La raresa del blau

Dels colors de la paleta d’un pintor el blau és el color amb més càrrega simbòlica. Els egipcis l’utilitzaven per representar el déu Amon-Ra. Al segle XII es reservava per pintar els mantells dels nobles i de la Mare de Déu. Segles més tard, el 1911, Wassily Kandinsky, Franz Marc i August Macke fundaren Der Blaue Reiter (‘El genet blau’), en honor al significat espiritual del blau i a aquest com a màxima expressió de bellesa. En la teoria del color, Goethe, el 1810, el descriu com un color contradictori, que tan aviat produeix excitament com repòs, i diu que el que és plaent de la seva contemplació és que ens estira cap a ell. Tot i que Pablo Picasso no el tenia entre els colors preferents a la seva paleta, en el període blau, devers el 1900, li serví per expressar la desesperança i la tristor produïda pel suïcidi del seu amic Carlos Casagemas a París. Avui el blau és un color associat amb la comunicació i la contemplació.

Als seus atributs cal afegir-ne un de substancial: és el pigment més escàs i més difícil de produir en un laboratori, ja que cal absorbir el vermell i sovint apareixen rastres de verd. A la naturalesa és quasi impossible de trobar, tan sols a les ales de certes papallones, en un escarabat marí o a les dàlies, i la seva inestabilitat el fa no apte per a l’elaboració de pigments.

Durant molts de segles els pintors es nodriren del blau ultramar, un pigment extret del lapislàtzuli, existent només a les mines afganes de Sar-e-Sang. Com podeu suposar el preu era elevadíssim i a l’edat mitjana i al Renaixement es reservava per a parts molt específiques, cosa que també afectava el preu de l’obra. A la capella dels Scorvegni de Pàdua, pintada per Giotto el 1305, tota la volta de canó està pintada de blau ultramar. Evidentment només l’Església podia fer front a aquest cost.

Un bon pigment ha de ser durador, estable i opac. També és preferible que no sigui tòxic, com ho és el blau de cobalt, descobert per Louis Jacques Thénard el 1802. El blau de Prússia, descobert pel químic Heinrich Diesbach a Berlín el 1704 i originàriament utilitzat per tenyir els uniformes de l’exèrcit prussià presenta, en canvi, bones qualitats. En la recerca de nous colors blaus l’artista Yves Klein ocupa un lloc destacat. Devers els anys seixanta descobrí un nou to del blau ultramarí utilitzant una resina de polivinil que donà lloc a un blau de gran intensitat. L’anomenà IKB, el patentà i en conservà la propietat, sense que arribés mai a ser comercialitzat. Són conegudes les seves obres fetes a partir de dones nues pintades d’IKB rodolant damunt el llenç.

Des de fa un any, però, hi ha al mercat un nou color blau, dos-cents anys després de l’aparició del blau cobalt! El maig de l’any 2020 l’Agència de Protecció Mediambiental dels Estats Units l’aprovà per a ús comercial, incloent materials artístics com les pintures acríliques. Va ser descobert per casualitat a la Universitat d’Oregon pel professor de ciència dels materials Mas Subramanian mentre cercava un material útil per a l’electrònica. Es tracta d’un compost d’òxid d’itri (blanc), òxid d’indi (groc) i òxid de manganès (negre). Presenta la més alta opacitat, durabilitat, estabilitat i resistència d’entre els blaus que hi ha al mercat i les seves tonalitats van des del blau pàl·lid al quasi negre en funció de la concentració d’òxid de manganès. S’anomena blau YInMn i el preu encara és força alt, com ho va ser el blau ultramar segles enrere. Un tub de 40 mil·lilitres es ven per 179,40 dòlars i només es pot adquirir a través de la casa Italian Art Store.

La transcendència del blau en la història de la pintura assoleix en el poema «Azul», dins el poemari A la pintura (1948), de Rafael Alberti, tota la seva dimensió:

«Llegó el azul y se pintó su tiempo. / ¿Cuántos azules dio el Mediterráneo? / Venus, madre del mar de los azules. / El azul de los griegos descansa, como un dios, sobre columnas. / El azul Edad Media delicado. / (…) Los azules de Italia, los azules de España, los azules de Francia… / Rafael tenía alas. También el Perugino tenía alas que al pintar derramaban sus azules. / Pinceles que son plumas, azul añil, cuando de ti se tiñen. / Venecia del azul de Tiziano en oro. / Roma de los azules. Poussin entre los pinos. / Me enveneno de azules Tintoretto. / Azul azufre alcohol fósforo Greco. Greco azul ponzoñoso cardenillo. / En la paleta de Velázquez tengo otro nombre: me llamo Guadarrama. / Cuando serpeo entre las carnes nácar, me llamo alegre azul vena de Rubens. / (…) Dieron las Baleares su azul a la Pintura. (…)»

One Response to “La raresa del blau”

  1. Lluis dice:

    molt bon article

Leave a Reply