Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Max Beckmann

domingo, abril 7th, 2019

Així com l’impressionisme va ser un moviment francès o el cubisme espanyol, l’expressionisme tingué una arrel profundament alemanya. L’arribada de l’impressionisme a Alemanya a final del segle XIX i principi del XX no podia donar resposta a un malestar social que ja feia preveure un desenllaç terrible, la Primera Guerra Mundial. En els cercles intel·lectuals i artístics alemanys l’amargor s’apoderà dels seus membres i amb aquesta la necessitat de cercar noves dimensions a la representació de la realitat i de la imaginació. Enfront del naturalisme i el positivisme que havia envaït l’impressionisme, aquests artistes defensaven un art més personal i intuïtiu, fonamentat en l’expressió en lloc de la impressió, entesa aquesta com la plasmació de la realitat. Tot i que ambdós moviments recorreran a temàtiques semblants (paisatge, nus, escenes urbanes o els plaers de la vida), en aquest nou moviment la subjectivitat estava tenyida del pessimisme i de l’angoixa vital que la industrialització, amb l’alienació i aïllament de l’individu, i l’Alemanya prebèlica dugueren. L’expressionisme influí en manifestacions artístiques diverses, com la música, el teatre, la dansa, la fotografia, la literatura, les arts plàstiques o el cinema. D’aquesta darrera, de la qual cal destacar la gran influència que tingué en tot el cinema posterior, amb els contrapicats, les ombres, etc., ja en parlarem en el seu moment.

Si bé no fou un moviment homogeni i presentà gran diversitat d’estils, com l’expressionisme modernista de Munch, el fauvisme de Rouault, el cubisme i futurisme de Die Brücke, el surrealisme de Klee o l’abstracció de Kandinsky, la seva influència posterior ha estat decisiva. Amb la promoció per part del govern americà de l’expressionisme abstracte els anys cinquanta s’instituí una concepció de l’art que, si bé va tenir la seva contraproposta en el pop art, el minimal i el conceptual, encara avui gaudeix de gran presència en la creació contemporània. Tant és així que nombrosos historiadors de l’art assumeixen l’expressionisme com la lingua franca de l’art contemporani. La nova figuració n’és un exemple evident.

Els argonautes

Al CaixaForum de Barcelona, fins al 29 de maig, teniu ocasió de contemplar una magnífica exposició monogràfica de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950), l’artista alemany més important del segle XX. Quaranta-nou obres, entre pintures, una carpeta de litografies i dues escultures, ens permeten aprofundir en l’obra d’un pintor que desenvolupà una pintura personal de caràcter realista, on la pulsió simbòlica de la tradició alemanya medieval impregna les figures, monumentals i hieràtiques alhora. L’amargor, el sarcasme i la ironia són presents tant en la seva obra anterior a 1937, quan encara viu a Alemanya, com en la posterior, després que el govern nazi l’inclogués en l’exposició d’art degenerat i hagués de fugir, primer a Amsterdam i després a Nova York.  L’experiència de l’exili va tenir un gran impacte en la seva persona i en la seva obra. L’exposició posa en relleu aquest fet mitjançant quatre metàfores que a Max Beckmann li serviren per expressar el dolor d’aquest tràngol: la màscara, la Babilònia elèctrica, el llarg adéu i la mar.

Ser expulsat de la teva pròpia llar és ser privat de les teves arrels i per tant d’un component essencial de la teva identitat. Max Beckmann tractà a partir de 1937 el problema de la identitat mitjançant la idea de màscara. Reiteradament pintà autoretrats o persones emmascarades o disfressades, com en el seu tríptic Mascarada, en què ell i la seva dona participen en una festa de carnaval als Estats Units, en una de les obres més imponents de l’exposició.

A l’Alemanya de començament del segle XX la migració del camp a la ciutat posà en relleu com els vincles naturals i identitaris del món rural s’esvaïen a la ciutat, on el racional i l’utilitari produïen un desarrelament i una manca d’identitat en el ciutadà, ara anònim. La ciutat i el seu estranyament adquiria així les característiques d’un exili, com a la Babilònia descrita a la Bíblia, on els jueus, davant una multitud que adorava falsos deus, veien amenaçada la seva identitat com a poble.

Per Beckmann naixement i mort són les dues cares d’una mateixa realitat, i la nostra ignorància del que ens oferirà el destí, un llarg adéu, un llarg exili. Gran natura morta amb escultura negra pren el caràcter barroc de les vanitas, al·legoria de la mort.

Finalment, Beckmann trobà en la mar un argument al voltant d’un viatge en el qual la vida desemboca i es renova en un moviment perenne. L’exposició acaba amb Els argonautes, una obra en la qual una deïtat assenyala un horitzó que pot ser la conquesta del velló d’or o el destí fatal, aquell que el pintor va trobar el mateix dia que va acabar la pintura, quan va morir d’un atac de cor, un 27 de desembre de 1950 a Nova York.

