Archive for enero, 2021

Postfotografia

domingo, enero 17th, 2021

L’octubre passat podíem veure al convent de Sant Diego d’Alaior una obra de Juan David Galindo (Bogotà, 1992) que era el resultat d’un arxiu que creà el 15 d’agost del 2020 amb les 1.368 fotografies que sota l’etiqueta #menorca es penjaren a Instagram. Aquesta obra ens remetia a la postfotografia, un concepte que llavors no vam poder desenvolupar i que a continuació tractarem.

Són nombrosos els exemples de la presència de la postfotografia en l’art contemporani. Jon Uriarte utilitza Photoshop per inserir la seva imatge al costat de famosos com Angelina Jolie, Tom Cruise i altres. Penélope Umbrico creà, el 2006, un gran mural amb 10.000 postes de sol baixades de Flickr. Avui, dissabte dia 9, n’hi ha, sota l’etiqueta sunset, 4.808.534, el setembre del 2007 eren 2.303.057. Wafaa Bilal, artista i professor de la Universitat de Nova York es va fer instal·lar a la part posterior del crani una càmera que disparava cada minut allà on fos i les imatges es projectaven a les sales del museu d’art modern de Doha, on exposava. L’art, com ja vam analitzar en parlar de la hipermodernitat fa unes quantes setmanes, s’ha desvinculat de conceptes com l’originalitat o la veracitat i ha abraçat l’apropiacionisme, l’efímer, el procés en lloc de l’obra. Quan el 1979 Roland Barthes publicà La càmera lúcida ja advertia de la trivialització de la fotografia a causa del seu abús i universalització. «Avui tot existeix per acabar en una fotografia», Susan Sontag, 1977, On Photography.

Brenna Murphy. Resonant hyper objectes

Amb l’aparició de la primera càmera digital, el 1988, i Google, Facebook, YouTube, Twitter i altres xarxes socials, la pantalla ha esdevingut la nostra connexió amb la «realitat» i les fotografies han substituït el llenguatge, de forma que ens comunicam més amb imatges que amb paraules (trucades telefòniques, trobades, cartes, felicitacions). Cada dia es pugen a Instagram cinquanta-dos milions de fotografies, en un dia es fan cinc-cents milions de fotografies al món i un terç de les captures dels joves són selfies. L’autofoto o selfie és, segurament, la màxima expressió d’aquest fenomen, la celebració del voyeurisme, l’autoafirmació, el narcisisme, l’exhibicionisme i les aparences, i dilueix les fronteres entre l’àmbit públic i privat.

A la fotografia analògica els halurs de plata deixaven una empremta de la realitat damunt el paper fotogràfic, certificaven una existència, allò que havia estat. El bon fotògraf era capaç de fer-nos veure allò que s’amaga en la realitat, però que la fa única (punctum l’anomenava Roland Barthes). Avui la fotografia ha perdut aquesta gran virtut que la caracteritzava, la credibilitat i l’excepcionalitat de l’instant, i posa fins i tot en qüestió el gènere documental. Un diari de Hong Kong ha substituït recentment els fotògrafs en plantilla pels repartidors de pizza. Aquests són més ràpids a l’hora d’arribar a la notícia (circular per Hong Kong és infernal) i la qualitat ja no és un valor.

El fotògraf i crític català Joan Fontcuberta és qui més ha aprofundit en aquest fenomen, que ha tractat a La furia de las imágenes i a La caja de Pandora: la fotografía después de la fotografía. En el primer escriu: «No asistimos al nacimiento de una técnica, sino a la transmutación de unos valores. No presenciamos por tanto la invención de un procedimiento, sino la desinvención de una cultura…».

Juan David Galindo. #menorca 15 de agosto 2020

Com ell apunta, amb la postfotografia ja no cal ser fidel a la realitat perquè l’important és la postproducció, com l’usuari la manipula mitjançant els programes d’edició disponibles, per transmetre una idea o uns valors que sovint estan més relacionats amb l’aparença i la simulació que en l’objectivitat. Tots ens hem convertit en fotògrafs productors i consumidors alhora, però produïm tantes imatges que no som capaços de consumir-les. «En el futur ho fotografiarem tot, però no mirarem res» era el títol d’un article que Om Malik (expert en tecnologia) publicà a The New Yorker l’abril del 2016.

El fet que qualsevol disposi d’una càmera ha duit també a dissoldre la frontera entre l’amateur i l’artista. Per distingir-se, els artistes de la postfotografia es mouen en l’àmbit de l’art digital (vegeu «Art i tecnologia») i de les instal·lacions. Dominen internet i la tecnologia digital per crear obres que neixen de l’immens arxiu documental que internet conté i esdevenen vertaders arqueòlegs d’imatges, que manipulen, fragmenten, distorsionen o fusionen per crear nous significats. Molts ni tan sols disparen la càmera.

«Art en la fragilitat»

domingo, enero 3rd, 2021

Dissabte vinent es clausurarà l’exposició «Art en la fragilitat». La mostra, allotjada a la sala d’exposicions del Roser de Ciutadella, és una iniciativa del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca per donar resposta a la crisi ocasionada per la pandèmia de la Covid-19 i té un doble objectiu: donar suport econòmic als artistes; i reflexionar des de l’art sobre la pandèmia.

