Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Nag Arnoldi. Stallone

domingo, febrero 10th, 2019


Avui diumenge fa dos anys que va morir Nag Arnoldi. Arribà a Menorca l’any 1995 i passà llargues temporades a Torre-solí, on la família encara continua venint. Recentment l’Ajuntament d’Alaior va inaugurar la remodelació del carrer des Banyer, a la zona adjacent al convent de Sant Diego, i hi va incorporar una escultura donada per la família. L’obra, un cavall de bronze, tenia una especial relació amb l’autor, perquè d’ençà de la seva creació, l’any 1993, l’havia acompanyat en el jardí de casa seva. 

De metre i mig d’alçada, damunt una peanya de metre vint, el cavall es manifesta en tota la monumentalitat que és pròpia en l’escultura de Nag Arnoldi, i que també es fa patent en Tri cavalli, l’altra escultura donada per l’autor a la ciutat de Maó. Amb Stallone, el nom de l’escultura d’Alaior, ja són tres els cavalls que a les tres principals poblacions de Menorca evidencien el valor icònic que aquest animal té a l’illa. Menorca és el lloc d’Europa, juntament amb Alemanya, en el qual la ràtio cavall-home és major. Així no és estrany que Arnoldi, l’escultor de cavalls per excel·lència, nascut a Locarno, la suïssa italiana, trobés a Menorca una gran font d’inspiració.

La instal·lació d’una escultura a l’espai públic és sempre un motiu d’alegria en tant que facilita l’accés del ciutadà a l’art. Però també l’art a l’espai públic té un paper important en la cohesió i participació del ciutadà en la vida pública. Confrontar el ciutadà amb l’art és sempre arriscat, ja que sovint no hi ha acord, però cal pensar que l’art és precisament això, provocar en l’observador una reacció. El nombre d’escultures que en el seu moment van crear polèmica és extens, però avui ja formen part de l’imaginari col·lectiu i han esdevingut icones, referències en el paisatge urbà.

Les escultures públiques d’Arnoldi, presents a gran nombre de ciutats del món, són d’una gran monumentalitat, amb un missatge clar, contundent i monolític. Aquesta monumentalitat s’explicita de forma absoluta en el cavall. Els seus cavalls expressen la lluita entre l’home i l’animal, entre l’instint i la raó, el caos i la història, la salvació i la perdició, la vida i la mort. L’autor, hereu de l’art italià del Renaixement i de la cultura bizantina, fou un admirador del refinament i l’equilibri de Florència i Venècia, on visqué i treballà. Tingué en La batalla de Sant Romà, de Paolo Uccello, un referent de primer ordre, síntesi d’oposició, contradicció, batalla. En tota l’obra de Nag Arnoldi hi ha contingut un anhel de llibertat, revolta i rebel·lió.

El cavall ha tingut al llarg de la història un paper destacat com a símbol. Virtuts com la bellesa, la gràcia, l’elegància, el vigor, la velocitat, la noblesa, la intel·ligència o el coratge han conferit al cavall un valor metafòric de l’experiència humana, sigui per celebrar-la o sigui com un lament. En el cavall hi ha l’ideal poètic de la superació de les limitacions, fins i tot de l’espai i el temps. Cavalls al galop, cavalls alats i batalles amb cavalls ens confronten amb imatges de poder, dignitat i orgull que són presents en la història i en la col·lectivitat.

En els bronzes de Nag Arnoldi hi ha un joc permanent entre el buit i el ple, la presència i l’absència, la rugositat i la finesa, que l’autor utilitza per remetre’ns a l’home com a creador de la història (temps) i a totes les vides humanes en cohabitació (espai), independentment de la ideologia, la cultura o la geografia.

Any de celebracions

domingo, enero 27th, 2019

Els grans artistes, aquells que han viscut l’art com un destí, no com una professió o una feina, han dedicat les seves vides a aprofundir en la condició humana i a analitzar i denunciar l’ordenament social i cultural. És a ells, i als escriptors, músics, filòsofs i científics, a qui els devem el grau de desenvolupament que hem assolit, malgrat les deficiències que posen en qüestió la nostra condició d’éssers humans lliures i emancipats. En temps com els nostres, de crisis ecològiques, polítiques i socials, és bo recordar el seu llegat i la seva determinació i coratge per apropar-se a l’excels. Recordem en aquests moments els aforismes de Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948-2018), catedràtic, investigador, divulgador científic i escriptor, relatius a la creativitat i a la mediocritat. Respecte al primer escrigué: «La creativitat requereix barra lliure amb les idees». De la segona digué: «El mediocre és pitjor que el bo, però també és pitjor que el dolent, perquè la mediocritat no és un grau que pugui millorar o empitjorar, és una actitud».