Bauhaus. L’arquitectura moderna

domingo, marzo 24th, 2019

Bauhaus. L’arquitectura moderna

Si hi ha un moviment que ha sabut donar resposta a les necessitats de la societat del seu temps, aquest ha estat sens dubte el moviment de la Bauhaus. Amb ell l’arquitectura revolucionà les condicions de vida dels ciutadans a unes ciutats cada cop més poblades a causa de la industrialització, i aquesta mateixa industrialització proveí l’arquitectura de nous materials com el formigó i el vidre. Per primera vegada els habitatges foren projectats tal com els coneixem avui, sota la màxima de la funcionalitat i el disseny. La necessitat de crear objectes bells assequibles per al conjunt de la població ja es trobava en els fonaments del moviment Arts & Crafts, que fundà William Morris a l’Anglaterra de la segona meitat del segle XIX, del qual ja vàrem parlar en el seu moment, però la influència de la Bauhaus ha estat absoluta. Amb ella s’establiren les bases normatives i els patrons del disseny gràfic i industrial tal com el coneixem avui.

El pròxim dilluns dia 1 d’abril se celebrarà el centenari del naixement d’aquesta escola a Weimar (Alemanya). Fundada per Walter Gropius (1883-1969) el 1919 com una escola d’art i arts decoratives l’anomenà Bauhaus (‘casa de construcció’) alterant l’ordre de la paraula alemanya Hausbau (‘construcció d’una casa’). En ella Gropius promogué l’aprenentatge de l’art i de les arts decoratives amb l’objectiu de crear objectes estètics i funcionals per a ser produïts en massa. Entre el professorat de les distintes assignatures hi havia destacats artistes del segle XX: Wassily Kandinsky (pintura mural); Paul Klee (vitralls i pintura); Lyonnel Feninger (arts gràfiques); Oskar Schlemmer (teatre i escultura); Herbert Bayer (tipografia i publicitat); Gerhard Marcks (ceràmica), i Georg Muche (teixits). Sota el principi de “menys és més” es dissenyaren multitud d’objectes que encara avui empram: la cadira Cantilever de Marcel Breuer, amb tubs d’acer, n’és un exemple. L’impacte que tingué en la publicitat també ha estat definitiu. Els senyals de trànsit d’avui nasqueren llavors i responen als criteris de la Bauhuas: economia de mitjans, geometria, disseny i austeritat.

Un any abans que Gropius renunciés a la direcció de la Bauhaus i el substituís Hans Meyer, s’inaugurà el departament d’arquitectura, l’any 1927. Amb ell nasqué l’estandardització en la construcció d’habitatges seguint una metodologia científica en el disseny i l’execució. El racionalisme s’imposà en l’arquitectura amb el disseny d’estructures cúbiques blanques de formigó i ferro connectades amb l’exterior mitjançant vidre. La línia recta desterrà la línia corba i nasqué l’arquitectura moderna, capaç de construir habitatge social eficient, econòmic i funcional. L’any 1933, quan el govern nacionalsocialista de Hitler tancà l’escola, molts dels seus professors i directors —el darrer fou Mies Van der Rohe— s’exiliaren als Estats Units, on ocuparen càrrecs importants a diverses universitats i van dur a terme carreres artístiques i professionals d’èxit.

Del caràcter seminal de l’arquitectura de la Bauhaus i la seva repercussió en la història contemporània sembla parlar-nos Juan José Suárez Losada en una de les seves Diagonales:

“Aquesta casa que plantares fa anys i que va anar creixent…”

Imaginar

domingo, marzo 10th, 2019

Melancolia I (1514) és un dels setanta gravats d’Albrecht Dürer que s’exposen al Reial Cercle Artístic de Barcelona fins al 26 de maig. Considerat un dels autors més influents en l’establiment dels cànons estètics posteriors, aquesta és una de les obres més enigmàtiques de la història de l’art. El gravat conté nombrosos símbols que són atributs comuns en els tractats alquímics. Així, la roda de molí condueix a la perfecció de l’obra magna, el rellotge d’arena i la balança són atributs de Saturn, l’encarnació del temps, la terra és representada per un poliedre, l’aigua per la mar del fons, el foc per un artefacte entre la mar i el poliedre, i l’escala de set graons simbolitza les passes que l’iniciat ha de fer per recollir els fruits de l’arbre hermètic.

Els símbols, imatges que la imaginació ha dotat d’energia psíquica i que produeixen en nosaltres emocions profundes, estan continguts en la mitologia i les arts, però també en les narracions populars, en el cinema i a la televisió. De fet, la manera en la qual modelam la realitat té una estreta relació amb la imaginació, puix que sobre aquesta s’han construït els mites i la mitologia. Alguns estudiosos afirmen fins i tot que els mites de diferents cultures tenen nombrosos elements en comú, cosa que fa pensar que comparteixen una imaginació humana comuna, una ànima col·lectiva, com deien els neoplatònics i més tard Carl Jung.

