La natura segons cinc joves de Menorca I

Hi hagué un temps llunyà en què els humans creien que la natura es regia per forces divines i l’home estava exposat als seus designis. Les divinitats gregues proveïen de vida els homes i els l’arrabassaven quan així ho consideraven. Un cop creada la terra per Gea, la deessa mare, Demèter vetllà per la natura i les collites; Zeus, pel cel i el tro; Posidó, pels mars i terratrèmols; Hefest, pel foc, i Apol·lo, per la llum i el sol. Les nimfes asseguraren la fecunditat de rius, muntanyes, camps i arbres. Els déus podien ser implacables amb la transgressió de l’ordre i el comportament dels homes, com la mitologia s’ha encarregat de fer-nos saber. Segles més tard, els éssers humans, en veure que els mateixos déus de la mitologia incomplien les normes morals que pregonaven, prengueren el control de les seves vides i començaren a dominar la natura, primer modificant el paisatge i més tard transformant-lo, fins a arribar a desafiar les lleis mateixes de la natura, no tan sols provocant l’extinció d’espècies animals i vegetals i alterant la cadena tròfica, sinó també mitjançant la manipulació de codis genètics que alteren els principis constitutius de la vida i de la qual no es coneixen els efectes ni com aturar-los.

El diàleg art-natura ha estat una constant al llarg de la història i en articles anteriors ho hem tractat des de diversos angles («La natura en l’art» i «D’arbres i boscos»). Entre els artistes que han fet de la natura l’eix de les seves propostes artístiques destaquen cinc joves de Menorca als quals cal prestar especial atenció: Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart. Tots ells i elles formen part de l’exposició «Natura: petjada i vincle», que, organitzada per l’Ajuntament de Maó, té lloc a Ca n’Oliver. Tancat en aquests moments a causa de la pandèmia, ja us podem avançar que, un cop recuperada la llibertat de moviments, es prorrogarà dues setmanes perquè els qui no n’han tingut ocasió en puguin gaudir.

Les obres, concebudes des de llenguatges com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la música, dialoguen sobre el nostre paper en la natura partint de la premissa que l’ésser humà està fet de la mateixa matèria del que percep, de les mateixes substàncies que conformen el paisatge. Així, som natura en la natura, no tan sols l’habitam. Hi ha en les obres d’aquests creadors una cadència que ens remet als ritmes i temps de la natura, que ja no són els nostres. L’explotació continuada de la natura per l’home, que un dia es decidí a jugar a ser Déu fent de la terra una joguina, ja comença a produir canvis planetaris. Però els déus, segons la mitologia, són immortals i poden fer i desfer al seu gust. Nosaltres en canvi som mortals i ja feim tard per guarir la terra del mal que li hem infligit. L’anomenada petjada ecològica és un indicador que mesura la superfície de sòl productiu que és necessària per mantenir una població. A Menorca, cada habitant consumeix l’equivalent als recursos (sòl agrícola, ramader, pesquer i forestal) de 4,8 hectàrees. Per cobrir les necessitats de la població es requeriria 6,5 vegades la seva superfície (La petjada ecològica de Menorca, Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca, núm. 6, agost, 2006). Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge (boscos, diversitat animal i vegetal…) i de la cultura (hàbits, costums, llengua…), també modifica el nostre vincle amb la natura (vincles socials, antropològics, econòmics…).

En una pròxima entrega ens endinsarem en com aquests i aquestes joves artistes han interpretat aquesta realitat i comprovarem com, des de l’art, s’obren camins per recuperar lligams perduts.

Leave a Reply