Archive for junio, 2020

Vives Llull i Alejandre a l’hotel Formentor

domingo, junio 28th, 2020

Poques setmanes abans de la inauguració de l’hotel Formentor, el juny de 1929, Miquel Alejandre engegà el motor del seu Peugeot Catrelat, un petit descapotable de dues places amb una altra plaça minúscula darrere («Ahí te pudras» li deien), i conduí fins a Pollença. Allà es trobà amb el seu amic Joan Vives Llull, que hi vivia des de feia quatre anys i hi havia anat per conèixer Hermen Anglada Camarasa, pintor català de qui havia vist un quadre a la revista anglesa The Studio que el trasbalsà. En arribar sentí que aquell era el lloc ideal per fer de la seva vocació artística una professió i els quinzes dies previstos es convertiren en cinc anys.

Els horrors de la Gran Guerra havien atret pintors i escriptors que, aglutinats al voltant d’Anglada Camarasa, formaren la mal anomenada Escola de Pollença (mai fou una escola com a tal, tan sols un grup de pintors atrets pel sublim paisatge de la badia i de la serra de Tramuntana). En formaren part un nodrit grup d’argentins, com Tito Cittadini, Francisco Bernareggi, Aníbal Nocetti, Roberto Ramaugé o Gregorio López Naguil, i mallorquins com Dionís Bennàssar o Guillem Bestard. Pintors com Joaquin Sorolla, Joaquim Mir o Santiago Rusiñol també hi participaren amb visites periòdiques. De la badia de Pollença i la seva llum, Formentor, esplendorós, s’erigí en un Shangri-La. Com escrigué Miquel Costa i Llobera en El pi de Formentor «Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura / i alimentar-se i viure de cel i de llum pura… / Oh vida, oh noble sort!».

Tornem però a Miquel Alejandre, que ja llavors pintava paisatges plein air. Havia estat a Pollença anteriorment, però aquest viatge tenia un motiu molt especial: la inauguració de l’hotel Formentor. Construït per Adan Diehl, un ric argentí de família de banquers, l’hotel es convertí en el gran centre intel·lectual i artístic de la mediterrània durant bona part del segle XX. Comprà la finca a la família de Miquel Costa i Llobera, propietaris des de 1646, per 520.000 pessetes. Sense arquitecte ni plànols Adan Diehl edificà duent en barca els materials perquè la construcció de la carretera s’endarrerí més del previst. L’hotel, arran de mar, envoltat de pins i sota les muntanyes malves, disposava de llum elèctrica, aigua calenta i telèfon. El dia de la inauguració multitud de barques estibades amb personalitats de la vida mallorquina arribaren, a més a més dels amics escriptors i pintors d’Adan vinguts d’arreu, especialment de París. Segons els cronistes de l’època un bon nombre de convidats es comportaren de manera grollera i nombroses culleretes de plata i torcaboques desaparegueren com a souvenir. Alejandre i Vives Llull (vegeu la fotografia que s’adjunta) acabaren molt tard després de beure quantitats oceàniques d’un còctel explosiu. En arribar a la pensió on s’allotjaven, Cas Lloro, a Pollença, trobaren tancat i hagueren de dormir en el Peugeot d’Alejandre.

Alejandre, dret a l’esquerra. Vives Llull, el primer assegut per la dreta

A partir de llavors l’hotel Formentor adquirí un aire mític, gràcies també als seus il·lustres visitants: Deborah Kerr, Charles Chaplin, el príncep de Gal·les, John Wayne o Gary Cooper, entre molts altres. L’organització de la «Semana de la Sabiduría» el 1931 pel comte i filòsof Hermann Keiserling, amb Ramón Gómez de la Serna, Josep Pla, Joan Estelrich i Francis de Miomandre, i les «Conversaciones Poéticas» iniciades el 1959 amb Blai Bonet, Gerardo Diego, Vicente Aleixandre, Carles Riba i Camilo José Cela consolidaren l’hotel Formentor com un referent entre la intel·lectualitat europea i sud-americana. Però no tothom ho veié amb bons ulls… Llorenç Villalonga a Desbarats narra la conversa entre dues beates. Mentre una s’escandalitza que les donen condueixin, l’altra li diu que això no és res, que a Formentor es banyen en pèl!