La imaginació és doncs un acte voluntari en la creació d’imatges que parteix de la realitat física i la connecta amb una realitat psíquica. Serveix per donar sentit i estructurar les nostres percepcions mitjançant el pensament. Per això els alquimistes deien que la imaginació és un vehicle per al coneixement, un vehicle que els artistes han utilitzat sovint i que es diferencia de la fantasia en el fet que en aquesta les imatges són creades involuntàriament en el subconscient, un somiar despert.

Els artistes s’han mogut còmodament en l’àmbit de la imaginació al llarg de la història. Com diu l’arqueòleg Ian Hodder, la creativitat és l’espai que existeix entre la realitat material i la nostra imaginació. Present des de les manifestacions artístiques més antigues, com l’art rupestre, l’egipci o el minoic, la imaginació va tenir un paper destacat en el Renaixement (amb Leonardo da Vinci, Brueghel o El Bosco especialment), en el moviment romàntic alemany i en pintors com Kandinsky, Mondrian, Miró o Klee.

Albert Dürer (1514). Melancolia I. 24 x 18,8 cm

També avui nombrosos artistes recorren a la imaginació per despertar en l’observador maneres distintes de comprendre la realitat. Ho fan amb imatges que formen part del nostre imaginari col·lectiu i que ens connecten uns amb els altres i amb la naturalesa. El progrés racionalista que ens domina des de la Il·lustració, amb la seva visió antropomorfista, ha posat l’èmfasi en el fet que som a la terra en lloc de formar-ne part. El desenvolupament tecnològic i digital ens ha facilitat indubtablement un major benestar material, però al mateix temps el nostre cervell s’ha tornat incapaç d’elaborar la complexitat d’aquest univers i s’ha devaluat el valor de la nostra experiència directa i immediata de la realitat. La imaginació, quan la pantalla és l’instrument, està sotmesa a les regles imposades per la màquina i per tant no és lliure.

Els grans avenços de la humanitat nasqueren fruit de la imaginació i de la creativitat. Cal doncs que, com cantà John Lennon, imaginem un món millor.

Pessebres napolitans

domingo, febrero 24th, 2019


A la Via San Gregorio Armeno, a Nàpols, els amants dels pessebres tenen el seu paradís particular. Desenes de petites botigues i tallers ofereixen tota mena de personatges, animals, objectes, estructures arquitectòniques i ornaments. És al cor de la ciutat, allà on grecs i romans adoraren Ceres, deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat, en un temple avui desaparegut. A dues passes es troben la Cappella Sansevero i el Pio Monte della Misericordia, màximes expressions del Barroc, en escultura i arquitectura la primera, i en pintura (un extraordinari Caravaggio) la segona.

Els ordes religiosos de les clarisses i els franciscans estengueren la tradició dels pessebres al voltant del segle XII. Està documentat que a la catedral de Barcelona n’hi havia un l’any 1300 i a l’església de Santa Clara de Nàpols un altre el 1330. Sembla que a partir de llavors l’adoració al Bon Jesús sortí de les esglésies i la noblesa començà a instal·lar betlems a les seves capelles privades. Un poc més tard ho feren la burgesia i la classe menestral. Però és amb el Barroc quan la tradició pren un fort impuls i esdevé una manifestació artística i cultural amb entitat pròpia. Hi intervé el fet que l’escultura gaudeix de gran reconeixement, que en el teatre sorgeixen nous conceptes escenogràfics i que el naturalisme paisatgístic del Barroc és incorporat als pessebres i es creen escenes de valls, rius, arbres, muntanyes…

A partir del segle XVII, i especialment del XVIII, la tradició del pessebrisme arrelà a tot l’arc mediterrani, entre Nàpols i Múrcia. Però dues figures destaquen per damunt de la resta: Francisco Salzillo, a Múrcia, i Guiseppe Sanmartino, a Nàpols. El darrer és també l’autor del Crist Vetllat de la Cappella Sansevero, una colpidora escultura en marbre blanc de Crist mort. Amb Sanmartino el pessebrisme napolità esdevindrà una escola reconeguda arreu per la seva originalitat i qualitat. Ja en el segle anterior, en el XVII, les figures, originàriament fetes de fang o fusta, van ser substituïdes per figures de fusta articulades i policromades que permetien més mobilitat. La gran innovació arribà un poc després, quan començaren a utilitzar estopa al voltant d’un esquelet de fil de ferro per fer els cossos i mantingueren les extremitats, des del colze i des del genoll, de fang o fusta.

A partir del segle XVIII els napolitans estandarditzaren les mides de les figures a trenta-cinc o quaranta centímetres i van substituir els caps de fusta per caps de fang. Els pessebres napolitans no destaquen només per l’expressió dels rostres i el seu realisme, també per la riquesa dels teixits emprats en les indumentàries (llana, cotó, vellut, seda…), pels materials amb els quals els ornaments, objectes i animals són modelats (cuir, plata, corall, fusta, vímet, escorça…) i per la gran diversitat d’escenes i representacions de la vida quotidiana.