Tots els artistes participants van respondre a una convocatòria pública per a inscriure’s en una borsa i van presentar obres relacionades amb la pandèmia, actuals o passades. D’aquesta borsa se’n van seleccionar vint-i-dos, el màxim possible, d’un total de quaranta-dues propostes. L’exposició té un marcat caràcter trans generacional i inclusiu pel que fa a la varietat d’estils i llenguatges, responent a una visió de la contemporaneïtat que fuig del sectarisme que massa sovint decreta quin a de ser l’art d’avui i quina és la generació més capacitada per a produir-lo.

La mostra s’estructura en quatre àmbits, quatre qüestions que la pandèmia ha situat en primer pla, però que sempre han acompanyat la condició humana i la nostra posició al món: la fragilitat de l’ésser, la salut, el control social i habitar el món.

La fragilitat de l’ésser. Amb l’adveniment de la modernitat l’home ha anat perdent progressivament el sentit còsmic de l’existència i ha actuat com un semidéu. Prepotent i a la recerca d’una eterna joventut, aquesta crisi, sobtadament, l’ha colpejat en allò que el fa més vulnerable, la seva fragilitat intrínseca. Josep Vives Campomar reflexiona sobre la impermanència i la transitorietat dels objectes i fruites. Nuria Román ho fa des del seu estudi sobre la lleugeresa de la pedra i la buidor. Mitico Shiraiva amb les seves tintes damunt paper on l’ideograma «Hito» (persona) es repeteix com un mantra. Anna Petrus (vídeo) des d’una poètica de l’efímer i al voltant del seu poema Solc. François Perri, per últim, s’hi aproxima amb les seves fotografies estenopeiques, etèries i fantasmals. Tots ells creen un fructífer diàleg al voltant d’aquest fet.

La salut. La vida, la mort i la malaltia són processos consubstancials a l’existència. El virus que amenaça la nostra salut posa de manifest que la natura té un poder que sovint hem menystingut, perquè vivim d’esquena a ella. És per això que artistes com Laetitia Lara (escultura) i Francesc Florit Nin (pintura) no es cansen de cridar-nos l’atenció sobre la necessitat de restablir aquest lligam, la primera amb la mare terra, nodridora de vida; el segon amb el cervell humà vist com a floració vegetal. També el col·lectiu ONiON (Marina E.G. i Cristian Coll) fa, amb el seu vídeo-performance, una reflexió al voltant de la vida i la mort a través del cos a la natura, mentre que Kinia Barber, amb les seves acolorides formes orgàniques amb pintura acrílica, fa un cant a la vida. L’escultura d’Anna Llorenç, finalment, és un crit d’angoixa, el viscut per molts malalts de COVID-19, que ens fa adonar de l’equivalència entre respiració i vida. L’oxigen pren avui un protagonisme absolut, tant per als que emmalalteixen com per als que, sans, se’n veuen limitats per l’ús de mascaretes.

Control social. L’actual crisi de la COVID-19 és utilitzada pels governs i per les grans empreses tecnològiques per augmentar el control sobre l’individu i per restringir-ne les llibertats. Pol Marban fa en aquest sentit una denúncia de les xarxes socials com a sistema de control. Carles Moll, pintor com l’anterior, estableix un paral·lelisme entre Blade Runner i la pèrdua de llibertat que sembla assetjar-nos. Pacífic Camps reflexiona, amb la seva pintura-objecte, al voltant d’una societat encapsulada que viu entre l’ensomniació, la por i el lúdic. Una societat que en les xilografies geometritzants d’Alan Florit és presó i anhela una ètica, com els seus títols reclamen, mentre que Macià Florit alerta, amb un vídeo en format vertical, sobre el perill de reduir la realitat a la pantalla per fer-ne un sistema de control i vigilància ideològica.

Habitar el món. Una de les conseqüències de l’actual crisi és el creixent proteccionisme dels països i la creixent por de l’altre, fins i tot del veí, per evitar el contagi. Habitar, especialment a les ciutats, pot convertir-se en un parany i la natura sembla proveir-nos d’un nou espai de llibertat. La casa com a extensió del nostre cos és suggerida pel col·lectiu Las Canadienses (Helena Ferrando «Leny Pony» i Ana Esteban) utilitzant l’escultura. Xavier Salvador, des d’una òptica propera al naïf, ens proposa un món d’esperança, mentre que Miquel Vilà, pintor també, suggereix l’estranyament d’uns paisatges irreals (o no). Josep Bagur ens parla de la solitud i de la pedra com a aixopluc, de la construcció d’un món oblidat i en desús amb una fotografia presa a la pedrera de Robadones. Els olis de Julieta Oriola ens criden l’atenció sobre la ciutat buida, deshabitada. Les delicades escultures de José Cruz reflexionen sobre el concepte de casa com a refugi, com a espai íntim des d’on imaginar el món. Per acabar, Març Rabal confereix en el seu vídeo una nova dimensió als objectes més variats. Amb la seva ordenació es fan presents i ens acompanyen, ens ajuden a comprendre la nostra posició en el món i ens ubiquen.

«Art en la fragilitat» ofereix al visitant una visió diversa i força completa de la creació contemporània menorquina. Distintes disciplines, estils, formats i concepcions de l’acte creatiu posen de manifest el seu potencial i la necessitat d’afavorir-lo, protegir-lo i difondre’l.