Archive for abril, 2021

Dia Mundial de l’Art

domingo, abril 25th, 2021

Des de l’any 2012 l’Associació Internacional de l’Art (IAA) en col·laboració amb la UNESCO celebra cada 15 d’abril el Dia Mundial de l’Art amb l’objectiu de promoure la consciència de l’activitat artística i creativa a tot el món. L’art té un paper clau en l’educació infantil, nodreix la diversitat cultural dels pobles, és un element pacificador i inclusiu, fomenta el pensament crític i millora la nostra salut mental reduint l’estrès, desenvolupant la nostra imaginació i millorant la nostra memòria.

La data va ser elegida en honor a Leonardo da Vinci, nascut un 15 d’abril de 1452 a un poblet proper a Vinci (la Toscana). Ell simbolitza l’anhel d’una pau mundial, la llibertat d’expressió, la tolerància, la fraternitat, el multiculturalisme i la importància de l’art en altres àmbits del coneixement. Leonardo da Vinci encarna l’ideal de l’humanisme, l’interès i la curiositat infinita pel coneixement des d’una perspectiva integrativa, holística. Conscient que la natura no es pot reduir a xifres i fórmules, ja percebia que els organismes són sistemes oberts, interdependents i autoorganitzats, de manera que el cos humà és molt més que una màquina. Així, a més de ser considerat un dels pintors cabdals de la història de l’art, el seu llegat ha estat decisiu en els camps de la botànica, l’anatomia, la paleontologia, la literatura, l’escultura, la filosofia, l’enginyeria, l’òptica, la hidrodinàmica, la música, la poesia i l’urbanisme. Com a enginyer i inventor desenvolupà projectes que només segles més tard es pogueren realitzar: l’helicòpter, la mesura de l’elasticitat dels materials, el carro de combat, l’automòbil, el submarí, l’energia solar, la calculadora, etc.

Deixà al voltant de vint pintures i nombrosos quaderns de dibuixos, il·lustracions d’anatomia i enginyeria, que, escampats per col·leccions privades i públiques del món sencer, sumen unes sis mil pàgines aproximadament. Leonardo da Vinci també va escriure un tractat de pintura que fou l’únic text d’ell en circulació abans del segle XIX. Hi establia la seva teoria de l’art, fonamentada en l’experiència i les matemàtiques. Al seu entendre l’art és una forma de conèixer i reproduir la realitat, com també ho és la ciència, i això la distingeix de la poesia o la música. La fidelitat a la naturalesa no exclou però la creativitat i és per això que amb ell l’art comença a ser considerat una activitat liberal. «L’art és filosofia» escrigué.

L’home de Vitruvi. Leonardo da Vinci

En les dues obres més conegudes de Leonardo da Vinci, La Gioconda i L’home de Vitruvi, es posen de manifest els seus principis teòrics i metodològics de l’art. En la darrera obra esmentada l’artista estudia les proporcions del cos humà i la simetria, que fa extensiva a l’univers. D’aquesta obra naixerà un cànon de les proporcions humanes, una regla que ve a representar l’harmonia i la bellesa, similar a la que segles enrere establiren els grecs Policlet i Praxíteles. En aquest cas però, el dibuix il·lustra un tractat d’arquitectura de Marc Vitruvi Pol·lió (segle I aC), en el qual se cercaven models de referència per explorar la proporció harmònica en l’arquitectura. Si bé Leonardo donà un paper destacat a les proporcions, aquestes no ho eren tot en l’art: «el paper de la proporció en l’art i especialment en la pintura és limitat perquè les proporcions pertanyen als cossos, mentre que l’art representa també l’ànima. El bon pintor pinta ambdues coses: l’home i el seu interior espiritual».

La Gioconda de Leonardo da Vinci és una de les chef-d’œuvre (obra mestra) més importants de la història de l’art. Ja en parlàrem a l’article «De robatoris i misteris» i a «Pintar el somriure». En aquesta pintura a l’oli sobre fusta Leonardo inventa la tècnica de l’sfumato, una tècnica que consisteix a dibuixar amb contorns imprecisos i representar una llum dispersa i difuminada amb l’objectiu de donar profunditat i crear una atmosfera, un clima psicològic i emocional. L’enigmàtic somriure de la també dita Mona Lisa, la seva mirada de complicitat, el simbolisme del paisatge rocós del fons i el modelat de les seves delicades mans donen peu a múltiples lectures, sempre incompletes, que fan del quadre una obra eterna que sempre genera preguntes i no dona respostes. Exposada al museu del Louvre de París des del 1797, excepte per un breu període en què Napoleó la va voler tenir al seu dormitori del palau de les Teuleries (1800-1804), està acompanyada d’altres obres del mateix Leonardo da Vinci (Sant Joan Baptista, La Mare de Déu amb l’infant i santa Anna, La Mare de Déu de les roques, i La Belle Ferronière). El Louvre és de fet el museu del món que més obres de l’artista posseeix.

