Archive for octubre, 2020

Exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» I

domingo, octubre 25th, 2020

El col·leccionisme té i ha tingut un paper clau en la preservació de la cultura, la història i la identitat d’un poble. El col·leccionista és, en aquest sentit, un agent cultural de primer ordre i la diversitat de tipologies del col·leccionisme posa de manifest que la cultura, com diu Marina Garcés, és tot allò que fan els humans, un fenomen determinant de l’antropogènesi. Col·leccionar joguines, art, arqueologia, ceràmica, armes, miniatures, xapes de cava, bolígrafs, objectes de disseny, llibres antics, mobiliari, etc., és una pràctica cultural que, tot i sostraure temporalment els objectes de la vida pública, n’assegura la perdurabilitat. En alguns casos el col·leccionisme pren unes derives difícilment imaginables, com és el cas d’un creixent interès per col·leccionar sneakers, una afició a cavall entre l’objecte de disseny i la memorabilia (col·leccionar objectes relacionats amb una persona o esdeveniment). En una subhasta recent s’acaben de pagar 560.000 dòlars per unes Air Jordan signades pel mateix Michael Jordan. Aquest fenomen, pel qual un producte d’una subcultura urbana és elevat a objecte de culte, no és nou, però sí que ho és el valor econòmic que s’hi arriba a atribuir.

Ara fa vuit dies es va inaugurar al centre d’art Ca n’Oliver de Maó l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu». Organitzada per l’Ajuntament de Maó, la mostra presenta en públic per primera vegada la col·lecció que Jerònima Taltavull llegà a la institució el gener de 2019. Aquesta donació presenta, per la seva qualitat, diversitat i quantitat, certes similituds amb la que en el seu moment feren els descendents de Joan Vives Llull al Museu de Menorca o la que feren els de Francesc Hernández Sanz i Francesc Hernández Mora a l’Ajuntament de Maó. La darrera es troba precisament a Ca n’Oliver i quan, un cop finalitzada l’exposició temporal, la col·lecció Jero Taltavull passi a formar part de les sales permanents el centre esdevindrà un museu de col·leccions en el qual unes i altres esdevindran una abundant font de coneixement i gaudi.

Les col·leccions van pertànyer a persones d’orígens socials i culturals diferents. Els Francesc pare i fill eren persones il·lustrades, com també ho fou Vives Llull, a més a més de pintor. Jero Taltavull fou en canvi empresària del sector làctic, representant exclusiva a les Balears del quall de la casa Chr. Hansen’s Laboratorium, el líquid emprat per quallar la llet i fer formatge. Tots però construïren unes col·leccions obertes a distintes manifestacions culturals, on no faltaren les arts decoratives, l’arqueologia, l’art i l’etnologia, amb la qual cosa participen del convenciment que cultura és el que ens fa humans, com dèiem al principi.

La visita a l’exposició «Col·lecció Jero Taltavull. De casa al museu» evidencia les influències que sempre hi ha hagut entre l’anomenada alta i baixa cultura, una distinció que fins al segle xiv era inexistent. S’establí a partir de llavors i la burgesia del segle xix la reforçà, tot i que a partir de mitjan segle xx ha anat desapareixent amb la mercantilització. A l’article «Art i cultura popular», publicat en aquest diari el 9 de març de 2016, ja vàrem deixar palesa aquesta mútua influència. Dels diferents àmbits que formen l’exposició és possiblement la secció dedicada a la pintura sobre vidre on s’observa més clarament aquesta mescla, en la qual temàtiques mitològiques i altres gèneres pictòrics són executats per amateurs i destinats a un públic no exclusivament burgès. En una pròxima entrega ens endinsarem en aquest i altres àmbits de l’exposició fent especial esment a les col·leccions de vidre, ceràmica, pintura i arqueologia.

