Archive for the ‘Sin categoría’ Category

Vives Llull i Alejandre a l’hotel Formentor

domingo, junio 28th, 2020

Poques setmanes abans de la inauguració de l’hotel Formentor, el juny de 1929, Miquel Alejandre engegà el motor del seu Peugeot Catrelat, un petit descapotable de dues places amb una altra plaça minúscula darrere («Ahí te pudras» li deien), i conduí fins a Pollença. Allà es trobà amb el seu amic Joan Vives Llull, que hi vivia des de feia quatre anys i hi havia anat per conèixer Hermen Anglada Camarasa, pintor català de qui havia vist un quadre a la revista anglesa The Studio que el trasbalsà. En arribar sentí que aquell era el lloc ideal per fer de la seva vocació artística una professió i els quinzes dies previstos es convertiren en cinc anys.

Els horrors de la Gran Guerra havien atret pintors i escriptors que, aglutinats al voltant d’Anglada Camarasa, formaren la mal anomenada Escola de Pollença (mai fou una escola com a tal, tan sols un grup de pintors atrets pel sublim paisatge de la badia i de la serra de Tramuntana). En formaren part un nodrit grup d’argentins, com Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Aníbal Nocetti, Roberto Ramaugé o Gregorio López Naguil, i mallorquins com Dionís Bennàssar o Guillem Bestard. Pintors com Joaquin Sorolla, Joaquim Mir o Santiago Rusiñol també hi participaren amb visites periòdiques. De la badia de Pollença i la seva llum, Formentor, esplendorós, s’erigí en un Shangri-La. Com escrigué Miquel Costa i Llobera en El pi de Formentor «Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… / Oh vida, oh noble sort!».

Tornem però a Miquel Alejandre, que ja llavors pintava paisatges plein air. Havia estat a Pollença anteriorment, però aquest viatge tenia un motiu molt especial: la inauguració de l’hotel Formentor. Construït per Adan Diehl, un ric argentí de família de banquers, l’hotel es convertí en el gran centre intel·lectual i artístic de la mediterrània durant bona part del segle XX. Comprà la finca a la família de Miquel Costa i Llobera, propietaris des de 1646, per 520.000 pessetes. Sense arquitecte ni plànols Adan Diehl edificà duent en barca els materials perquè la construcció de la carretera s’endarrerí més del previst. L’hotel, arran de mar, envoltat de pins i sota les muntanyes malves, disposava de llum elèctrica, aigua calenta i telèfon. El dia de la inauguració multitud de barques estibades amb personalitats de la vida mallorquina arribaren, a més a més dels amics escriptors i pintors d’Adan vinguts d’arreu, especialment de París. Segons els cronistes de l’època un bon nombre de convidats es comportaren de manera grollera i nombroses culleretes de plata i torcaboques desaparegueren com a souvenir. Alejandre i Vives Llull (vegeu la fotografia que s’adjunta) acabaren molt tard després de beure quantitats oceàniques d’un còctel explosiu. En arribar a la pensió on s’allotjaven, Cas Lloro, a Pollença, trobaren tancat i hagueren de dormir en el Peugeot d’Alejandre.

Alejandre, dret a l’esquerra. Vives Llull, el primer assegut per la dreta

A partir de llavors l’hotel Formentor adquirí un aire mític, gràcies també als seus il·lustres visitants: Deborah Kerr, Charles Chaplin, el príncep de Gal·les, John Wayne o Gary Cooper, entre molts altres. L’organització de la «Semana de la Sabiduría» el 1931 pel comte i filòsof Hermann Keiserling, amb Ramón Gómez de la Serna, Josep Pla, Joan Estelrich i Francis de Miomandre, i les «Conversaciones Poéticas» iniciades el 1959 amb Blai Bonet, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Carles Riba i Camilo José Cela consolidaren l’hotel Formentor com un referent entre la intel·lectualitat europea i sud-americana. Però no tothom ho veié amb bons ulls… Llorenç Villalonga a Desbarats narra la conversa entre dues beates. Mentre una s’escandalitza que les donen condueixin, l’altra li diu que això no és res, que a Formentor es banyen en pèl!

Ja a Menorca Vives Llull i Alejandre dugueren a terme una intensa activitat cultural, especialment a través de Los Amigos del Arte, grup adscrit a l’Ateneu de Maó. El 1943 li organitzaren una exposició a Tito Cittadini, destacat amic i pintor, tant d’ells com d’Adan Diehl. Davant el fracàs de vendes decidiren fer una rifa venent els números a cinc duros. Pepe Vives Campomar, llavors un fillet, en va ser la mà innocent. El guanyador fou Francisco Roig Gutiérrez, un argenter i propietari d’una fàbrica de bosses de plata.

Sota l’influx de Chiesa (i II)

domingo, junio 14th, 2020

La importància del pintor Giuseppe Chiesa transcendeix els límits de l’art, com vam veure en l’anterior article. El seu paper ha estat determinant a l’hora de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la identitat menorquina. Les seves aquarel·les de personatges menorquins vestint les indumentàries pròpies del segle XVIII són avui presents a moltes cases de l’illa. Foren creades per deixar testimoni gràfic dels costums i les tipologies d’aquell temps en l’àmbit de l’alta cultura. Chiesa, que a més a més de pintor era vicecònsol de la Toscana, pertanyia a les classes benestants i la seva clientela era la burgesia local i els viatgers que, de camí cap a Itàlia en el Grand Tour, li adquirien aquestes obres com a records, com a targetes postals. Amb els anys aquelles obres de factura delicada, espontània i detallista es popularitzaren a través d’un extens grup de pintors que o bé les copiaren o les reinterpretaren. Així hem vist un procés en el qual els costums i les festes populars van passar a ser objecte de l’alta cultura i posteriorment aquestes produccions han esdevingut cultura popular de nou.

