Les identitats de Fernández Alday

Les galeries d’art menorquines continuen tenint un paper molt important en la promoció d’artistes locals i en l’enfortiment dels lligams entre l’art i la comunitat. Aquesta és, però, una tasca que té poca visibilitat i reconeixement, i darrerament s’ha vist eclipsada per l’arribada de grans galeries internacionals amb volums de negoci milionaris i potents campanyes de màrqueting.

La galeria Kroma és una d’aquestes galeries locals que després d’una remodelació ha habilitat la planta baixa com a sala d’exposicions i ha organitzat dues magnífiques exposicions d’artistes locals: Lindsay Mullen i Jorge Fernández Alday.

Record que la primera vegada que vaig conèixer Jorge, l’any 2010 i pocs mesos després de la seva arribada a l’illa, em va sorprendre que ja parlés menorquí. Amb tota naturalitat em va dir que era el mínim que podia fer per conèixer i formar part de la comunitat que l’acollia. Després vingueren les seves valuoses aportacions a la promoció i educació de l’art amb CREAE i Menorca Pulsar, aquesta darrera una de les iniciatives de major qualitat que hi ha avui a Menorca i de la qual ja vàrem parlar.

L’exposició de Fernández Alday estarà oberta fins al 10 de setembre amb una trentena de teles carregades de significats i ofici. Són obres pintades durant el confinament, que, com a tots nosaltres, el va agafar desprevingut, i en el seu cas sense poder aprovisionar-se de materials de pintura. A l’estudi del pintor una cinquantena d’obres procedents d’exposicions anteriors s’amuntegaven. Paisatges i figures s’alternaven, la majoria de les quals eren obres acabades. Davant la necessitat de pintar i d’haver-ho de fer damunt obres de les quals se sentia satisfet, va haver de vèncer el dolor que això produeix i repintar-hi damunt, fent un exercici d’autosuperació i renúncia. L’obra que en resultà és una pintura de supervivència. Els nombrosos retrats de dones que l’envoltaven es convertiren en un punt de partida per donar-hi nova vida, una nova vida impregnada dels dubtes i emocions difícils de gestionar que el confinament i la pandèmia havien despertat. L’artista, tot sol a l’estudi, aïllat del món exterior, es trobà confrontat amb la seva identitat, amb el seu jo, com gran part de la humanitat. La malaltia i la mort s’havien fet més presents que mai i evidenciaven la nostra fragilitat, física, psíquica i espiritual. Els retrats es convertiren així en la referència humana sobre la qual reflexionar i crearen el conjunt d’identitats que podem veure a l’exposició. No fou però una reflexió conscient. El mateix Fernández Alday reconeix que va ser un procés inconscient en el qual la funció terapèutica de l’art es va manifestar en tota la seva amplitud.

Cadascuna de les dones retratades ens mostra les marques i cicatrius que l’experiència viscuda deixà en els seus rostres. No són màscares que oculten la verdadera identitat, com acostumem a fer, no són filtres com els de Photoshop per semblar qui no som ni com som realment. Estan lluny de l’autopresentació que significa el selfie. Són retrats que resulten d’un procés d’anàlisi i autoconsciència que cerca interpel·lar, qüestionar, sacsejar l’observador. Per poder assolir-ho el pintor utilitza de vegades violentes pinzellades que transfiguren la cara, en d’altres semblen esborrar tota identitat, com a Veronique. En Daphne i Aura, la malenconia s’ha ensenyorit de l’obra i les pinzellades són més dolces. En el cas d’Aurora l’expressió facial denota la por viscuda. Natalie en canvi es revela, com també ho fa Minnie, fent front a les incerteses i amenaces. Tota l’agitació que habita en les ments d’aquestes dones i que el pintor expressa amb rotunditat o amb la delicadesa de les degradacions tonals contrasta amb els fons que les envolten, sovint monocroms i amb tons neutres. Com en el confinament, el món exterior es convertí en un espai anodí, silenciós, si no inexistent per la impossibilitat de relacionar-nos. Fernández Alday situa aquestes identitats en aquest entorn utilitzant tons sovint neutres, en especial blaus i grisos, per emfatitzar el silenci exterior. Jorge Fernández Alday, conscient de la dissolució dels límits entre l’esfera pública i la privada (el teletreball n’és un exemple prou il·lustratiu) estableix així també una clara frontera entre ambdós espais.

L’exposició planteja a més a més una qüestió de gran actualitat en la creació contemporània: la representació de la identitat. La creació contemporània transita per terrenys movedissos en els quals la identitat és canviant, dinàmica i està afectada per un món hipervisual, hiperproductiu, competitiu i precari. El retrat ja no és la descripció d’un tipus (classe social, raça, gènere, etc.), sinó la dissecció del jo. Sovint trobam en el retrat una teatralització, una poetització de la identitat, com s’observa en les dones de Fernández Alday, unes dones què són també ell, perquè com escrigué Oscar Wilde al Retrat de Dorian Grey: «cada retrat que és pintat amb sentiment és un retrat de l’artista, no del model. El model és tan sols un accident, una ocasió. No és aquest el que és revelat pel pintor, és el pintor el que, amb l’acolorit llenç, es revela a ell mateix».

Leave a Reply