Archive for julio, 2020

Pintar el somriure

sábado, julio 25th, 2020

Un retrat, amb un mòbil per exemple, l’associam a un somriure ampli, proper a la rialla. Fins i tot lluïm les nostres dents blanquejades i embellides amb tractaments de tota mena. Aquesta és l’expectativa que tenim avui d’un retrat, reflex cultural i social del nostre temps en el qual projectam una actitud positiva i una alegria que sembla permanent. Però aquesta no ha estat la concepció del retrat en el passat. A través de la història de la pintura podem observar com, de fet, aquest somriure franc i obert era impopular i s’associava a les classes populars.

Per a un pintor dels segles xvi, xvii o xviii un somriure subtil permetia expressar en major mesura la complexitat de la psicologia humana. Des de condescendència a malenconia, avorriment, alegria, malestar, coqueteig o una lleu vergonya. Una rialla té un sentit inequívoc, i quan s’allarga —pensem que el retratat ha de mantenir el gest— esdevé una ganyota. Tenint en compte que el gènere del retrat s’ha reservat històricament a la burgesia i la noblesa, podem deduir fàcilment que el somriure discret dominà el gènere, a excepció, com veurem després, de la pintura holandesa del segle xvii.

En la representació dels llavis i la boca ha estat freqüent representar la serietat o l’altivesa del retratat així com un cert caràcter moral. Sovint han entrat en conflicte creant un sentiment contradictori en l’observador. És el cas de la Mona Lisa de Leonardo da Vinci, un somriure conegut com el «somriure enigmàtic». En ell el pintor assoleix la genialitat en l’sfumato, el difuminat, alhora que demostra un coneixement profund del desig humà. En una primera observació en la distància el somrís té una expressió clara que sembla una entremaliada invitació, però en apropar-nos aquesta seducció desapareix i ens crea una frustració. Paradoxalment, el somriure de La Gioconda s’esvaeix tan bon punt tractam d’atrapar-lo. Cinquanta anys abans, Antonello da Messina pintà el Retrat d’un home (vegeu imatge), un petit retrat en el qual un home ens mira amb un somriure maliciós i una actitud desafiadora. Amb ell inicia una nova tradició, de la qual és pioner. La seva expressió facial, amb les línies del riure als ulls i els clotets a les galtes, contrasta amb la simplicitat de la composició: fons negre, barret negre i indumentària negra i blanca. Hi ha quelcom pertorbador en la seva expressió, una lletgesa indescriptible.

Antonello da Messina. Retrat d’un home. 1470-1472. Tempera i oli sobre fusta, 30,5×26,3 cm, Cefalù, Museo Mandralisca

Dèiem abans que ensenyar les dents era, per a les classes altes, impropi, un trencament de les formes i de l’etiqueta. No era però, com sovint s’ha dit, pel fet que les dentadures fossin lletges a causa de la manca d’higiene bucal, ja que aquesta manca era tan generalitzada que no es tenia en compte a l’hora de valorar l’atractiu de la persona. Van ser els pintors holandesos del segle xvii els que començaren a pintar grans somriures i rialles… i dents. Per a això van dirigir la seva mirada cap a les classes populars, on trobaven plenitud vital i disbauxa. Jan Steen, Frans Hals, Judith Leyster i, especialment, Gerrit van Honthorst, pintaren nombroses escenes costumistes de celebracions, trobades, música i al·lusions sexuals en una societat, la calvinista, oberta i innovadora.

A la resta d’Europa, i fins al segle xx, el somriure continuà sent discret. Fins i tot William Hogarth, conegut il·lustrador i mestre de la sàtira social i política de la primera meitat del segle xviii, en el seu Analysis of Beauty, entén que són de bon gust les línies que «formen un somriure agradable a les comissures dels llavis» i menysprea els contorns extrems per ser «desagradables i estúpids».

Amb l’aparició de la fotografia, la rialla, que és com el rubor, una resposta, una reacció, i per tant espontània i insostenible en el temps, va poder ser registrada en la seva verdadera significació. En la pintura de retrat, però, el somriure continua jugant un paper ambivalent que serveix a l’artista per a oferir-nos un ancoratge emocional amb el personatge, amb la seva psicologia.