Aquesta pintura costumista, que representa els costums d’un poble, els hàbits socials i individuals, ja gaudí d’un fort impuls als Països Baixos al segle XVII. El seu naixement es relaciona amb un desig de reivindicació nacional enfront de les tropes d’ocupació espanyoles. També a Menorca l’èxit d’aquestes pintures entre la burgesia podria explicar-se en clau identitària, ateses les tibantors i els conflictes que patiren les relacions amb els anglesos. Foren, de fet, les primeres representacions del poble de Menorca. A partir de llavors un estol de pintors seguiren les seves passes. El primer va ser el seu fill Joan Chiesa, magnífic dibuixant com el pare, però més interessat pel detall i l’anècdota. Un altre deixeble de Giuseppe Chiesa fou Pasqual Calbó, que en tornar a Menorca el 1790, després del seu periple per la cort de Viena, Cuba i Santo Domingo, dugué a terme una extensa producció d’obres costumistes amb un especial èmfasi en el moviment i l’expressió facial dels personatges.

Al llarg del segle XIX l’academicisme i el neoclassicisme tingueren a Menorca un pes important que centrà la producció artística en els gèneres del paisatge i el retrat. Tan sols Anton Schranz i Joan Font i Vidal, més propers al romanticisme, introduïren escenes costumistes en els seus paisatges del port de Maó. Però fou Francesc Hernández Sanz, a la segona meitat del segle XIX, que recuperà els personatges i festes de Chiesa. Els seus personatges i la seva reinterpretació de les festes de Binixems seguint l’estil del mestre presideixen les entrades o sales de moltes cases d’Alaior avui.

Francesc Hernández Mora. Madona. Xilografia

Ja al segle XX el nombre d’autors que seguiren el rastre de Chiesa fou extens. Tres pintors nascuts el 1902, Miguel Alejandre, Antonio Batione i Josep Quintana, proveïren el mercat d’una nombrosa quantitat d’aquarel·les i dibuixos amb temàtica costumista fins a les darreres dècades del segle XX. El primer alternant-los amb les seves marines i paisatges de factura impressionista, el segon compaginant-los amb aquarel·les de paisatges i el tercer amb marines. Però va ser Francesc Hernández Mora (1905-1980) el que amb les seves «estampetes», com ell les anomenava, va popularitzar com cap altre els personatges de Chiesa. Hi afegí un to caricaturesc que donà un gran èxit a les seves aquarel·les i xilografies, un èxit que no va trobar amb la seva obra abstracta, malauradament.

Però l’influx de Giuseppe Chiesa no acabà al segle XX, continua en aquest segle. Són produccions que ja no segueixen el seu estil, en fan reinterpretacions amb els llenguatges i tècniques contemporanis. És el cas de les obres de Cristina Benejam o de Ramon Cavaller, protagonista aquest de l’exposició «De Chiesa a Ramon Cavaller. Del s. XVIII al XIX, l’èxit de la pintura costumista a Menorca», que va tenir lloc l’any 2015 al Centre d’Art Ca n’Oliver. Tres-cents anys després!

Sota l’influx de Chiesa I

domingo, mayo 31st, 2020

Enguany celebram els tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa, el 1720. La seva transcendència rau en el fet que aquest pintor, nascut a Liorna (Itàlia) i arribat a Menorca devers el 1748, marca l’inici de la història de l’art a l’illa. Abans de la seva arribada, l’art era exclusivament religiós o adreçat a la noblesa mitjançant retrats i l’autor es mantenia sovint en l’anonimat seguint una antiga tradició que considerava el pintor un artesà. Aquesta transcendència a la qual feim referència ja justificaria de per si l’organització d’un gran homenatge, que sembla però que, ateses les circumstàncies, no tindrà la magnitud desitjada i de moment quedarà en la brillant conferència que M. Àngels Hernández impartí sobre la seva figura en el Ple extraordinari de la Diada del Poble de Menorca, el 17 de gener passat.

Però Chiesa no fou només el primer pintor menorquí, va ser també el creador d’un estil pictòric que encara avui, tres-cents anys més tard!, inspira pintors contemporanis, un fenomen del qual no en tenim constància a cap altre indret del país ni d’Europa. Sabem, per exemple, que el paisatgisme de l’escola d’Olot, nascut a la segona meitat del segle XIX, es perllongà fins a final del segle XX. A València, la influència del luminisme de Sorolla i les seves temàtiques marineres encara són populars. A Madrid el costumisme de Francisco de Goya i el derivat dels viatges per l’Espanya romàntica al llarg del segle XIX, així com un costumisme de caràcter més pintoresc a Sevilla, perduraren en el temps. A Anglaterra el costumisme de William Hogarth deixà també una empremta encara visible. Tots ells però nasqueren al segle XIX i la producció presentà una major diversitat estilística i temàtica.

Giuseppe Chiesa esdevingué el pintor oficial del seu temps, un temps d’una gran florida econòmica, en què nasqué el mercat de l’art a l’illa, amb la burgesia com a client principal. Introduí la pintura costumista i les vedute. La primera té les seves arrels als Països Baixos, en l’anomenada pintura de gènere, obres de marcat caràcter descriptiu i realista que representaven escenes quotidianes i que tenen en Brueghel i el Bosch un antecedent llunyà, en Vermeer un de proper i en el venecià Pietro Longhi un de coetani. Chiesa esdevingué el cronista de l’època i ens deixà un valuosíssim arxiu d’imatges sobre esdeveniments, costums, festes populars i personatges tradicionals, molts d’ells reproduïts en segles successius per molts altres pintors però mantenint-se fidels a l’estil Chiesa. També introduí les vedutes, vistes panoràmiques, generalment de ciutats, en les quals les persones representades, de mida petita i en primer pla, apareixen realitzant activitats diverses i la meitat superior del quadre es destina als núvols i al cel. Les seves aquarel·les i tintes del port de Maó inauguren una temàtica que també serà àmpliament reinterpretada per pintors posteriors, tot i que estilísticament adaptada als nous corrents artístics.

