Archive for junio, 2021

LÔAC. Una experiència pionera a Menorca

domingo, junio 20th, 2021

La inauguració dijous a Alaior del centre d’art Alaior Art Contemporani (LÔAC) és un fet de gran transcendència a Menorca. Per primera vegada els menorquins i visitants tindrem a l’abast una variada i excepcional mostra del que ha estat l’art nacional des dels anys seixanta fins al dia d’avui. Aquest recorregut per l’art ens permet copsar el que ha estat l’esperit dels temps i com els artistes han donat resposta a les inquietuds de l’ésser humà i de la societat mitjançant la creació artística. En tots ells hi ha un posicionament amb relació a l’estètica, la bellesa, l’ètica, la filosofia i la política. En tots ells hi ha una vocació per donar forma al pensament i per fer de la materialització de les idees quelcom etern. És per això que el poder de l’art és tan gran i poder gaudir-ne amb una col·lecció d’aquestes dimensions a Alaior és un privilegi extraordinari.

El nostre viatge per LÔAC s’inicia de la mà dels primers contemporanis espanyols, colpejats per la crisi existencial que resultà de la Segona Guerra Mundial, que donà origen a la contemporaneïtat. Inscrits en els moviments informalistes, l’abstracció geomètrica, el surrealisme o l’expressionisme abstracte cercaren formes d’expressar aquest dolor o de guarir-lo. Antonio Saura, amb el seu retrat de Dora Maar, expressa el dramatisme i la violència gestual amb la qual el pintor intenta arribar a les entranyes de l’home. L’oli de Juana Francés i el gravat d’Antoni Tàpies ens transporten al potencial expressiu de la matèria dins l’àmbit de l’informalisme, al qual s’afegeix la porta de Juan Muñoz, carregada del simbolisme que la porta té com a trànsit a altres mons. El camí que emprengué Pablo Palazuelo amb l’abstracció geomètrica estava imbuït d’un sentit espiritual en el qual la ciència té un paper destacat, mentre que artistes cinètics com Eusebio Sempere cercaren el moviment i les il·lusions òptiques per transportar-nos a altres dimensions. Altres artistes investigaren les qualitats formals de la pintura mitjançant el color i la seva disposició en l’espai, com José Guerrero. Altres, a contracorrent, tornaren a la realitat com a motiu, com Antonio López, figura destacada de l’Escola de Madrid de pintura realista, a la qual aviat s’afegiria el menorquí Matías Quetglas.

Totes ells i altres que descobrireu en entrar a les sales de LÔAC formen una rica i variada constel·lació d’artistes amb obres com les que omplen les sales dels millors museus d’art contemporani. Joan Miró brilla en el firmament amb llum pròpia i tant l’escultura com els gravats presents a la mostra ens enlluernen per la seva extraordinària potència plàstica i poètica. També ho fa Alexander Calder, pare de les escultures cinètiques, amb les litografies de la sèrie «Our unfinished revolution», i Marina Abramovich, mare de la performance, amb les seves obres relacionades amb la percepció del cos, el dolor i les emocions.

Antonio Saura, 1983. Retrato de Dora Maar. Oli sobre tela 130 x 197 cm

Alaior Art Contemporani dona fe a bastament d’aquest temps històric, un temps que de la mà de Miquel Barceló, amb l’obra Seiche adulte i Jaume Plensa amb l’obra Sense títol, donà pas a les joves generacions. Tots dos són la clau de volta que ens permet lligar un temps i l’altre. Miquel Barceló amb el seu neoexpressionisme energètic i vital, i Jaume Plensa amb les seves formes zoomòrfiques i amb la idea de representar el general des del particular amb un calamar de quatre metres de llarg.

Dins la gran diversitat de llenguatges i propostes que omplen la producció contemporània de joves artistes, a l’exposició trobam dues tendències principals: un interès per transcendir la bidimensionalitat del quadre en el cas de Robert Ferrer, Lucia Vallejo i Blanca Muñoz, i un interès per aprofundir en la representació de la figura humana i la narració en el cas de Salustiano, Rafael Jiménez, Miguel Tadeo o Stephan Conray.

Robert Ferrer. 2019. Estructures en construcció. Paper, cartó, nylon i metracrilat sobre fusta. 101 x 101 x 10 cm

Però LÔAC no és tan sols un recorregut per la nostra història contemporània i pels seus estils i llenguatges, és també un recorregut per les distintes tècniques artístiques i en especial per l’obra gràfica, amb la qual cosa l’exposició es converteix en un referent a l’illa per a tota persona interessada en el seu estudi i/o contemplació. Hi trobam alguns dels millors exemples de l’art del gravat, com és el cas de Roig i negre, d’Antoni Tàpies, i Rosas de invierno, d’Antonio López.

Com en tota col·lecció, hi ha uns trets distintius que responen als gustos i interessos del seus propietaris. Els autoretrats de nombrosos artistes n’és un de destacat i ens permetrà conèixer millor la importància que aquest té en el procés d’introspecció i autoconeixement de l’artista en uns casos, o com a procés d’investigació plàstica en d’altres, fins i tot com a antiretrat, destruint la pròpia imatge, com en el cas de Saura. Els autoretrats d’artistes internacionals com William Kentridge, Kiki Smith o Penck confereixen a LÔAC una vocació internacionalista de primer ordre.

