Marina Abramovic a Alaior

El dia que s’inaugurà LÔAC també s’obria una exposició, aquesta temporal, de Marina Abramovic (Belgrad, 1946) a la capella de Gràcia d’Alaior. Possiblement aquesta sigui l’única ocasió que vostès tenguin de conèixer l’obra d’una de les més grans artistes del món contemporani, l’anomenada àvia de la performance. El fet que a Menorca aquesta exposició sigui una realitat ja és tot un esdeveniment. Si a més a més hi afegim el fet que s’exposa una de les seves darreres produccions per primera vegada a Espanya, ens trobam davant un fet de gran transcendència en la vida cultural a Menorca. De ben segur que aquesta exposició no els deixarà indiferents.

S’inicià en l’art a la Iugoslàvia de Tito amb l’oposició del seu pare, oficial de l’exèrcit. Aviat començà a explorar camins en els quals el cos era alhora el mitjà i l’objecte de reflexió. La seva obra cerca sacsejar les nostres consciències a partir d’accions en les quals confronta el públic amb l’artista i en què se sotmet a situacions límit, físiques i mentals. «El dolor és una porta» digué en una ocasió. Moltes de les performances que ha duit a terme han tingut una gran repercussió, tant en mitjans generalistes com en la crítica especialitzada. Amb ella l’art contemporani s’ha expandit per nous territoris pels quals transiten nombrosos artistes joves. Tant és així que les performances i les instal·lacions (una manifestació artística que vàrem tractar en el seu moment) s’han convertit en elements centrals de l’art contemporani. En una entrevista que li feren al maig d’enguany amb motiu de la concessió del Premi Princesa d’Astúries de les Arts deia: «Jo vaig inventar la performance, però em sobreviurà».

En entrar a l’exposició ens veurem envoltats per ella, pel magnetisme de la seva mirada, a través de nou autoretrats. Aquest ha estat un gènere sovintejat per l’artista, unes vegades com una forma de transmetre les seves emocions i qüestionaments,  d’altres com a document autobiogràfic. Quatre dels autoretrats són fotografies de gran format. Onion (1995-2005) pertany a una performance en la qual es menjava una ceba al mateix temps que se sentia una veu en off en la qual manifestava el seu fàstic i afartament per les obligacions a què es veia sotmesa (inauguracions, avions, etc.) i pels seus fracassos amorosos, i desitjava envellir i renunciar a tota aspiració. Portrait with Maracas (2006) i The kitchen VIII (2005) són reflexions sobre l’existència i la mort. La darrera forma part d’una sèrie dedicada a Santa Teresa de la Creu. Black sheep (2010) té un doble significat: tracta sobre la seva joventut a una Iugoslàvia opressora en la qual era vista com una ovella negra i alhora ens recorda la puresa i la innocència que transmet l’ovella en moltes cultures properes a nosaltres.

The Kitchen VIII. Serie Homage to Saint Therese (2005). Impressió cromogènica a color. Ed 1 de 9

A l’absis de la capella s’exposa per primera vegada a Espanya la sèrie Five stages of Maya Dance (2013), títol que fa referència a les danses de la civilització maia. En cinc blocs d’alabastre d’uns seixanta per seixanta centímetres distintes expressions facials representen estats de por i desesperació. L’efecte visual és sobrecollidor a causa de la tècnica emprada, una barreja de performance, escultura i llum duita a terme per una empresa de Madrid, Factum Art, especialitzada a fer produccions per a grans artistes internacionals en la qual treballen enginyers, electricistes, programadors de software i especialistes en 3D. A partir de les fotografies es va fressar, en tres dimensions, cada bloc d’alabastre per la cara posterior i s’hi va instal·lar il·luminació. Quan les veim de front, la seva presència física és commovedora, i en observar-les de costat es produeix un fenomen estrany en què la seva imatge, que ens resistim a perdre, es transforma en un «paisatge» que recorda els paisatges de l’art oriental.

Aquesta obra forma part d’un treball d’investigació que du a terme els darrers anys, en què explora nous recursos tecnològics que li permetin distanciar el seu cos de les seves obres. En una de les seves darreres produccions, The life, utilitza la performance a través de la realitat virtual, de forma que l’observador entra en un cercle al mateix temps que apareix l’artista en un holograma. Aquesta transició en la seva obra l’explicava Marina Abramovic amb motiu de la primera exposició pública de Five stages of Maya Dance —la d’Alaior és la segona—, a Masterpiece London el juny del 2018: «La performance és una forma immaterial d’art. En aquest moment de la meva vida, fent front a la mortalitat, he decidit capturar les meves performances en un material més permanent que el vídeo i la fotografia. Vaig triar l’alabastre per la seva història i les seves característiques (lluminositat, transparència, etc.).»

No deixin escapar aquesta oportunitat!

One Response to “Marina Abramovic a Alaior”

  1. Guillermo dice:

    Gracias Carles.

Leave a Reply