Archive for mayo, 2020

Sota l’influx de Chiesa I

domingo, mayo 31st, 2020

Enguany celebram els tres-cents anys del naixement de Giuseppe Chiesa, el 1720. La seva transcendència rau en el fet que aquest pintor, nascut a Liorna (Itàlia) i arribat a Menorca devers el 1748, marca l’inici de la història de l’art a l’illa. Abans de la seva arribada, l’art era exclusivament religiós o adreçat a la noblesa mitjançant retrats i l’autor es mantenia sovint en l’anonimat seguint una antiga tradició que considerava el pintor un artesà. Aquesta transcendència a la qual feim referència ja justificaria de per si l’organització d’un gran homenatge, que sembla però que, ateses les circumstàncies, no tindrà la magnitud desitjada i de moment quedarà en la brillant conferència que M. Àngels Hernández impartí sobre la seva figura en el Ple extraordinari de la Diada del Poble de Menorca, el 17 de gener passat.

Però Chiesa no fou només el primer pintor menorquí, va ser també el creador d’un estil pictòric que encara avui, tres-cents anys més tard!, inspira pintors contemporanis, un fenomen del qual no en tenim constància a cap altre indret del país ni d’Europa. Sabem, per exemple, que el paisatgisme de l’escola d’Olot, nascut a la segona meitat del segle XIX, es perllongà fins a final del segle XX. A València, la influència del luminisme de Sorolla i les seves temàtiques marineres encara són populars. A Madrid el costumisme de Francisco de Goya i el derivat dels viatges per l’Espanya romàntica al llarg del segle XIX, així com un costumisme de caràcter més pintoresc a Sevilla, perduraren en el temps. A Anglaterra el costumisme de William Hogarth deixà també una empremta encara visible. Tots ells però nasqueren al segle XIX i la producció presentà una major diversitat estilística i temàtica.

Giuseppe Chiesa esdevingué el pintor oficial del seu temps, un temps d’una gran florida econòmica, en què nasqué el mercat de l’art a l’illa, amb la burgesia com a client principal. Introduí la pintura costumista i les vedute. La primera té les seves arrels als Països Baixos, en l’anomenada pintura de gènere, obres de marcat caràcter descriptiu i realista que representaven escenes quotidianes i que tenen en Brueghel i el Bosch un antecedent llunyà, en Vermeer un de proper i en el venecià Pietro Longhi un de coetani. Chiesa esdevingué el cronista de l’època i ens deixà un valuosíssim arxiu d’imatges sobre esdeveniments, costums, festes populars i personatges tradicionals, molts d’ells reproduïts en segles successius per molts altres pintors però mantenint-se fidels a l’estil Chiesa. També introduí les vedutes, vistes panoràmiques, generalment de ciutats, en les quals les persones representades, de mida petita i en primer pla, apareixen realitzant activitats diverses i la meitat superior del quadre es destina als núvols i al cel. Les seves aquarel·les i tintes del port de Maó inauguren una temàtica que també serà àmpliament reinterpretada per pintors posteriors, tot i que estilísticament adaptada als nous corrents artístics.

On més evident es fa la presència de Chiesa avui a Menorca és a les cases dels pobles i ciutats de l’illa. En entrar-hi, a moltes sovint ens rep una làmina o aquarel·la d’un pagès i una pagesa, un senyor i una senyora, un capellà o un mariner, personatges tots ells amb la indumentària del segle XVIII. L’autor ben bé podria ser el mateix Chiesa, tot i que el més probable és que siguin reproduccions o originals de Francesc Hernández Sanz, Josep Quintana, Antonio Batione, Miguel Alejandre, Francesc Hernández Mora o Pasqual Calbó. Les representacions de Giuseppe Chiesa tenen així l’honor d’encarnar, com cap altre pintor, la menorquinitat i posar en relleu el valor de la pintura com a expressió de la cultura popular, com a manifestació de la identitat d’un poble i com a element de cohesió social.

En una propera entrega en continuarem parlant.

Francesc Hernández Sanz. Festa típica a Sant Llorenç de Binixems

La digitalització de la cultura

domingo, mayo 17th, 2020

L’actual crisi de la COVID-19 durà, amb tota seguretat, canvis significatius en les societats i en els Estats, en les seves economies i en les seves polítiques. També afectarà en com els individus es relacionen amb l’entorn. En aquest procés, la comunicació en xarxa prendrà un major protagonisme i crearà així una realitat paral·lela, virtual, més segura, més asèptica. Al llarg d’aquests darrers dos mesos el grau de penetració d’Internet en la vida dels individus ha estat aclaparador, tot contacte amb el món ha estat canalitzat per la pantalla de l’ordinador o de la televisió. En diverses ocasions hem sentit dir que la digitalització ha vingut per quedar, també per a la cultura, que sempre ha estat un bé de primera necessitat i ho ha demostrat clarament aquestes setmanes.