Cada any celebram aniversaris o centenaris de personatges centrals en el nostre imaginari col·lectiu. Ciutadans que gràcies al seu talent i treball han aportat valor a la història de la nostra civilització i mereixen el nostre reconeixement i admiració. Enguany, museus de tot el món retran homenatge a artistes transcendentals coneguts per molts de nosaltres. Vegem-ne alguns:

Leonardo da Vinci. Va morir fa 500 anys, el 2 de maig de 1519 a Amboise (França) amb seixanta-set anys. A part de l’exposició que encara podem veure a la Biblioteca Nacional de Madrid, on es mostren dos còdexs manuscrits del mestre, seran París, Londres, Milà i Florència les ciutats on se celebraran les exposicions més importants. La de París, al Museu del Louvre, serà la més completa, ja que és el museu que en conserva les millors obres (La Gioconda, Sant Joan Baptista, La Mare de Déu amb l’infant i santa Anna, La Mare de Déu de les roques, La Belle Ferronièr e).

Leonardo da Vinci. La mona lisa, 1503 – 1519. Oli sobre fusta. 77 x 43 cm (detall)

Pieter Brueghel el Vell. Morí el 1569, fa 450 anys. Fou el pintor flamenc més important del segle XVI i revolucionà la pintura de paisatge amb un univers pictòric innovador i original. El Kunsthistorisches Museum de Viena acaba de tancar una gran antològica amb tres quartes parts de la seva producció pictòrica, la meitat dels seus dibuixos i obra gràfica. També hi haurà importants exposicions a Brussel·les i Anvers.

Rembrandt Harmenszoon van Rijn. El 4 d’octubre farà 350 anys que va morir, el 1669, amb seixanta-tres anys. Considerat un dels grans mestres del Barroc i màxim exponent del seu temps a Holanda, aquest país ha programat una gran mostra al Rijksmuseum d’Amsterdam a partir del 15 de febrer, una altra que ja es pot veure al Mauritshuis de la Haia, diverses exposicions a la seva casa museu d’Amsterdam i una altra a Leiden, on va néixer.

Pierre-Auguste Renoir. En el centenari de la seva mort, França organitza diverses exposicions, entre les quals les del Museu de Montmartre, el Musée de la Genouillère, la de la seva casa d’estiu al poble d’Essoyes i a Canha de Mar, on visqué els darrers dotze anys de la seva vida.

Gustave Courbet. El pare del realisme naixia fa 200 anys, un 10 de juny, a Ornans, França. El Gustave Courbet Museum, a Ornans, organitza durant l’any diverses exposicions que permetran conèixer millor el seu llegat.

John Ruskin. També fa 200 anys que va néixer aquest escriptor i crític d’art anglès, proper a les idees dels socialistes utòpics, que preconitzaven un nou ordre social en el qual l’art havia de tenir un paper central mitjançant artistes compromesos.

Finalment, no podem deixar de referir-nos al centenari del naixement de la mítica escola de disseny i arquitectura Bauhaus, a Weimar. Walter Gropius, de la mort del qual també celebram els 50 anys, el 5 de juny de 1969, la va fundar el 1919 i va ser-ne el director fins al 1928. Entre els seus professors hi havia Paul Klee, Wassily Kandinsky, Oskar Schlemmer o László Moholy-Nagy.

En parlarem de tots ells.

Anna-Eva Bergman

domingo, enero 13th, 2019

Anna-Eva Bergman visqué a Menorca entre els darrers mesos de 1932 i la primeria de 1935. Tenia vint-i-dos anys i en feia tres que s’havia casat amb Hans Hartung, pintor també.  La petjada que deixà en ella l’illa va ser fonda, tot i que l’obra que hi pintà no representà la seva vertadera personalitat, una personalitat que apareixia cap al 1950.

De Menorca s’endugué dibuixos, pintures, però també escrits sobre l’illa, que en tornar a Noruega, el seu país d’origen, publicà a diverses revistes, i fins i tot dedicà un capítol sobre Menorca en el llibre Avec Turid en Mediterranée (1942), escrit per Hans Geelmuyden, segons el relat d’Anna-Eva Bergman. Les seves pintures sobre fusta o tela són sobretot vistes dels carrers de Fornells, vistes que ja denoten un interès per la textura, els plans i les superfícies geomètriques, fonaments del llenguatge abstracte que li donarà reconeixement. Són vistes urbanes solitàries, nues, sense elements anecdòtics o superflus, a cavall entre el simbolisme i el realisme metafísic. Els dibuixos, en canvi, tenen un caràcter molt més espontani, lúdic fins i tot. Hi sovintegen retrats i personatges menorquins, en la seva majoria homes, fets amb tinta o aquarel·la, que ens recorden l’expressionisme abstracte alemany d’Otto Dix o Georges Gorsz, si bé els d’ella tenen un caràcter més humorístic, no tan satíric.

