Archive for diciembre, 2020

Rescats culturals

domingo, diciembre 20th, 2020

L’exposició «Art en la fragilitat» respon a una iniciativa del Consell Insular de Menorca en el marc d’un programa de rescat cultural per fer front a la crisi de la COVID-19. Són molts els governs locals, regionals i nacionals del món que duen a terme programes similars per salvar un sector que per la seva composició es troba en una permanent debilitat. Formada majoritàriament per autònoms que depenen de contractes breus i inestables, la cultura s’ha mogut sempre en la precarietat. Dels diferents programes duts a terme en arts visuals, en destaquen quatre per la seva prevalença: ajudes directes, ajudes per cobrir despeses de finançament, adquisició d’obres i suport a projectes.

Les ajudes directes són, potser, les més democràtiques i generoses per indiscriminades. Tenim casos interessants com el d’Astúries, que ha fet entrega de 700 € a 700 artistes i ha invertit així un total de 500.000 €, o el del País Basc, que ha destinat 2,5 milions d’euros per donar fins a 1.200 € al mes durant un temps limitat a un nombrós grup d’artistes visuals. En aquest cas, com en molts d’altres, la lletra petita de les bases dificulta als professionals més precaris optar-hi i demostrar la cancel·lació de les activitats programades, sovint sense contracte escrit.

La modalitat de les ajudes per cobrir despeses de finançament va des de l’exempció de l’IBI a entitats i galeries d’art de l’Ajuntament de Barcelona fins als 8 milions d’euros destinats per l’Institut Català de les Empreses Culturals a les galeries d’art, amb un màxim de 30.000 € per despeses de personal, lloguer, subministrament, assegurances, etc.

Alguns governs com el de la Comunitat Valenciana, la de Madrid o Gran Canària destinen 500.000 € a l’adquisició d’obra sota criteris sovint qüestionables i amb poca transparència quant a la destinació d’aquestes. Un cas polèmic ha estat el d’Es Baluard, que, a través del Govern balear, ha destinat 170.000 € a l’adquisició d’obra de vint-i-nou artistes, dels quals només catorze són balears i només un menorquí.

Finalment, les ajudes a projectes acostumen a destinar-se a exposicions temàtiques o a projectes de creació, difusió o producció. En el primer cas trobam els 30.000 € destinats pel Govern de Cantàbria perquè cinquanta-vuit artistes exposin a galeries d’art i en el segon, quantitats diverses proveïdes per institucions com l’Ajuntament de Barcelona, el Principat d’Astúries o la Xunta de Galícia.

La proposta del Departament de Cultura del Consell Insular té la virtut d’haver integrat la primera i la darrera línia d’ajudes, de forma que els artistes participants han rebut una ajuda econòmica i alhora s’ha organitzat una exposició que permet al ciutadà reflexionar des de l’art sobre la situació actual i les seves conseqüències. Els 30.000 € destinats al rescat de les arts visuals a Menorca formen part dels 119.000 € aportats a tots els sectors culturals.

L’exposició «Art en la fragilitat», que restarà oberta fins al 9 de gener a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella, s’inicia amb una referència al conte d’Albert Camus Jonàs o l’artista a la feina, en el qual tracta la doble condició de l’artista, la de la seva solitud i la del seu compromís amb la comunitat. L’activitat artística no pot, per la seva naturalesa, desenvolupar-se des de la centralitat. Ho ha de fer des dels marges per ser lliure, crítica i autèntica. Algunes veus reclamen perpetuar aquestes ajudes en forma de subsidis permanents, quan el que cal és enfortir el sistema de les arts i establir plataformes de creació i producció, i altaveus de promoció i difusió sòlids i estables, com succeeix a altres països de la Unió Europea. És aquí on les administracions públiques i la iniciativa privada tenen encara un feina a fer en el nostre territori.

Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat (i II)

domingo, diciembre 6th, 2020

Tractada ja la modernitat, en l’article anterior també ens endinsàvem en la postmodernitat, un període que abraça des dels anys seixanta del segle XX fins a la primera dècada del segle actual. Amb ella les certeses i les veritats absolutes desapareixen i fins i tot alguns pensadors com Arthur Danto relacionen Andy Warhol amb la fi de la història de l’art, entesa com una narració lineal. Amb ell els criteris de qualitat, autenticitat i originalitat es fan miques i els artistes assoleixen una llibertat fins llavors desconeguda, que trenca els límits imposats per l’estil, la tècnica, el mètode. L’expressió estètica divagarà pel terreny de l’apropiació, l’eclecticisme, la fragmentació, l’atzar, la ironia, la desconstrucció o la preeminència del procés enfront de l’obra acabada.

Amb les Brillo box de Warhol, el 1964, s’inicia un període d’importants canvis socials, polítics i econòmics. Els moviments multiculturalistes, feministes, d’alliberació gai, anticolonialistes, etc., dibuixen un panorama de molta pluralitat, que tindrà un gran efecte en la concepció de l’art, fins al punt que tot serà susceptible de ser art, perquè les narratives, les jerarquies i les lectures seran múltiples i paral·leles. L’arribada al poder de Ronald Reagan, el 1984, s’acompanyà de polítiques conservadores en les quals es potenciava la individualitat de l’artista i la seva expressió i el convertien en un heroi, un geni. En aquell temps es promogué el neoexpressionisme, un corrent que tingué molt èxit arreu, fins i tot a Espanya, amb pintors com Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, Carlos Alcolea o Guillermo Pérez Villalta. Foren temps en els quals nasqué el que Hal Foster, crític i historiador americà, anomena la «commodity culture», una ideologia que patrocina l’expressió de l’individu a través del seu cotxe, vestit o ordinador, que idolatra la joventut i els artistes estrella, i en la qual la crítica és reduïda a un fet circumstancial i irrellevant.

Brillo box. Andy Warhol

Noves disciplines artístiques com la performance, l’art natura o el videoart trobaren fàcil encaix en el sistema de l’art, i la fotografia s’erigí en la gran alternativa a la pintura. Aquesta encarnava a la perfecció les qüestions que la postmodernitat negava a la modernitat: l’autoria, la unicitat, l’aura, l’expressivitat o l’originalitat. En el llibre Càmera lúcida (1980) Roland Barthes planteja que la fotografia pot estar més a prop de la realitat que el mateix llenguatge.

Amb la postmodernitat, davant la gran pluralitat, incertesa i relativisme, es produí una manca de criteris a l’hora d’avaluar l’art contemporani, que empenyé el públic a valorar l’art amb relació al seu valor de mercat. El valor d’ús, el valor artístic, fou substituït pel valor de canvi, l’econòmic.

Des de final de la dècada del 2000 nombrosos pensadors observen com les lògiques culturals contemporànies ja no responen als valors del postmodernisme i vivim una radicalització de la modernitat. D’entre els teòrics d’aquesta nova «era» destaca Gilles Lipovesky, filòsof i sociòleg francès, que l’anomena hipermodernitat. Si bé els principis de la postmodernitat continuen vius, s’ha produït un augment de la desregularització i desinstitucionalització que es concreta en un liberalisme universal, la instrumentalització de la vida, la comercialització de les formes de vida i una individualització radical. Com afirma Zygmunt Bauman: «la cultura de la modernitat líquida ja no té populatxo a il·lustrar i ennoblir, sinó clients a seduir». Serge Guilbaut, historiador de l’art francès, parla d’una globalització cultural que anomena californicació, en la qual es produeix una anivellació de cultures que s’observa clarament a les biennals d’art, on els artistes produeixen art com si fabriquessin aliments congelats, pensat per satisfer els crítics i conservadors de museus i entrar així al circuit internacional. La proliferació de museus-franquícia funciona amb l’estratègia d’una companyia de fast-food.

Vivim, segons Lipovesky, en un capitalisme artístic en el qual tota activitat empresarial es revesteix d’un contingut artístic i en què els usuaris satisfan el seu desig de tenir experiències estètiques, sensitives i emocionals, una darrera l’altra. L’art sovint ja no es presenta com una forma pura i autònoma, sinó que apareix associat a les lògiques del que és comercial, utilitari o de l’entreteniment. L’art esdevé un art de consum de masses que ja no cerca l’elevació espiritual de l’individu, l’assoliment d’una dimensió universal o el seu paper en la cohesió social i en la construcció de l’imaginari col·lectiu.