Leonardo da Vinci va ser un visionari, un creador, un home compromès amb la humanitat. Recordar cada 15 d’abril que l’art és consubstancial a la naturalesa humana és reivindicar també que cal protegir-lo i promoure’l en tots els àmbits de la societat.

Emili de Balanzó, un any després

domingo, abril 11th, 2021

Avui fa un any que ens deixà Emili de Balanzó i amb ell se n’anà un home que estimà Menorca i que hi dedicà bona part de la seva vida. L’equilibri, la justícia, la temprança i la moderació propis del model socràtic guiaren la seva vida envers el virtuosisme. A la seva bonhomia, intel·ligència, equanimitat i sentit de l’humor s’hi afegia una curiositat innata per tot allò que ens envolta. De la seva capacitat d’admirar els misteris de l’univers, des de la germinació d’una planta fins al naixement d’una estrella, en destacava la creació artística, un misteri que transcendeix els temps i les èpoques i fa d’una cançó, un poema, una novel·la o un quadre quelcom etern.

D’entre les seves manifestacions artístiques predilectes l’art romànic ocupava un espai preeminent. Emili de Balanzó hi trobà la puresa, la transcendència i els valors estètics més elevats. Les seves visites a les esglésies romàniques de Catalunya i al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) eren tot un esdeveniment, una diada cultural, com encara recorda la seva filla Mariona, que de petita les visitava contagiada per l’entusiasme i passió de son pare. Visitar les esglésies romàniques de la vall de Boí, i en especial Sant Climent de Taüll, declarada patrimoni mundial de la humanitat l’any 2000, o els frescos que es conserven al MNAC, venien a ser un acte de reconciliació amb l’home i amb el fet religiós des de la perspectiva d’un no creient.

Sembla que la policromia dels frescos ocupava totes les parets de les naus, l’absis i les columnes. Entre 1919 i 1923 la Junta de Museus traspassà els frescos de l’absis a tela i des de llavors es troben al MNAC. En el registre superior hi trobam la Maiestas Domini entronitzada dins una màndorla i amb els peus sobre el món. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre on es llegeix Ego sum lux mundi (‘Jo som la llum del món’). L’envolten els quatre evangelistes. En el registre intermedi trobam una sanefa amb Maria i els apòstols i a l’inferior, representacions de la natura.

A Emili el fascinava la capacitat del Mestre de Taüll (autor d’aquests frescos) de reduir la realitat a símbol mitjançant un dibuix senzill però ferm, amb els contorns ben definits, sense perspectiva, i cercant el modelatge, dels plecs de la roba per exemple, amb l’ús de dues tonalitats d’un mateix color, una de més clara i una de més fosca. La disposició dels elements i personatges seguint una geometria era, per una banda, en compliment de les lleis naturals i, per l’altra, per facilitar la lectura i comprensió del missatge.

A l’absis de Sant Climent de Taüll hi trobam un espai tancat, recollit, que ens permet el contacte amb la veritat revelada, amb la transcendència. Per això els nombrosos símbols es troben disposats amb una estructura i un ritme determinat. Tant en aquesta com en altres pintures romàniques l’ull té un paper important. Els nombrosos ulls que contenen les ales del serafí i querubí que flanquegen el Pantocràtor simbolitzen el coneixement i el saber. És a través d’ells que ens acostam a la il·luminació. Aquesta representació i multiplicitat hipnòtica de l’ull ha estat de fet font d’inspiració en artistes posteriors, com Picabia, Buñuel, Dalí, etc.

L’acusat caràcter icònic de la pintura romànica, la seva funció més significativa que representativa, ens acosta de fet a l’art dels nostres dies. La seva influència en l’art modern i contemporani és encara viva: Paul Klee, Joan Ponç, Rafael Zabaleta, De Sucre, Joan Brotat, en són exemples, pintors també estimats per Emili de Balanzó, l’home que sabé trobar en la senzillesa la raó de viure.