On més evident es fa la presència de Chiesa avui a Menorca és a les cases dels pobles i ciutats de l’illa. En entrar-hi, a moltes sovint ens rep una làmina o aquarel·la d’un pagès i una pagesa, un senyor i una senyora, un capellà o un mariner, personatges tots ells amb la indumentària del segle XVIII. L’autor ben bé podria ser el mateix Chiesa, tot i que el més probable és que siguin reproduccions o originals de Francesc Hernández Sanz, Josep Quintana, Antonio Batione, Miguel Alejandre, Francesc Hernández Mora o Pasqual Calbó. Les representacions de Giuseppe Chiesa tenen així l’honor d’encarnar, com cap altre pintor, la menorquinitat i posar en relleu el valor de la pintura com a expressió de la cultura popular, com a manifestació de la identitat d’un poble i com a element de cohesió social.

En una propera entrega en continuarem parlant.

Francesc Hernández Sanz. Festa típica a Sant Llorenç de Binixems

La digitalització de la cultura

domingo, mayo 17th, 2020

L’actual crisi de la COVID-19 durà, amb tota seguretat, canvis significatius en les societats i en els Estats, en les seves economies i en les seves polítiques. També afectarà en com els individus es relacionen amb l’entorn. En aquest procés, la comunicació en xarxa prendrà un major protagonisme i crearà així una realitat paral·lela, virtual, més segura, més asèptica. Al llarg d’aquests darrers dos mesos el grau de penetració d’Internet en la vida dels individus ha estat aclaparador, tot contacte amb el món ha estat canalitzat per la pantalla de l’ordinador o de la televisió. En diverses ocasions hem sentit dir que la digitalització ha vingut per quedar, també per a la cultura, que sempre ha estat un bé de primera necessitat i ho ha demostrat clarament aquestes setmanes.

Les arts semblen abocades a cercar camins cap a la digitalització, si volen sobreviure en un futur en el qual hi podrien haver restriccions pel que fa a la lliure circulació de les persones. Les arts audiovisuals ja hi estan plenament adaptades, perquè la pantalla és el seu medi natural. La digitalització de la música, tot i haver reduït els costos de producció i els de distribució, encara troba dificultats en la promoció, cosa que obliga els músics a realitzar actuacions en directe, que és, a més a més, una manera d’obtenir ingressos. La monetització en línia (streaming) segueix revertint en una minoria d’artistes, segons sembla. Les arts literàries, des d’un principi, van adaptar-s’hi fàcilment, atesa la seva condició. Però les estadístiques indiquen que la lectura de llibres electrònics no ha augmentat tant com es pensava i el paper continua essent el suport preferit.

Són les arts escèniques les que es troben en una situació més fràgil. No es pot transmetre l’experiència sensorial, corporal i intel·lectual d’una obra teatral, de la dansa, el circ o l’òpera a la pantalla. La seva filmació des d’un punt de vista o un altre ja constitueix una interpretació del realitzador i per tant una manipulació del fet escènic. Ens trobaríem així davant d’un escenari híbrid, concepte aquest que probablement proliferarà en el futur i donarà lloc a resultats dispars.

Les arts visuals, que en un principi haurien de semblar adaptables, presenten també inconvenients. Hem vist aquests dies visites virtuals a museus d’arreu i estam començant a veure exposicions de galeries d’art mitjançant sofisticats programes de navegació. L’obra d’art es caracteritza per la seva unicitat i qualsevol reproducció introdueix una distorsió. La primera és la mida, per molt que es reprodueixi a escala. La segona és la seva relació amb el context, la seva ubicació, i la tercera és la pèrdua de valor quan es converteix en una imatge efímera, sense corporeïtat. Finalment, com deia Walter Benjamin, la reproducció en malmet l’aura.

És innegable que Internet ha facilitat la producció i distribució de productes culturals i ha ofert als creadors la possibilitat de ser més autònoms i autosuficients. Això ha omplert la xarxa de continguts, però com demostren diversos estudis l’accés a aquests no és fàcil. Els psicòlegs reconeixen que un individu reacciona malament davant la possibilitat de triar, si no coneix bé aquell camp. El seu criteri decreix a mesura que augmenta el nombre d’opcions. D’aquesta manera, per als individus amb un cert interès per les arts però no disposats a invertir-hi gaire temps, una oferta excessiva els és més molesta que beneficiosa.

Possiblement en el futur visquem temps en els quals l’imperi d’Internet i el contacte social condicionaran la cultura i provocaran una hibridació de certes manifestacions artístiques. Però no hem d’oblidar que l’experiència de les arts ho és en tant que real, immersiva, única, personal i intransferible. Així, la música en directe té un color que el suport digital minimitza; l’art té una unicitat que desapareix a la pantalla, i els actors i les actrius escenifiquen la vida en la vida mateixa. La realitat, potser imperfecta, imprevisible i insegura, és necessària i insubstituïble en la construcció de l’ésser humà; és el seu medi natural. La realitat artificial serà sempre un artifici.