Fins i tot els reis van viure la fascinació pel pessebre. Carles III de Borbó, rei de les dues Sicílies, va ser un destacat promotor del pessebre napolità, creador de la fàbrica de ceràmica Capodimonte, competidora amb l’alemanya Meissem. Intervenia personalment en el disseny dels pessebres i l’any 1760 en realitzà un de dotze metres de llarg, per deu d’ample i per quatre d’alt, on hi havia més de cinc-centes figures humanes i dues-centes d’animals.

La influència del pessebre napolità també és present a Menorca. La trobam en els pessebres de les monges de Santa Clara i del Seminari, en els diorames dels pessebristes de Maó o en els de les cases i cotxeries obertes d’Alaior. Si no tenen ocasió de visitar el museu Sanmartino de Nàpols, molt a prop d’aquí, a la Fundació Bartolomé March de Palma, hi ha extraordinaris pessebres napolitans oberts al públic.

Nag Arnoldi. Stallone

domingo, febrero 10th, 2019


Avui diumenge fa dos anys que va morir Nag Arnoldi. Arribà a Menorca l’any 1995 i passà llargues temporades a Torre-solí, on la família encara continua venint. Recentment l’Ajuntament d’Alaior va inaugurar la remodelació del carrer des Banyer, a la zona adjacent al convent de Sant Diego, i hi va incorporar una escultura donada per la família. L’obra, un cavall de bronze, tenia una especial relació amb l’autor, perquè d’ençà de la seva creació, l’any 1993, l’havia acompanyat en el jardí de casa seva. 

De metre i mig d’alçada, damunt una peanya de metre vint, el cavall es manifesta en tota la monumentalitat que és pròpia en l’escultura de Nag Arnoldi, i que també es fa patent en Tri cavalli, l’altra escultura donada per l’autor a la ciutat de Maó. Amb Stallone, el nom de l’escultura d’Alaior, ja són tres els cavalls que a les tres principals poblacions de Menorca evidencien el valor icònic que aquest animal té a l’illa. Menorca és el lloc d’Europa, juntament amb Alemanya, en el qual la ràtio cavall-home és major. Així no és estrany que Arnoldi, l’escultor de cavalls per excel·lència, nascut a Locarno, la suïssa italiana, trobés a Menorca una gran font d’inspiració.

La instal·lació d’una escultura a l’espai públic és sempre un motiu d’alegria en tant que facilita l’accés del ciutadà a l’art. Però també l’art a l’espai públic té un paper important en la cohesió i participació del ciutadà en la vida pública. Confrontar el ciutadà amb l’art és sempre arriscat, ja que sovint no hi ha acord, però cal pensar que l’art és precisament això, provocar en l’observador una reacció. El nombre d’escultures que en el seu moment van crear polèmica és extens, però avui ja formen part de l’imaginari col·lectiu i han esdevingut icones, referències en el paisatge urbà.

Les escultures públiques d’Arnoldi, presents a gran nombre de ciutats del món, són d’una gran monumentalitat, amb un missatge clar, contundent i monolític. Aquesta monumentalitat s’explicita de forma absoluta en el cavall. Els seus cavalls expressen la lluita entre l’home i l’animal, entre l’instint i la raó, el caos i la història, la salvació i la perdició, la vida i la mort. L’autor, hereu de l’art italià del Renaixement i de la cultura bizantina, fou un admirador del refinament i l’equilibri de Florència i Venècia, on visqué i treballà. Tingué en La batalla de Sant Romà, de Paolo Uccello, un referent de primer ordre, síntesi d’oposició, contradicció, batalla. En tota l’obra de Nag Arnoldi hi ha contingut un anhel de llibertat, revolta i rebel·lió.

El cavall ha tingut al llarg de la història un paper destacat com a símbol. Virtuts com la bellesa, la gràcia, l’elegància, el vigor, la velocitat, la noblesa, la intel·ligència o el coratge han conferit al cavall un valor metafòric de l’experiència humana, sigui per celebrar-la o sigui com un lament. En el cavall hi ha l’ideal poètic de la superació de les limitacions, fins i tot de l’espai i el temps. Cavalls al galop, cavalls alats i batalles amb cavalls ens confronten amb imatges de poder, dignitat i orgull que són presents en la història i en la col·lectivitat.

En els bronzes de Nag Arnoldi hi ha un joc permanent entre el buit i el ple, la presència i l’absència, la rugositat i la finesa, que l’autor utilitza per remetre’ns a l’home com a creador de la història (temps) i a totes les vides humanes en cohabitació (espai), independentment de la ideologia, la cultura o la geografia.

