Archive for septiembre, 2021

La vinya d’en Pere

domingo, septiembre 26th, 2021

En un article anterior parlàvem de Xavier Salvador i ens referíem al seu pas per Catisa com a dissenyador de bijuteria. Altres artistes com Francesc Hernández Mora també deixaren la seva empremta en aquella modèlica empresa menorquina d’abast internacional. En la secció de gravat i modelatge hi treballà durant trenta-vuit anys un alaiorenc que ha estat capaç de construir, en unes tanques properes al camí d’en Kane, un entorn sorprenent. Em referesc a Pere Bagur Massanet i la seva vinya, coneguda com la vinya d’en Pere.

Com en el conte d’Alícia en el país de les meravelles (vegeu article del 18 de juliol), la imaginació és una eina poderosa per modelar la realitat i per donar sentit als nostres pensaments. La imaginació, un somiar despert, transcendeix la dimensió espacial i temporal i és per això que el país d’Alícia és el país de les meravelles. A la vinya d’en Pere el visitant també empetiteix davant d’una tetera, un càntir, una gerra i uns ribells gegants. Se sorprèn de l’enginy i l’originalitat en la resolució de l’execució de les figures. Embadaleix entre desenes d’animals construïts amb formigó, entre els quals trobam tortugues, goril·les, rinoceronts, girafes, serps, elefants, porcs, cans i fins i tot un moix com el de Cheshire, que hauria enamorat Alice Liddell. Petits i grans entren per la panxa d’un hipopòtam i treuen el cap per la boca. Tot és gros i surreal. La superfície de molts objectes i la pell d’alguns animals ha estat simulada o recreada amb fulles petrificades de distints arbres o plantes, estampades damunt del formigó abans d’assecar-se.

La vinya d’en Pere forma part de l’anomenat art popular, manifestacions artístiques que no formen part de les belles arts, distinció que té l’origen en l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert, publicada entre 1751 i 1752. Va ser llavors quan s’establí la distinció entre les belles arts (poesia, pintura, escultura, gravat i música) i l’artesania. Les fronteres, però, foren qüestionades per moviments com Arts&Crafts o la Bauhaus, i artistes com Picasso, Joan Miró i d’altres trobaren en la ceràmica un objecte que és propi de l’artesania. En l’art contemporani les fronteres són encara més difuses i en el mateix MOMA les belles arts, el disseny, la ceràmica, el disseny tèxtil i altres modalitats de l’artesania conviuen des de fa temps.

Pere Massanet no és un artista en el sentit estricte del terme. Les seves construccions nasqueren de la necessitat d’emmagatzemar aigua per al seu hort, primer en forma de contenidors, després, un cop jubilat l’any 2008, en forma d’animals. El sistema constructiu ha estat manual, sense formigonera ni maquinària. El sulfat de coure o de ferro han estat els pigments que donen color a les superfícies i ha desenvolupat enginyosos recursos, com l’estampació mitjançant fulles per crear la «pell» de les superfícies, la forma dels dits de la mà com a nansa per aixecar les tapadores dels contenidors d’aigua o els plats Duralex de colors per construir les parets de certs espais, com la gàbia d’ocells, una estructura amb clares reminiscències gaudinianes. En tots els racons on en Pere ha construït, des d’un animal fins a un banc per seure o la bodega, hi ha un sentit de l’orgànic molt marcat que l’acosta a les arquitectures modernistes. Les baranes, les cames de les taules i cadires, les escales, pertot arreu la natura és present en forma de branques, troncs de formigó i fulles estampades, que confereixen al conjunt una forta personalitat.

I és que en Pere ha trobat en la vinya un espai idoni per manifestar-se, per crear un món on pot donar sentit als seus anhels i deixar un llegat on tothom és benvingut. El seu coratge i determinació són lloables, així com el seu esperit socialitzador, perquè no és, com es podria pensar, un outsider o un home antisocial, ans al contrari, sempre es mostra receptiu i amic dels seus amics. La vinya d’en Pere ja forma part de la cultura popular menorquina, un exemple que cal preservar per la seva singularitat i originalitat.