Cap al 1949, instal·lada a París després de viure a Oslo i Berlín, Anna-Eva Bergman torna a la pintura i fa un gir cap al’abstracció, alhora que aprofundeix en la geometria i en la textura mitjançant pa d’or i pa de plata. És també el període en què pinta pedres, pedres monumentals i polides ordenades rítmicament dins l’obra. En els anys previs havia desenvolupat una activitat literària i periodística notable, que compaginà amb estudis de filosofia, arquitectura i història de les religions. A partir de1952, quan es retroba amb Hans Hartung, la seva producció s’anirà impregnant d’un sentit transcendent, en el qual el pa d’or o plata se substituirà per fulls de metall, que ocuparan la pràctica totalitat de l’espai.

Anna-Eva Bergman gaudí fins a la seva mort, el1987, d’un gran reconeixement, que la dugué a exposar al Museu d’Art Modern de París i a prestigiosos museus de Suïssa, Alemanya i Noruega. El 2003 el Govern de les Illes Balears, conjuntament amb la Fundació Hartung-Bergman, organitzà “El món i la Menorca d’Anna-Eva Bergman” a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella.  En el període 2009-2018 s’han organitzat vuit exposicions col·lectives amb la seva presència i quatre d’individuals repartides pel Regne Unit, Noruega, Itàlia i França.

Si desitgen aprofundir en la seva obra, ara tenen una molt bona ocasió a la Bombas Gens Centre d’Art, a València. Fins al 5 de maig s’hi presenta “Anna-Eva Bergman. De nord a sud, ritmes”, un recull d’obres produïdes entre 1965 i 1971, en col·laboració amb la Fundació Hartung-Bergman. El títol de l’exposició respon al fet que Anna-Eva viatjà per Espanya en dues ocasions més, una el 1962 per Andalusia i una altra els anys setanta per Castella. A Andalusia descobrí els horitzons, que després reprengué a Noruega. A Castella redescobrí les pedres, que ja havia pintat els anys cinquanta, com ho demostra la sèrie “Piedras de Castilla”.

 Anna-Eva Bergman va ser una dona pintora queno va deixar els pinzells en vida ni va ser oblidada en morir, com ha succeïten altres casos. El seu llegat és viu ifins i tot la seva cotització en el mercat s’ha incrementat notablement en elsdarrers anys.

Surrealisme en femení

sábado, diciembre 29th, 2018

L’any 2018 arriba a la seva fi amb una presència destacada de pintores surrealistes a diversos museus: Remedios Varo al Museo de Arte Moderno de Méjico; Dorotea Tanning al Museo Centro de Arte Reina Sofia; i Lee Miller a la Fundació Miró de Barcelona. Aquest interès pel surrealisme no ens ha de sorprendre doncs sempre ha estat present en els museus. La presència de tres dones pintores té en canvi un significat especial i forma part d’un procés global a occident en el qual la qüestió del gènere ha esdevingut un factor determinant en la programació i l’estudi de la història de l’art.

En el període 2003-2013 tan sols el 9,4% de les exposicions individuals als museus i centres d’art de l’estat espanyol van estar dedicades a dones artistes. Al Museo del Prado la primera exposició dedicada a una dona artista va ser el 2016 amb Clara Peeters. Fa dos anys també, a la Galeria dels Uffizi de Florencia, el seu nou director va anunciar que donaria visibilitat a l’obra de les pintores que formen part del fons del museu, la col·lecció més gran al món de dones artistes anteriors al segle XIX, fins ara ocultes. Plautilla Neri (1524-1588) l’any passat, i Elisabetta Sirani (1638-1665) la primavera passada, són l’inici d’aquesta nova política. També la Clark Art Institution, a Massachusetts, acaba de clausurar Women Artists in Paris 1850-1890, on s’examinava l’obra d’una trentena d’artistes simbolistes, realistes i impressionistes, desconegudes en la seva majoria.

En les biografies de totes elles hi ha una aferrissada lluita per desenvolupar una trajectòria professional al marge de l’àmbit domèstic, al que tradicionalment van estar reduïdes. La formació ja suposava per a elles un primer obstacle, ja que tenien l’accés vetat a les acadèmies, on posaven models nuus. Algunes van tenir èxit en un període de la seva vida, com és el cas de Lotte Lasertein (1898-1993) amb els seus retrats a la república de Weimar, per després caure en l’oblit, quan, per la seva condició de jueva, va fugir a Suècia. D’altres, s’autocensuraren, com Hilma af Klint (1862-1944), artista sueca que el 1906, abans que Kandinsky, ja pintava obres abstractes, però va deixar escrit que no es mostressin fins passats vint anys des de la seva mort. Unes poques formen part de la història de l’art, escrita per homes: Berthe Morisot (1841-1895); Artemisa Gentileschi (1593-c.1656); Sofonisba Angissola (1532-1625); Angelica Kauffman (1741-1807); Georgia O’Keeffe (1887-1986); o Mary Cassat (1844-1926).