La natura segons cinc joves artistes de Menorca II

sábado, mayo 2nd, 2020

L’exposició «Natura: petjada i vincle» es va inaugurar el 14 de febrer passat a Ca n’Oliver. Organitzada per l’Ajuntament de Maó, nasqué amb la intenció de reflexionar sobre la petjada ecològica i el vincle que l’home i la natura han tingut al llarg del temps i com aquest s’ha vist alterat a causa del progressiu allunyament d’aquell cap a aquesta. En moments com l’actual, en què una pandèmia causada per un microorganisme produeix efectes letals en la població, ens adonam que la natura és molt més poderosa del que creim. Des de la nostra prepotència, i en nom de la raó i la ciència, havíem sotmès la natura als nostres designis i, com dèiem en l’article precedent, ens hem dedicat a jugar a ser Déu, abusant de la natura fins a límits que avui començam a patir. Ens permetem fins i tot experimentar amb la mutació genètica dels organismes vius i alteram així els principis constitutius de la vida. Pensam i creim que podem controlar els processos de la vida.

Carme Gomila,  Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart formen part d’una generació d’artistes menorquins/es que han mostrat repetidament la seva preocupació per com la visió dual home-natura, individu-col·lectivitat, home-dona, cos-ment és un obstacle per fer front al futur de la societat. Vegem què ens proposen en aquesta exposició.

El vídeo de Macià Florit (Ciutadella de Menorca, 1990), Cala Turqueta S.A., contraposa les imatges de l’actual cala en Turqueta amb una veu en off que ens recorda el projecte d’urbanitzar la cala a final dels anys seixanta, projecte avortat gràcies a la pressió de la ciutadania. L’obra s’emmarca en un corrent que cada cop pren més importància en el diàleg art-natura, el qual, partint d’elements escassament elaborats, vol reconnectar-nos amb l’origen. Les seves imatges, estàtiques, directes i despullades d’anècdota, tenen un fort magnetisme, que es veu o bé accentuat amb les notes musicals d’Alan Florit, o confrontat amb la lectura asèptica de les característiques tècniques del projecte d’urbanització. L’obra no defuig el seu caràcter activista, de denúncia de l’ús de la natura com a matèria primera, en què el vincle que hi establim és únicament econòmic. Si desitgen poden visitar: https://maciaflorit.tumblr.com/

Marina E. G. (Ciutadella de Menorca, 1991) presenta Transmutacions, una instal·lació a la qual ens convida a entrar. En una superfície de cinc per tres metres, transitam entre un cel de branques suspeses i un terra de fullaraca i branquillons. Les branques del sostre, enriquides amb pintura daurada i silicona i originàries de Barcelona, ens connecten amb el cel, els nostres cossos esdevenen el tronc i a terra les fulles i restes de branques simbolitzen les arrels, l’inframón. Així Marina E. G. contraposa la individualitat de l’arbre amb la col·lectivitat que significa el bosc seguint l’arquetip de Carl Gustav Jung. L’arbre com a símbol de la immortalitat, de la vida, de la regeneració. Al mateix temps l’autora qüestiona la dualitat que ha regit la nostra concepció del món i ens fa reflexionar sobre el paper de la natura vers la cultura, de l’orgànic vers l’artificial (silicona i pintura daurada), del cos vers la ment. El divorci entre l’home i la natura és aquí evidenciat per la modificació del vincle antropològic que històricament serví per explicar les estructures i processos inconscients de la humanitat. Trobaran més informació sobre l’autora a: https://marinaeg.wixsite.com/marinaegart.

Marina Lozano (Es Mercadal, 1994) exposa Reflexos i construccions d’identitat, una instal·lació multidisciplinària en la qual vídeo, escultura i una intervenció en l’espai són el vehicle per captar la nostra atenció al voltant de l’experiència d’habitar, de transitar. Ambdós conceptes van ser desenvolupats per Richard Long i Mario Mertz, precursors del land art, en un intent de redefinir la intervenció en el medi natural a base d’objectes simples i poc elaborats. L’obra de Marina Lozano pren a més a més de la instal·lació de Richard Serra La matèria del temps (Guggenheim, Bilbao) una constant en aquest corrent artístic, l’experiència del recorregut. L’autora ens convida a transitar per l’interior d’una estructura de metall i escorça que ens acull i ens recull activant la nostra relació emocional amb l’espai. Al mateix temps una gravació de veu de l’autora que es presenta també en un vídeo adjacent reflexiona sobre les connotacions psicològiques i conceptuals de l’experiència viscuda. Podeu trobar més informació de l’autora a: https://marinalozanotriay.wixsite.com/mlozanotriay.

Una darrera obra de Carme Gomila (Maó, 1987) i Francesc Llompart (Maó, 1987) tanca l’exposició. Sota el títol Macar, una instal·lació audiovisual amb dues projeccions en angle recte ens transporta a una distopia: les pedres d’un macar de la costa nord de Menorca són manipulades digitalment alhora que la música electrònica de Francesc Llompart ens envolta. Aquí ja no és l’erosió natural produïda per l’aigua i el vent la que construeix el paisatge. La deformació a què els macs són sotmesos constitueix una metàfora de la capacitat humana per transformar la pell del planeta. Com establiren l’any 2000 el premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer ens trobam en una nova era, l’Antropocè, una nova època geològica de la Terra en què el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Tot i que Menorca conserva un entorn natural privilegiat, i malgrat l’evident empremta que l’home ha exercit en el paisatge, el seu futur no està garantit. La petjada ecològica que pateix l’illa (vegeu l’article anterior), la nostra dependència de l’economia global i l’encara persistent concepció dual de la nostra civilització condiciona les nostres relacions amb la natura. Les quatre propostes artístiques que Macià Florit, Marina E. G., Marina Lozano i Carme Gomila/Francesc Llompart han creat per a l’exposició «Natura: petjada i vincle» així ho posen de manifest. Un cop acabat el confinament l’exposició es prorrogarà vàries setmanes per als que vulguin gaudir-ne.

