L’art polític segons Beuys i González-Torres

En una petita obra damunt paper, amb la signatura de Joseph Beuys, es veu una creu gammada en vermell i un text a sota que diu «Joseph Beuys, chi non sa o non ricorda ripete» (‘Joseph Beuys, qui no sap o no recorda repeteix). En una altra obra, en un espai expositiu diferent, trobam una farmaciola penjada a la paret i oberta en la qual hi ha un rellotge despertador, una fotografia del quadre de Francisco de Goya El pelele (1791-1792), material relatiu al tracte que reben els homosexuals a la Xina i la fotografia de dos joves neonazis a l’alemanya dels anys trenta. Aquesta darrera obra pertany a Félix González-Torres (americà nascut a Cuba el 1957 i mort a Miami el 1986) i forma part de l’exposició «Política de la relació» que es pot veure al MACBA de Barcelona. L’obra de Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) forma part de l’exposició «Joseph Beuys. Pedagogia Radical, democràcia directa i plàstica social», organitzada per La Virreina, centre de la imatge de Barcelona.

Joseph Beuys

Ambdós, tot i pertànyer a generacions i contextos socials, polítics i culturals diferents, dedicaren la seva pràctica artística a aprofundir en les relacions entre l’art i la vida, l’esfera pública i la privada, l’artista i el públic, i en especial entre l’art i la política, perquè com digué George Bernard Shaw «A part de la tortura, l’art és l’arma més persuasiva». La capacitat de persuasió de l’art com a eina política no rau però en l’obvietat del seu missatge, sinó més aviat en construccions ideològiques aparentment inexistents. L’art pot ser més políticament compromès amb un quadre abstracte que amb un eslògan a la paret d’un museu.

Joseph Beuys ocupa, amb Picasso, Malevitx o Duchamp, el podi dels grans artistes revolucionaris del segle XX segons el prestigiós crític Ángel González. Beuys, en efecte, revolucionà l’art perquè entenia que havia de ser efímer com la vida i que la seva finalitat era promoure impulsos per a la reflexió. Hereu del romanticisme i l’idealisme alemany, creia en l’artista com a catalitzador, com a educador social, com a amant de la natura i els animals. Preconitzava, seguint Rudolf Steiner (1861-1925), pare de l’antroposofia, que l’ésser humà havia de tornar a connectar amb les seves emocions i espiritualitat i que la pràctica artística tenia un paper fonamental en els canvis socials i polítics.

Félix González-Torres

Al llarg de la seva vida realitzà cent trenta exposicions individuals, cinquanta instal·lacions i setanta accions. A diferència dels happenings, on el públic és el protagonista, ell hi exercia de mestre de cerimònies, fent confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, polítiques, científiques i socials. És per això que sovint se l’ha qualificat de xaman. Del 1965 és la seva acció Com explicar els quadres a una llebre morta, una acció radical en la qual, amb el cap cobert de mel i pa d’or, li parlava a una llebre morta que sostenia amb les mans. Nou anys més tard, el 1974, presentà M’agrada Amèrica i a Amèrica li agrad jo, una instal·lació en la qual convisqué durant alguns dies amb un coiot mentre feia piles amb diaris per simbolitzar el capitalisme americà. La seva vessant pedagògica tingué també una importància capital. Fou el fundador amb el premi Nobel de literatura alemany Heinrich Böll de la Universitat Lliure d’Ensenyament, en la qual promogué la idea que tot individu és artista i que cal desenvolupar el potencial creatiu i utilitzar-lo per al bé comú.

Joseph Beuys

Félix González-Torres visqué tan sols trenta-vuit anys; morí d’una malaltia relacionada amb la sida. Malgrat haver deixat una producció més aviat minsa, a diferència de la de Joseph Beuys, el seu impacte en l’art contemporani ha estat substancial. Des d’un llenguatge minimalista i conceptual elaborà obres poderoses al voltant de nocions com l’autoritat, l’homofòbia, el feixisme, l’establishment o el conservadorisme. Les seves són obres aparentment innòcues però amb una forta càrrega simbòlica. A la mostra s’exposa «Untitled» Perfect lovers, dos rellotges de paret junts que marquen la mateixa hora. Recordava l’artista en una entrevista que li va fer Robert Storr l’any 1995 que a la inauguració del Museu Hirshhorn, a Washington, hi assistí el senador ultraconservador i homòfob Stevens. El senador esperava veure penis, culs i nois besant-se i estava preocupat pensant com ho explicaria als seus votants, però tan sols trobà dos rellotges en els quals difícilment veia un contingut homoeròtic. En l’obra expressa l’amor pel seu company Ross i el fa extensiu a l’amor de parella, a la simetria de dos objectes circulars idèntics. Ross també és present en altres peces. En una un rectangle format per milers de caramels embolicats en paper de cel·lofana blau equivalen al seu pes abans de morir de la sida. El visitant és convidat a agafar caramels com també ho és a agafar fulls de grans piles escampades per les sales del museu i el fa així partícip de l’obra. El desig de González-Torres no va ser mai fer un art obertament polititzat, propagandístic. Com declarà una vegada: «Vull ser com un espia. No vull ser l’enemic, fàcil d’eliminar o d’atacar. Vull ser aquell que sembla una altra cosa».

Félix González-Torres

Leave a Reply