Archive for septiembre, 2020

Les edats de la vida

domingo, septiembre 20th, 2020

La fugacitat de l’existència ha estat un dels temes més tractats al llarg de la història de la pintura. El gènere del bodegó, per exemple, nasqué per posar en relleu l’inexorable pas del temps, «Omnia mors aequat» (‘La mort ens iguala a tots’). Les seves diferents accepcions, aparegudes al segle XVII en el moment de màxima esplendor, així ho denoten: vanitas, natura morta, són termes encara avui emprats. En els episodis de pandèmia l’art no va ser tan sols un fidel document gràfic, també fou el creador d’imatges visuals i al·legòriques que encara ens acompanyen, com la representació de la mort amb un esquelet vestit de negre amb una dalla a cavall, damunt un monstre o conduint un carretó. Pieter Brueghel el Vell, Nicolas Poussin o Arnold Böcklin, segles més tard, representaren l’epidèmia de pesta negra que assolà Europa al segle XIV amb gran dramatisme. El primer reproduí amb gran cruesa la plaga de la lepra i de l’ergotisme (malaltia provocada per un fong que viu en el pa de sègol corromput) que es visqué en el seu temps. Eugène Delacroix i Eduard Munch deixaren constància de la tuberculosi que feu estralls a l’Europa del segle XIX. El darrer també tractà l’epidèmia de grip espanyola de 1918. De la darrera epidèmia del segle XX, la SIDA, les obres de Keith Haring es carregaren també de denúncia: «ignorància = por» i «silenci = mort».

La infantesa, la joventut i la vellesa són, tant si ens agrada com si no, consubstancials al pas del temps en la nostra vida mortal. Per molt que vulguem revertir el procés aquesta serà una batalla perduda. A la història de la pintura trobam un bon grapat d’exemples que tracten de les edats de l’ésser humà. Avui comentarem tres pintures:

Hans Baldung (Schwäbisch Gumnd, 1485 – Estrasburg, 1545) pintà poc abans de la seva mort Les tres edats i la mort, avui al Museu del Prado. A l’obra un nadó jeu al peu de tres figures, una jove, una vella i la mort. A tall de vanitas ens recorda l’efímer de la vida, tot i que la llum de Déu, a l’angle superior esquerre, ens consola. La mort sosté un rellotge d’arena i un bastó trencat, que ha estat interpretat com la vida renovada vencent la mort. La vella, agafada del braç per la mort, sosté la capa de l’al·lota per no deixar la vida. Un mussol al costat del nadó simbolitza la saviesa, la consciència i l’espiritualitat.

Tiziano (Belluno, 1477/90 – Venècia, 1576) pintà, quinze anys abans de la seva mort, Al·legoria del temps governat per la prudència, propietat de la National Gallery de Londres. En ella tres cares masculines miren en les tres direccions, el vell cap a l’esquerra (passat), l’adult al davant (present) i el jove a la dreta (futur). La llum prové del futur i el vell queda en la penombra. Aquesta obra, a diferència de l’anterior, mostra el pas de la vida com un procés en el qual les actituds humanes canvien però en què és necessari actuar amb prudència. En una llegenda al peu llegim: «Del passat al present és necessari actuar amb prudència per no malmetre l’acció futura». És per això que també hi ha representats els caps de tres animals que simbolitzen la joventut (ca), la força i el poder (lleó) i la soledat i la serenor (llop).

Carl Gaspar Friedrich (Geifswald, 1774 – Dresde, 1840) pintà Les tres edats de la vida, al museu Bildenden Künste (Leipzig), cinc anys abans de morir. Conté la idea romàntica del sublim, de la grandesa de la natura. Carregada de simbolisme i d’una forta emocionalitat representa la seva família. Els cinc membres d’aquesta estan també representats com a vaixells, en una al·legoria sobre el viatge vital. Un vell que està d’esquena contempla l’escena en la qual la mare juga amb els al·lots i Carl Gaspar, dret al seu costat, sembla acomiadar-se per iniciar la travessa que el durà al destí que és inherent a la seva existència.