Any de celebracions

domingo, enero 27th, 2019

Els grans artistes, aquells que han viscut l’art com un destí, no com una professió o una feina, han dedicat les seves vides a aprofundir en la condició humana i a analitzar i denunciar l’ordenament social i cultural. És a ells, i als escriptors, músics, filòsofs i científics, a qui els devem el grau de desenvolupament que hem assolit, malgrat les deficiències que posen en qüestió la nostra condició d’éssers humans lliures i emancipats. En temps com els nostres, de crisis ecològiques, polítiques i socials, és bo recordar el seu llegat i la seva determinació i coratge per apropar-se a l’excels. Recordem en aquests moments els aforismes de Jorge Wagensberg (Barcelona, 1948-2018), catedràtic, investigador, divulgador científic i escriptor, relatius a la creativitat i a la mediocritat. Respecte al primer escrigué: «La creativitat requereix barra lliure amb les idees». De la segona digué: «El mediocre és pitjor que el bo, però també és pitjor que el dolent, perquè la mediocritat no és un grau que pugui millorar o empitjorar, és una actitud».

Cada any celebram aniversaris o centenaris de personatges centrals en el nostre imaginari col·lectiu. Ciutadans que gràcies al seu talent i treball han aportat valor a la història de la nostra civilització i mereixen el nostre reconeixement i admiració. Enguany, museus de tot el món retran homenatge a artistes transcendentals coneguts per molts de nosaltres. Vegem-ne alguns:

Leonardo da Vinci. Va morir fa 500 anys, el 2 de maig de 1519 a Amboise (França) amb seixanta-set anys. A part de l’exposició que encara podem veure a la Biblioteca Nacional de Madrid, on es mostren dos còdexs manuscrits del mestre, seran París, Londres, Milà i Florència les ciutats on se celebraran les exposicions més importants. La de París, al Museu del Louvre, serà la més completa, ja que és el museu que en conserva les millors obres (La Gioconda, Sant Joan Baptista, La Mare de Déu amb l’infant i santa Anna, La Mare de Déu de les roques, La Belle Ferronièr e).

Leonardo da Vinci. La mona lisa, 1503 – 1519. Oli sobre fusta. 77 x 43 cm (detall)

Pieter Brueghel el Vell. Morí el 1569, fa 450 anys. Fou el pintor flamenc més important del segle XVI i revolucionà la pintura de paisatge amb un univers pictòric innovador i original. El Kunsthistorisches Museum de Viena acaba de tancar una gran antològica amb tres quartes parts de la seva producció pictòrica, la meitat dels seus dibuixos i obra gràfica. També hi haurà importants exposicions a Brussel·les i Anvers.

Rembrandt Harmenszoon van Rijn. El 4 d’octubre farà 350 anys que va morir, el 1669, amb seixanta-tres anys. Considerat un dels grans mestres del Barroc i màxim exponent del seu temps a Holanda, aquest país ha programat una gran mostra al Rijksmuseum d’Amsterdam a partir del 15 de febrer, una altra que ja es pot veure al Mauritshuis de la Haia, diverses exposicions a la seva casa museu d’Amsterdam i una altra a Leiden, on va néixer.

Pierre-Auguste Renoir. En el centenari de la seva mort, França organitza diverses exposicions, entre les quals les del Museu de Montmartre, el Musée de la Genouillère, la de la seva casa d’estiu al poble d’Essoyes i a Canha de Mar, on visqué els darrers dotze anys de la seva vida.

Gustave Courbet. El pare del realisme naixia fa 200 anys, un 10 de juny, a Ornans, França. El Gustave Courbet Museum, a Ornans, organitza durant l’any diverses exposicions que permetran conèixer millor el seu llegat.

John Ruskin. També fa 200 anys que va néixer aquest escriptor i crític d’art anglès, proper a les idees dels socialistes utòpics, que preconitzaven un nou ordre social en el qual l’art havia de tenir un paper central mitjançant artistes compromesos.

Finalment, no podem deixar de referir-nos al centenari del naixement de la mítica escola de disseny i arquitectura Bauhaus, a Weimar. Walter Gropius, de la mort del qual també celebram els 50 anys, el 5 de juny de 1969, la va fundar el 1919 i va ser-ne el director fins al 1928. Entre els seus professors hi havia Paul Klee, Wassily Kandinsky, Oskar Schlemmer o László Moholy-Nagy.

En parlarem de tots ells.

Anna-Eva Bergman

domingo, enero 13th, 2019

Anna-Eva Bergman visqué a Menorca entre els darrers mesos de 1932 i la primeria de 1935. Tenia vint-i-dos anys i en feia tres que s’havia casat amb Hans Hartung, pintor també.  La petjada que deixà en ella l’illa va ser fonda, tot i que l’obra que hi pintà no representà la seva vertadera personalitat, una personalitat que apareixia cap al 1950.

