Grup Menorca i l’informalisme

Grup Menorca i l’informalisme

Un 7 de març de fa cinquanta-set anys, el 1963, es fundà a l’illa el Grup Menorca, el primer grup d’art d’avantguarda en la història de l’art illenc. Els seus promotors, Arnulf Björnal, Ton Orth, Cornelis Rijk van Ravens, Jons Jansen i Jaume Ribalaiga revolucionaren una concepció de l’art que havia estat tradicionalment lligada a l’impressionisme i a l’academicisme. En el seu manifest fundacional es referien a Menorca com un «Jardí de Meditació» inspirat en la natura. Per a expressar-ho plàsticament recorreran als llenguatges artístics propers a l’informalisme, l’expressionisme abstracte i al primitivisme del grup CoBrA.

Cornelis Rijk van Ravens (Schiedam, 1936)

El primer, l’informalisme, havia nascut arran del drama de la Segona Guerra Mundial i del corrent filosòfic de l’existencialisme. El sentit de l’existència, l’angoixa, la por, la crítica a una societat estandarditzada i a l’anonimat de l’individu, i el fracàs de la civilització occidental a causa de les dues grans guerres abocaren nombrosos artistes a posar la mirada en el més humil, la matèria. Deixar que la matèria s’expressi per ella mateixa s’entenia com un retorn a l’origen, al magma original i primordial. Alhora, la matèria esdevenia un vehicle per a la contemplació mística. Si bé es tractà d’un moviment paneuropeu, amb exponents de la talla de Jean Fautrier, Wols o George Mathieu, a Espanya tingué un fort arrelament i la figura d’Antoni Tàpies en fou la més destacada.

Jean Fautrier (París, 1898 – Châtenay-Malabry, 1964)

L’interès per la matèria, per l’informe, no nasqué però en els anys cinquanta. Antoni Tàpies trobà en una obra del Bodhidarma, Contemplació del mur a Mahayana, un antecedent valuós on ja es tracta el mur com a suport o mitjà per induir pensaments i emocions. El filòsof Edmund Burke, al segle XVIII, establí com a categoria estètica el sublim, quan el dolor i la por poden ser font de plaer estètic (sempre que no constitueixin una amenaça real, és clar). Amb el sublim, el plaer estètic és alliberat de la funcionalitat de l’objecte i així reconeixem el misticisme dels objectes pintats per pintors barrocs espanyols com Zurbarán o Ribera i italians com Caravaggio, molt allunyats d’aquells que representaren els pintors holandesos, subjectes a l’anècdota i el pintoresquisme.

Francisco de Zurbaran. 1650. Bodegó

Ja en el segle XIX el pintor realista Gustave Courbet posà l’èmfasi en la fisicitat dels objectes, en les textures, lluminositat i brillantor, interès considerat llavors pels seus coetanis com a groller i de mal gust. Manuela Mena, conservadora del Museu del Prado, ha relacionat l’informalisme amb la pintura de Goya Ca enterrat a l’arena, en què el pintor dona tot el protagonisme al gruix del pigment i a les seves qualitats terroses. També la fotografia va cercar les qualitats expressives de la matèria a principi del segle XX. Eugène Atget i Brassaï retrataren murs, com també ho fa Jean Macalpine, artista contemporània que exposa les seves fotografies a la capella de Gràcia d’Alaior fins al 4 d’abril en el marc de l’exposició «7 pecats capitals».

Jean Macalpine, 2018. Summer heat. 79 x 119. Fotografia digital

Alguns autors opinen que es poden trobar antecedents de l’informalisme en el surrealisme en tant que aquest corrent artístic utilitza l’automatisme psíquic com a via de coneixement. Altres en troben en el dadaisme, amb la seva negació i corrosió de la realitat.

Els integrants del Grup Menorca trobaren a l’illa un jardí de meditació, on el paisatge, la vegetació i especialment la geologia inspirà les seves creacions. Els valors plàstics de l’orografia i les roques de l’illa han estat reconeguts després per molts altres artistes, com Toni Vidal, Paco Fiol i Laetitia Lara. En la pedra, la cosa més humil, símbol de fortalesa i unitat, també hi podem trobar bellesa.

Leave a Reply