No em sents. Nalini Malani

domingo, septiembre 6th, 2020

A «Terres llunyanes», l’article anterior, ens acostàvem a l’Índia de la mà d’un grup d’artistes balears. Acollits per la Fundación Vicente Ferrer, tingueren l’oportunitat de conèixer el treball que, des de 1969, du a terme aquesta organització en la defensa dels desposseïts, dels infants i de les dones, a les quals facilita l’empoderament. Aquell any Nalini Malani acabà els seus estudis de Belles Arts a la Sir Jamsetjee Jeejeebhoy School de Bombai. En aquesta escola, fundada pels britànics, aprengué els principis de la tradició europea de la pintura a l’oli. Tenia llavors vint-i-tres anys i una clara consciència de la tragèdia viscuda amb la partició de l’Índia i el Pakistan, ja que amb un any hagué de fugir de Karachi, on havia nascut, per refugiar-se, primer a Calcuta i després a Bombai. Nalini també ha dedicat la seva vida a denunciar la injustícia, l’opressió, i la discriminació i la violència exercida sobre les dones. Però ho ha fet des de la seva condició de dona índia i artista.

         L’any 2019 la Fundació Joan Miró de Barcelona li concedí el Premi Joan Miró en la seva setena edició. Reconegut mundialment com un dels premis de més prestigi i major dotació econòmica, 70.000 €, li han precedit artistes com Olafur Eliasson, Pipilotti Rist, Mona Hatoum, Roni Horn, Ignasi Aballí o Kader Attia. Comparteix amb Joan Miró, a qui conegué a París i fou el seu far durant dècades, una gran imaginació i una clara consciència política i social. Tot i ser coneguda com a pintora, ella no se’n considera. Entén la pintura com el teclat per a un compositor, una ajuda per a somniar i compondre idees que trasllada a altres llenguatges com el vídeo, la instal·lació o les ombres xineses. Amb motiu del premi concedit, la Fundació li ha organitzat una exposició dels seus cinquanta anys d’activitat creativa, oberta fins al 27 d’octubre.

         La seva obra té un caràcter marcadament narratiu en què les imatges arquetípiques i mitològiques s’entrellacen amb les contemporànies, creant una gran cosmogonia on passat, present, memòria, mite i denúncia són reinterpretats trencant amb la dicotomia orient-occident des d’una visió feminista. Nalini entén l’art com una eina de transformació individual i col·lectiva, i per a assolir-ho construeix un art comprensible i facilitador d’una experiència sensorial completa, immersiva, en la qual so, il·luminació i imatge formen un tot.

         L’exposició comença amb les obres Les coses han canviat (2008) i No em sents? (2020), una performance-instal·lació amb grafitis i trenta-dos cilindres que giren projectant ombres a la paret per simbolitzar els coneixements profunds i intuïtius dels individus que ja ningú escolta i que són l’origen de la involució de les societats modernes. L’obra té el seu origen en el mite de Cassandra, filla dels reis de Troia que tenia el do de la profecia però que Apol·lo, després de ser rebutjat, va castigar amb la maledicció que ningú la creuria.

         Escoltar les ombres (2007), quaranta-dues pintures inverses, és a dir, pintades al dors de vidres o metacrilats amb colors vibrants, formen una narració a tall de storyboard en què avions de combat es barregen amb imatges mítiques del Ramayana, el Bhagavata Purana o Alícia al país de les meravelles. Nalini Malani va ser una de les precursores del cinema experimental als anys seixanta a l’Índia, i en els seus vídeos Onanisme, Tabú, Natura morta i Utopia explora la discriminació que té lloc en els actes més quotidians. A Tot allò que imaginem com a llum (2017) una gran vidriera laica amb pintura inversa ens recorda el dolor de la partició de l’Índia i el Pakistan i la universalitat dels afectes i els sentiments humans.

         L’exposició acaba amb Em sents? (2019), cinquanta-sis curts d’animació projectats a les parets de la sala que creen un efecte hipnòtic produït per traços ràpids que dibuixen i desdibuixen figures i textos de pensadors i creadors que han estat els seus referents (des de Milan Kundera, Noam Chomsky o Bertolt Brecht a Francisco de Goya o George Grosz). Nalini Malani denuncia de nou que continuam sense escoltar la veu de les dones.