Emili de Balanzó, un any després

Avui fa un any que ens deixà Emili de Balanzó i amb ell se n’anà un home que estimà Menorca i que hi dedicà bona part de la seva vida. L’equilibri, la justícia, la temprança i la moderació propis del model socràtic guiaren la seva vida envers el virtuosisme. A la seva bonhomia, intel·ligència, equanimitat i sentit de l’humor s’hi afegia una curiositat innata per tot allò que ens envolta. De la seva capacitat d’admirar els misteris de l’univers, des de la germinació d’una planta fins al naixement d’una estrella, en destacava la creació artística, un misteri que transcendeix els temps i les èpoques i fa d’una cançó, un poema, una novel·la o un quadre quelcom etern.

D’entre les seves manifestacions artístiques predilectes l’art romànic ocupava un espai preeminent. Emili de Balanzó hi trobà la puresa, la transcendència i els valors estètics més elevats. Les seves visites a les esglésies romàniques de Catalunya i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) eren tot un esdeveniment, una diada cultural, com encara recorda la seva filla Mariona, que de petita les visitava contagiada per l’entusiasme i passió de son pare. Visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí, i en especial Sant Climent de Taüll, declarada patrimoni mundial de la humanitat l’any 2000, o els frescos que es conserven al MNAC, venien a ser un acte de reconciliació amb l’home i amb el fet religiós des de la perspectiva d’un no creient.

Sembla que la policromia dels frescos ocupava totes les parets de les naus, l’absis i les columnes. Entre 1919 i 1923 la Junta de Museus traspassà els frescos de l’absis a tela i des de llavors es troben al MNAC. En el registre superior hi trobam la Maiestas Domini entronitzada dins una màndorla i amb els peus sobre el món. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre on es llegeix Ego sum lux mundi (‘Jo som la llum del món’). L’envolten els quatre evangelistes. En el registre intermedi trobam una sanefa amb Maria i els apòstols i a l’inferior, representacions de la natura.

A Emili el fascinava la capacitat del Mestre de Taüll (autor d’aquests frescos) de reduir la realitat a símbol mitjançant un dibuix senzill però ferm, amb els contorns ben definits, sense perspectiva, i cercant el modelatge, dels plecs de la roba per exemple, amb l’ús de dues tonalitats d’un mateix color, una de més clara i una de més fosca. La disposició dels elements i personatges seguint una geometria era, per una banda, en compliment de les lleis naturals i, per l’altra, per facilitar la lectura i comprensió del missatge.

A l’absis de Sant Climent de Taüll hi trobam un espai tancat, recollit, que ens permet el contacte amb la veritat revelada, amb la transcendència. Per això els nombrosos símbols es troben disposats amb una estructura i un ritme determinat. Tant en aquesta com en altres pintures romàniques l’ull té un paper important. Els nombrosos ulls que contenen les ales del serafí i querubí que flanquegen el Pantocràtor simbolitzen el coneixement i el saber. És a través d’ells que ens acostam a la il·luminació. Aquesta representació i multiplicitat hipnòtica de l’ull ha estat de fet font d’inspiració en artistes posteriors, com Picabia, Buñuel, Dalí, etc.

L’acusat caràcter icònic de la pintura romànica, la seva funció més significativa que representativa, ens acosta de fet a l’art dels nostres dies. La seva influència en l’art modern i contemporani és encara viva: Paul Klee, Joan Ponç, Rafael Zabaleta, De Sucre, Joan Brotat, en són exemples, pintors també estimats per Emili de Balanzó, l’home que sabé trobar en la senzillesa la raó de viure.

Leave a Reply