De Menorca s’endugué dibuixos, pintures, però també escrits sobre l’illa, que en tornar a Noruega, el seu país d’origen, publicà a diverses revistes, i fins i tot dedicà un capítol sobre Menorca en el llibre Avec Turid en Mediterranée (1942), escrit per Hans Geelmuyden, segons el relat d’Anna-Eva Bergman. Les seves pintures sobre fusta o tela són sobretot vistes dels carrers de Fornells, vistes que ja denoten un interès per la textura, els plans i les superfícies geomètriques, fonaments del llenguatge abstracte que li donarà reconeixement. Són vistes urbanes solitàries, nues, sense elements anecdòtics o superflus, a cavall entre el simbolisme i el realisme metafísic. Els dibuixos, en canvi, tenen un caràcter molt més espontani, lúdic fins i tot. Hi sovintegen retrats i personatges menorquins, en la seva majoria homes, fets amb tinta o aquarel·la, que ens recorden l’expressionisme abstracte alemany d’Otto Dix o Georges Gorsz, si bé els d’ella tenen un caràcter més humorístic, no tan satíric.

Cap al 1949, instal·lada a París després de viure a Oslo i Berlín, Anna-Eva Bergman torna a la pintura i fa un gir cap al’abstracció, alhora que aprofundeix en la geometria i en la textura mitjançant pa d’or i pa de plata. És també el període en què pinta pedres, pedres monumentals i polides ordenades rítmicament dins l’obra. En els anys previs havia desenvolupat una activitat literària i periodística notable, que compaginà amb estudis de filosofia, arquitectura i història de les religions. A partir de1952, quan es retroba amb Hans Hartung, la seva producció s’anirà impregnant d’un sentit transcendent, en el qual el pa d’or o plata se substituirà per fulls de metall, que ocuparan la pràctica totalitat de l’espai.

Anna-Eva Bergman gaudí fins a la seva mort, el1987, d’un gran reconeixement, que la dugué a exposar al Museu d’Art Modern de París i a prestigiosos museus de Suïssa, Alemanya i Noruega. El 2003 el Govern de les Illes Balears, conjuntament amb la Fundació Hartung-Bergman, organitzà “El món i la Menorca d’Anna-Eva Bergman” a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella.  En el període 2009-2018 s’han organitzat vuit exposicions col·lectives amb la seva presència i quatre d’individuals repartides pel Regne Unit, Noruega, Itàlia i França.

Si desitgen aprofundir en la seva obra, ara tenen una molt bona ocasió a la Bombas Gens Centre d’Art, a València. Fins al 5 de maig s’hi presenta “Anna-Eva Bergman. De nord a sud, ritmes”, un recull d’obres produïdes entre 1965 i 1971, en col·laboració amb la Fundació Hartung-Bergman. El títol de l’exposició respon al fet que Anna-Eva viatjà per Espanya en dues ocasions més, una el 1962 per Andalusia i una altra els anys setanta per Castella. A Andalusia descobrí els horitzons, que després reprengué a Noruega. A Castella redescobrí les pedres, que ja havia pintat els anys cinquanta, com ho demostra la sèrie “Piedras de Castilla”.

 Anna-Eva Bergman va ser una dona pintora queno va deixar els pinzells en vida ni va ser oblidada en morir, com ha succeïten altres casos. El seu llegat és viu ifins i tot la seva cotització en el mercat s’ha incrementat notablement en elsdarrers anys.

Surrealisme en femení

sábado, diciembre 29th, 2018

L’any 2018 arriba a la seva fi amb una presència destacada de pintores surrealistes a diversos museus: Remedios Varo al Museo de Arte Moderno de Méjico; Dorotea Tanning al Museo Centro de Arte Reina Sofia; i Lee Miller a la Fundació Miró de Barcelona. Aquest interès pel surrealisme no ens ha de sorprendre doncs sempre ha estat present en els museus. La presència de tres dones pintores té en canvi un significat especial i forma part d’un procés global a occident en el qual la qüestió del gènere ha esdevingut un factor determinant en la programació i l’estudi de la història de l’art.

En el període 2003-2013 tan sols el 9,4% de les exposicions individuals als museus i centres d’art de l’estat espanyol van estar dedicades a dones artistes. Al Museo del Prado la primera exposició dedicada a una dona artista va ser el 2016 amb Clara Peeters. Fa dos anys també, a la Galeria dels Uffizi de Florencia, el seu nou director va anunciar que donaria visibilitat a l’obra de les pintores que formen part del fons del museu, la col·lecció més gran al món de dones artistes anteriors al segle XIX, fins ara ocultes. Plautilla Neri (1524-1588) l’any passat, i Elisabetta Sirani (1638-1665) la primavera passada, són l’inici d’aquesta nova política. També la Clark Art Institution, a Massachusetts, acaba de clausurar Women Artists in Paris 1850-1890, on s’examinava l’obra d’una trentena d’artistes simbolistes, realistes i impressionistes, desconegudes en la seva majoria.