Si bé és cert que el moviment surrealista va ser un moviment conduït per homes, la presència de les dones en ell és per primera vegada substancial i deixa empremta en la història de l’art. Dorotea Tanning, Leonor Fini, Remedios Varo, Teeny Duchamp, Eileen Agar, Lee Miller, Leonora Carrington, Frida Khalo, Dora Maar, i Maruja Mallo van ser membres actives d’aquest moviment, van ser respectades i apreciades pel seu treball, i van influir tant en l’art posterior com en altres àmbits (disseny, moda, etc.).

Dorotea Tanning (1910-2012) va ser una figura clau en el moviment surrealista nord-americà, especialment a partir dels anys quaranta, quan molts artistes arriben als Estats Units fugint d’Europa. De l’exposició que ara poden veure al Reina Sofia voldria destacar les seves escultures toves dels anys seixanta, fetes amb teixit i llana, on, des de l’erotisme, expressa el plaer ocult, la intimitat i l’alliberació en una època dominada per la guerra freda i l’anonimat que el consum de masses implica.

Lee Miller (1907-1977) va ser una figura cabdal en el moviment surrealista britànic. S’inicià com a model per després ser fotògrafa: «prefereixo fer fotografia que ser una fotografia», va dir el 1932. Els seus cossos fragmentats, les seves juxtaposicions insòlites i la seva mirada radical és l’avantsala de la fusió de l’alta cultura i la cultura de masses que caracteritzarà el pop art britànic.

També Remedios Varo (1908-1963) va ser una de les primeres dones que va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, el que li va valdre el sobrenom de la leona de Madrid. Tingué un paper destacat en el moviment surrealista a Barcelona (anomenat Logicofobista) i després a Mèxic, on es va exiliar. La seva pintura, carregada d’ironia catalana (va néixer a Anglès, Girona) i mordacitat mexicana transita entre l’ocultisme, el misticisme i una crítica ferotge al cientifisme que dominava l’antropologia i l’arqueologia a Mèxic.

Es Far cultural

domingo, diciembre 16th, 2018

Aviat farà sis anys que Cristian i Iara Coll, mercadalencs, van decidir tornar a Menorca i dedicar els seus coneixements a la seva passió: la cultura. Convençuts del seu poder de transformació social iniciaren un projecte pioner a l’illa anomenat Es Far Cultural, on FAR respon a l’acrònim de formació, art i recerca. Mitjançant l’establiment de sinergies entre creació, tradició i nous llenguatges artístics, duen a terme diversos projectes que, malgrat la precarietat de recursos, es troben entre els més interessants de l’illa.

A ells els devem el primer centre de creació contemporània a Menorca, un espai de residència d’artistes provinents de les arts visuals i escèniques que sota el nom Illes d’Art ha celebrat ja la tercera edició en col·laboració amb Illenc, organització dependent del Govern de les Illes Balears. Tot i que des de l’any 2017 es troben a les Cases de Montpalau (es Mercadal), un lloc estratègicament ubicat al camí de Tramuntana, el centre es gestà a l’espai de coworking que l’Ajuntament des Mercadal gestiona i que ara l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears explora com a ubicació preferent d’un centre de recursos per a artistes amb funcions similars a les d’Es Far.

Les cases de Montpalau foren en el seu origen terres pertanyents a Ferrer de Montpalau, cavaller del segle XIV que, sota el regnat de Jaume III, fou conegut per les seves justes cavalleresques a Ciutadella, on els joglars en cantaren les gestes. En Cristian i na Iara, moguts ara per altres ideals, han habilitat els espais del lloc perquè la convivència entre creadors de diferents llenguatges i disciplines germini en propostes noves sota l’omnipresent muntanya del Toro, que a poca distància observa i inspira. La casa disposa de biblioteca, espai de despatx, laboratori fotogràfic, sala d’assaigs, taller, cuina, sala i dormitoris per a quatre o cinc residents. No són pocs els artistes que han repetit experiència, a títol personal de vegades, ateses les bones condicions que hi troben per a la reflexió i l’experimentació.

Un altre àmbit en el qual Es Far ha sobreeixit és en el cicle de música i arts escèniques celebrat enguany sota el nom Arts al Nord. Per tal d’enriquir i diversificar l’oferta cultural de l’estiu desplaçant l’epicentre del municipi a la costa nord, han recuperat el teatre de Fornells, en desús, i hi han organitzat diversos espectacles que s’alternaven amb d’altres duts a terme al far de Cavalleria.