La raresa del blau

domingo, septiembre 12th, 2021

Dels colors de la paleta d’un pintor el blau és el color amb més càrrega simbòlica. Els egipcis l’utilitzaven per representar el déu Amon-Ra. Al segle XII es reservava per pintar els mantells dels nobles i de la Mare de Déu. Segles més tard, el 1911, Wassily Kandinsky, Franz Marc i August Macke fundaren Der Blaue Reiter (‘El genet blau’), en honor al significat espiritual del blau i a aquest com a màxima expressió de bellesa. En la teoria del color, Goethe, el 1810, el descriu com un color contradictori, que tan aviat produeix excitament com repòs, i diu que el que és plaent de la seva contemplació és que ens estira cap a ell. Tot i que Pablo Picasso no el tenia entre els colors preferents a la seva paleta, en el període blau, devers el 1900, li serví per expressar la desesperança i la tristor produïda pel suïcidi del seu amic Carlos Casagemas a París. Avui el blau és un color associat amb la comunicació i la contemplació.

Als seus atributs cal afegir-ne un de substancial: és el pigment més escàs i més difícil de produir en un laboratori, ja que cal absorbir el vermell i sovint apareixen rastres de verd. A la naturalesa és quasi impossible de trobar, tan sols a les ales de certes papallones, en un escarabat marí o a les dàlies, i la seva inestabilitat el fa no apte per a l’elaboració de pigments.

Durant molts de segles els pintors es nodriren del blau ultramar, un pigment extret del lapislàtzuli, existent només a les mines afganes de Sar-e-Sang. Com podeu suposar el preu era elevadíssim i a l’edat mitjana i al Renaixement es reservava per a parts molt específiques, cosa que també afectava el preu de l’obra. A la capella dels Scorvegni de Pàdua, pintada per Giotto el 1305, tota la volta de canó està pintada de blau ultramar. Evidentment només l’Església podia fer front a aquest cost.

Un bon pigment ha de ser durador, estable i opac. També és preferible que no sigui tòxic, com ho és el blau de cobalt, descobert per Louis Jacques Thénard el 1802. El blau de Prússia, descobert pel químic Heinrich Diesbach a Berlín el 1704 i originàriament utilitzat per tenyir els uniformes de l’exèrcit prussià presenta, en canvi, bones qualitats. En la recerca de nous colors blaus l’artista Yves Klein ocupa un lloc destacat. Devers els anys seixanta descobrí un nou to del blau ultramarí utilitzant una resina de polivinil que donà lloc a un blau de gran intensitat. L’anomenà IKB, el patentà i en conservà la propietat, sense que arribés mai a ser comercialitzat. Són conegudes les seves obres fetes a partir de dones nues pintades d’IKB rodolant damunt el llenç.

Des de fa un any, però, hi ha al mercat un nou color blau, dos-cents anys després de l’aparició del blau cobalt! El maig de l’any 2020 l’Agència de Protecció Mediambiental dels Estats Units l’aprovà per a ús comercial, incloent materials artístics com les pintures acríliques. Va ser descobert per casualitat a la Universitat d’Oregon pel professor de ciència dels materials Mas Subramanian mentre cercava un material útil per a l’electrònica. Es tracta d’un compost d’òxid d’itri (blanc), òxid d’indi (groc) i òxid de manganès (negre). Presenta la més alta opacitat, durabilitat, estabilitat i resistència d’entre els blaus que hi ha al mercat i les seves tonalitats van des del blau pàl·lid al quasi negre en funció de la concentració d’òxid de manganès. S’anomena blau YInMn i el preu encara és força alt, com ho va ser el blau ultramar segles enrere. Un tub de 40 mil·lilitres es ven per 179,40 dòlars i només es pot adquirir a través de la casa Italian Art Store.

La transcendència del blau en la història de la pintura assoleix en el poema «Azul», dins el poemari A la pintura (1948), de Rafael Alberti, tota la seva dimensió:

«Llegó el azul y se pintó su tiempo. / ¿Cuántos azules dio el Mediterráneo? / Venus, madre del mar de los azules. / El azul de los griegos descansa, como un dios, sobre columnas. / El azul Edad Media delicado. / (…) Los azules de Italia, los azules de España, los azules de Francia… / Rafael tenía alas. También el Perugino tenía alas que al pintar derramaban sus azules. / Pinceles que son plumas, azul añil, cuando de ti se tiñen. / Venecia del azul de Tiziano en oro. / Roma de los azules. Poussin entre los pinos. / Me enveneno de azules Tintoretto. / Azul azufre alcohol fósforo Greco. Greco azul ponzoñoso cardenillo. / En la paleta de Velázquez tengo otro nombre: me llamo Guadarrama. / Cuando serpeo entre las carnes nácar, me llamo alegre azul vena de Rubens. / (…) Dieron las Baleares su azul a la Pintura. (…)»