Archive for octubre, 2021

Galeria Encant. 20 anys

domingo, octubre 24th, 2021

Aquest mes d’octubre se celebren els vint anys de la inauguració de la galeria Encant, una de les galeries amb més personalitat de l’illa, que al llarg d’aquests anys ha dut a terme una feina silenciosa, constant i rigorosa. Nascuda originàriament com a galeria i botiga d’antiguitats, l’any 2007 Elvira González, la seva directora, es decidí a emprendre el camí de galerista en sentit estricte, sense combinar l’activitat amb la venda de materials de belles arts o emmarcament, com la resta de les galeries menorquines avui. La tasca de totes elles en la promoció d’artistes menorquins té un paper fonamental en el sistema de l’art a Menorca, perquè, juntament amb els espais municipals, són les úniques plataformes de què disposen per divulgar la seva producció, a excepció dels tallers oberts com Babar, Rafel Vidal, Pedrín i altres.

Per la Galeria Encant han passat artistes com Marcel Villier, Nuria Román, Klaus Netzle o Mitico Shiraiva. A partir de l’any 2007 establí com a estratègia treballar amb un nombre reduït d’artistes per dedicar-se a la seva promoció organitzant exposicions biennals de cadascun d’ells i col·lectives. Actualment representa José Ángel Sintes, Piers Jackson, Rita Moreno, Ramon Suau, Kaoru Kakimoto, Takeshi Motomiya i, fins a la seva mort, Nuria Teruel.

La personalitat a la qual fèiem referència al principi rau en la seva vocació internacionalista i en la relació que estableix amb els artistes, una relació fonamentada en el compromís, la mútua confiança, el rigor i la simbiosi artista-obra. Aquest darrer aspecte té una especial significació, perquè no sempre l’obra és el mirall de l’artista. De vegades les motivacions en la creació no són autèntiques, no hi ha una correlació entre el missatge i la seva execució, o es produeix una dissociació entre la personalitat del creador i la seva obra. Elvira González decidí en el seu moment envoltar-se d’un petit nombre d’artistes que viuen exclusivament de la pintura i han fet per tant de l’art la seva professió, assumint totes les conseqüències.

Per celebrar aquest vintè aniversari, la Galeria Encant ha convidat Takeshi Motomiya (Tòquio, 1959) a fer una exposició individual que podran veure fins al 30 d’octubre sota el títol «Para poder renacer». Takeshi, fill i net d’artistes reconeguts al Japó, arribà a Barcelona l’any 1986 i des de llavors alterna la seva activitat artística amb l’estampació d’obra gràfica. Fundà amb Joan Roma el prestigiós Taller Nou, un dels millors tallers d’estampació d’Espanya. Antoni Tàpies hi creà, des de l’any de la seva fundació fins a la seva mort, l’any 2012, la gran majoria dels seus gravats, com també ho feren Balthus, Perejaume, Miquel Barceló o Barry Flanagan. En la pintura de Takeshi Motomiya el pigment és el gran protagonista. El pigment no aporta tan sols color, també aporta llum, vibració i textura. Aquesta darrera té un gran protagonisme perquè Takeshi la treballa com un escultor, cisellant-la, gratant-la i polint-la, donant-hi una qualitat tàctil. Són obres per ser vistes i acariciades, com li agrada recordar a l’autor. En el seu taller els pots de pigments creen una verdadera simfonia de colors, des de la terra negra fins a la pols de marbre, i no hi trobam tubs de pintura, dissolvent o olis.

Tot i tractar-se de pintura abstracta, en les seves obres la realitat és sempre present, com una aparença, un rastre que ens ve evocat pel títol: Nube de Oort, Rumbo errante, Leviatán, Gólgota 3, El triunfo de la muerte 1, El vellocino de oro, Jasón, Alepo, Medea, Frixos y Hele, o Borro mi nombre. La Bíblia i la Divina Comèdia de Dante es troben entre les principals fonts d’inspiració de l’autor. La seva lectura i les reflexions que se’n deriven prenen la forma d’aparences subreptícies, d’objectes silenciosos sobre els quals meditar. Mite i ritus impregnen cada gra de pigment i ens recorden que, malgrat la materialitat, la banalitat i la pèrdua del sentit màgic de l’existència que vivim, la vida és plena de poesia i misteri.

