Archive for mayo, 2021

L’art polític segons Beuys i González-Torres

domingo, mayo 23rd, 2021

En una petita obra damunt paper, amb la signatura de Joseph Beuys, es veu una creu gammada en vermell i un text a sota que diu «Joseph Beuys, chi non sa o non ricorda ripete» (‘Joseph Beuys, qui no sap o no recorda repeteix). En una altra obra, en un espai expositiu diferent, trobam una farmaciola penjada a la paret i oberta en la qual hi ha un rellotge despertador, una fotografia del quadre de Francisco de Goya El pelele (1791-1792), material relatiu al tracte que reben els homosexuals a la Xina i la fotografia de dos joves neonazis a l’alemanya dels anys trenta. Aquesta darrera obra pertany a Félix González-Torres (americà nascut a Cuba el 1957 i mort a Miami el 1986) i forma part de l’exposició «Política de la relació» que es pot veure al MACBA de Barcelona. L’obra de Joseph Beuys (Krefeld, 1921 – Düsseldorf, 1986) forma part de l’exposició «Joseph Beuys. Pedagogia Radical, democràcia directa i plàstica social», organitzada per La Virreina, centre de la imatge de Barcelona.

Joseph Beuys

Ambdós, tot i pertànyer a generacions i contextos socials, polítics i culturals diferents, dedicaren la seva pràctica artística a aprofundir en les relacions entre l’art i la vida, l’esfera pública i la privada, l’artista i el públic, i en especial entre l’art i la política, perquè com digué George Bernard Shaw «A part de la tortura, l’art és l’arma més persuasiva». La capacitat de persuasió de l’art com a eina política no rau però en l’obvietat del seu missatge, sinó més aviat en construccions ideològiques aparentment inexistents. L’art pot ser més políticament compromès amb un quadre abstracte que amb un eslògan a la paret d’un museu.

Joseph Beuys ocupa, amb Picasso, Malevitx o Duchamp, el podi dels grans artistes revolucionaris del segle XX segons el prestigiós crític Ángel González. Beuys, en efecte, revolucionà l’art perquè entenia que havia de ser efímer com la vida i que la seva finalitat era promoure impulsos per a la reflexió. Hereu del romanticisme i l’idealisme alemany, creia en l’artista com a catalitzador, com a educador social, com a amant de la natura i els animals. Preconitzava, seguint Rudolf Steiner (1861-1925), pare de l’antroposofia, que l’ésser humà havia de tornar a connectar amb les seves emocions i espiritualitat i que la pràctica artística tenia un paper fonamental en els canvis socials i polítics.

Félix González-Torres

Al llarg de la seva vida realitzà cent trenta exposicions individuals, cinquanta instal·lacions i setanta accions. A diferència dels happenings, on el públic és el protagonista, ell hi exercia de mestre de cerimònies, fent confluir pràctiques religioses, rituals, curatives, polítiques, científiques i socials. És per això que sovint se l’ha qualificat de xaman. Del 1965 és la seva acció Com explicar els quadres a una llebre morta, una acció radical en la qual, amb el cap cobert de mel i pa d’or, li parlava a una llebre morta que sostenia amb les mans. Nou anys més tard, el 1974, presentà M’agrada Amèrica i a Amèrica li agrad jo, una instal·lació en la qual convisqué durant alguns dies amb un coiot mentre feia piles amb diaris per simbolitzar el capitalisme americà. La seva vessant pedagògica tingué també una importància capital. Fou el fundador amb el premi Nobel de literatura alemany Heinrich Böll de la Universitat Lliure d’Ensenyament, en la qual promogué la idea que tot individu és artista i que cal desenvolupar el potencial creatiu i utilitzar-lo per al bé comú.

Joseph Beuys

Félix González-Torres visqué tan sols trenta-vuit anys; morí d’una malaltia relacionada amb la sida. Malgrat haver deixat una producció més aviat minsa, a diferència de la de Joseph Beuys, el seu impacte en l’art contemporani ha estat substancial. Des d’un llenguatge minimalista i conceptual elaborà obres poderoses al voltant de nocions com l’autoritat, l’homofòbia, el feixisme, l’establishment o el conservadorisme. Les seves són obres aparentment innòcues però amb una forta càrrega simbòlica. A la mostra s’exposa «Untitled» Perfect lovers, dos rellotges de paret junts que marquen la mateixa hora. Recordava l’artista en una entrevista que li va fer Robert Storr l’any 1995 que a la inauguració del Museu Hirshhorn, a Washington, hi assistí el senador ultraconservador i homòfob Stevens. El senador esperava veure penis, culs i nois besant-se i estava preocupat pensant com ho explicaria als seus votants, però tan sols trobà dos rellotges en els quals difícilment veia un contingut homoeròtic. En l’obra expressa l’amor pel seu company Ross i el fa extensiu a l’amor de parella, a la simetria de dos objectes circulars idèntics. Ross també és present en altres peces. En una un rectangle format per milers de caramels embolicats en paper de cel·lofana blau equivalen al seu pes abans de morir de la sida. El visitant és convidat a agafar caramels com també ho és a agafar fulls de grans piles escampades per les sales del museu i el fa així partícip de l’obra. El desig de González-Torres no va ser mai fer un art obertament polititzat, propagandístic. Com declarà una vegada: «Vull ser com un espia. No vull ser l’enemic, fàcil d’eliminar o d’atacar. Vull ser aquell que sembla una altra cosa».

