Archive for febrero, 2021

Exposició «7 pecats capitals» (I)

domingo, febrero 28th, 2021

Ahir, divendres, s’inaugurà a la capella de Gràcia d’Alaior la primera d’un cicle de quatre exposicions que sota el títol «7 pecats capitals» convidarà tretze artistes menorquins, naturals o d’adopció, a reflexionar sobre la vigència dels pecats capitals avui i com són percebuts per la societat. La primera exposició del cicle, organitzat per l’Ajuntament d’Alaior, està dedicada a la supèrbia i s’hi ha convidat els fotògrafs François Perri i Jean Macalpine, el videoartista Macià Florit i l’escultor Pau Garriga. La gola i la peresa seran tractades a continuació pels pintors José Ángel Sintes i David Cerratot i pels llibres d’autor i el vídeo de Març Rabal. La temporada de tardor s’obrirà amb la luxúria i la ira a càrrec de Matías Quetglas i Carles Gomila, amb obra pictòrica, i de Bettina Gleiss, amb obra escultòrica. Tancaran el cicle l’enveja i l’avarícia, interpretades per Neus Carreras (il·lustració), Anna Llorens (escultura) i Kodomos (videomapatge).

La relació de l’art amb els pecats capitals ha estat una constant al llarg de la història, des del Bosch o Brueghel fins a nombrosos artistes contemporanis, i els seus fonaments, lligats a la concepció del mal, són presents en cultures tan diverses com la xinesa, l’índia o la de l’antic Egipte.

Per al cristianisme el pecat és una transgressió de la llei divina, mentre que per a l’humanisme, que ha dominat bona part de la història occidental des del segle XV juntament amb el cristianisme, els pecats són un obstacle de caràcter moral que dificulta la superació de l’home i la construcció d’un món millor. Els pecats ens acosten a la nostra animalitat segons l’un i l’altre i evidencien manca d’autocontrol i de cura envers els altres.

La percepció dels pecats ha variat al llarg del temps i avui vivim en una societat en la qual la major part dels pecats han vist reduïda la seva gravetat, i fins i tot alguns han esdevingut virtuts. Hi ha pecats d’acció, com la luxúria, la ira i la gola, i n’hi ha de mentals, com l’avarícia, la supèrbia, la peresa o l’enveja. Tradicionalment aquests darrers s’han considerat més perniciosos perquè impliquen la maquinació d’una idea.

L’enveja, el desig de posseir quelcom sense assolir-ho, neix de la manca de confiança en un mateix. El pintor Giotto la representà com un home de la boca del qual surt una serp que li menja els ulls. L’enveja i la supèrbia són el revers l’una de l’altra, l’enveja apareix quan el poder que dona la supèrbia es converteix en impotència. La ira infligeix dolor en els altres sense el suport de la raó. La luxúria és el desig sexual deslligat de l’afecte i històricament ha dibuixat les relacions de domini de les dones sobre els homes i de poder dels homes sobre les dones. L’aparició del comerç a l’edat mitjana feu de l’avarícia un perill i alhora un motor de canvi social, fins al punt que en el capitalisme contemporani és vista, fins i tot, com una virtut. En l’ordenació que en feu el papa Gregori Magne al segle VI, la gola ocupava el darrer lloc, però set segles més tard Tomàs d’Aquino la passà al tercer lloc, després de la supèrbia i l’avarícia. Avui la gola no passa de ser un vici tolerable, conseqüència de la generalització de l’oci i l’estat del benestar. En una societat com la nostra, que enalteix la producció i el consum, la peresa no és ben vista, però tampoc no podem obviar que la inacció pot ser una via de discerniment i contemplació.

La supèrbia, considerat el pecat original, nasqué quan Adam i Eva desobeïren Déu. Es manifesta a través de la vanitat i l’orgull, emocions que de vegades van associades a conductes antisocials i agressives, ansietat o narcisisme. El vídeo de Macià Florit incideix sobre la vanitat a les xarxes socials, François Perri i Pau Garriga ens acosten a la soledat de l’orgullós, i Jean Macalpine a la humilitat, l’antídot de la supèrbia.