En les biografies de totes elles hi ha una aferrissada lluita per desenvolupar una trajectòria professional al marge de l’àmbit domèstic, al que tradicionalment van estar reduïdes. La formació ja suposava per a elles un primer obstacle, ja que tenien l’accés vetat a les acadèmies, on posaven models nuus. Algunes van tenir èxit en un període de la seva vida, com és el cas de Lotte Lasertein (1898-1993) amb els seus retrats a la república de Weimar, per després caure en l’oblit, quan, per la seva condició de jueva, va fugir a Suècia. D’altres, s’autocensuraren, com Hilma af Klint (1862-1944), artista sueca que el 1906, abans que Kandinsky, ja pintava obres abstractes, però va deixar escrit que no es mostressin fins passats vint anys des de la seva mort. Unes poques formen part de la història de l’art, escrita per homes: Berthe Morisot (1841-1895); Artemisa Gentileschi (1593-c.1656); Sofonisba Angissola (1532-1625); Angelica Kauffman (1741-1807); Georgia O’Keeffe (1887-1986); o Mary Cassat (1844-1926).

Si bé és cert que el moviment surrealista va ser un moviment conduït per homes, la presència de les dones en ell és per primera vegada substancial i deixa empremta en la història de l’art. Dorotea Tanning, Leonor Fini, Remedios Varo, Teeny Duchamp, Eileen Agar, Lee Miller, Leonora Carrington, Frida Khalo, Dora Maar, i Maruja Mallo van ser membres actives d’aquest moviment, van ser respectades i apreciades pel seu treball, i van influir tant en l’art posterior com en altres àmbits (disseny, moda, etc.).

Dorotea Tanning (1910-2012) va ser una figura clau en el moviment surrealista nord-americà, especialment a partir dels anys quaranta, quan molts artistes arriben als Estats Units fugint d’Europa. De l’exposició que ara poden veure al Reina Sofia voldria destacar les seves escultures toves dels anys seixanta, fetes amb teixit i llana, on, des de l’erotisme, expressa el plaer ocult, la intimitat i l’alliberació en una època dominada per la guerra freda i l’anonimat que el consum de masses implica.

Lee Miller (1907-1977) va ser una figura cabdal en el moviment surrealista britànic. S’inicià com a model per després ser fotògrafa: «prefereixo fer fotografia que ser una fotografia», va dir el 1932. Els seus cossos fragmentats, les seves juxtaposicions insòlites i la seva mirada radical és l’avantsala de la fusió de l’alta cultura i la cultura de masses que caracteritzarà el pop art britànic.

També Remedios Varo (1908-1963) va ser una de les primeres dones que va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, el que li va valdre el sobrenom de la leona de Madrid. Tingué un paper destacat en el moviment surrealista a Barcelona (anomenat Logicofobista) i després a Mèxic, on es va exiliar. La seva pintura, carregada d’ironia catalana (va néixer a Anglès, Girona) i mordacitat mexicana transita entre l’ocultisme, el misticisme i una crítica ferotge al cientifisme que dominava l’antropologia i l’arqueologia a Mèxic.

Es Far cultural

domingo, diciembre 16th, 2018

Aviat farà sis anys que Cristian i Iara Coll, mercadalencs, van decidir tornar a Menorca i dedicar els seus coneixements a la seva passió: la cultura. Convençuts del seu poder de transformació social iniciaren un projecte pioner a l’illa anomenat Es Far Cultural, on FAR respon a l’acrònim de formació, art i recerca. Mitjançant l’establiment de sinergies entre creació, tradició i nous llenguatges artístics, duen a terme diversos projectes que, malgrat la precarietat de recursos, es troben entre els més interessants de l’illa.

A ells els devem el primer centre de creació contemporània a Menorca, un espai de residència d’artistes provinents de les arts visuals i escèniques que sota el nom Illes d’Art ha celebrat ja la tercera edició en col·laboració amb Illenc, organització dependent del Govern de les Illes Balears. Tot i que des de l’any 2017 es troben a les Cases de Montpalau (es Mercadal), un lloc estratègicament ubicat al camí de Tramuntana, el centre es gestà a l’espai de coworking que l’Ajuntament des Mercadal gestiona i que ara l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears explora com a ubicació preferent d’un centre de recursos per a artistes amb funcions similars a les d’Es Far.

Les cases de Montpalau foren en el seu origen terres pertanyents a Ferrer de Montpalau, cavaller del segle XIV que, sota el regnat de Jaume III, fou conegut per les seves justes cavalleresques a Ciutadella, on els joglars en cantaren les gestes. En Cristian i na Iara, moguts ara per altres ideals, han habilitat els espais del lloc perquè la convivència entre creadors de diferents llenguatges i disciplines germini en propostes noves sota l’omnipresent muntanya del Toro, que a poca distància observa i inspira. La casa disposa de biblioteca, espai de despatx, laboratori fotogràfic, sala d’assaigs, taller, cuina, sala i dormitoris per a quatre o cinc residents. No són pocs els artistes que han repetit experiència, a títol personal de vegades, ateses les bones condicions que hi troben per a la reflexió i l’experimentació.

Un altre àmbit en el qual Es Far ha sobreeixit és en el cicle de música i arts escèniques celebrat enguany sota el nom Arts al Nord. Per tal d’enriquir i diversificar l’oferta cultural de l’estiu desplaçant l’epicentre del municipi a la costa nord, han recuperat el teatre de Fornells, en desús, i hi han organitzat diversos espectacles que s’alternaven amb d’altres duts a terme al far de Cavalleria.