El llegat de Dolores Boettcher

domingo, julio 12th, 2020

Dolores Boettcher (Nova York, 1935) no és una dona de grans paraules o eloqüent, per a això hi ha la seva pintura. Amb aquesta l’autora expressa de forma clara i comprensible la seva visió del món, la seva fascinació per la natura i l’ésser humà. Com escrigué Ponç Pons amb motiu de l’exposició que organitzà l’Ajuntament de Maó l’any 2007: «Com un poema / d’amor, vital i humà, / tot el que pintes. / Un bell mestratge / sensible i fèrtil d’Art. / Gràcies, Dolores!».

Una nova exposició, aquesta organitzada pel Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, fa ara un repàs a la seva trajectòria durant els quaranta-cinc anys que ha viscut entre nosaltres. Arribà procedent de Barcelona, on realitzà estudis de gravat a Belles Arts amb Pepe Vives Campomar i Miquel Vilà. Van ser ells que li parlaren de «l’illa blanca i blava» i li presentaren Fernando Alejandre, el seu futur marit.

L’exposició, sota el títol «Dolores Boettcher. Traç i color en llibertat» va ser inaugurada el divendres dia 3 de juliol a Ca n’Oliver (Maó), on restarà fins al 27 de setembre. Prèviament s’instal·là a la sala d’exposicions El Roser de Ciutadella, on s’inaugurà el 18 de gener, amb motiu de la diada de Sant Antoni. La coincidència d’aquesta exposició i la celebració dels tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa posa de manifest la importància que ambdós han tingut en el despertar de nombroses vocacions artístiques. Mentre Chiesa fou mestre del seu fill Joan i de Pasqual Calbó, Dolores Boettcher ha estat la mestra de centenars d’alumnes, alguns amb reeixides carreres artístiques, com Anna Carreras o Rafel Vidal. El seu pas per l’escola Sant Josep, entre 1975 i el 2000, i per l’Institut d’Ensenyament Mitjà, avui Joan Ramis, entre el 1969 i el 1971, són encara avui recordats pels professors actuals, alumnes d’ella en aquells temps. Però és a l’Ateneu Científic, Literari i Artístic on Dolores Boettcher deixà una empremta inesborrable. Al llarg de trenta-cinc anys, fins a la seva jubilació, el 31 de maig de l’any 2005, ensenyà amb generositat les eines i habilitats que tot dibuix o pintura requereix. Sempre fou molt respectuosa amb l’estil de cada alumne i molt crítica alhora amb les modes, que no fan més que anul·lar l’expressió pròpia.

També a l’Ateneu organitzà les ja històriques sessions de dibuix al natural, sessions que a l’estiu eren freqüentades per pintors de talla internacional com Serra Llimona, Miquel Vilà o Serra de Ribera. És en aquests dibuixos amb model, molts exposats a Ca n’Oliver, on podem copsar la verdadera dimensió de Dolores Boettcher com a artista. Deia Paul Valéry que l’amor era per als novel·listes i poetes el que el nu fou per als artistes de la forma. En l’obra de Boettcher el nu, femení i masculí, constitueix el pal de paller de la seva producció i el dibuix la tècnica de la qual neix el millor de la seva expressió artística. En aquesta, com deia el pintor Jean Auguste Dominique Ingres, el dibuix és la propietat de l’art. La línia dels seus dibuixos és fluida, vaga per damunt del paper en llibertat i limita els contorns amb subtilesa, mentre el traç, evocatiu i suggerent, dona al cos humà rotunditat unes vegades, dolçor d’altres.

Les aquarel·les de Dolores Boettcher, paisatges i bodegons, ens transporten a un món de llum i color en el qual la pinzellada és plena d’espontaneïtat. Són característics els contrallums, especialment en els bodegons, per la seva dificultat tècnica i per les transparències dels colors que en resulten. També quan els bodegons són pintats a l’oli la pintora persisteix en els contrallums. Aquí l’opacitat de l’oli produeix un efecte més rotund i les formes passen de ser evocades a ser descrites.

Aquest homenatge posa de manifest l’important llegat que aquesta novaiorquesa ha deixat a Menorca des d’una actitud vital crítica i lliure. Gràcies, Dolores!