Imaginau una illa, un país, un món…

sábado, abril 18th, 2020

Imaginau una civilització sense música, rondalles, gloses, poemes, novel·les, quadres, escultures, cinema, teatre, dansa…Una civilització de bàrbars i barbàrie.

Imaginau ara un país en el qual la cultura, l’educació i la sanitat fossin les prioritats dels seus governants… Un país de ciutadans tolerants, respectuosos, amables, però exigents alhora, cultes, sans i feliços.

Un país en què la ministra de Cultura, davant d’una crisi com la nostra, digués: «els artistes no només són indispensables en aquest moment, són absolutament vitals» …i les paraules s’acompanyessin de fets i es destinés una quantitat astronòmica a protegir la cultura (això sortosament és real: és el que succeeix a Alemanya).

Imaginau ara un país devastat per la guerra en el qual alguns ministres proposessin destinar tot el pressupost de Cultura al Ministeri de Defensa i el seu primer ministre, indignat, els respongués: «Si sacrificam la nostra cultura, algú em pot explicar per què feim la guerra?»… I això també succeí. L’autor d’aquestes paraules fou Winston Churchill.

Imaginau un estat en el qual el poder públic cregués realment en els seus creadors i demanés assessorament als experts i professionals de la cultura. En el qual les polítiques culturals es dissenyessin a llarg termini. Un estat en què els servidors públics vetllessin per una gestió eficaç i efectiva, on els tràmits i les lleis fossin els estrictament necessàries i els ciutadans fossin responsables i cooperatius.

Un territori en què, en una crisi com aquesta, la solidaritat no consistís només a aplaudir a les vuit del vespre per anar l’endemà a comprar una barra de pa, el següent un paquet d’arròs, l’altre…

Un món en el qual la vulnerabilitat de l’individu amb què aquest virus ens confronta ens ajudés a donar més valor a la col·lectivitat i a la interdependència entre les persones i entre elles i la natura.

Imaginau que es creés una caixa de solidaritat destinada a la cultura, un servei essencial que tant confort i benestar ens regala aquests dies, i que una gran quantitat de ciutadans hi aportés doblers com a agraïment.

Imaginau que la quantitat recollida es repartís amb criteris rigorosos i de qualitat, de manera que l’artista que més aporta a la societat és el que més rep.

Un país on la gent no opinés sobre qualsevol cosa pensant-se que en sap més que els altres, perquè, en el fons, com menys sabem més creiem saber (és l’anomenat efecte Dunning-Kruger).

Un país en què els ciutadans trobessin en la feina ben feta un valor fonamental, en el qual cerquessin l’excel·lència i la mediocritat fos mal vista… En un restaurant de Sevilla una rajola pintada diu: «En el servir a los demás está la grandeza de ser hombre».

Un país sense pretensiosos, aduladors o cretins. Sense farses ni ficcions…»Siau qui sou» (Diari Menorca 13/3/2020).

Un país en el qual les televisions públiques no fessin programes obscens insultant la dignitat de les persones… «Televisions públiques…vicis privats» (Diari Menorca 12/3/2020).

Imaginau a la fi una illa en la qual hi hagués hagut un home bondadós i culte, amb verdadera vocació de servei a la comunitat. Un home assenyat, amb criteri, savi, escoltat i respectat, amb un humor exquisit. Un home que s’hagués dedicat a promoure la cultura, exercint el patronatge a distintes entitats i fugint de protagonismes estèrils. Un home sempre disposat a ajudar, a donar paraules d’ànim, dedicat als amics que visquessin en la malaltia, en la vellesa. Un home convençut que havíem de retornar a la societat el que la societat ens hagués donat i que hagués lluitat per acostar-nos a aquest món imaginari.

Doncs bé, aquest home existí, a una illa anomenada Menorca. Era de nom Emili de Balanzó i un dia ens deixà, de sobte, sense poder dir-li adéu. I ens deixà orfes, amb un buit immens, perquè la vida no regala sovint éssers humans d’aquesta talla.

Allà on siguis, Emili, seguiràs present en els nostres cors, t’estarem eternament agraïts i el teu exemple ens il·luminarà el camí.

Emili de Balanzó amb Gilbert Becaud, desembre 1962

La natura segons cinc joves de Menorca I

sábado, abril 4th, 2020

Hi hagué un temps llunyà en què els humans creien que la natura es regia per forces divines i l’home estava exposat als seus designis. Les divinitats gregues proveïen de vida els homes i els l’arrabassaven quan així ho consideraven. Un cop creada la terra per Gea, la deessa mare, Demèter vetllà per la natura i les collites; Zeus, pel cel i el tro; Posidó, pels mars i terratrèmols; Hefest, pel foc, i Apol·lo, per la llum i el sol. Les nimfes asseguraren la fecunditat de rius, muntanyes, camps i arbres. Els déus podien ser implacables amb la transgressió de l’ordre i el comportament dels homes, com la mitologia s’ha encarregat de fer-nos saber. Segles més tard, els éssers humans, en veure que els mateixos déus de la mitologia incomplien les normes morals que pregonaven, prengueren el control de les seves vides i començaren a dominar la natura, primer modificant el paisatge i més tard transformant-lo, fins a arribar a desafiar les lleis mateixes de la natura, no tan sols provocant l’extinció d’espècies animals i vegetals i alterant la cadena tròfica, sinó també mitjançant la manipulació de codis genètics que alteren els principis constitutius de la vida i de la qual no es coneixen els efectes ni com aturar-los.