Especial menció cal fer dels projectes “La nit del viatger” o “El dia més curt”, petits festivals dedicats al cinema documental i al curtmetratge respectivament que van organitzar aquest estiu al teatre de Fornells. La nit solidària, documental de Cristian Coll al voltant del poble saharauí, o La gran travessa, de Martí Riera, van permetre’ns endinsar-nos en un gènere que cada cop guanya més adeptes i que, com diu el mateix Cristian, és una poderosa eina d’aprenentatge.

Es Far cultural ha aportat a Menorca en la seva curta vida una nova visió que enriqueix l’oferta cultural i un espai del tot necessari per als joves creadors. La seva viabilitat econòmica està però compromesa i es fa necessària una reconversió. En Cristian i na Iara acumulen una experiència com a gestors d’un centre de creació contemporània que és bo tenir en compte, puix que la salut cultural d’una comunitat passa inexorablement per la protecció dels espais de creació de les joves generacions.

Crear des dels marges

domingo, diciembre 2nd, 2018

La història de l’art estableix que amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial el centre de l’art es va desplaçar de París a Nova York, on l’expressionisme abstracte s’havia de convertir en una mena d’esperanto. El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia va inaugurar el 21 de novembre passat una exposició en la qual reivindica París com un poderós centre de producció artística en els anys posteriors a 1944 gràcies, entre altres motius, als artistes que fugien d’uns Estats Units conservadors, racistes i censors sota la bota del senador Joseph McCarthy. Aquesta relectura de la història per part del Reina Sofia ja va ser comentada en un article anterior i posa de manifest la creixent importància que ha tingut l’art de la perifèria i la marginalitat en l’art oficial o socialment acceptat.

Ben mirat, difícilment hi pot haver art original i autèntic si no és creat des d’un espai marginal, en els marges de la societat, de les convencions i de la moral. Aquells anomenats artistes que creen des del mainstream (corrents dominants) difícilment podran prendre la distància necessària per qüestionar l’status quo i oferir noves visions de la realitat.

Dos dies després de la inauguració al Reina Sofia s’inaugurava a la sala El Roser de Ciutadella l’exposició d’un pintor marginal menorquí: Josep Vives Campomar. Des d’un autoexili voluntari Pepe Vives va decidir mantenir-se allunyat de la vida pública fent una vida solitària i austera per entregar-se en cos i ànima al misteri de la creació. Amb aquesta exposició, el Consell Insular de Menorca, organitzador de la mostra, reconeix una trajectòria atípica a Menorca i un art que no ha format part dels corrents artístics majoritaris a l’illa en la història contemporània. Quan els gustos majoritaris de la població giraven al voltant del postimpressionisme, el realisme i més endavant la neofiguració, Pepe Vives seguia un camí solitari pintant bodegons, que l’apropava més a la pintura expressionista castellana i que amb els anys ha anat guanyant en color i llum fent-se més vibrant, més mediterrània.

La seva és una reflexió profunda sobre la representació de la realitat, la materialitat dels objectes i la seva presència. És una reivindicació de l’humil, el quotidià i el senzill. És també una reflexió sobre la vida i la mort: el procés de descomposició de les prunes, cebes i objectes pintats per salvar-los de l’oblit. La seva és la pintura del silenci, de les «vides silencioses» a les quals es referia Giorgio de Chirico.

L’exposició «Josep Vives Campomar. La quietud de les coses» vol facilitar el gaudi de les obres disposant-les de manera que la contemplació sigui més íntima i pausada. Per fer palesa la mirada pictòrica de l’autor els objectes utilitzats com a models acompanyen, en alguns casos, els quadres on són representats. Sovint l’embrió d’una composició es troba en un coup de foudre (enamorament) cap a un objecte, ja sigui una xocolatera de coure, un corn marí o un bol de vidre.

Assegut a una cadira atrotinada Pepe Vives lluita dia a dia, pinzell en mà, per expressar de la manera més simple i reveladora la realitat. Un procés lent i ple d’inseguretats, perquè, com deia Samuel Beckett, «ser artista és fracassar com ningú s’atreveix a fracassar». Tres bodegons que als nostres ulls podrien donar-se per finalitzats duen una cartel·la que ens adverteix: «En procés».

La marginalitat en què Pepe Vives ha viscut els seus setanta-vuit anys de vida i la seva dedicació total i absoluta a la pintura fan difícil establir on comença el pintor i on comença l’home. El vídeo que acompanya l’exposició posa de manifest aquests i altres aspectes de la seva vida en la veu de Guillem Frontera, Miquel Vilà, Josep Serra Llimona, Xavier Serra de Rivera i Emili de Balanzó. N’Emili i en Guillem, amics i valedors del pintor, han estat sovint el lligam que el manté en contacte amb el món habitat i en aquesta ocasió el seu impuls ha estat decisiu perquè l’exposició sigui una realitat.

