscardó són bessons univitel·lins nascuts l’any 1953, i per això són molt semblants físicament, tot i que no idèntics. La seva pintura també és molt semblant, però no idèntica. Sí que és idèntica, però, la seva motivació per pintar el que té de bonic la vida. Les seves obres són cants a la llum, al color i a les vides de tots nosaltres, dels cans i els moixos, les ciutats i el camp, el mar i el paisatge. «Pinto les parts maques de Maó, les lletges no les pinto», diu en Ramon. «Hem de cuinar el que ens mengem, no cuinaràs una cosa que no et menjaràs», afegeix en Josep.

L’església de Sant Diego d’Alaior acull de l’1 al 31 d’agost una cinquantena d’obres d’en Josep i d’en Ramon sota el títol Estiu, estiu. Per a en Josep no és la primera vegada que exposa a Menorca, ho ha fet nombroses vegades, tant a Ciutadella com a Maó. Entrar a Sant Diego és, aquest mes d’agost, una festa en la qual ens reconeixem en els temes pintats i hi participam. «Si la gent hi va, s’ho passarà bé», assegura en Josep. Alguns dels quadres exposats són de gran format i representen el port de Maó (Josep) o Cadaqués (Ramon). Hi sovintegen les vistes urbanes i panoràmiques de Ciutadella, Maó i Fornells, així com marines en les quals no hi falten el llaüt, la tèquina i els banyistes.

La pintura dels germans Moscardó té un marcat component costumista que confereix a l’obra una forta narrativitat. Són obres que expliquen fets i situacions, descriuen llocs i racons que ens són familiars. Amb el seu domini de la perspectiva, les panoràmiques van fins i tot més enllà del nostre camp visual, produint-se la immersió de l’espectador en el que hi ha representat. La vibració cromàtica, la lluminositat i la vivesa de tot el que representa estan, en el cas d’en Josep, íntimament lligades al fet que encara avui pinta del natural, una pràctica ja quasi en desús malauradament.

Especialment interessants són també les dues grans teles d’interiors d’en Ramon Moscardó, un gènere en el qual s’ha mogut còmodament pintant escenes familiars i cafès a tall de cronista.

La conversa amb en Josep i en Ramon és com la seva pintura: amena, divertida, sorprenent i plena d’esquitxos de llum. En acabar, un d’ells declara: «El pintor figuratiu és un pintor domèstic, bona persona». Voilà!

Més enllà del paisatge. Mikel Díez Alaba

domingo, julio 29th, 2018

En el seu llibre La estetización del mundo, Gilles Lipovetsky i Jean Serroy analitzen l’apoteosi de l’estètica que vivim en el nostre sistema econòmic. Els productes de consum, els espais urbans, els negocis o les activitats humanes s’embolcallen d’un estil i d’una estètica que cerca viure una experiència lúdica, divertida i efímera. Així, un plat o una granera esdevenen objectes bells, una desfilada de moda sembla una performance, una oficina bancària sembla el vestíbul d’un hotel, els centres urbans es “disneyitzen” per rebre turistes, els jardiners es converteixen en paisatgistes, els perruquers en estilistes, els cuiners en creadors culinaris o els tatuadors en artistes del tatuatge. Paradoxalment, però, tot i que cada vegada ens envolta més bellesa, les nostres vides no són més harmòniques i la missió emancipadora de l’art queda reduïda al bonic i decoratiu.

En aquest context, hi ha artistes que no se senten còmodes en veure com s’abusa de la paraula artista i es buida de contingut; prefereixen anomenar-se pintors, escultors, gravadors o fotògrafs. És el cas de Mikel Díez Alaba (Bilbao, 1947), que des de 1976, quan arriba a Menorca, exerceix l’ofici de pintor silenciosament, rigorosament. Amb la seva arribada a l’illa inicia un procés d’investigació i reflexió que l’allunya dels corrents artístics majoritaris d’aquell temps, dels quals forma part amb èxit, i inicia un camí propi en què cerca respostes a la pregunta: per què pint?

Una primera resposta la troba “en la necessitat de conèixer-se per així poder ser útil al seu entorn immediat (família, veïns, amics…) i a la societat”. Una segona, i conseqüència de l’anterior, serà la d’estudiar i entendre el procés històric de la pintura: les tècniques, suports, autors, moviments, etc. Després d’un llarg camí Mikel Díez Alaba ha assolit la llibertat que dona el coneixement i la seguretat en el domini tècnic, que li permet pintar amb qualsevol tècnica o instrument, fins i tot amb els dits.

La seva pintura és avui un clam a la vida, a una vida on el petit i el gros, el tot i el buit, la llum i la foscor, l’atzar i la certesa, la geometria i l’informal conviuen harmònicament. Pinzellades subtils o enèrgiques, multidireccionals i plenes de lirisme, omplen de vida paisatges lleugerament esbossats i creen en l’espectador un sentiment de pertinença a un món conegut però alhora estrany. Arcàdies que ens remeten a Giorgione, Claudio de Lorena o John Constable. Una llum interior obtinguda per veladures i plans que ens acosten a una llum metafísica, propera a allò místic, que Mikel ha heretat del barroc i dels romàntics com William Turner. Hi ha en la seva pintura una visió cosmogònica del món en la qual sovint una petita pinzellada, quasi insignificant, adquireix tot el protagonisme en donar-hi vida, com la tradició oriental bé ens ha mostrat. Així, el macrocosmos i el microcosmos coexisteixen en els paisatges de Mikel Díez Alaba, ja siguin obres de gran format o els Mínimos pintats el 2012-2013, petits acrílics sobre paper d’11 x 6 cm. Amb ells l’autor utilitza l’escala per cridar l’atenció sobre la fascinació que el que és petit produeix en ser expressió del tot. Per reforçar aquesta idea Mikel Díez Alaba transfereix aquestes imatges a vinils de gran format mitjançant escàners d’alta resolució. El resultat permet copsar els gruixos de pintura i el gest d’aquestes minúscules pinzellades en una nova dimensió.

Hi ha en la seva pintura un profund sentit de l’estètica. Una estètica però que neix d’uns valors ètics i de compromís, així com d’un coneixement profund i rigorós de la pràctica artística. Un pintura amb fonament.

2016. Acrílico sobre papel, 90×70 cm