Alícia al país de les meravelles

Alice Liddell era la mitjana de tres germanes, filles del capellà anglicà Robinson Duckworth. Lewis Carroll (originàriament Charles Lutwidge Dodgson) era col·lega seu al Trinity College d’Oxford, on ensenyava matemàtiques. En una excursió pel riu Tàmesi, Lewis Carroll inventà un conte i Alícia quedà entusiasmada. Li demanà que li escrivís i al Nadal següent li regalà el conte, escrit a mà i amb il·lustracions incloses. Corria l’any 1862 i a l’Anglaterra victoriana les convencions socials i morals no permetien gaire llicències. Malgrat això, l’autor creà una de les obres literàries que més influència han tingut en l’art, l’escultura, el teatre, el cinema i el ballet, Alícia al país de les meravelles. El 1886, un any després de la seva publicació per MacMillan, amb il·lustracions de John Tenniel, tingué lloc la primera escenificació de l’obra i el mateix Carroll es trobava entre l’audiència. Alícia al país de les meravelles aviat esdevingué un gran èxit editorial i es convertí en una obra universal. Com en el Quixot de Cervantes, l’idealisme i el somni ens obren la porta a mons carregats de simbolisme amb una narració àgil, capritxosa i plena d’enginy. Si bé Alícia és una nena victoriana, immersa en una cultura puritana, l’autor trenca amb les convencions i fa una caricatura social utilitzant un llenguatge directe en el qual no hi manquen deformacions i invencions, fins al punt que qüestiona la mateixa funció lingüística del llenguatge alterant les paraules. És per això que Lewis Carroll és considerat un dels precursors del surrealisme i del dadaisme.

Una bereneta de boixos. Il·lustracio de John Tenniel

El Victoria & Albert Museum de Londres inaugurà recentment una exposició dedicada a aquest conte infantil amb el títol «Alice: curioseur and curioseur». Es tracta de l’exposició més gran que mai s’ha fet sobre la seva influència en la cultura occidental. Una influència que, per exemple, s’ha materialitzat en la creació de més de quaranta pel·lícules al seu voltant, la més significativa de les quals és la de Walt Disney, de l’any 1951, en plena postguerra, que malgrat no ser ben rebuda al principi ajudà a construir la imatge que tots tenim d’Alícia.

Com dèiem abans, la seva influència en el surrealisme ha estat decisiva. Dorotea Tanning pintà, el 1943, Eine Kleine Nachtmusik, un oli en el qual en darrer terme veim les portes (l’accés al desconegut) amb què Alícia es troba al conte, una de les quals és la que li permetrà entrar al jardí de les meravelles. En el quadre l’autora fa referència a les dues dimensions que conformen l’oníric, l’alteració de l’espai i el temps. Alícia viu, abans d’accedir al jardí, tot un seguit de canvis en la seva grandària a causa de la ingesta de substàncies diverses per aconseguir la clau d’or que obre el pany d’aquella porta. En el quadre de Salvador Dalí Una loca fiesta de té (1969) el pintor empordanès fa un homenatge a Alícia pintant un rellotge tou que expressa la pèrdua de la dimensió temporal en el conte i reinterpreta el passatge en el qual la Llebre de Març, el Barreter, el Liró i Alícia prenen el te. La conversa gira al voltant d’un rellotge que va endarrerit dos dies perquè el Liró ha engreixat la maquinària amb mantega.

Dorothea Tanning. 1943 Eine Kleine Nachtmusik

El Gat de Cheshire, aquest moix somrient que acompanya Alícia, es convertí en una icona del moviment hippy amb el pòster que dissenyà Joseph McHugh, i tant els Beatles amb la seva cançó I am the Walrus com Jefferson Airplane amb White Rabbit s’inspiraren en l’obra de Carroll. Fins i tot a la portada del disc Sargent Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) Peter Blake va reproduir la cara de Lewis Carroll.

Peter Blake. 1970. «Alice Through The Looking Glass and What Alice Found There»

Encara avui Alícia al país de les meravelles continua inspirant nombrosos creadors, com l’artista índia Nalini Malani (li vàrem dedicar un article), Yayoi Kusama o la fotògrafa Annie Leibovitz. L’any 2011 The Royal Ballet presentà Alice’s Adventures in Wonderland al Royal Opera House, una extraordinària creació a càrrec de Christopher Wheeldon que s’ha programat diverses vegades i que es va projectar en diferit a l’Ocimax de Maó fa un parell d’anys. El calendari de Pirelli de l’any 2015, fotografiat per Tim Walker, es dedicà a Alícia al país de les meravelles. En aquest cas, però, Alícia era negra, com la resta de personatges.

The Royal Ballet. 2011. «Alice Adventures in wonderland»

L’obra ens presenta tota una sèrie de personatges que representen arquetips, arquetips que s’han llegit en clau psicoanalítica, psicosocial, de l’estructura de classes, des de la perspectiva de gènere, des de la sexualitat, la perversió, la psicosi o la psicodèlia. Aquests personatges apareixen sota la forma d’animals, fent coincidir les seves característiques zoològiques amb distints caràcters que serveixen a Carroll per presentar una caricatura social.

La desmesurada fantasia del conte i la seva fascinació, encara avui, posa de manifest la necessitat de l’ésser humà de cercar a través de la imaginació un sentit, una comprensió o una fugida, especialment en temps com els que vivim. A Menorca, i concretament a Alaior, hi ha un jardí que ens transporta a una realitat propera al món d’Alícia, un espai en el qual ens meravellam davant teteres gegants i moixos com el de Cheshire. És la vinya de Pere Massanet. Un dia en parlarem.

Leave a Reply