El diàleg art-natura ha estat una constant al llarg de la història i en articles anteriors ho hem tractat des de diversos angles («La natura en l’art» i «D’arbres i boscos»). Entre els artistes que han fet de la natura l’eix de les seves propostes artístiques destaquen cinc joves de Menorca als quals cal prestar especial atenció: Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart. Tots ells i elles formen part de l’exposició «Natura: petjada i vincle», que, organitzada per l’Ajuntament de Maó, té lloc a Ca n’Oliver. Tancat en aquests moments a causa de la pandèmia, ja us podem avançar que, un cop recuperada la llibertat de moviments, es prorrogarà dues setmanes perquè els qui no n’han tingut ocasió en puguin gaudir.

Les obres, concebudes des de llenguatges com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la música, dialoguen sobre el nostre paper en la natura partint de la premissa que l’ésser humà està fet de la mateixa matèria del que percep, de les mateixes substàncies que conformen el paisatge. Així, som natura en la natura, no tan sols l’habitam. Hi ha en les obres d’aquests creadors una cadència que ens remet als ritmes i temps de la natura, que ja no són els nostres. L’explotació continuada de la natura per l’home, que un dia es decidí a jugar a ser Déu fent de la terra una joguina, ja comença a produir canvis planetaris. Però els déus, segons la mitologia, són immortals i poden fer i desfer al seu gust. Nosaltres en canvi som mortals i ja feim tard per guarir la terra del mal que li hem infligit. L’anomenada petjada ecològica és un indicador que mesura la superfície de sòl productiu que és necessària per mantenir una població. A Menorca, cada habitant consumeix l’equivalent als recursos (sòl agrícola, ramader, pesquer i forestal) de 4,8 hectàrees. Per cobrir les necessitats de la població es requeriria 6,5 vegades la seva superfície (La petjada ecològica de Menorca, Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca, núm. 6, agost, 2006). Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge (boscos, diversitat animal i vegetal…) i de la cultura (hàbits, costums, llengua…), també modifica el nostre vincle amb la natura (vincles socials, antropològics, econòmics…).

En una pròxima entrega ens endinsarem en com aquests i aquestes joves artistes han interpretat aquesta realitat i comprovarem com, des de l’art, s’obren camins per recuperar lligams perduts.

El mite de Narcís

sábado, marzo 21st, 2020

Confinat a casa, a l’espera que aquesta pandèmia del coronavirus passi i la vida torni a la normalitat, obr el llibre tercer de Les Metamorfosis d’Ovidi. Tracta sobre el mite de Narcís, prototip d’arrogància i egoisme, de la incapacitat de donar i estimar, de l’autoadulació i la prepotència, de la bellesa com a font de patologia. És possible que coneguin algun narcisista, a les revistes, a les xarxes i a la televisió n’hi ha a carretades. En aquesta societat, on la joventut i la bellesa són promogudes i associades a l’èxit, les conductes narcisistes són aplaudides. Què és una selfie sinó un exercici narcisista quan es repeteix compulsivament? En aquests moments difícils en els quals es posa a prova la capacitat d’empatitzar, de cooperar, de mirar pel bé comú i de practicar la generositat, el mite de Narcís ens recorda que som encara fills dels mites i amb ells entenem la realitat.
La versió del mite de Narcís a Les Metamorfosis d’Ovidi és potser la més coneguda. En néixer Narcís, l’endevinaire Tirèsies va predir que l’infant arribaria a vell si no es contemplava a si mateix. Narcís era extremadament bell i enamorava al·lots i al·lotes, però ell els menyspreava a tots. Una de les enamorades fou Eco, una nimfa que després de cridar-lo desesperadament es consumí i només en quedà l’eco de les seves darreres paraules. Desolada, demanà a Nèmesi, la deessa de la venjança divina, que castigués el jove. Nèmesi el castiga a estimar-se poderosament i insaciablement a si mateix. En aturar-se a un rierol i veure la seva imatge reflectida a l’aigua, Narcís queda extasiat i s’acosta a l’aigua per besar-se, però en fer-ho el seu reflex desapareix una vegada i una altra i cau en la desesperació. El jove acaba tirant-se al rierol, mor i es converteix en una flor, el narcís, que en la nostra cultura simbolitza la mort prematura.


La presència d’aquest mite en la història de l’art ha estat constant, des dels frescos de Pompeia fins avui. Del Renaixement destaca Narcís a la font de Giovanni Antonio Boltraffio, una pintura de 1510 que es troba a la galeria Uffizi de Florència i de la qual hi ha una versió d’un seguidor a la National Gallery de Londres. Boltraffio, deixeble de Leonardo da Vinci, representa un jove de sexualitat ambigua, amb rínxols daurats i corona de fulles, en primer pla, ocupant gran part de la superfície pictòrica. Embadalit es contempla en un toll d’aigua. Darrere veim un paisatge on l’aigua és la protagonista. Un segle més tard, ja en el Barroc, la figura de Narcís donà lloc a algunes de les millors obres de la història de l’art. Rubens realitzà alguns esbossos per a la Torre de la Parada, el pavelló de cacera que Felipe IV decidí reformar la dècada de 1630. El Museu del Prado conserva una obra inspirada en Rubens de Jan Cossiers, pintor flamenc que també participà en la decoració de la Torre de la Parada.