Félix González-Torres

Visions contemporànies de la peresa i la gola

domingo, mayo 9th, 2021

Dos pintors alaiorencs, David Cerratot i José Ángel Sintes, i l’artista Març Rabal participen en la segona exposició del cicle «7 pecats capitals», dedicada a la gola i la peresa. Organitzada per l’Ajuntament d’Alaior, els autors ens ofereixen una mirada contemporània sobre aquests dos pecats, que en temps passats foren considerats greus. Tomàs d’Aquino, al segle XIII, n’alterà per exemple l’ordre establert pel papa Gregori I i va situar la gola en tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Dante, a la Divina Comèdia, entén que els pecats que més bé encarnen el mal són la gola i la luxúria, i que la primera és el desencadenant de la segona.

El recorregut de l’exposició s’inicia amb la gola i amb les obres de David Cerratot i Març Rabal. Ambdós coincideixen en el fet que en la societat contemporània la voracitat en el consum de recursos ens ha duit a la destrucció del planeta i en conseqüència a la nostra autodestrucció. A la videoinstal·lació La gola, una animació creada mitjançant la tècnica de la rotoscòpia, el protagonista mossega una poma (pecat original) que es converteix en un caramel, per acabar mutant en el món i en ell mateix. A l’oli Golafre, de David Cerratot, s’evidencia l’animalitat que posen de manifest els pecats en tant que manca de control emocional i cura dels altres, amb un ésser humà-porc que observa una magdalena-món. La gola és també característica de la nostra societat hipervisual, en la qual consumim imatges sense control, sovint sense criteri, de forma que estem connectats permanentment, com el cor connectat a l’USB de l’obra Likes, de Cerratot.

Com ha succeït amb altres pecats (per exemple amb l’orgull i la vanitat, que van iniciar el cicle) la percepció de la gola avui és més laxa. La golafreria, la ingesta excessiva i descontrolada d’aliments, que antigament era pecat de rics, és avui un vici tolerat, quan no una malaltia. Les societats del benestar, generadores de prestacions socials com els serveis públics de salut, han donat lloc a una progressiva delegació de responsabilitats en el sistema i han sobrecarregat l’atenció mèdica a causa de les complicacions per a la salut de l’individu que una alimentació no adequada suposa. En el llibre d’artista de Març Rabal Volum # 4. Volums de Volums els fulls de paper retallats creen uns cràters que simbolitzen l’erosió que el sistema públic de salut pateix a causa d’aquesta manca de responsabilitat individual.

Segons el cristianisme la vida és una preparació per a la mort i per tant requereix acció; cal tenir la casa endreçada per si arriba la mort. La peresa és doncs una transgressió de la llei divina. Els pares de l’economia i la societat moderna (Max Weber, Adam Smith i el protestantisme) entenien la peresa en un sentit diferent, però. Era un obstacle per al progrés econòmic, perquè si bé la feina ens fa lliures, la vessa ens esclavitza. Sota aquesta premissa hem arribat a les societats actuals, en les quals el dolce far niente no té cabuda ni tan sols en l’oci, també dissenyat per consumir. L’antimodern Charles Baudelaire estava convençut que el progrés material feia que els homes renunciessin a la seva dignitat i que l’únic progrés valuós és el moral, l’únic capaç d’allunyar-nos del mal. En un vers del seu poema «Els fars», pertanyent a Les flors del mal (1857), en què cita diversos pintors, escriu: «Rubens, riu d’oblit, jardí de peresa…».

La vessa no és tan sols un mecanisme adaptatiu de defensa com el que practiquen els cans de David Cerratot en els quadres Diumenge capvespre i Dilluns matí, aquest darrer homenatjant Gos semienfonsat, de Francisco de Goya. És també la necessària oposició a l’acció, com el yin i el yang. Diversos filòsofs contemporanis, entre els quals es troba el coreà establert a Alemanya Byung Chul-Han, defensen la peresa com un espai per a la contemplació i el discerniment. Associam l’oci amb l’activitat, la productivitat i el consum (exercici físic, compres, formació no reglada, etc.), mirant sempre enfora, poques vegades cap endins.

La contemplació de les pintures de José Ángel Sintes ens brinda aquest espai, un espai allunyat de les passions, com la que acompanya la gola. Amb Sintes la simplicitat de les formes, les relacions espacials, les suaus gradacions tonals i una paleta de colors austera creen un univers atemporal, mancat de referents i narracions que guiïn la nostra lectura. Són paisatges i natures mortes abstractes ens els quals l’horitzontalitat dominant ens acosta a un estat d’assossec que ens predisposa a la contemplació, a la quietud, a tornar a casa, a nosaltres.

L’exposició restarà oberta fins al 23 de maig a la capella de Gràcia d’Alaior en horari de dimarts a diumenge de 18.30 a 20.30 h.