Especial menció cal fer dels projectes “La nit del viatger” o “El dia més curt”, petits festivals dedicats al cinema documental i al curtmetratge respectivament que van organitzar aquest estiu al teatre de Fornells. La nit solidària, documental de Cristian Coll al voltant del poble saharauí, o La gran travessa, de Martí Riera, van permetre’ns endinsar-nos en un gènere que cada cop guanya més adeptes i que, com diu el mateix Cristian, és una poderosa eina d’aprenentatge.

Es Far cultural ha aportat a Menorca en la seva curta vida una nova visió que enriqueix l’oferta cultural i un espai del tot necessari per als joves creadors. La seva viabilitat econòmica està però compromesa i es fa necessària una reconversió. En Cristian i na Iara acumulen una experiència com a gestors d’un centre de creació contemporània que és bo tenir en compte, puix que la salut cultural d’una comunitat passa inexorablement per la protecció dels espais de creació de les joves generacions.

Crear des dels marges

domingo, diciembre 2nd, 2018

La història de l’art estableix que amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial el centre de l’art es va desplaçar de París a Nova York, on l’expressionisme abstracte s’havia de convertir en una mena d’esperanto. El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia va inaugurar el 21 de novembre passat una exposició en la qual reivindica París com un poderós centre de producció artística en els anys posteriors a 1944 gràcies, entre altres motius, als artistes que fugien d’uns Estats Units conservadors, racistes i censors sota la bota del senador Joseph McCarthy. Aquesta relectura de la història per part del Reina Sofia ja va ser comentada en un article anterior i posa de manifest la creixent importància que ha tingut l’art de la perifèria i la marginalitat en l’art oficial o socialment acceptat.

Ben mirat, difícilment hi pot haver art original i autèntic si no és creat des d’un espai marginal, en els marges de la societat, de les convencions i de la moral. Aquells anomenats artistes que creen des del mainstream (corrents dominants) difícilment podran prendre la distància necessària per qüestionar l’status quo i oferir noves visions de la realitat.

Dos dies després de la inauguració al Reina Sofia s’inaugurava a la sala El Roser de Ciutadella l’exposició d’un pintor marginal menorquí: Josep Vives Campomar. Des d’un autoexili voluntari Pepe Vives va decidir mantenir-se allunyat de la vida pública fent una vida solitària i austera per entregar-se en cos i ànima al misteri de la creació. Amb aquesta exposició, el Consell Insular de Menorca, organitzador de la mostra, reconeix una trajectòria atípica a Menorca i un art que no ha format part dels corrents artístics majoritaris a l’illa en la història contemporània. Quan els gustos majoritaris de la població giraven al voltant del postimpressionisme, el realisme i més endavant la neofiguració, Pepe Vives seguia un camí solitari pintant bodegons, que l’apropava més a la pintura expressionista castellana i que amb els anys ha anat guanyant en color i llum fent-se més vibrant, més mediterrània.

La seva és una reflexió profunda sobre la representació de la realitat, la materialitat dels objectes i la seva presència. És una reivindicació de l’humil, el quotidià i el senzill. És també una reflexió sobre la vida i la mort: el procés de descomposició de les prunes, cebes i objectes pintats per salvar-los de l’oblit. La seva és la pintura del silenci, de les «vides silencioses» a les quals es referia Giorgio de Chirico.

L’exposició «Josep Vives Campomar. La quietud de les coses» vol facilitar el gaudi de les obres disposant-les de manera que la contemplació sigui més íntima i pausada. Per fer palesa la mirada pictòrica de l’autor els objectes utilitzats com a models acompanyen, en alguns casos, els quadres on són representats. Sovint l’embrió d’una composició es troba en un coup de foudre (enamorament) cap a un objecte, ja sigui una xocolatera de coure, un corn marí o un bol de vidre.

Assegut a una cadira atrotinada Pepe Vives lluita dia a dia, pinzell en mà, per expressar de la manera més simple i reveladora la realitat. Un procés lent i ple d’inseguretats, perquè, com deia Samuel Beckett, «ser artista és fracassar com ningú s’atreveix a fracassar». Tres bodegons que als nostres ulls podrien donar-se per finalitzats duen una cartel·la que ens adverteix: «En procés».

La marginalitat en què Pepe Vives ha viscut els seus setanta-vuit anys de vida i la seva dedicació total i absoluta a la pintura fan difícil establir on comença el pintor i on comença l’home. El vídeo que acompanya l’exposició posa de manifest aquests i altres aspectes de la seva vida en la veu de Guillem Frontera, Miquel Vilà, Josep Serra Llimona, Xavier Serra de Rivera i Emili de Balanzó. N’Emili i en Guillem, amics i valedors del pintor, han estat sovint el lligam que el manté en contacte amb el món habitat i en aquesta ocasió el seu impuls ha estat decisiu perquè l’exposició sigui una realitat.