Archive for noviembre, 2020

Modernitat, postmodernitat i hipermodernitat I

domingo, noviembre 22nd, 2020

Amb la Il·lustració i el progrés cientificotècnic del segle XIX nasqué la modernitat, una forma d’entendre la societat, la cultura i l’art que tingué vigència fins als anys cinquanta del segle passat. Deia Ortega y Gasset, filòsof espanyol, que la primera part del segle XIX estigué dominada per l’idealisme i la segona pel positivisme i que hi estava associada la ideologia que defineix la modernitat, la idea de progrés i la de seguretat. Max Weber, sociòleg i historiador alemany de final del segle XIX i principi del XX, ja advertí, però, que la racionalització, la burocratització i l’especialització que estimulava el capitalisme industrial anava lligada a la cosificació i a la deshumanització, i allunyava l’home del «jardí encisat de les religions i les concepcions del món premodernes». En els temps presents, els de la hipermodernitat, dels quals parlarem més endavant, aquesta alienació ha pres proporcions desconegudes fins ara i el capitalisme neoliberal ja no explota la natura, sinó el mateix ésser humà mitjançant la modificació de la seva conducta per comercialitzar amb ella.

Durant la modernitat, l’art responia a uns valors estables i absoluts, tant culturals com estètics. El sistema de l’art estava format per una jerarquia formada per artistes, crítics, galeristes i museus que donava estabilitat i certesa. L’art era considerat una entitat autònoma on dominaven els criteris de qualitat, originalitat i autenticitat. Baudelaire, crític i poeta francès, digué que la pintura no era altra cosa que la construcció d’una ètica, i en darrer terme d’una metafísica.

Mallarmé. Édouard Manet

França esdevingué el centre cultural de la modernitat i s’hi succeïren corrents artístics, s’hi consolidaren estils, s’hi instal·laren artistes vinguts d’arreu, hi nasqueren les avantguardes més transcendentals de la història de l’art i s’hi construïren els valors de l’art més universals. Els aspectes formals de l’obra d’art regiren durant aquesta «era» i donaren lloc als estils. A partir de l’estructura formal hom penetrava en el significat ocult partint de les idees de Kant, segons les quals els judicis de bellesa són universals, desinteressats i no conceptuals. Arthur Danto, filòsof i crític d’art americà, insistia en el fet que les obres d’art són significats encarnats als quals s’accedeix mitjançant l’anàlisi estètica. Aquesta concepció sovint requeria un ull entrenat capaç d’apreciar una experiència estètica de qualitat, abans fins i tot que la cognició intervingués. Clement Greenberg, el crític més reconegut de la modernitat, fou un defensor entusiasta d’aquesta visió i del formalisme que regí durant la primera meitat del segle XX. Els anys seixanta, però, aparegué el minimalisme i el pop art. Greenberg es trobà mancat de recursos per analitzar-los.

L’aparició d’aquests corrents artístics vingué precedida per tota una sèrie de fets històrics de gran transcendència. Les dues guerres mundials, els camps de concentració, els totalitarismes, la teoria de la relativitat o el pensament inspirat en la teoria del caos i la incertesa van colpejar profundament la consciència humana i alteraren les regles del joc en la ciència, la filosofia, l’art i moltes altres disciplines. És el que s’ha anomenat l'»era» de la postmodernitat, un temps en el qual els grans relats van caure, el relativisme s’estengué i el mercat adquirí un paper determinant a l’hora d’establir el valor de l’art. D’aquí a quinze dies en parlarem a bastament, de la postmodernitat i del que l’ha seguida, la hipermodernitat, en què la desregulació s’accentua i una suposada llibertat i enaltiment del jo augmenta la fragilitat de l’ésser.

Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu II

domingo, noviembre 8th, 2020

Visitar la col·lecció de Jerónima Taltavull exposada al centre d’art Ca n’Oliver Col·lecció Hdez. Sanz-Hdez. Mora de Maó ens dona l’oportunitat de conèixer quines han estat les relacions entre els usos, l’estètica i els gustos en les arts decoratives al llarg de la història. Els objectes de ceràmica, vidre, mobiliari, plata i, fins i tot, les àmfores grecollatines que s’exposen ens permeten dibuixar l’evolució dels estils que distintes cultures han conreat i que han definit l’esperit dels seus temps.

La col·lecció de ceràmica, per exemple, ens il·lustra sobre els diferents centres de producció europeus (Catalunya, Savona, Moustiers, l’Alcora, Sevilla, Delft o Bristol) i ens permet apreciar les variacions tècniques i estilístiques que s’hi donaren. Així la producció de pisa de la Reial Manufactura de l’Alcora, fundada el 1727 pel novè comte d’Aranda, va ser durant un segle la més refinada d’Europa. Rebé les influències primer d’Itàlia, i Savona en especial, fins a mitjan segle xviii, quan França començà a exercir una forta influència en la decoració de la ceràmica europea. La producció de Catalunya, de marcat caràcter popular i molt expressiva, destacà pels pots de farmàcia i anà rebent influències d’altres indrets, com Delft (sèrie de la corbata), Savona (sèrie faixes i cintes) o França (decoració Bérain). La ceràmica holandesa, importada per la Companyia d’Índies o produïda a Delft, destaca en especial. Ells introduïren l’ús de la decoració amb blau cobalt a partir del segle xvii i la chinoiserie. Anglaterra també va ser un gran centre productor (Derby, Worcester, Bow o Staffordshire). Bristol destacà per les gerres amb un vidriat de reflexos metàl·lics amb coure, fabricades a partir del segle xix.

També la fabricació d’objectes de vidre s’ha distingit per la influència dels diferents corrents estilístics. A la col·lecció hi trobam vidre de Murano, modernista, de Bohèmia i una nombrosa representació de vidre de La Granja. La Reial Fàbrica de La Granja fou fundada el 1727 pel mestre Ventura Sit per a la fabricació de vidres per a finestres i carruatges. Va ser durant els regnats de Carles III i Carles IV, la segona meitat del segle xviii i la primera del xix, quan assolí gran fama en la producció d’objectes. En fabricà de tres tipus: amb decoració tallada de facetes lenticulars, gravada a l’àcid i daurada.

La pintura sobre vidre és una tècnica que té l’origen a la Xina i a l’Imperi bizantí. Durant el Renaixement visqué una època de floriment que reaparegué a França al segle xviii, segle al qual pertany una destacable sèrie sobre sis déus de la mitologia (Afrodita, Ares, Ades, Zeus, Apol·lo i Artemisa). A l’àrea centreeuropea foren freqüents les escenes de gènere com les que completen la col·lecció, amb un caràcter marcadament popular. La pintura inversa consisteix a pintar directament sobre el vidre a l’inrevés, invertint el motiu de forma que es comença pel primer pla i s’acaba amb el fons per fixar després la pintura amb una làmina fina d’or o plata. Els colors acostumen a ser guaix i oli amb una cola especial.

L’exposició ens dona la benvinguda amb cinc obres de Giuseppe Chiesa, dues aquarel·les de temàtica costumista i tres retrats a l’oli. La seva rellevància a l’exposició coincideix amb la celebració enguany dels tres-cents anys del seu naixement (vegeu els articles Sota l’influx de Chiesa I i II) i és també un homenatge a qui inicià la història de l’art a Menorca.