Ja a Menorca Vives Llull i Alejandre dugueren a terme una intensa activitat cultural, especialment a través de Los Amigos del Arte, grup adscrit a l’Ateneu de Maó. El 1943 li organitzaren una exposició a Tito Cittadini, destacat amic i pintor, tant d’ells com d’Adan Diehl. Davant el fracàs de vendes decidiren fer una rifa venent els números a cinc duros. Pepe Vives Campomar, llavors un fillet, en va ser la mà innocent. El guanyador fou Francisco Roig Gutiérrez, un argenter i propietari d’una fàbrica de bosses de plata.

Sota l’influx de Chiesa (i II)

domingo, junio 14th, 2020

La importància del pintor Giuseppe Chiesa transcendeix els límits de l’art, com vam veure en l’anterior article. El seu paper ha estat determinant a l’hora de crear un imaginari col·lectiu al voltant de la identitat menorquina. Les seves aquarel·les de personatges menorquins vestint les indumentàries pròpies del segle XVIII són avui presents a moltes cases de l’illa. Foren creades per deixar testimoni gràfic dels costums i les tipologies d’aquell temps en l’àmbit de l’alta cultura. Chiesa, que a més a més de pintor era vicecònsol de la Toscana, pertanyia a les classes benestants i la seva clientela era la burgesia local i els viatgers que, de camí cap a Itàlia en el Grand Tour, li adquirien aquestes obres com a records, com a targetes postals. Amb els anys aquelles obres de factura delicada, espontània i detallista es popularitzaren a través d’un extens grup de pintors que o bé les copiaren o les reinterpretaren. Així hem vist un procés en el qual els costums i les festes populars van passar a ser objecte de l’alta cultura i posteriorment aquestes produccions han esdevingut cultura popular de nou.

Aquesta pintura costumista, que representa els costums d’un poble, els hàbits socials i individuals, ja gaudí d’un fort impuls als Països Baixos al segle XVII. El seu naixement es relaciona amb un desig de reivindicació nacional enfront de les tropes d’ocupació espanyoles. També a Menorca l’èxit d’aquestes pintures entre la burgesia podria explicar-se en clau identitària, ateses les tibantors i els conflictes que patiren les relacions amb els anglesos. Foren, de fet, les primeres representacions del poble de Menorca. A partir de llavors un estol de pintors seguiren les seves passes. El primer va ser el seu fill Joan Chiesa, magnífic dibuixant com el pare, però més interessat pel detall i l’anècdota. Un altre deixeble de Giuseppe Chiesa fou Pasqual Calbó, que en tornar a Menorca el 1790, després del seu periple per la cort de Viena, Cuba i Santo Domingo, dugué a terme una extensa producció d’obres costumistes amb un especial èmfasi en el moviment i l’expressió facial dels personatges.

Al llarg del segle XIX l’academicisme i el neoclassicisme tingueren a Menorca un pes important que centrà la producció artística en els gèneres del paisatge i el retrat. Tan sols Anton Schranz i Joan Font i Vidal, més propers al romanticisme, introduïren escenes costumistes en els seus paisatges del port de Maó. Però fou Francesc Hernández Sanz, a la segona meitat del segle XIX, que recuperà els personatges i festes de Chiesa. Els seus personatges i la seva reinterpretació de les festes de Binixems seguint l’estil del mestre presideixen les entrades o sales de moltes cases d’Alaior avui.

Francesc Hernández Mora. Madona. Xilografia

Ja al segle XX el nombre d’autors que seguiren el rastre de Chiesa fou extens. Tres pintors nascuts el 1902, Miguel Alejandre, Antonio Batione i Josep Quintana, proveïren el mercat d’una nombrosa quantitat d’aquarel·les i dibuixos amb temàtica costumista fins a les darreres dècades del segle XX. El primer alternant-los amb les seves marines i paisatges de factura impressionista, el segon compaginant-los amb aquarel·les de paisatges i el tercer amb marines. Però va ser Francesc Hernández Mora (1905-1980) el que amb les seves «estampetes», com ell les anomenava, va popularitzar com cap altre els personatges de Chiesa. Hi afegí un to caricaturesc que donà un gran èxit a les seves aquarel·les i xilografies, un èxit que no va trobar amb la seva obra abstracta, malauradament.

Però l’influx de Giuseppe Chiesa no acabà al segle XX, continua en aquest segle. Són produccions que ja no segueixen el seu estil, en fan reinterpretacions amb els llenguatges i tècniques contemporanis. És el cas de les obres de Cristina Benejam o de Ramon Cavaller, protagonista aquest de l’exposició «De Chiesa a Ramon Cavaller. Del s. XVIII al XIX, l’èxit de la pintura costumista a Menorca», que va tenir lloc l’any 2015 al Centre d’Art Ca n’Oliver. Tres-cents anys després!