 

Posthumanisme

domingo, noviembre 18th, 2018

Recentment hem sabut que ja són quatre mil les persones que duen implantat un microxip a Suècia. El duen sota la pell del dors de la mà i amb ell poden accedir al gimnàs, a la feina, al transport públic i pagar com amb una targeta sense contacte. Aviat es començaran a implantar uns nous dispositius que permetran no tan sols facilitar la lectura d’informació per altres dispositius sinó també llegir informació, com un telèfon intel·ligent. Així, apropant la mà, compartirem amb una altra persona el perfil de Linkedin, l’adreça, el telèfon, etc. Els suecs estan acostumats a compartir informació personal i a Internet es troba fàcilment, fins i tot els sous. Aquest ús de les tecnologies que fa millorar la vida de les persones va més enllà i té com a objectiu millorar els individus, l’espècie i de retruc la societat. És un moviment que es coneix amb el nom de transhumanisme, i el seu estereotip són els cíborg, híbrids entre home i màquina. La nanotecnologia, la clonació, l’enginyeria genètica, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i les tecnologies informàtiques són alguns dels camps d’investigació d’aquest nou coneixement, també anomenat transhumanisme. És l’apoteosi de la ciència, la ciència com a únic vehicle capaç d’apropar-nos a la bellesa, a la felicitat i a la immortalitat.

Sorgeixen però qüestions ètiques que venen donades per aquesta sobreexposició. Ja Walter Benjamin va alertar de la diferència entre els edificis de vidre, sense aura, transparents, i les cases amb finestres, on hi ha una certa intimitat i protecció. Un excés de connectivitat i exposició comporta una alienació, en el sentit que en mostrar-nos perdem el control de la informació i esdevenim subjectes passius.

El coneixement que la ciència ha explorat, i que darrerament sembla donar bons resultats, gira entorn de dues categories que també són pròpies de l’art: la vida i la mort. Ciència i art han intentat respondre al perquè de la vida i al perquè de la mort. La primera mitjançant lleis universals, la segona mitjançant el coneixement intuïtiu de la realitat concreta. Si bé la ciència és capaç d’entendre sense necessitat d’intuir, l’art és capaç d’intuir sense entendre. L’art ens qüestiona, ens interpel·la, necessita un receptor per materialitzar el coneixement. Perquè aquest es produeixi, a un primer estadi de solitud i silenci en segueix un altre de reflexió i pensament sobre l’experiència estètica. El creador, a diferència del científic, és present en l’objecte de coneixement, hi participa i el pateix. El científic cerca l’objectivitat i la universalitat.

Amb el posthumanisme la mateixa condició humana i la seva finitud es posa en qüestió. A principi d’estiu, en una trobada sobre transhumanisme celebrada a Nova York sota el títol Global Future 2045 s’exhibia un eslògan que deia «És un dret humà. La gent té dret a viure i no morir». El filòsof Josep Maria Esquirol deia en una ocasió: «No és possible dir que la mort representa el sense sentit de la vida, perquè així es pressuposaria que la immortalitat hi dona sentit i no és el cas. Ni una vida mortal, ni una vida immortal són pensables com quelcom que de forma evident tenguin sentit. Ens trobam doncs a la intempèrie, aspirant i esperant alguna cosa que la ciència tampoc podrà resoldre». Com deia Kant aquest és el destí tràgic de la raó humana.

El Reina Sofia i els nous relats

domingo, noviembre 4th, 2018

El 19 d’octubre passat, Manolo Borja-Villel, director del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, va inaugurar el curs 2018-2019 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Amb gran expectació, el públic va esperar pacientment l’arribada tardana del vol que duia el conferenciant a l’illa. La seva convidada cal situar-la en un moment clau per al futur de l’oferta cultural a Menorca, la internacionalització de la qual, de la mà de la galeria Cayón i de la previsible instal·lació de la galeria Hauser&Wirth, vindrà a complementar la ja llarga i consolidada trajectòria de galeries com Encant, Argos (abans Artara), Kroma, Retxa i Vidrart, plenament instaurades entre la població i fars de la producció artística menorquina.

Sota el títol “Art, turisme i malenconia” Borja-Villel va defensar la necessitat de preservar el museu com a espai d’experiència i coneixement, ja que és en aquest on el temps s’atura, qualitat aquesta imprescindible per a la reflexió i la contemplació. A la nostra societat, veloç, sobreexposada a les imatges visuals, que tendeix a quantificar-ho tot i a deslligar l’estètica de l’ètica, el temps és sovint un luxe, quan en realitat és una necessitat.

És per això que en l’anomenada indústria cultural Borja-Villel troba a faltar un interès real per la cultura quan aquella es desenvolupa a partir d’un turisme extractiu, com és el cas de Venècia. Així l’art esdevé una marca comercial, quan no una moda. Cal doncs estar alerta davant el desenvolupament d’un turisme cultural que acabi empobrint la creació artística per manca de plataformes adequades.