Les arts semblen abocades a cercar camins cap a la digitalització, si volen sobreviure en un futur en el qual hi podrien haver restriccions pel que fa a la lliure circulació de les persones. Les arts audiovisuals ja hi estan plenament adaptades, perquè la pantalla és el seu medi natural. La digitalització de la música, tot i haver reduït els costos de producció i els de distribució, encara troba dificultats en la promoció, cosa que obliga els músics a realitzar actuacions en directe, que és, a més a més, una manera d’obtenir ingressos. La monetització en línia (streaming) segueix revertint en una minoria d’artistes, segons sembla. Les arts literàries, des d’un principi, van adaptar-s’hi fàcilment, atesa la seva condició. Però les estadístiques indiquen que la lectura de llibres electrònics no ha augmentat tant com es pensava i el paper continua essent el suport preferit.

Són les arts escèniques les que es troben en una situació més fràgil. No es pot transmetre l’experiència sensorial, corporal i intel·lectual d’una obra teatral, de la dansa, el circ o l’òpera a la pantalla. La seva filmació des d’un punt de vista o un altre ja constitueix una interpretació del realitzador i per tant una manipulació del fet escènic. Ens trobaríem així davant d’un escenari híbrid, concepte aquest que probablement proliferarà en el futur i donarà lloc a resultats dispars.

Les arts visuals, que en un principi haurien de semblar adaptables, presenten també inconvenients. Hem vist aquests dies visites virtuals a museus d’arreu i estam començant a veure exposicions de galeries d’art mitjançant sofisticats programes de navegació. L’obra d’art es caracteritza per la seva unicitat i qualsevol reproducció introdueix una distorsió. La primera és la mida, per molt que es reprodueixi a escala. La segona és la seva relació amb el context, la seva ubicació, i la tercera és la pèrdua de valor quan es converteix en una imatge efímera, sense corporeïtat. Finalment, com deia Walter Benjamin, la reproducció en malmet l’aura.

És innegable que Internet ha facilitat la producció i distribució de productes culturals i ha ofert als creadors la possibilitat de ser més autònoms i autosuficients. Això ha omplert la xarxa de continguts, però com demostren diversos estudis l’accés a aquests no és fàcil. Els psicòlegs reconeixen que un individu reacciona malament davant la possibilitat de triar, si no coneix bé aquell camp. El seu criteri decreix a mesura que augmenta el nombre d’opcions. D’aquesta manera, per als individus amb un cert interès per les arts però no disposats a invertir-hi gaire temps, una oferta excessiva els és més molesta que beneficiosa.

Possiblement en el futur visquem temps en els quals l’imperi d’Internet i el contacte social condicionaran la cultura i provocaran una hibridació de certes manifestacions artístiques. Però no hem d’oblidar que l’experiència de les arts ho és en tant que real, immersiva, única, personal i intransferible. Així, la música en directe té un color que el suport digital minimitza; l’art té una unicitat que desapareix a la pantalla, i els actors i les actrius escenifiquen la vida en la vida mateixa. La realitat, potser imperfecta, imprevisible i insegura, és necessària i insubstituïble en la construcció de l’ésser humà; és el seu medi natural. La realitat artificial serà sempre un artifici.

La natura segons cinc joves artistes de Menorca II

sábado, mayo 2nd, 2020

L’exposició «Natura: petjada i vincle» es va inaugurar el 14 de febrer passat a Ca n’Oliver. Organitzada per l’Ajuntament de Maó, nasqué amb la intenció de reflexionar sobre la petjada ecològica i el vincle que l’home i la natura han tingut al llarg del temps i com aquest s’ha vist alterat a causa del progressiu allunyament d’aquell cap a aquesta. En moments com l’actual, en què una pandèmia causada per un microorganisme produeix efectes letals en la població, ens adonam que la natura és molt més poderosa del que creim. Des de la nostra prepotència, i en nom de la raó i la ciència, havíem sotmès la natura als nostres designis i, com dèiem en l’article precedent, ens hem dedicat a jugar a ser Déu, abusant de la natura fins a límits que avui començam a patir. Ens permetem fins i tot experimentar amb la mutació genètica dels organismes vius i alteram així els principis constitutius de la vida. Pensam i creim que podem controlar els processos de la vida.

Carme Gomila,  Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart formen part d’una generació d’artistes menorquins/es que han mostrat repetidament la seva preocupació per com la visió dual home-natura, individu-col·lectivitat, home-dona, cos-ment és un obstacle per fer front al futur de la societat. Vegem què ens proposen en aquesta exposició.