Amb Alaior Art Contemporani s’evidencia la necessitat de preservar el nostre patrimoni artisticocultural per entendre el present, qui som i construir una societat en la qual ètica i estètica esdevenguin el pal de paller. Atès que l’Administració pública no sempre pot garantir el gaudi d’aquest patrimoni, cal cercar fórmules que ho possibilitin. La col·laboració público-privada és ja una realitat amb LÔAC i esdevé una experiència pionera a Menorca, una experiència que neix de la generositat i l’altruisme dels col·leccionistes, com molts museus del món, i del compromís i la determinació de l’Administració local. La protecció del patrimoni, la seva custòdia i l’educació de la ciutadania, principis que inspiren els museus del món, són també aquí vigents.

De vels, veladures i sudaris

domingo, junio 6th, 2021

El conegut mascaró del palau de Torre-Saura de Ciutadella de Menorca, en el qual una cara esculpida en marès està coberta per un vel, ha estat sotmesa a interpretacions diverses, sempre relacionades amb veure o ser vist. Les connotacions simbòliques del vel, les túniques, els mantells o els sudaris són presents al llarg de tota la història i l’art ha deixat palesa aquesta significació a bastament, també en la contemporaneïtat. Dues exposicions a Maó tenen o han tingut el sudari i el vel com a protagonistes: «Memento Mori», de Lucía Vallejo Garay, al centre d’art Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz – Hdez. Mora, i «Black Venus», de Gianna Carrano, a la sala de Sant Antoni, respectivament.

El vel és possiblement el teixit que més significats conté. Sovint rela cionat amb l’ocultació de la veritat, en la llengua trobam paraules com desvelar, revelar i veladures, que en deriven, així com expressions d’ús comú («tirar un vel», per significar l’ocultació d’un fet o pensament; «prendre el vel», per ingressar a un orde religiós). L’ús del vel ha estat present al llarg de tota la història, majoritàriament entre les dones, tot i que els homes tuàreg també l’empren per protegir-se de les tempestes d’arena. A la Bíblia es diu que quan Moisès davallà del mont Sinaí per parlar al poble s’hagué de cobrir amb un vel perquè la seva llum el cegava. Porfiri anomenava el cel «el vel» perquè entenia que era el vestit dels déus. Es relaciona també amb la puresa, la virtut i la castedat, i el vel del baptisme, el de la núvia i el de la vídua són manifestació d’aquestes qualitats. També és comú en la dansa, especialment a l’Índia i a l’Orient, i s’ha relacionat amb la dansa dels set vels de Salomé, que neix del mite d’Ixtar, deessa mesopotàmica. Aquesta, per prendre a la seva germana Ereixkigal el poder sobre la vida i la mort, descendí a l’infern travessant set portes (la voluntat, l’ego, la ment, el desig sexual, l’èxtasi, la màgia i la il·luminació).

La representació del vel, la draperia i la vestidura en la pintura i en l’escultura ha estat un dels grans desafiaments tècnics i expressius de la història. Tant és així que en el barroc hi havia, en els tallers dels grans mestres, pintors especialitzats a pintar teixits. Pintar els plecs de les túniques, mantells i vels en les imatges de Crist, la Mare de Déu o qualsevol personatge va anar evolucionant en funció de les èpoques, des de l’esquematització formal del romànic fins a la pintura escultura contemporània. Fou al Renaixement quan la introducció de les veladures, capes fines de pintura superposades, donaren lloc a una transparència i lluminositat que augmentava la sensació de profunditat. Rembrandt, Vermeer, Velázquez, els germans Van Eyck, Monet, Van Gogh o el contemporani Rothko són exemples excelsos d’aquesta tècnica.

L’escultura li deu a l’escultor de l’antiga Grècia Fídies la tècnica dels panneggio bagnato (‘draperies humides’). Aplicada per primer cop al Partenó, Fídies esculpí les túniques i els seus plecs adherint-los al cos de forma que es pot apreciar l’anatomia humana. Existeixen extraordinaris exemples de rostres i cossos coberts per vels i sudaris tallats en marbre. El més corprenedor que he vist mai és el Cristo velato de la capella de Sansevero a Nàpols (vegeu imatge), l’apoteosi de l’escultura mundial, tallada el 1753 per Giuseppe Sanmartino. A la mateixa capella també hi trobam La Pudicizia (‘La modèstia’), obra d’Antonio Corradini esculpida un any abans. El Cristo velato és un Crist jacent tallat a partir d’un bloc de marbre amb unes mides de 50 x 80 x 180 cm. El sudari que cobreix Crist deixa entreveure els senyals del martiri sofert, amb marques a la cara i al cos. La transparència i la naturalitat dels plecs produeixen una estranya sensació de realitat. Encara sobreviu la llegenda que sosté que el vel fou el resultat de l’aplicació de la tècnica de calcificació ideada pel príncep i alquimista Raimondo di Sangro, que fou qui comissionà l’obra. Segons aquesta llegenda, el vel dipositat damunt l’escultura s’hauria transformat en marbre per un procés alquímic. Avui sabem, a partir de cartes manuscrites de l’època, que el vel va ser tallat a partir del mateix bloc de marbre.

Els vels que cobreixen els rostres, les túniques damunt la pell, els mantells com la capa més externa i els sudaris per embolcallar els difunts ens parlen de l’ocultació de la realitat, de la preservació de les virtuts, del misteri que s’amaga darrere del visible. En desvelar l’invisible l’art ha tingut i té un paper transcendental. Stefan Zweig afirmà que per mitjà de l’art l’immortal s’ha fet visible al nostre món transitori.