Visions contemporànies de la peresa i la gola

Dos pintors alaiorencs, David Cerratot i José Ángel Sintes, i l’artista Març Rabal participen en la segona exposició del cicle «7 pecats capitals», dedicada a la gola i la peresa. Organitzada per l’Ajuntament d’Alaior, els autors ens ofereixen una mirada contemporània sobre aquests dos pecats, que en temps passats foren considerats greus. Tomàs d’Aquino, al segle XIII, n’alterà per exemple l’ordre establert pel papa Gregori I i va situar la gola en tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Dante, a la Divina Comèdia, entén que els pecats que més bé encarnen el mal són la gola i la luxúria, i que la primera és el desencadenant de la segona.

El recorregut de l’exposició s’inicia amb la gola i amb les obres de David Cerratot i Març Rabal. Ambdós coincideixen en el fet que en la societat contemporània la voracitat en el consum de recursos ens ha duit a la destrucció del planeta i en conseqüència a la nostra autodestrucció. A la videoinstal·lació La gola, una animació creada mitjançant la tècnica de la rotoscòpia, el protagonista mossega una poma (pecat original) que es converteix en un caramel, per acabar mutant en el món i en ell mateix. A l’oli Golafre, de David Cerratot, s’evidencia l’animalitat que posen de manifest els pecats en tant que manca de control emocional i cura dels altres, amb un ésser humà-porc que observa una magdalena-món. La gola és també característica de la nostra societat hipervisual, en la qual consumim imatges sense control, sovint sense criteri, de forma que estem connectats permanentment, com el cor connectat a l’USB de l’obra Likes, de Cerratot.

Com ha succeït amb altres pecats (per exemple amb l’orgull i la vanitat, que van iniciar el cicle) la percepció de la gola avui és més laxa. La golafreria, la ingesta excessiva i descontrolada d’aliments, que antigament era pecat de rics, és avui un vici tolerat, quan no una malaltia. Les societats del benestar, generadores de prestacions socials com els serveis públics de salut, han donat lloc a una progressiva delegació de responsabilitats en el sistema i han sobrecarregat l’atenció mèdica a causa de les complicacions per a la salut de l’individu que una alimentació no adequada suposa. En el llibre d’artista de Març Rabal Volum # 4. Volums de Volums els fulls de paper retallats creen uns cràters que simbolitzen l’erosió que el sistema públic de salut pateix a causa d’aquesta manca de responsabilitat individual.

Segons el cristianisme la vida és una preparació per a la mort i per tant requereix acció; cal tenir la casa endreçada per si arriba la mort. La peresa és doncs una transgressió de la llei divina. Els pares de l’economia i la societat moderna (Max Weber, Adam Smith i el protestantisme) entenien la peresa en un sentit diferent, però. Era un obstacle per al progrés econòmic, perquè si bé la feina ens fa lliures, la vessa ens esclavitza. Sota aquesta premissa hem arribat a les societats actuals, en les quals el dolce far niente no té cabuda ni tan sols en l’oci, també dissenyat per consumir. L’antimodern Charles Baudelaire estava convençut que el progrés material feia que els homes renunciessin a la seva dignitat i que l’únic progrés valuós és el moral, l’únic capaç d’allunyar-nos del mal. En un vers del seu poema «Els fars», pertanyent a Les flors del mal (1857), en què cita diversos pintors, escriu: «Rubens, riu d’oblit, jardí de peresa…».

La vessa no és tan sols un mecanisme adaptatiu de defensa com el que practiquen els cans de David Cerratot en els quadres Diumenge capvespre i Dilluns matí, aquest darrer homenatjant Gos semienfonsat, de Francisco de Goya. És també la necessària oposició a l’acció, com el yin i el yang. Diversos filòsofs contemporanis, entre els quals es troba el coreà establert a Alemanya Byung Chul-Han, defensen la peresa com un espai per a la contemplació i el discerniment. Associam l’oci amb l’activitat, la productivitat i el consum (exercici físic, compres, formació no reglada, etc.), mirant sempre enfora, poques vegades cap endins.

La contemplació de les pintures de José Ángel Sintes ens brinda aquest espai, un espai allunyat de les passions, com la que acompanya la gola. Amb Sintes la simplicitat de les formes, les relacions espacials, les suaus gradacions tonals i una paleta de colors austera creen un univers atemporal, mancat de referents i narracions que guiïn la nostra lectura. Són paisatges i natures mortes abstractes ens els quals l’horitzontalitat dominant ens acosta a un estat d’assossec que ens predisposa a la contemplació, a la quietud, a tornar a casa, a nosaltres.

L’exposició restarà oberta fins al 23 de maig a la capella de Gràcia d’Alaior en horari de dimarts a diumenge de 18.30 a 20.30 h.

Leave a Reply