Archive for marzo, 2021

Art i criptomonedes

domingo, marzo 28th, 2021

Fa un parell de setmanes es vengué a la casa de subhastes Christie’s una obra digital per l’equivalent a cinquanta-vuit milions d’euros. Acostumats com estem a sentir xifres astronòmiques en art contemporani aquesta no ens hauria de neguitejar gaire més, però en conèixer els detalls de l’operació sorprèn la capacitat del sistema per a reinventar-se contínuament. Everdays: The first 5.000 days és un collage fet amb milers d’imatges digitals properes a la cultura pop i incorporades, una a una, durant cinc mil dies consecutius. Hi trobam des de Jeff Bezos, fundador d’Amazon, fins a Donald Trump. L’autor és Mike Winkelmann, també conegut com a Beeple, un dissenyador gràfic del qual no es coneix una trajectòria artística contrastada i que té com a carta de presentació haver tingut durant 14 anys prop de dos milions de seguidors a Instagram i haver col·laborat amb marques comercials i músics famosos amb el seu grafisme.

Beeple, Everydays : The First 5000 days.
© Christie’s Images Ltd 2021

La transacció es va fer amb Ethereums, una criptomoneda de les anomenades NFT (non fungible tokens). A diferència dels criptovalors fungibles, que són intercanviables i fraccionables, els NFT tenen la virtut que permeten singularitzar la signatura i el títol de propietat, que fins ara eren accessibles a tothom i reproduïbles sense control. A més a més, les criptomonedes no comporten cap burocràcia ni intermediaris perquè duen incorporats uns contractes intel·ligents que en certifiquen l’autenticitat i la propietat de cada producte autoexecutant les condicions contractuals i garantint-ne la traçabilitat.

Beeple, Everydays : The First 5000 days (detall).
© Christie’s Images Ltd 2021

Everdays: The first 5.000 days és la tercera obra més cara d’un «artista» viu de les venudes recentment. Per davant de Beeple trobam Rabbit, de Jeff Koons (noranta-un milions de dòlars), i Portrait of an artist, de David Hockney (noranta milions de dòlars). Amb aquesta venda, l’art digital entra a formar part de la primera divisió en l’esfera de les cases de subhastes, i posa en relleu l’existència de molt capital ociós a la recerca de rendiment immediat i d’una nova generació de milionaris familiaritzats amb les criptomonedes. La seva implantació està molt relacionada amb la moda i l’efímer. Així, marques de roba, clubs esportius o firmes de videojocs comercialitzen productes amb NFT. És el cas de l’equip de bàsquet de l’NBA, que ven esmaixades de LeBron James per l’equivalent a cent setanta-quatre mil euros, o Jack Dorsey, cofundador de Twitter, que tragué a subhasta el primer tuit de la història, l’any 2006, en el qual escrigué: «Simplement configurant el meu twttr», que va vendre per dos milions d’euros en una subhasta que durà vint-i-quatre hores.

Beeple, Everydays : The First 5000 days (detall).
© Christie’s Images Ltd 2021

Però si en volen sentir una de més grossa, aquí la tenen. El 3 de març passat un grup d’inversors anomenat Injective Protocol transmeté en directe des d’un parc de Nova York la crema d’un quadre de Bansky. En el quadre, titulat Morons (‘idiotes’), es veia un subhastador de Christie’s i una llegenda en la qual es llegia «No em puc creure que vostès, idiotes, realment comprin aquesta merda». El quadre s’havia venut l’any 2006 per divuit mil euros i en el moment de la crema estava valorat en vuitanta mil. El vídeo, en què el piròman proclama mentre hi cala foc que l’acte vol ser una font d’inspiració per als artistes i la tecnologia, es vengué per l’equivalent a tres-cents vint mil euros.

Sortosament, però, el verdader art i els verdaders col·leccionistes, aquells que mantenen l’anonimat i no es mouen per la pura especulació i la novetat, continuen mantenint dempeus un sòlid mercat de l’art i actuen com a garants del patrimoni cultural mundial. D’entre ells em ve ara a la memòria el matrimoni Kaplan, dels Estats Units, que després de vendre la seva empresa atresoraren una col·lecció de dues-centes obres en deu anys, entre les quals es troben deu quadres de Rembrandt que han cedit en dipòsit a museus d’arreu del món. Tot i ser, per motius obvis, l’any 2020 un mal any, les següents xifres ens permeten reconciliar-nos amb l’art en majúscules: el 61 % de les obres venudes en les subhastes d’arreu del món foren pintures, el 25 % dibuixos i el 8 % escultures; el 41 % de les vendes s’emmarcaren en l’art modern, el 25 % en l’art de postguerra, l’11 % pertanyen als antics mestres i el 16 % a l’art contemporani; el 92 % de les vendes mundials en subhasta van ser inferiors als vint mil euros, quantitat aquesta que és alhora la mitjana del preu de les obres venudes (Artprice. Annual report 2020).