Aquesta malenconia derivada de la usurpació que l’art pateix quant a espai de resistència i interpel·lació cal combatre-la aturant el temps, rellegint la història, redefinint les institucions i generant relats que siguin comprensibles pel públic.

“Dadá ruso 1914-1924” és una de les exposicions que hem pogut veure al Reina Sofia fins al 22 d’octubre passat i que exemplifica aquest discurs. Partint de les crítiques que Filippo Tommaso Marinetti va llençar el 1914 contra els artistes russos acusant-los de “falsos futuristes” i d’unes declaracions en què Hans Arp (un dels fundadors del dadaisme) reconeix que aquest moviment va fer la seva primera aparició a Rússia, l’exposició elabora un nou relat en el qual posa de manifest les importants aportacions que els russos van fer al moviment, fundat oficialment al Cabaret Voltaire de Zuric el 1916.

Aquests avantguardistes russos, a diferència dels futuristes, defensaven el món rural enfront de la ciutat i cercaven una creativitat fora de la lògica, parodiant els valors socials i artístics tradicionals, en especial la destresa tècnica. Amb les seves creacions col·lectives, fonamentades en els ready-made i la reproducció mecànica d’imatges, van capgirar els conceptes d’autoria i originalitat, que avui són motiu d’intensos debats per les conseqüències que han originat (recordem la recent destrucció d’una obra de Bansky a Sotheby’s un cop adjudicada per 1 milió d’euros).

Entre 1914, l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i 1924, la mort de Lenin, aquests artistes practicaren el teatre de l’absurd, el cinema paròdic i propagandista i l’art des d’una posició marcadament antibel·licista i revolucionària que interessà especialment els alemanys. De fet, abans de la seva mort Lenin visità el Cabaret Voltaire freqüentment.

Per il·lustrar aquest moviment l’exposició creà un interessant relat en el qual juntament amb les obres d’art es presentaven llargmetratges, films documentals, obres musicals, recitals de poesia i material imprès. En sortir de l’exposició hom s’adonava que el temps havia quedat suspès.

 

Menorca Pulsar

domingo, octubre 21st, 2018

El gener de l’any 2015 Carles Gomila i Jorge Fernández Alday van ser convidats a participar en el 19è Diàleg de Mongofra, que, sota el títol “El sentit del col·leccionisme avui”, reuní diversos actors del sistema de l’art a Menorca. La casualitat, el destí o la causalitat, com vostès prefereixin, els va unir en un dels projectes artístics més sòlids i internacionals que tenen lloc avui a la nostra illa. Menorca Pulsar celebra aquesta tardor la cinquena edició des que va començar a caminar, ara fa tres anys. Amb discreció i rigor, sense ajuts de cap mena, han consolidat una oferta cultural de primer ordre que atrau públic d’arreu del món.

Durant les tres setmanes vinents, tres pintors mundialment reconeguts pel seu tractament de la figura humana (Hollis Dunlap, Sean Cheetham i Jeremy Mann) conviuran amb alumnes que, atrets per la seva mestria, desitgen perfeccionar la tècnica pictòrica. Procedents d’Austràlia, Noruega, Sud-àfrica, els Estats Units o Grècia, pintors amateurs, professors i pintors professionals participaran en aquests tallers en sessions que van de les sis a les dotze hores diàries de pintura amb models. Aquesta, a diferència de la pintura a partir de fotografia o des de la memòria, obliga l’alumne a posar en joc les seves habilitats per poder traslladar a la tela de forma coherent el dibuix, el color, la llum, l’anatomia i la textura en un temps limitat. Les hores restants, en les estones lliures o durant els àpats, enriquidores converses entre ells i/o amb el pintor convidat els permetran conèixer més a fons els aspectes que siguin del seu interès, i aquí Menorca Pulsar marca la diferència en relació amb la resta de workshops.

Un altre dels grans encerts de Menorca Pulsar és la seva pàgina web (www.menorcapulsar.com). No és només una eina de comunicació rigorosa i d’alta qualitat, és també una font d’informació i coneixement de primer ordre. Les seves 100% Noir interviews, l’art blog o els llibres electrònics disponibles de forma gratuïta ens proveeixen una valuosa informació que ens permet conèixer de primera mà qui són i què en pensen de qüestions tan diverses com què és per a ells la pintura, el valor de la tècnica enfront del concepte, quins són els seus referents, com es mouen en el mercat, etc.