Exposició «7 pecats capitals. Ira i luxúria» (III)

domingo, octubre 10th, 2021

El 26 de febrer s’inicià a Alaior un cicle d’exposicions al voltant dels set pecats capitals. Tractades ja la supèrbia, la gola i la peresa, ara és el torn de la luxúria i la ira fins al 23 d’octubre. Per a aquesta ocasió s’ha convidat Matías Quetglas, Bettina Gleiss i Carles Gomila a crear obres que explorin un d’aquests pecats des d’una visió contemporània. Quatre capelles de la Sala de Cultura de Sant Diego són el marc per posar en diàleg les escultures de Bettina Gleiss amb les obres dels dos pintors. Són escultures fetes amb argila que en alguns casos cobreix d’estuc amb colors vívids i lluents. A Out of the blue, la ira pren la forma d’amenaçadors cons punxeguts que emergeixen d’una base orgànica. En les altres tres escultures la voluptuositat i l’entrecreuament de formes ens remeten a la luxúria. Carles Gomila presenta dues obres de gran format que s’acompanyen de dibuixos en què la dona és la protagonista. Si bé tradicionalment la ira i la luxúria s’han relacionat amb l’home i amb l’exercici del poder i del domini, Carles Gomila ens recorda que la luxúria ha estat també una eina de domini que les dones han exercit sobre els homes per assolir certes quotes de poder. Els seus referents són el mite de l’esfinx de la mitologia grega, un monstre en forma de dona i cos de lleó devorador d’homes, i el cinema eròtic i de terror giallo italià dels anys seixanta i setanta.

Com la ira, la luxúria també està relacionada amb la perpetuació de l’espècie i ambdues defineixen, com cap altre pecat, els déus i criatures de la mitologia. En les criatures que habiten els quadres de Matías Quetglas la luxúria, en tant que desig sexual sense afecte, les fa embogir.

Ambdós pecats, com tota la resta, estan relacionats amb la pèrdua de control i autodomini, però, com hem vist al llarg del cicle, la seva relació amb el mal o com a obstacle per al desenvolupament de l’home s’ha anat diluint amb els anys, especialment amb la contemporaneïtat. La ira i les seves implicacions socials i individuals és un fenomen prou rellevant avui. 

Amb les revolucions franceses i industrial s’inaugurà la modernitat i s’iniciaren importants canvis socials, econòmics i polítics. La cultura es desplaçà del religiós al secular i aquesta concepció s’estengué a grans parts de la terra. La nova religió es fonamentava en la raó, el coneixement científic, el comerç i la indústria. Els intel·lectuals i filòsofs francesos (Voltaire, Diderot, D’Alembert, etc.) passaren a ocupar el poder de la mà d’una nova classe comercial. El nou home lliure i il·lustrat creia en una societat de progrés en la qual el creixement no tenia fi i l’acumulació de riquesa repercutia, suposadament, en la resta de ciutadans, com establí Adam Smith. Aquest model econòmic i social va ser exportat a tot el món i suplantà cultures i religions tradicionals al llarg dels segles XVIII, XIX i XX, en un procés de globalització constant que ha arribat a quasi tots els racons del món. Ja al segle XIX Tocqueville advertia de la uniformització en les formes de sentir i pensar, i poc abans el filòsof Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) fou molt crític amb la nova societat individualista. Entenia que els efectes civilitzadors i alliberadors del progrés no eren tals i que aquest generaria noves formes d’esclavitud i augmentaria la supèrbia, la frustració, el ressentiment, la intolerància i l’enveja (pecat que tractarem al novembre). El fracàs del progrés entès com un sistema d’igualtat d’oportunitats, de justícia social, de drets dels treballadors i educació universal ja havia fracassat a final del segle XIX. Tan sols a Itàlia prop de catorze milions de persones hagueren d’emigrar entre 1870 i 1914.

La igualtat d’oportunitats no s’ha traduït en una redistribució de la riquesa al món. Entre 1988 i 2011 gairebé la meitat del creixement dels ingressos mundials quedà en mans del 10 % més ric de la humanitat i fins i tot en els països rics les distàncies entre classes augmenten.

Des de fa uns anys assistim a explosions de ràbia i ira en la forma d’atacs terroristes duts a terme per petites cèl·lules o llops solitaris que sovint justifiquen la seva violència com una venjança contra l’imperialisme i el sistema polític i econòmic (ja siguin blancs americans, gihadistes o hindús). Darrere de Donald Trump hi ha tota una caterva de fanàtics violents, impotents i derrotats per l’estil de vida americà (que és el nostre també!), disposats a creure qualsevol discurs que els retorni l’amor propi perdut. En nom del nacionalisme la gent manifesta la seva ira amb violència urbana i fins i tot terrorisme. Gandhi digué: «l’acte polític modern per excel·lència: el terrorisme legitimat pel nacionalisme». La ira es manifesta també en els atacs a les dones, els immigrants, els homosexuals i les minories ètniques i racials. A les xarxes socials i als mitjans de comunicació la violència verbal, la ira i el ressentiment sovint s’amaguen darrere l’anonimat.

Paradoxalment vivim en el millor dels mons possibles, però els ciutadans senten que no són lliures i que no poden construir un projecte de vida perquè el futur es veu amenaçat (canvi climàtic, precarietat, etc.). La ira i la seva violència explícita és vista avui amb certa condescendència i ha passat de ser pecat a ser passió. La banalització del mal a la qual es referia la filòsofa Hannah Arendt (Hannover, 1906 – Nova York, 1975) és també aplicable aquí. Recentment, en acabar un concert a un poble prop de Barcelona, Tiana, un grup de joves amenaçaren i perseguiren els Mossos d’Esquadra i la Policia Local, que hagueren de fugir a correcuita.