Les edats de la vida

La fugacitat de l’existència ha estat un dels temes més tractats al llarg de la història de la pintura. El gènere del bodegó, per exemple, nasqué per posar en relleu l’inexorable pas del temps, «Omnia mors aequat» (‘La mort ens iguala a tots’). Les seves diferents accepcions, aparegudes al segle XVII en el moment de màxima esplendor, així ho denoten: vanitas, natura morta, són termes encara avui emprats. En els episodis de pandèmia l’art no va ser tan sols un fidel document gràfic, també fou el creador d’imatges visuals i al·legòriques que encara ens acompanyen, com la representació de la mort amb un esquelet vestit de negre amb una dalla a cavall, damunt un monstre o conduint un carretó. Pieter Brueghel el Vell, Nicolas Poussin o Arnold Böcklin, segles més tard, representaren l’epidèmia de pesta negra que assolà Europa al segle XIV amb gran dramatisme. El primer reproduí amb gran cruesa la plaga de la lepra i de l’ergotisme (malaltia provocada per un fong que viu en el pa de sègol corromput) que es visqué en el seu temps. Eugène Delacroix i Eduard Munch deixaren constància de la tuberculosi que feu estralls a l’Europa del segle XIX. El darrer també tractà l’epidèmia de grip espanyola de 1918. De la darrera epidèmia del segle XX, la SIDA, les obres de Keith Haring es carregaren també de denúncia: «ignorància = por» i «silenci = mort».

La infantesa, la joventut i la vellesa són, tant si ens agrada com si no, consubstancials al pas del temps en la nostra vida mortal. Per molt que vulguem revertir el procés aquesta serà una batalla perduda. A la història de la pintura trobam un bon grapat d’exemples que tracten de les edats de l’ésser humà. Avui comentarem tres pintures:

Hans Baldung (Schwäbisch Gumnd, 1485 – Estrasburg, 1545) pintà poc abans de la seva mort Les tres edats i la mort, avui al Museu del Prado. A l’obra un nadó jeu al peu de tres figures, una jove, una vella i la mort. A tall de vanitas ens recorda l’efímer de la vida, tot i que la llum de Déu, a l’angle superior esquerre, ens consola. La mort sosté un rellotge d’arena i un bastó trencat, que ha estat interpretat com la vida renovada vencent la mort. La vella, agafada del braç per la mort, sosté la capa de l’al·lota per no deixar la vida. Un mussol al costat del nadó simbolitza la saviesa, la consciència i l’espiritualitat.

Tiziano (Belluno, 1477/90 – Venècia, 1576) pintà, quinze anys abans de la seva mort, Al·legoria del temps governat per la prudència, propietat de la National Gallery de Londres. En ella tres cares masculines miren en les tres direccions, el vell cap a l’esquerra (passat), l’adult al davant (present) i el jove a la dreta (futur). La llum prové del futur i el vell queda en la penombra. Aquesta obra, a diferència de l’anterior, mostra el pas de la vida com un procés en el qual les actituds humanes canvien però en què és necessari actuar amb prudència. En una llegenda al peu llegim: «Del passat al present és necessari actuar amb prudència per no malmetre l’acció futura». És per això que també hi ha representats els caps de tres animals que simbolitzen la joventut (ca), la força i el poder (lleó) i la soledat i la serenor (llop).

Carl Gaspar Friedrich (Geifswald, 1774 – Dresde, 1840) pintà Les tres edats de la vida, al museu Bildenden Künste (Leipzig), cinc anys abans de morir. Conté la idea romàntica del sublim, de la grandesa de la natura. Carregada de simbolisme i d’una forta emocionalitat representa la seva família. Els cinc membres d’aquesta estan també representats com a vaixells, en una al·legoria sobre el viatge vital. Un vell que està d’esquena contempla l’escena en la qual la mare juga amb els al·lots i Carl Gaspar, dret al seu costat, sembla acomiadar-se per iniciar la travessa que el durà al destí que és inherent a la seva existència.

Leave a Reply