Pablo Picasso, Alexander Calder, David Hockney, René Magritte, Andrea Mantegna, Mark Rothko, Gerhard Ritcher, George Mathieu, George De La Tour, Giovanni Battista Tiepolo, Rembrandt o Joan Miró són alguns dels artistes (aquests sí que mereixen aquest qualificatiu) que més interès han despertat en el mercat durant l’any 2020 i que continuen, malgrat tot, escrivint la història de l’art universal, al marge de modes, especulacions financeres i l’intent de reduir-ho tot a un producte de consum.

Grup Menorca i l’informalisme

domingo, marzo 14th, 2021

Grup Menorca i l’informalisme

Un 7 de març de fa cinquanta-set anys, el 1963, es fundà a l’illa el Grup Menorca, el primer grup d’art d’avantguarda en la història de l’art illenc. Els seus promotors, Arnulf Björnal, Ton Orth, Cornelis Rijk van Ravens, Jons Jansen i Jaume Ribalaiga revolucionaren una concepció de l’art que havia estat tradicionalment lligada a l’impressionisme i a l’academicisme. En el seu manifest fundacional es referien a Menorca com un «Jardí de Meditació» inspirat en la natura. Per a expressar-ho plàsticament recorreran als llenguatges artístics propers a l’informalisme, l’expressionisme abstracte i al primitivisme del grup CoBrA.

Cornelis Rijk van Ravens (Schiedam, 1936)

El primer, l’informalisme, havia nascut arran del drama de la Segona Guerra Mundial i del corrent filosòfic de l’existencialisme. El sentit de l’existència, l’angoixa, la por, la crítica a una societat estandarditzada i a l’anonimat de l’individu, i el fracàs de la civilització occidental a causa de les dues grans guerres abocaren nombrosos artistes a posar la mirada en el més humil, la matèria. Deixar que la matèria s’expressi per ella mateixa s’entenia com un retorn a l’origen, al magma original i primordial. Alhora, la matèria esdevenia un vehicle per a la contemplació mística. Si bé es tractà d’un moviment paneuropeu, amb exponents de la talla de Jean Fautrier, Wols o George Mathieu, a Espanya tingué un fort arrelament i la figura d’Antoni Tàpies en fou la més destacada.

Jean Fautrier (París, 1898 – Châtenay-Malabry, 1964)

L’interès per la matèria, per l’informe, no nasqué però en els anys cinquanta. Antoni Tàpies trobà en una obra del Bodhidarma, Contemplació del mur a Mahayana, un antecedent valuós on ja es tracta el mur com a suport o mitjà per induir pensaments i emocions. El filòsof Edmund Burke, al segle XVIII, establí com a categoria estètica el sublim, quan el dolor i la por poden ser font de plaer estètic (sempre que no constitueixin una amenaça real, és clar). Amb el sublim, el plaer estètic és alliberat de la funcionalitat de l’objecte i així reconeixem el misticisme dels objectes pintats per pintors barrocs espanyols com Zurbarán o Ribera i italians com Caravaggio, molt allunyats d’aquells que representaren els pintors holandesos, subjectes a l’anècdota i el pintoresquisme.

Francisco de Zurbaran. 1650. Bodegó

Ja en el segle XIX el pintor realista Gustave Courbet posà l’èmfasi en la fisicitat dels objectes, en les textures, lluminositat i brillantor, interès considerat llavors pels seus coetanis com a groller i de mal gust. Manuela Mena, conservadora del Museu del Prado, ha relacionat l’informalisme amb la pintura de Goya Ca enterrat a l’arena, en què el pintor dona tot el protagonisme al gruix del pigment i a les seves qualitats terroses. També la fotografia va cercar les qualitats expressives de la matèria a principi del segle XX. Eugène Atget i Brassaï retrataren murs, com també ho fa Jean Macalpine, artista contemporània que exposa les seves fotografies a la capella de Gràcia d’Alaior fins al 4 d’abril en el marc de l’exposició «7 pecats capitals».

Jean Macalpine, 2018. Summer heat. 79 x 119. Fotografia digital

Alguns autors opinen que es poden trobar antecedents de l’informalisme en el surrealisme en tant que aquest corrent artístic utilitza l’automatisme psíquic com a via de coneixement. Altres en troben en el dadaisme, amb la seva negació i corrosió de la realitat.

Els integrants del Grup Menorca trobaren a l’illa un jardí de meditació, on el paisatge, la vegetació i especialment la geologia inspirà les seves creacions. Els valors plàstics de l’orografia i les roques de l’illa han estat reconeguts després per molts altres artistes, com Toni Vidal, Paco Fiol i Laetitia Lara. En la pedra, la cosa més humil, símbol de fortalesa i unitat, també hi podem trobar bellesa.