Però són Poussin i Caravaggio els que crearen les millors obres en aquest període. Eco i Narcís (1627), de Nicolas Poussin, representa l’amor impossible. Un Narcís moribund jeu a terra mentre del cap li creixen narcisos. Cupido, en un segon pla, observa l’escena amb una torxa encesa que anuncia la seva mort i un poc més enrere, recolzada en una pedra, Eco, desesperada, contempla la mort del seu amor no correspost. El classicisme de Poussin, gran admirador de la pintura veneciana i de les arcàdies, allò pertanyent al món grec i romà, confereix a la pintura equilibri, serenor i bellesa. Pel que fa a Caravaggio, el seu Narcís a la font (1597-1599) és d’una gran intensitat emotiva, com és propi de la seva obra. Narcís, quasi de mida real, l’obra fa 110 x 92 cm, ocupa la pràctica totalitat del llenç i fa a l’espectador partícip de l’acte. A la meitat superior de la tela Narcís, ajupit vora l’estany, està fortament il·luminat amb una llum daurada i plena de dramatisme, que contrasta amb un fons obscur. La seva postura, amb les mans a terra i la roba blanca que vesteix, forma un cercle amb el seu reflex i, al centre d’aquest, un genoll fortament il·luminat capta tota la nostra atenció. Aquest genoll no va passar desapercebut en pintors posteriors. Salvador Dalí l’incorporà al seu quadre La metamorfosi de Narcís (1937), en una lectura molt personal del mite en clau surrealista, on no manquen les formigues, símbol de la mort; un ou fissurat, del qual creix un narcís, per expressar que de la mort ressorgeix la vida, i la transformació de Narcís en una mà petrificada. El quadre, amb gran profusió d’elements, ens suggereix el món turmentat i conflictiu del protagonista. Es troba a la Tate Modern de Londres.

Caravaggio, 1597. Narcís a la font. Oli sobre tela. 110 x 92 cm


També els anglesos han tractat el mite de Narcís. Dos d’ells, Joseph Mallord William Turner i John William Waterhouse destaquen per la lectura que en fan. Narcís i Eco (1804) s’emmarca dins el corrent romàntic i per tant Turner té un interès especial a posar de manifest el poder de la natura sobre l’ésser humà. L’escena, en la qual Eco i una altra nimfa observen Narcís moribund, té lloc en un paisatge d’abundosa vegetació, que els situa en un segon lloc i dona a la naturalesa tot el protagonisme. El prerafaelita Waterhouse, un segle més tard, pintà una de les millors versions del mite, Eco i Narcís (1904). En aquesta Narcís torna a dur la corona de fulles, perquè aquest corrent troba en el Renaixement un referent de primer ordre. Eco se’l mira asseguda vora un arbre mentre ell es contempla en un rierol que serpenteja per un paisatge típicament anglès (vegeu la imatge).
Però el mite no s’esgotà en Salvador Dalí, el més contemporani dels esmentats. Fa pocs anys videoartistes com Bill Viola o Pipilotti Rist, pintors com Miguel Peña o artistes multidisciplinaris com Yayoi Kusama hi han tornat. El jardí de narcisos d’aquesta artista japonesa, instal·lació creada per a la Biennal de Venècia de 1966, és una de les obres més commovedores de l’art contemporani, com gran part de la seva producció.

John William Waterhouse, 1907. Eco i Narcís. Oli sobre tela. 109 x 189 cm


Com Sigmund Freud desvelà, la psique humana segueix mecanismes ja descrits en els mites clàssics. El narcisisme ha tenyit bona part de la cultura moderna, si bé no en el seu sentit tràgic, sinó que ho ha fet en un sentit autocomplaent i lúdic, on el rierol o estany ha estat substituït per la càmera, Facebook, Instagram i les revistes.

Yayoi Kusama, 1966. El jardí de Narcisos. Instal·lació. Bienal de Venecia

ARCO 2020

domingo, marzo 8th, 2020

La setmana passada va tenir lloc ARCO 2020, la gran fira de l’art contemporani a Espanya, que se celebra des de l’any 1982. El suport obtingut pel poder central ha estat capital, una adhesió que no van obtenir Artexpo ni Arteder, celebrades el 1976 a Barcelona i el 1981 a Bilbao respectivament. Ambdues no tingueren continuïtat. Així ARCO i les fires que tenen lloc al seu voltant en aquells dies a Madrid (Art Madrid, Justmad, Drawing Room, Hybrid, Urvanity, Artist, Sam i Flecha) converteixen la capital de l’Estat en la capital de l’art. Una capitalitat que, d’altra banda, ja exerceix durant l’any, ja que és un fet que Madrid concentra cada cop més galeries, més doblers, més professionals, i a la perifèria hi manquen polítiques culturals.

Tot i així ens hem de felicitar de tenir una fira com ARCO, capaç d’allotjar dues-centes nou galeries de trenta països en un país que tan sols representa l’1 % del mercat internacional i el 2 % del mercat europeu. El 33 % de les galeries són espanyoles i la resta, el 67 %, internacionals, de les quals un 30 % eren llatinoamericanes. Aquest és un fet important perquè ARCO ja fa anys que lluita per atreure el mercat llatinoamericà, una lluita en què Art Basel Miami sembla tenir cert avantatja a escala mundial, però que a Europa és sens dubte el referent. Prova d’això és que galeries europees com Galeria Contínua o Chantal Crousel van exposar Carlos Garaicoa (l’Havana, 1967) i Gabriel Orozco (Xalapa, Mèxic, 1962) respectivament.

Passejar per ARCO és una de les millors maneres de prendre el pols a la creació contemporània internacional. A diferència d’altres fires d’art europees, com Frieze i Art Basel, on només exposen els primers cinquanta del rànquing, a ARCO hi trobam artistes consagrats i de joves, pintors, escultors, fotògrafs, videoartistes, instal·lacions… Pels seus passadissos hi camina el públic en general, col·leccionistes vinguts d’arreu cercant noves adquisicions, directors de museus, artistes, aprenents d’artistes, periodistes… En una necessària tasca educativa envers l’art contemporani l’organització duu a terme visites guiades per al públic a càrrec de professionals o dels mateixos artistes.

