Sota l’influx de Chiesa (i II)

La importància del pintor Giuseppe Chiesa transcendeix els límits de l’art, com vam veure en l’anterior article. El seu paper ha estat determinant a l’hora de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la identitat menorquina. Les seves aquarel·les de personatges menorquins vestint les indumentàries pròpies del segle XVIII són avui presents a moltes cases de l’illa. Foren creades per deixar testimoni gràfic dels costums i les tipologies d’aquell temps en l’àmbit de l’alta cultura. Chiesa, que a més a més de pintor era vicecònsol de la Toscana, pertanyia a les classes benestants i la seva clientela era la burgesia local i els viatgers que, de camí cap a Itàlia en el Grand Tour, li adquirien aquestes obres com a records, com a targetes postals. Amb els anys aquelles obres de factura delicada, espontània i detallista es popularitzaren a través d’un extens grup de pintors que o bé les copiaren o les reinterpretaren. Així hem vist un procés en el qual els costums i les festes populars van passar a ser objecte de l’alta cultura i posteriorment aquestes produccions han esdevingut cultura popular de nou.

Aquesta pintura costumista, que representa els costums d’un poble, els hàbits socials i individuals, ja gaudí d’un fort impuls als Països Baixos al segle XVII. El seu naixement es relaciona amb un desig de reivindicació nacional enfront de les tropes d’ocupació espanyoles. També a Menorca l’èxit d’aquestes pintures entre la burgesia podria explicar-se en clau identitària, ateses les tibantors i els conflictes que patiren les relacions amb els anglesos. Foren, de fet, les primeres representacions del poble de Menorca. A partir de llavors un estol de pintors seguiren les seves passes. El primer va ser el seu fill Joan Chiesa, magnífic dibuixant com el pare, però més interessat pel detall i l’anècdota. Un altre deixeble de Giuseppe Chiesa fou Pasqual Calbó, que en tornar a Menorca el 1790, després del seu periple per la cort de Viena, Cuba i Santo Domingo, dugué a terme una extensa producció d’obres costumistes amb un especial èmfasi en el moviment i l’expressió facial dels personatges.

Al llarg del segle XIX l’academicisme i el neoclassicisme tingueren a Menorca un pes important que centrà la producció artística en els gèneres del paisatge i el retrat. Tan sols Anton Schranz i Joan Font i Vidal, més propers al romanticisme, introduïren escenes costumistes en els seus paisatges del port de Maó. Però fou Francesc Hernández Sanz, a la segona meitat del segle XIX, que recuperà els personatges i festes de Chiesa. Els seus personatges i la seva reinterpretació de les festes de Binixems seguint l’estil del mestre presideixen les entrades o sales de moltes cases d’Alaior avui.

Francesc Hernández Mora. Madona. Xilografia

Ja al segle XX el nombre d’autors que seguiren el rastre de Chiesa fou extens. Tres pintors nascuts el 1902, Miguel Alejandre, Antonio Batione i Josep Quintana, proveïren el mercat d’una nombrosa quantitat d’aquarel·les i dibuixos amb temàtica costumista fins a les darreres dècades del segle XX. El primer alternant-los amb les seves marines i paisatges de factura impressionista, el segon compaginant-los amb aquarel·les de paisatges i el tercer amb marines. Però va ser Francesc Hernández Mora (1905-1980) el que amb les seves «estampetes», com ell les anomenava, va popularitzar com cap altre els personatges de Chiesa. Hi afegí un to caricaturesc que donà un gran èxit a les seves aquarel·les i xilografies, un èxit que no va trobar amb la seva obra abstracta, malauradament.

Però l’influx de Giuseppe Chiesa no acabà al segle XX, continua en aquest segle. Són produccions que ja no segueixen el seu estil, en fan reinterpretacions amb els llenguatges i tècniques contemporanis. És el cas de les obres de Cristina Benejam o de Ramon Cavaller, protagonista aquest de l’exposició «De Chiesa a Ramon Cavaller. Del s. XVIII al XIX, l’èxit de la pintura costumista a Menorca», que va tenir lloc l’any 2015 al Centre d’Art Ca n’Oliver. Tres-cents anys després!

Leave a Reply