Premis Sa Nostra. Donar suport al talent

domingo, febrero 14th, 2021

Menorca comptava fins a l’any 2007 amb tres premis de pintura destacats: el Saló de Primavera de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó, els premis Ciutat de Maó i el premi de pintura Sant Antoni Sa Nostra. Els tres premis responen a models diferents pel que fa a la concepció. El primer neix de la vocació filantròpica de Guillermo de Olives, que fou qui, després de la seva presidència a l’Ateneu, instituí el premi i n’assumí la dotació econòmica, una dotació que avui aporta la seva vídua. El premi Saló de Primavera és el degà de tots els premis de pintura existents a Menorca, amb una història que es remunta a 1962, quan Arnulf Björnal, del grup Menorca, s’erigí en el primer guanyador d’una convocatòria que encara avui perviu i manté el prestigi. Els premis Ciutat de Maó nasqueren el 1975 lligats a les festes de Gràcia fins a l’any 2012, quan canvià la denominació per l’actual. Malgrat que patí algunes interrupcions, ha acabat tenint força prestigi i avui és el segon més ben dotat econòmicament. La dotació prové, en aquest cas, del mateix Ajuntament de Maó i, des de l’any 2017, el de pintura és biennal per no coincidir amb el Saló de Primavera de l’Ateneu, i se’n convoca també un d’escultura en anys alterns.

El premi Sant Antoni Sa Nostra nasqué el 1991 de la mà de Sa Nostra, llavors caixa d’estalvis, i va prendre el relleu del Saló de Tardor de Ciutadella que convocava La Caixa. Eren temps en els quals, abans que la crisi del 2008 ho capgirés tot, les caixes d’estalvis entenien que una part de la seva funció era exercir un compromís amb la societat civil en els àmbits socials i culturals mitjançant l’obra social o fundacions. Durant setze anys, fins al 2007, se celebraren convocatòries anuals d’un premi de pintura que es convertí en un referent a Menorca. Juan Elorduy, director de la sala d’exposicions de Sant Antoni, amb la complicitat del setmanari El Iris, fou l’artífex d’aquesta fita, i la seva empremta en la recent història de l’art a Menorca perdurarà en el temps. Compromís, passió, coneixement i rigor feren de l’organització d’aquest premi un esdeveniment social i cultural de primer ordre.

Però són els artistes seleccionats els grans protagonistes d’aquesta història: Joaquín Carretero, Francesc Florit Nin, Pacífic Camps, Lluís Antem, Carles Moll, Zulema Bagur, Jaume Bagur, Marc Jesús, Paca Florit, Ricard Commeleran, Albert Berenguer, Quique Jiménez, Rocío Fernández, Alfred Hutchison, José Ángel Sintes, Llorenç Pons, Laura Marquès, Carmen Arroyo, Cristòfol Pons i Miquel Bosch. Guanyar el primer premi o la menció honorífica per als menors de trenta anys suposà el suport definitiu per continuar la carrera artística i en molts casos per fer realitat la primera exposició individual. I aquí rau una de les majors virtuts del premi, acompanyar-lo d’una exposició individual i itinerant per les illes, juntament amb un viatge per adquirir nous coneixements, com el que en el vídeo que acompanya l’exposició recorda entusiàsticament Paca Florit al Guggenheim de Bilbao.

Fins a l’any 1996, els premiats comparteixen un interès per la matèria que respon a l’esperit del seu temps i que es tradueix en obres tan dispars com la de Carles Moll, proper a l’art conceptual, o la de Marc Jesús, que en un llenguatge naïf ens recorda les conversation pieces del segle XVIII. A partir d’aquell any és la pintura-pintura la que preval.

José Ángel Sintes fou el més premiat, amb dues mencions honorífiques als menors de trenta anys (2002 i 2004) i un primer premi el 2005. La seva és una trajectòria silenciosa i coherent a través d’una pintura lleu i essencial. Seguiren Paca Florit, amb dues mencions honorífiques, i Laura Marquès, amb una menció honorífica i un primer premi. Narcís és un esplèndid gravat monotip (peça única) amb el qual Paca Florit guanyà la menció honorífica de l’any 1997 i Laura Marqués, malauradament inactiva artísticament, guanyà amb dues excel·lents obres properes a l’expressionisme abstracte amb gran domini de la composició i del color.

Haver estat capaços de reunir totes aquestes obres a la sala El Roser de Ciutadella (fins al 20 de febrer), per anar després a la sala de Sant Antoni de Maó (del 27 de febrer fins al 27 de març), és un esdeveniment de gran transcendència, perquè ens permet recuperar, encara que temporalment, un patrimoni valuós de la nostra història recent. Gràcies Juan per la teva perseverança i coratge.