William Kentridge al CCCB (Barcelona)

Quan William Kentridge nasqué, el 1955, feia set anys que Sud-àfrica vivia sota l’apartheid, un sistema de segregació racial que s’estengué fins al 1990. Els seus pares, ambdós advocats, van tenir un paper destacat en la lluita contra la discriminació racial que havia condemnat els negres a la pobresa i a la reclusió en guetos. El seu pare va ser, de fet, l’advocat de Nelson Mandela. Aquesta paraula, apartheid, és, tristament, la més coneguda de la llengua holandesa, però no respon a un fenomen exclusiu de Sud-àfrica. Els processos de colonització, discriminació racial i explotació econòmica van ser practicats per diversos estats europeus i l’acceptació dels abusos comesos i el perdó encara són assignatures pendents en molts casos. A tall d’exemple, tot just ara França comença a assumir la seva responsabilitat en la colonització d’Algèria i tracta de guarir unes ferides que pesen molt en la consciència d’un país que sempre ha cregut que la seva missió universal era difondre els drets de l’ésser humà i els valors de la Il·lustració.

William Kentridge és, als seixanta-sis anys, un dels artistes més originals i innovadors de l’escena mundial. Practica un art total en el qual el dibuix, la performance, el cinema, l’animació i la música formen una unitat. A partir del carbonet, l’estri més rudimentari, fa dibuixos d’animació que enregistra i converteix en pel·lícules. En les seqüències s’aprecia com el moviment prové de dibuixar, esborrar i redibuixar constantment, fotograma a fotograma, amb la qual cosa obté un efecte de gran expressivitat i alhora de gran primitivisme. L’obra es comunica amb l’espectador de manera immediata, directa. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) exposa, fins al 21 de febrer, una gran part de la seva producció artística i, en especial, Drawings for Projection, un total d’onze curtmetratges d’entre quatre i nou minuts que ha anat fent en els darrers trenta anys i que tenen un valor artístic i documental extraordinari per conèixer la recent història de Sud-àfrica. «No he intentat mai il·lustrar l’apartheid, però en efecte la societat traumatitzada que en va resultar ha generat i alimentat aquestes pel·lícules i aquests dibuixos. M’interessa un art polític, és a dir, un art ple d’ambigüitat, de contradicció, de gestos incomplets i finals incerts» digué en una ocasió. William Kentridge participa d’aquells artistes que entenen l’art com un deure ètic de sacsejar els dogmes i les certeses a partir de l’àmbit local per arribar a l’universal. A Drawings for Projection, dos protagonistes aparentment antitètics repassen la història col·lectiva de Johannesburg. L’un és un poderós promotor immobiliari i industrial de la mineria (Soho Eckstein) que amb els anys sembla reconèixer la seva part de responsabilitat en el dolor infligit a la població negra i accepta la culpa i el penediment. L’altre protagonista és Felix Teitlebaum, un poeta tranquil i meditatiu que reflexiona sobre la vida i el que passa al món. Ambdós són expressions de la condició humana, una condició oberta al canvi i regida per la incertesa i el dubte.

A la segona planta del CCCB hom pot veure una instal·lació corprenedora, More sweetly play the dance, títol extret d’un poema de Paul Celan. Aquí animació, arts escèniques i una instal·lació multimèdia de quaranta metres de llargària introdueix l’espectador en una realitat a cavall entre el ritu i la mort. Grans pantalles reprodueixen en blanc i negre, com en un teatre d’ombres, una processó en la qual personatges de tota condició social desfilen en una mena de dansa macabra. Prenent com a referència les danses de la mort medievals, els personatges són arrossegats cap a un destí inexorable al mateix temps que ballen en un acte de resistència a aquest destí. Hi trobam músics, comparses, malalts d’ebola i metges (avui de COVID, demà?), ballarins, emigrants o refugiats polítics. Amb ells desfilen també multitud d’objectes transformats que creen una metàfora visual carregada de polisèmies, significats diversos que qüestionen els llenguatges unívocs i que ens porten de nou a un territori ambigu i incert.

More sweetly play the dance remet al mite de la caverna de Plató, aquell en el qual els habitants de la caverna coneixen a través de les ombres que projecta la llum exterior. William Kentridge evidencia que la llum del coneixement pot no ser alliberadora perquè pot ser instrumentalitzada pel poder. Ens situa així en un espai intermedi, entre la llum i les ombres, com a via per a l’autoconeixement i el progrés moral.

«El que no està dibuixat», títol de l’exposició, coincideix en el temps amb l’exposició «No em sents», de Nalini Malani, a la Fundació Miró (vegeu l’article «No em sents. Nalini Malani»). Ambdues, des de cultures tan distintes com l’índia i la sud-africana, qüestionen la nostra percepció de la condició humana i ens interpel·len des de l’art com a eina de transformació individual i col·lectiva.

2 Responses to “William Kentridge al CCCB (Barcelona)”

  1. Gabriel Enrich dice:

    William Kentridge un artista per seguir la seva obra , el blanc i negre amb matisos de grisos i obscurs ,amb el seu carbonet sedueixen a l’bservador i et transporten a Johannesburg , Soweto, les mines ,amb un missatge rotund i clar: «ho vam agafar tot, i ara ho tanquem perquè ningú no ens ho prengui».
    Carles amb gratitud per donar conèixer la seva obra.
    Gabriel

Leave a Reply