El vídeo de Macià Florit (Ciutadella de Menorca, 1990), Cala Turqueta S.A., contraposa les imatges de l’actual cala en Turqueta amb una veu en off que ens recorda el projecte d’urbanitzar la cala a final dels anys seixanta, projecte avortat gràcies a la pressió de la ciutadania. L’obra s’emmarca en un corrent que cada cop pren més importància en el diàleg art-natura, el qual, partint d’elements escassament elaborats, vol reconnectar-nos amb l’origen. Les seves imatges, estàtiques, directes i despullades d’anècdota, tenen un fort magnetisme, que es veu o bé accentuat amb les notes musicals d’Alan Florit, o confrontat amb la lectura asèptica de les característiques tècniques del projecte d’urbanització. L’obra no defuig el seu caràcter activista, de denúncia de l’ús de la natura com a matèria primera, en què el vincle que hi establim és únicament econòmic. Si desitgen poden visitar: https://maciaflorit.tumblr.com/

Marina E. G. (Ciutadella de Menorca, 1991) presenta Transmutacions, una instal·lació a la qual ens convida a entrar. En una superfície de cinc per tres metres, transitam entre un cel de branques suspeses i un terra de fullaraca i branquillons. Les branques del sostre, enriquides amb pintura daurada i silicona i originàries de Barcelona, ens connecten amb el cel, els nostres cossos esdevenen el tronc i a terra les fulles i restes de branques simbolitzen les arrels, l’inframón. Així Marina E. G. contraposa la individualitat de l’arbre amb la col·lectivitat que significa el bosc seguint l’arquetip de Carl Gustav Jung. L’arbre com a símbol de la immortalitat, de la vida, de la regeneració. Al mateix temps l’autora qüestiona la dualitat que ha regit la nostra concepció del món i ens fa reflexionar sobre el paper de la natura vers la cultura, de l’orgànic vers l’artificial (silicona i pintura daurada), del cos vers la ment. El divorci entre l’home i la natura és aquí evidenciat per la modificació del vincle antropològic que històricament serví per explicar les estructures i processos inconscients de la humanitat. Trobaran més informació sobre l’autora a: https://marinaeg.wixsite.com/marinaegart.

Marina Lozano (Es Mercadal, 1994) exposa Reflexos i construccions d’identitat, una instal·lació multidisciplinària en la qual vídeo, escultura i una intervenció en l’espai són el vehicle per captar la nostra atenció al voltant de l’experiència d’habitar, de transitar. Ambdós conceptes van ser desenvolupats per Richard Long i Mario Mertz, precursors del land art, en un intent de redefinir la intervenció en el medi natural a base d’objectes simples i poc elaborats. L’obra de Marina Lozano pren a més a més de la instal·lació de Richard Serra La matèria del temps (Guggenheim, Bilbao) una constant en aquest corrent artístic, l’experiència del recorregut. L’autora ens convida a transitar per l’interior d’una estructura de metall i escorça que ens acull i ens recull activant la nostra relació emocional amb l’espai. Al mateix temps una gravació de veu de l’autora que es presenta també en un vídeo adjacent reflexiona sobre les connotacions psicològiques i conceptuals de l’experiència viscuda. Podeu trobar més informació de l’autora a: https://marinalozanotriay.wixsite.com/mlozanotriay.

Una darrera obra de Carme Gomila (Maó, 1987) i Francesc Llompart (Maó, 1987) tanca l’exposició. Sota el títol Macar, una instal·lació audiovisual amb dues projeccions en angle recte ens transporta a una distopia: les pedres d’un macar de la costa nord de Menorca són manipulades digitalment alhora que la música electrònica de Francesc Llompart ens envolta. Aquí ja no és l’erosió natural produïda per l’aigua i el vent la que construeix el paisatge. La deformació a què els macs són sotmesos constitueix una metàfora de la capacitat humana per transformar la pell del planeta. Com establiren l’any 2000 el premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer ens trobam en una nova era, l’Antropocè, una nova època geològica de la Terra en què el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Tot i que Menorca conserva un entorn natural privilegiat, i malgrat l’evident empremta que l’home ha exercit en el paisatge, el seu futur no està garantit. La petjada ecològica que pateix l’illa (vegeu l’article anterior), la nostra dependència de l’economia global i l’encara persistent concepció dual de la nostra civilització condiciona les nostres relacions amb la natura. Les quatre propostes artístiques que Macià Florit, Marina E. G., Marina Lozano i Carme Gomila/Francesc Llompart han creat per a l’exposició «Natura: petjada i vincle» així ho posen de manifest. Un cop acabat el confinament l’exposició es prorrogarà vàries setmanes per als que vulguin gaudir-ne.