Exposició «7 pecats capitals» (I)

Ahir, divendres, s’inaugurà a la capella de Gràcia d’Alaior la primera d’un cicle de quatre exposicions que sota el títol «7 pecats capitals» convidarà tretze artistes menorquins, naturals o d’adopció, a reflexionar sobre la vigència dels pecats capitals avui i com són percebuts per la societat. La primera exposició del cicle, organitzat per l’Ajuntament d’Alaior, està dedicada a la supèrbia i s’hi ha convidat els fotògrafs François Perri i Jean Macalpine, el videoartista Macià Florit i l’escultor Pau Garriga. La gola i la peresa seran tractades a continuació pels pintors José Ángel Sintes i David Cerratot i pels llibres d’autor i el vídeo de Març Rabal. La temporada de tardor s’obrirà amb la luxúria i la ira a càrrec de Matías Quetglas i Carles Gomila, amb obra pictòrica, i de Bettina Gleiss, amb obra escultòrica. Tancaran el cicle l’enveja i l’avarícia, interpretades per Neus Carreras (il·lustració), Anna Llorens (escultura) i Kodomos (videomapatge).

La relació de l’art amb els pecats capitals ha estat una constant al llarg de la història, des del Bosch o Brueghel fins a nombrosos artistes contemporanis, i els seus fonaments, lligats a la concepció del mal, són presents en cultures tan diverses com la xinesa, l’índia o la de l’antic Egipte.

Per al cristianisme el pecat és una transgressió de la llei divina, mentre que per a l’humanisme, que ha dominat bona part de la història occidental des del segle XV juntament amb el cristianisme, els pecats són un obstacle de caràcter moral que dificulta la superació de l’home i la construcció d’un món millor. Els pecats ens acosten a la nostra animalitat segons l’un i l’altre i evidencien manca d’autocontrol i de cura envers els altres.

La percepció dels pecats ha variat al llarg del temps i avui vivim en una societat en la qual la major part dels pecats han vist reduïda la seva gravetat, i fins i tot alguns han esdevingut virtuts. Hi ha pecats d’acció, com la luxúria, la ira i la gola, i n’hi ha de mentals, com l’avarícia, la supèrbia, la peresa o l’enveja. Tradicionalment aquests darrers s’han considerat més perniciosos perquè impliquen la maquinació d’una idea.

L’enveja, el desig de posseir quelcom sense assolir-ho, neix de la manca de confiança en un mateix. El pintor Giotto la representà com un home de la boca del qual surt una serp que li menja els ulls. L’enveja i la supèrbia són el revers l’una de l’altra, l’enveja apareix quan el poder que dona la supèrbia es converteix en impotència. La ira infligeix dolor en els altres sense el suport de la raó. La luxúria és el desig sexual deslligat de l’afecte i històricament ha dibuixat les relacions de domini de les dones sobre els homes i de poder dels homes sobre les dones. L’aparició del comerç a l’edat mitjana feu de l’avarícia un perill i alhora un motor de canvi social, fins al punt que en el capitalisme contemporani és vista, fins i tot, com una virtut. En l’ordenació que en feu el papa Gregori Magne al segle VI, la gola ocupava el darrer lloc, però set segles més tard Tomàs d’Aquino la passà al tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Avui la gola no passa de ser un vici tolerable, conseqüència de la generalització de l’oci i l’estat del benestar. En una societat com la nostra, que enalteix la producció i el consum, la peresa no és ben vista, però tampoc no podem obviar que la inacció pot ser una via de discerniment i contemplació.

La supèrbia, considerat el pecat original, nasqué quan Adam i Eva desobeïren Déu. Es manifesta a través de la vanitat i l’orgull, emocions que de vegades van associades a conductes antisocials i agressives, ansietat o narcisisme. El vídeo de Macià Florit incideix sobre la vanitat a les xarxes socials, François Perri i Pau Garriga ens acosten a la soledat de l’orgullós, i Jean Macalpine a la humilitat, l’antídot de la supèrbia.

Leave a Reply