La conservadora d’art llatinoamericà del MoMA de Nova York, el conservador del Museu d’Art Contemporani de Mèxic, els directors del Centre Pompidou de París, del Museu d’Art de Lima, del MACBA, del Museu Serralves d’Oporto i d’altres varen passejar per la fira cercant artistes per a les seves programacions. Fundacions públiques i privades i centres d’art feren adquisicions per a les seves col·leccions. El Reina Sofia, per exemple, adquirí tretze obres de vuit artistes, set d’ells dones, i va fer una despesa de 206.000 €.

La presència de les dones artistes comença a normalitzar-se i en aquesta edició ha assolit el 32 %. Algunes galeries han apostat per donar visibilitat a dones desconegudes, com és el cas de la galeria José de la Mano, d’entre les quals destaca Aurèlia Muñoz. D’altres posen l’èmfasi en la qüestió de gènere, com la galeria Richard Saltoun, amb magnífiques obres de Rose English i Gina Page; Prometeo Gallery, amb colpidores peces de Regina José Galindo, o la galeria Michael Hoppen, amb fotografies de Kati Horna i pintures de Juana Gómez.

En aquesta edició d’ARCO la provocació i la política han passat bastant desapercebudes i l’Art, en majúscules, ha regnat. Un art, això sí, molt influït per l’op art o art cinètic, l’abstracció geomètrica i l’expressionisme abstracte, llenguatges que semblen haver esdevingut una mena d’esperanto. La fotografia ha ocupat un espai més discret que en altres edicions. Hem pogut veure moltes escultures concebudes com a artefacte, sovint amb automatismes, i pintures concebudes com a escultures, on la tridimensionalitat i les qualitats matèriques de la pintura-pigment conformen el missatge.

Frank Lloyd Wright digué: «Si es ven, és art». Tot i no subscriure aquestes paraules, m’hauria endut un bon grapat d’obres d’aquesta edició d’ARCO.


Alan Florit, sensacions

sábado, febrero 22nd, 2020

Deia Kandinsky que la sensació és el pont de l’immaterial al material i del material a l’immaterial. El primer correspon a l’artista, el segon a l’espectador. Les sensacions produïdes per la música i per l’art presenten paral·lelismes que han portat alguns creadors a transitar entre una manifestació artística i una altra. Igual que es pot pintar amb la veu, es pot fer música amb el color i la forma. Maria del Mar Bonet, Bob Dylan (ja vam escriure sobre ell), Luis Eduardo Aute, Manolo García o José María Cano (fundador del grup Mecano) són alguns exemples de músics que pinten. Aquest últim té en aquests moments una exposició dels seus retrats a la Catedral de Toledo, on dialoguen amb les obres d’El Greco.

Explorar les sensacions i les emocions que en resulten ha estat una constant en l’obra d’Alan Florit (Ciutadella de Menorca, 1979), un músic i pintor menorquí que silenciosament ha anat llaurant un camí de solcs profunds i ben delimitats, conscient del temps que una bona obra requereix per a la seva maduració. És per això que les seves exposicions són minses.

Com també ho és la seva producció discogràfica. En el seu tercer disc, Mei, sota el nom de Snowman Lost His Head, Alan ens dibuixa un paisatge sonor que és una invitació a imaginar i a viatjar pel nostre interior, allà on les sensacions acústiques ens evoquen significats i emocions, subtils de vegades, d’altres clares i sorolloses. Les seves col·laboracions amb projectes audiovisuals, com els de Cristian P. Coll o Macià Florit, destaquen en la seva producció. Recordem la música que creà per a la peça ideada per Macià Florit amb motiu de l’exposició «INÈDIT. Francesc Hernández Mora». Tot i ser música electrònica i abstracta, la seva capacitat evocativa és sorprenent, com la seva pintura, majoritàriament abstracta. La seva trajectòria artística s’inicià amb vint-i-dos anys de forma autodidàctica, poc després de llicenciar-se en Història de l’Art. El seu ha estat un procés d’investigació permanent lligat al seu procés vital. Això l’ha duit a variar les tècniques i les temàtiques i ha fet difícil encabir-lo en un estil concret. Començà amb obra feta amb pintura acrílica i esmalt damunt fusta. En tornar d’un viatge al Japó creà nombroses aquarel·les i tintes sobre paper japonès, que exposà a l’espai Xec Coll de Ciutadella l’any 2017. Aquelles eren obres subtils i delicades, formes essencials inspirades en la natura capaces de despertar noves sensibilitats. Perquè si en alguna cosa destaca Alan Florit és en la seva permanent investigació sobre la sensibilitat humana, allò que ens fa humans.

I en aquest procés de recerca Alan Florit ha trobat en els darrers anys un nou llenguatge plàstic que tenim la fortuna de poder gaudir fins al 26 de febrer a l’espai Xec Coll de Ciutadella. La mostra, anomenada «Vincles», ens presenta una trentena de xilogravats en linòleum, una tècnica que aprengué de Carles Moll. Aquesta nova tècnica li ha permès expressar de forma coherent i efectiva les seves reflexions al voltant dels vincles que ens uneixen a uns i altres, ja siguin familiars, afectius, ideològics, polítics, econòmics… L’autor, conscient de la seva debilitat, quan no de la seva degradació, ho expressa amb composicions constructivistes, sintètiques. Són paisatges d’un marcat contingut simbòlic, en els quals les línies entrecreuades estableixen relacions entre els elements representats de forma clara, expressiva, directa, com és propi del xilogravat. Encara hi sou a temps!