Archive for agosto, 2020

«Terres llunyanes»

domingo, agosto 23rd, 2020

Allà cap al 1969, ja fa més de cinquanta anys!, Vicenç i Anna Ferrer construïren un primer pou, una primera escola i donaren un primer microcrèdit a una dona per sembrar el que havia de ser, no només el seu aliment, sinó també l’esperança de moltes altres dones, i homes, d’Anantapur, un estat al sud de l’Índia. Des de llavors, la tasca duta a terme per la Fundació Vicente Ferrer ha tingut un efecte transformador insòlit en la vida de milers d’indis amenaçats per la pobresa o per la seva condició de dones. En tan sols un any, en aquest país on 370 milions de persones viuen amb menys de tres euros al dia, la Fundació ha construït 3.000 cases, ha plantat 950.000 arbres, ha concedit 2.000 beques per a estudis universitaris, ha tramitat 6.500 microcrèdits i ha construït 1.300 escoles. A partir dels valors de la solidaritat i l’amor, i amb el compromís sincer i incondicional amb la pobresa, les dones, la infantesa i els discapacitats, han posat en dubte l’ordre establert.

De solidaritat, amor i compromís, i de qüestionar l’ordre establert, l’art també hi ha tingut molt a veure al llarg de la història, i en trobam experiències valuoses pertot. Avui parlarem d’una que ens és ben propera: l’exposició «Terres llunyanes» que fins al 31 d’agost podem veure a la sala municipal d’exposicions El Roser de Ciutadella. En ella s’exposen una quarantena d’obres de sis artistes balears que culminen un programa de solidaritat amb la Fundació Vicente Ferrer únic a les Illes Balears. Aquests són l’eivissenca Diana Bustamante, el menorquí Francesc Florit Nin i els mallorquins Robert Ferrer, Rafa Forteza, Natasha Lebedeva i Gabriela Seguí.

Nasqué d’una proposta del comissari, Antoni Torres, al Consell de Mallorca amb l’objectiu de donar a conèixer el treball de la Fundació a través de l’art i, al mateix temps, evidenciar el seu poder transformador, no tan sols en l’esperit i les ments d’infants i adults d’ací i d’allà, sinó també perquè l’art pot ser una font d’ingressos amb fins solidaris. Aquesta és de fet la primera fase del projecte, la impressió de catorze litografies de sengles artistes balears. Amb la seva venda es van construir dues escoles rurals a Kambalapalli i Byluppala, es van comprar bicicletes per a estudiants de secundària i s’està construint una tercera escola a Nemakal. En una segona fase els sis artistes seleccionats van viatjar a Anantapur i durant deu dies pintaren una obra (alguns murals a parets d’escoles o hospitals) immersos en la vida i la cultura local. Fou aquesta una experiència profunda, en alguns casos reveladora, en d’altres iniciàtica, i en tots ells d’una gran càrrega emotiva. En tornar, cadascun d’ells abocà el que havia viscut en les obres que s’exposen a El Roser.

Diana Bustamante, amb els seus collages i paisatges essencials i coloristes, fa una al·legoria de l’entorn local i del treball fet per la Fundació per tal de proveir la població d’aigua i cultius. Robert Ferrer, amb una proposta minimalista i geomètrica, ens transporta a l’essencial, als principis creadors de la vida. Gabriela Seguí, amb la seva pintura de vermelloses aquositats vibrants, pinta filletes de mirada directa i esperançada. En les fotografies de Natasha Lebedeva hi ha el testimoniatge gràfic del viatge, mentre que per a Rafa Forteza l’Índia són les cares de la seva gent. Francesc Florit Nin, per últim, ens vol transmetre el paper de la dona com a pilar de la societat índia. Experiències com aquesta tenen avui un gran valor social i aquestes paraules de Vicenç Ferrer són encara ben vigents: «Som testimoni directe que és possible canviar el món».

Art i símbols

domingo, agosto 9th, 2020

L’aproximació a una obra artística es pot fer des de diferents angles: estètic, històric, cultural, tècnic, polític, social, espiritual, emocional o simbòlic. Aquest darrer ens confronta amb la nostra consciència col·lectiva, amb els fonaments de la nostra cultura i els seus significats. Els símbols al·ludeixen a una idea associada a l’objecte representat i l’art ha tingut un paper cabdal en la transmissió d’aquests símbols al llarg de la història, de manera que s’ha convertit, juntament amb la literatura, en vehicle de culturització. Hauríem de viatjar fins al Paleolític superior, fa quaranta mil anys, i en especial a l’Aurinyacià, per trobar els orígens de l’art simbòlic.