Menorca Pulsar proveeix als interessats allotjament a l’hotel Son Triay de Ferreries, un dels pocs exemples a Menorca d’arquitectura italiana, influïda per Palladio, construïda en temps de la dominació anglesa. Els jardins, italianitzants, i les 126 hectàrees de pastures i boscos, fan d’aquest lloc un espai idíl·lic per a la pràctica artística, la reflexió i el recolliment. El seu atractiu queda palès en l’alt percentatge de repetidors, cinc d’un total de setze en el primer taller d’aquesta edició, a càrrec de Hollis Dunlap.

Entrar a la sala de pintura és també un goig. La il·luminació general simula la llum del dia i és constant, perquè s’han cegat totes les finestres. Dues models d’edats molt diferents seuen envoltades de teles negres i uns focus d’alta qualitat confereixen als seus cossos una llum homogènia que perfila els volums i dona a la seva pell una qualitat cerúlia. Els alumnes, disposats en semicercle, drets o asseguts en un tamboret, pinten en una tela o fusta de petites dimensions instal·lada en un cavallet de campanya proveït per l’organització. Hollis atén les seves inquietuds, dubtes o certeses. Jorge Fernández Alday i Carles Gomila, pintors també, han consolidat un projecte cultural que ja és un referent més enllà de l’illa. Enhorabona!

 

La natura en l’art

domingo, octubre 7th, 2018

Dilluns, 8 d’octubre, celebram els vint-i-cinc anys de Menorca com a reserva de biosfera. Aquesta declaració per part de la UNESCO va ser un reconeixement a la compatibilitat aconseguida a l’illa entre l’activitat humana, la conservació dels recursos naturals i el patrimoni. El medi natural de Menorca segueix gaudint d’una bona salut i el seu paisatge humanitzat ha estat generalment respectuós amb la natura. La recent notícia segons la qual la terra cultivable de Menorca es manté en nivells d’adob químic similars a fa deu anys n’és un exemple.

Tant artistes com poetes i músics han trobat en la natura inspiració i expressió de conceptes com el pintoresc, el sublim, el bell o el terrorífic.

El paisatge idealitzat, classicista, ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. Per a ells la naturalesa tenia un caràcter idíl·lic, bondadós, que era humanitzat per la presència d’arquitectures monumentals o runes de l’antiguitat grega o romana. Però a finals del segle XVIII i principis del XIX apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma, en el qual apareix un nou concepte, el sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant de la grandesa de la natura. Fins llavors, tal com Cennini havia recomanat, per pintar els cims rocallosos hom utilitzava una pedra com a model, mai s’endinsava en la natura feréstega. Amb els romàntics el paisatge esdevé un espai de llibertat, infinit, com en el jove Werther de Goethe, que abans de suïcidar-se, i ple de dolor, surt a l’exterior perquè el seu espai interior el comprimeix, l’ofega. La funció terapèutica del paisatge, com a recurs per a exterioritzar el patiment interior, assolirà amb aquest moviment les més altes cotes. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

La contemplació de la naturalesa com a vehicle per a l’expressió de sensacions i emocions deixarà però d’interessar a partir de la segona meitat del segle XX. Són anys convulsos en els quals l’art com a objecte i els seus espais tradicionals es qüestionen. Amb Joseph Beuys i el Land Art apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb ell. Les aproximacions sovint tindran implicacions polítiques, socials o antropològiques, com amb Mario Merz o Richard Long. D’una banda el primer reflexionarà sobre la natura des de l’acció de l’habitar a través dels seus iglús. La seva simplicitat apel·la a l’ordre natural de les coses i a la seva fragilitat. D’altra banda, el segon s’interessarà per l’experiència del propi cos quan recorre l’espai i per la resposta dels sentits als estímuls de la matèria, el color, la distribució de l’espai, etc.

En un món urbà i tecnològic com el nostre, l’aproximació de l’art a la natura passa per intervenir-hi i explorar conceptes com espai, temps i acció, o apropiar-se dels processos biològics, físics o químics, així com de la matèria, per a reflexionar sobre el cos, la identitat, el dolor, la memòria, etc.

El nostre progressiu allunyament dels ritmes de la natura i les seves dinàmiques ha donat peu a un ressorgiment del natural com a producte de consum. Aquests, podent ser artificials, són revestits d’una certa aura natural o bé són naturals sotmesos a un procés d’adulteració. Sobre aquesta dicotomia entre el natural i l’artificial reflexionen els artistes que participen en l’exposició “Natural/artificial”, al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. A Encaixa’t, un projecte de caixes d’artista del Centre d’Art La Panera, amb el suport del Banco Santander, Martín Azúa proposa una activitat formativa per a docents i infants amb l’objectiu que reconeguin l’origen natural dels materials de la nostra vida quotidiana.

Al cap i a la fi, som natura en la natura, i estem fets de la mateixa matèria i energia que les plantes, els animals i els minerals.

“Aguja de Mongofre” Coser la tierra, 2012. Nuria Román.

Foto: Montse Bulbena