Vives Llull i Alejandre a l’hotel Formentor

Poques setmanes abans de la inauguració de l’hotel Formentor, el juny de 1929, Miquel Alejandre engegà el motor del seu Peugeot Catrelat, un petit descapotable de dues places amb una altra plaça minúscula darrere («Ahí te pudras» li deien), i conduí fins a Pollença. Allà es trobà amb el seu amic Joan Vives Llull, que hi vivia des de feia quatre anys i hi havia anat per conèixer Hermen Anglada Camarasa, pintor català de qui havia vist un quadre a la revista anglesa The Studio que el trasbalsà. En arribar sentí que aquell era el lloc ideal per fer de la seva vocació artística una professió i els quinzes dies previstos es convertiren en cinc anys.

Els horrors de la Gran Guerra havien atret pintors i escriptors que, aglutinats al voltant d’Anglada Camarasa, formaren la mal anomenada Escola de Pollença (mai fou una escola com a tal, tan sols un grup de pintors atrets pel sublim paisatge de la badia i de la serra de Tramuntana). En formaren part un nodrit grup d’argentins, com Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Aníbal Nocetti, Roberto Ramaugé o Gregorio López Naguil, i mallorquins com Dionís Bennàssar o Guillem Bestard. Pintors com Joaquin Sorolla, Joaquim Mir o Santiago Rusiñol també hi participaren amb visites periòdiques. De la badia de Pollença i la seva llum, Formentor, esplendorós, s’erigí en un Shangri-La. Com escrigué Miquel Costa i Llobera en El pi de Formentor «Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… / Oh vida, oh noble sort!».

Tornem però a Miquel Alejandre, que ja llavors pintava paisatges plein air. Havia estat a Pollença anteriorment, però aquest viatge tenia un motiu molt especial: la inauguració de l’hotel Formentor. Construït per Adan Diehl, un ric argentí de família de banquers, l’hotel es convertí en el gran centre intel·lectual i artístic de la mediterrània durant bona part del segle XX. Comprà la finca a la família de Miquel Costa i Llobera, propietaris des de 1646, per 520.000 pessetes. Sense arquitecte ni plànols Adan Diehl edificà duent en barca els materials perquè la construcció de la carretera s’endarrerí més del previst. L’hotel, arran de mar, envoltat de pins i sota les muntanyes malves, disposava de llum elèctrica, aigua calenta i telèfon. El dia de la inauguració multitud de barques estibades amb personalitats de la vida mallorquina arribaren, a més a més dels amics escriptors i pintors d’Adan vinguts d’arreu, especialment de París. Segons els cronistes de l’època un bon nombre de convidats es comportaren de manera grollera i nombroses culleretes de plata i torcaboques desaparegueren com a souvenir. Alejandre i Vives Llull (vegeu la fotografia que s’adjunta) acabaren molt tard després de beure quantitats oceàniques d’un còctel explosiu. En arribar a la pensió on s’allotjaven, Cas Lloro, a Pollença, trobaren tancat i hagueren de dormir en el Peugeot d’Alejandre.

Alejandre, dret a l’esquerra. Vives Llull, el primer assegut per la dreta

A partir de llavors l’hotel Formentor adquirí un aire mític, gràcies també als seus il·lustres visitants: Deborah Kerr, Charles Chaplin, el príncep de Gal·les, John Wayne o Gary Cooper, entre molts altres. L’organització de la «Semana de la Sabiduría» el 1931 pel comte i filòsof Hermann Keiserling, amb Ramón Gómez de la Serna, Josep Pla, Joan Estelrich i Francis de Miomandre, i les «Conversaciones Poéticas» iniciades el 1959 amb Blai Bonet, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Carles Riba i Camilo José Cela consolidaren l’hotel Formentor com un referent entre la intel·lectualitat europea i sud-americana. Però no tothom ho veié amb bons ulls… Llorenç Villalonga a Desbarats narra la conversa entre dues beates. Mentre una s’escandalitza que les donen condueixin, l’altra li diu que això no és res, que a Formentor es banyen en pèl!

Ja a Menorca Vives Llull i Alejandre dugueren a terme una intensa activitat cultural, especialment a través de Los Amigos del Arte, grup adscrit a l’Ateneu de Maó. El 1943 li organitzaren una exposició a Tito Cittadini, destacat amic i pintor, tant d’ells com d’Adan Diehl. Davant el fracàs de vendes decidiren fer una rifa venent els números a cinc duros. Pepe Vives Campomar, llavors un fillet, en va ser la mà innocent. El guanyador fou Francisco Roig Gutiérrez, un argenter i propietari d’una fàbrica de bosses de plata.

Leave a Reply