Sota l’influx de Chiesa I

Enguany celebram els tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa, el 1720. La seva transcendència rau en el fet que aquest pintor, nascut a Liorna (Itàlia) i arribat a Menorca devers el 1748, marca l’inici de la història de l’art a l’illa. Abans de la seva arribada, l’art era exclusivament religiós o adreçat a la noblesa mitjançant retrats i l’autor es mantenia sovint en l’anonimat seguint una antiga tradició que considerava el pintor un artesà. Aquesta transcendència a la qual feim referència ja justificaria de per si l’organització d’un gran homenatge, que sembla però que, ateses les circumstàncies, no tindrà la magnitud desitjada i de moment quedarà en la brillant conferència que M. Àngels Hernández impartí sobre la seva figura en el Ple extraordinari de la Diada del Poble de Menorca, el 17 de gener passat.

Però Chiesa no fou només el primer pintor menorquí, va ser també el creador d’un estil pictòric que encara avui, tres-cents anys més tard!, inspira pintors contemporanis, un fenomen del qual no en tenim constància a cap altre indret del país ni d’Europa. Sabem, per exemple, que el paisatgisme de l’escola d’Olot, nascut a la segona meitat del segle XIX, es perllongà fins a final del segle XX. A València, la influència del luminisme de Sorolla i les seves temàtiques marineres encara són populars. A Madrid el costumisme de Francisco de Goya i el derivat dels viatges per l’Espanya romàntica al llarg del segle XIX, així com un costumisme de caràcter més pintoresc a Sevilla, perduraren en el temps. A Anglaterra el costumisme de William Hogarth deixà també una empremta encara visible. Tots ells però nasqueren al segle XIX i la producció presentà una major diversitat estilística i temàtica.

Giuseppe Chiesa esdevingué el pintor oficial del seu temps, un temps d’una gran florida econòmica, en què nasqué el mercat de l’art a l’illa, amb la burgesia com a client principal. Introduí la pintura costumista i les vedute. La primera té les seves arrels als Països Baixos, en l’anomenada pintura de gènere, obres de marcat caràcter descriptiu i realista que representaven escenes quotidianes i que tenen en Brueghel i el Bosch un antecedent llunyà, en Vermeer un de proper i en el venecià Pietro Longhi un de coetani. Chiesa esdevingué el cronista de l’època i ens deixà un valuosíssim arxiu d’imatges sobre esdeveniments, costums, festes populars i personatges tradicionals, molts d’ells reproduïts en segles successius per molts altres pintors però mantenint-se fidels a l’estil Chiesa. També introduí les vedutes, vistes panoràmiques, generalment de ciutats, en les quals les persones representades, de mida petita i en primer pla, apareixen realitzant activitats diverses i la meitat superior del quadre es destina als núvols i al cel. Les seves aquarel·les i tintes del port de Maó inauguren una temàtica que també serà àmpliament reinterpretada per pintors posteriors, tot i que estilísticament adaptada als nous corrents artístics.

On més evident es fa la presència de Chiesa avui a Menorca és a les cases dels pobles i ciutats de l’illa. En entrar-hi, a moltes sovint ens rep una làmina o aquarel·la d’un pagès i una pagesa, un senyor i una senyora, un capellà o un mariner, personatges tots ells amb la indumentària del segle XVIII. L’autor ben bé podria ser el mateix Chiesa, tot i que el més probable és que siguin reproduccions o originals de Francesc Hernández Sanz, Josep Quintana, Antonio Batione, Miguel Alejandre, Francesc Hernández Mora o Pasqual Calbó. Les representacions de Giuseppe Chiesa tenen així l’honor d’encarnar, com cap altre pintor, la menorquinitat i posar en relleu el valor de la pintura com a expressió de la cultura popular, com a manifestació de la identitat d’un poble i com a element de cohesió social.

En una propera entrega en continuarem parlant.

Francesc Hernández Sanz. Festa típica a Sant Llorenç de Binixems

Leave a Reply