DELTA ART: Occitània, Catalunya i les Balears

domingo, octubre 4th, 2020

Dissabte passat s’inaugurà l’exposició DELTA ART al convent de Sant Diego (Alaior). Hi podem veure, fins al 18 d’octubre, els projectes desenvolupats per sis artistes que durant els mesos d’agost i setembre han estat en residència a la seu d’Es Far Cultural (vegeu article 16/12/2018), a les cases de Montpalau (es Mercadal). Tots ells formen part del programa Delta Art Residències, un projecte subvencionat per l’Euroregió Pirineus Mediterrània, organisme dependent de la Unió Europea, que té com a objectiu crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la integració social i econòmica del territori. És per això que Delta Art està format per artistes d’Occitània, Catalunya i les Balears. Hi participen també Jiser Reflexions Mediterrànies (Barcelona) i el Centre d’Art Le Laib (Albi), poblacions a les quals l’exposició itinerarà un cop tancada la de Menorca.

El vídeo, la instal·lació i la fotografia han estat els llenguatges escollits en el procés d’investigació que han desenvolupat tots ells. Uns processos que giren entorn dels recursos naturals, la percepció del paisatge i de la nostra identitat, i la nostra relació amb la terra i amb la cultura material.

Sobre aquest darrer aspecte reflexiona Célie Falières (Aurillac, 1987). Un conjunt d’escultures a tall d’artefactes, construïts amb restes de barreres, peces de llata i d’arada, barretes de ferro i tèxtils tenyits amb pells de ceba i altres productes naturals confronten les pràctiques artesanals amb el seu desús i la necessitat de perllongar-ne la vida donant-los un nou significat i trencant les jerarquies que la cultura imposa.

La construcció de la realitat i del paisatge està íntimament lligada al llenguatge i a com elaboram les imatges. Darla Murphy, nascuda a Iowa (Estats Units) l’any 1987 però resident a França, ha creat durant la residència Small Orogenies (Petites Orogènesis). Es tracta d’un vídeo dividit en tres parts aparentment iguals i narrades en tres idiomes diferents en les quals ella vagueja entre el paisatge de la costa nord, on romangué dies i nits. La seva presència i la del seu equipatge, disposat aquí i allà, creen una experiència subjectiva del paisatge i qüestionen els límits entre la individualitat i el paisatge.

Que la terra dona símptomes d’haver emmalaltit i requereix intervenció és el que ha dut Marina Ribot (Calvià, 1996) a crear un vídeo instal·lació en el qual, bisturí en mà, realitza una operació quirúrgica al sòl. Hem fet de l’asèpsia un sistema de relació amb l’entorn que ens n’allunya i justifica el control que hi exercim.

Violència, assot costumista és el vídeo que presenta Marta Grimalt (Palma de Mallorca, 1989), una reflexió sobre la violència implícita en els costums i la seva relació amb les emocions des d’un cinema experimental molt proper al surrealisme i carregat d’humor àcid i de l’absurd.

Roc Domingo (Lleida, 1992) utilitza la fotografia i el vídeo per investigar sobre els recursos hídrics i l’ús. Un arxiu d’imatges aparentment inconnexes dibuixen un sistema complex que és representat a l’exposició amb un vehicle teledirigit que carrega una garrafa d’aigua al mateix temps que un vídeo reprodueix el seu recorregut pel paisatge.

El 15 d’agost d’enguany Juan David Galindo (Bogotà, 1992) creà un arxiu amb les 1.368 fotografies que sota l’etiqueta #menorca es penjaren a Instagram. Uns grans vinils les reprodueixen i qüestionen el significat de la fotografia avui i com la relació entre productor i consumidor o amateur i professional s’ha desdibuixat. Les fotografies avui tenen un caràcter efímer, milions són pujades a internet cada dia i als nostres telèfons mòbils s’acumulen sense motiu aparent. La fotografia ha perdut la seva funció de record i ja no interessa retratar la nostra vida, sinó retratar com volem que sigui. Ens trobam en l’era de la postfotografia. En continuarem parlant.