Aprofitarem l’exposició benèfica que, per vuitè any consecutiu, ha organitzat la fundació Hospital Illa del Rei a la sala d’exposicions de «la Caixa» del carrer nou 25 de Maó per comentar els significats simbòlics que s’amaguen darrere d’alguns dels quadres exposats.

Un paisatge del pintor Cauher ens transporta a l’Arcàdia, símbol de la senzillesa pastoral i del paradís. Aquest ha estat un tema recurrent des de l’antiguitat i ja Virgili, a les Bucòliques, situà els seus poemes a l’Arcàdia. En ella la vida és espontània i natural i els seus habitants, pastors, conviuen amb les nimfes. Tot és formós i l’home és bo. D’aquí neix el mite del bon salvatge, a qui Rousseau, el 1755, es referia així: «l’home neix bo i la societat el corromp». El nom d’Arcàdia es correspon a una àrea del Peloponès on visqueren uns pobles de pastors que es resistiren al domini d’Esparta. Humils i rurals no honraren la fertilitat amb el toro, comú a la cultura micènica, sinó amb el boc.

Un esplèndid moltó de pedra avellaneda de l’escultor mallorquí Xavier Llull ens permet aprofundir en la simbologia d’aquest animal. Els egipcis foren els primers a associar-lo al poder, al déu Amon, i més tard s’associà també a eminència, elevació. Recordem l’escultura de Moisès de Miquel Àngel, en què els corns són raigs lluminosos. El déu grec Apollo Karneios és representat amb unes banyes de boc i se li pressuposaven poders sobre els ramats i la fertilitat. En els mesos d’agost i setembre s’organitzaven festes per celebrar les collites a moltes parts de Grècia, i especialment al Peloponès. També a Menorca, quan l’agricultura tingué un pes important.

També de Xavier Llull és una maternitat en marbre negre que s’inspira en el cànon de bellesa de les deesses paleolítiques, la cara sense modelar i els pits i els malucs exagerats. Les deesses paleolítiques són un dels primers símbols de la humanitat i la Venus de Lussel, a la Dordonya Francesa, l’exemple més destacat. La dona, esculpida amb prominents volums, sosté una banya de bisó, que possiblement simbolitza la lluna, com és habitual també amb la banya del toro. La representació de la dona en escultura sempre ha anat associada a la fertilitat en la seva accepció més àmplia: moral, física, simbòlica o filosòfica. La seva constant nuesa era transcendida pels símbols que encarnava. En el cas de la Dama d’Elx, del segle V aC, a la representació d’una sacerdotessa en una època matriarcal l’acompanya la simbolització del ritu femení de la vida.

De la italiana Rosanna Casano s’ofereixen dues interessants obres en les quals la superfície pictòrica està plena de diferents tipus d’alfàbies, bòtils, copes, olles, gerros i vasos. En general tot recipient està associat a l’abundància i quan aquest té forma semiesfèrica, com una copa, és un símbol còsmic. Càstor i Pòl·lux, bessons i fills de Zeus i Leda, convertits en la constel·lació de Gèminis pel pare, són representats amb mitja closca d’ou cadascun. Una meitat simbolitza la volta celeste, el cel, l’altra la terra. Les copes són els recipients de culte per excel·lència i en altres formes són utilitzats per fer ofrenes i libacions en els sacrificis. Beure de la mateixa copa és a l’extrem orient signe de fidelitat i pertinença, mentre que a l’islam la copa simbolitza el cor, entès com a intuïció i finesa de l’ànima.

Un gravat de Matías Quetglas ens porta a tractar un dels símbols més controvertits i polivalents de la història: la serp. Asclepi, el déu grec de la medecina, també conegut com a Esculapi, tenia grans dots per a la curació dels malalts i se li atribuïa el poder de ressuscitar els morts. Zeus, preocupat per una humanitat immortal, el matà amb un raig. En els temples que s’erigiren es trobaren serps mortes que en treure-les revisqueren. A partir de llavors el bàcul d’Esculapi es representa amb una serp enrotllada. També la indústria farmacèutica té una serp com a símbol, aquesta enrotllada i bevent d’una copa, la d’Higiea, deessa de la higiene i la salut. La copa, també present en el gravat, conté la poció medicinal, i la serp que en beu simbolitza la saviesa, com a la Càbala, on l’home primordial duu una serp al coll. Per al judaisme, però, la serp representa el diable, la temptació, el pecat, la passió sexual i les ànimes dels condemnats a Sheol (la sepultura dels que esperen el judici final). I per al cristianisme ja ho saben: simbolitza la temptació d’Adam i Eva de menjar el fruit de l’arbre prohibit. Però no va tenir sempre aquest significat en el cristianisme. Entre els primers cristians Crist era anomenat «la Bona Serp» i la secta agnòstica dels ofites, a Síria i Egipte cap a l’any 100 dC, representava Crist com una serp.