DELTA ART: Occitània, Catalunya i les Balears

Dissabte passat s’inaugurà l’exposició DELTA ART al convent de Sant Diego (Alaior). Hi podem veure, fins al 18 d’octubre, els projectes desenvolupats per sis artistes que durant els mesos d’agost i setembre han estat en residència a la seu d’Es Far Cultural (vegeu article 16/12/2018), a les cases de Montpalau (es Mercadal). Tots ells formen part del programa Delta Art Residències, un projecte subvencionat per l’Euroregió Pirineus Mediterrània, organisme dependent de la Unió Europea, que té com a objectiu crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica del territori. És per això que Delta Art està format per artistes d’Occitània, Catalunya i les Balears. Hi participen també Jiser Reflexions Mediterrànies (Barcelona) i el Centre d’Art Le Laib (Albi), poblacions a les quals l’exposició itinerarà un cop tancada la de Menorca.

El vídeo, la instal·lació i la fotografia han estat els llenguatges escollits en el procés d’investigació que han desenvolupat tots ells. Uns processos que giren entorn dels recursos naturals, la percepció del paisatge i de la nostra identitat, i la nostra relació amb la terra i amb la cultura material.

Sobre aquest darrer aspecte reflexiona Célie Falières (Aurillac, 1987). Un conjunt d’escultures a tall d’artefactes, construïts amb restes de barreres, peces de llata i d’arada, barretes de ferro i tèxtils tenyits amb pells de ceba i altres productes naturals confronten les pràctiques artesanals amb el seu desús i la necessitat de perllongar-ne la vida donant-los un nou significat i trencant les jerarquies que la cultura imposa.

La construcció de la realitat i del paisatge està íntimament lligada al llenguatge i a com elaboram les imatges. Darla Murphy, nascuda a Iowa (Estats Units) l’any 1987 però resident a França, ha creat durant la residència Small Orogenies (Petites Orogènesis). Es tracta d’un vídeo dividit en tres parts aparentment iguals i narrades en tres idiomes diferents en les quals ella vagueja entre el paisatge de la costa nord, on romangué dies i nits. La seva presència i la del seu equipatge, disposat aquí i allà, creen una experiència subjectiva del paisatge i qüestionen els límits entre la individualitat i el paisatge.

Que la terra dona símptomes d’haver emmalaltit i requereix intervenció és el que ha dut Marina Ribot (Calvià, 1996) a crear un vídeo instal·lació en el qual, bisturí en mà, realitza una operació quirúrgica al sòl. Hem fet de l’asèpsia un sistema de relació amb l’entorn que ens n’allunya i justifica el control que hi exercim.

Violència, assot costumista és el vídeo que presenta Marta Grimalt (Palma de Mallorca, 1989), una reflexió sobre la violència implícita en els costums i la seva relació amb les emocions des d’un cinema experimental molt proper al surrealisme i carregat d’humor àcid i de l’absurd.

Roc Domingo (Lleida, 1992) utilitza la fotografia i el vídeo per investigar sobre els recursos hídrics i l’ús. Un arxiu d’imatges aparentment inconnexes dibuixen un sistema complex que és representat a l’exposició amb un vehicle teledirigit que carrega una garrafa d’aigua al mateix temps que un vídeo reprodueix el seu recorregut pel paisatge.

El 15 d’agost d’enguany Juan David Galindo (Bogotà, 1992) creà un arxiu amb les 1.368 fotografies que sota l’etiqueta #menorca es penjaren a Instagram. Uns grans vinils les reprodueixen i qüestionen el significat de la fotografia avui i com la relació entre productor i consumidor o amateur i professional s’ha desdibuixat. Les fotografies avui tenen un caràcter efímer, milions són pujades a internet cada dia i als nostres telèfons mòbils s’acumulen sense motiu aparent. La fotografia ha perdut la seva funció de record i ja no interessa retratar la nostra vida, sinó retratar com volem que sigui. Ens trobam en l’era de la postfotografia. En continuarem parlant.

Leave a Reply