Imaginau una illa, un país, un món…

Imaginau una civilització sense música, rondalles, gloses, poemes, novel·les, quadres, escultures, cinema, teatre, dansa…Una civilització de bàrbars i barbàrie.

Imaginau ara un país en el qual la cultura, l’educació i la sanitat fossin les prioritats dels seus governants… Un país de ciutadans tolerants, respectuosos, amables, però exigents alhora, cultes, sans i feliços.

Un país en què la ministra de Cultura, davant d’una crisi com la nostra, digués: «els artistes no només són indispensables en aquest moment, són absolutament vitals» …i les paraules s’acompanyessin de fets i es destinés una quantitat astronòmica a protegir la cultura (això sortosament és real: és el que succeeix a Alemanya).

Imaginau ara un país devastat per la guerra en el qual alguns ministres proposessin destinar tot el pressupost de Cultura al Ministeri de Defensa i el seu primer ministre, indignat, els respongués: «Si sacrificam la nostra cultura, algú em pot explicar per què feim la guerra?»… I això també succeí. L’autor d’aquestes paraules fou Winston Churchill.

Imaginau un estat en el qual el poder públic cregués realment en els seus creadors i demanés assessorament als experts i professionals de la cultura. En el qual les polítiques culturals es dissenyessin a llarg termini. Un estat en què els servidors públics vetllessin per una gestió eficaç i efectiva, on els tràmits i les lleis fossin els estrictament necessàries i els ciutadans fossin responsables i cooperatius.

Un territori en què, en una crisi com aquesta, la solidaritat no consistís només a aplaudir a les vuit del vespre per anar l’endemà a comprar una barra de pa, el següent un paquet d’arròs, l’altre…

Un món en el qual la vulnerabilitat de l’individu amb què aquest virus ens confronta ens ajudés a donar més valor a la col·lectivitat i a la interdependència entre les persones i entre elles i la natura.

Imaginau que es creés una caixa de solidaritat destinada a la cultura, un servei essencial que tant confort i benestar ens regala aquests dies, i que una gran quantitat de ciutadans hi aportés doblers com a agraïment.

Imaginau que la quantitat recollida es repartís amb criteris rigorosos i de qualitat, de manera que l’artista que més aporta a la societat és el que més rep.

Un país on la gent no opinés sobre qualsevol cosa pensant-se que en sap més que els altres, perquè, en el fons, com menys sabem més creiem saber (és l’anomenat efecte Dunning-Kruger).

Un país en què els ciutadans trobessin en la feina ben feta un valor fonamental, en el qual cerquessin l’excel·lència i la mediocritat fos mal vista… En un restaurant de Sevilla una rajola pintada diu: «En el servir a los demás está la grandeza de ser hombre».

Un país sense pretensiosos, aduladors o cretins. Sense farses ni ficcions…»Siau qui sou» (Diari Menorca 13/3/2020).

Un país en el qual les televisions públiques no fessin programes obscens insultant la dignitat de les persones… «Televisions públiques…vicis privats» (Diari Menorca 12/3/2020).

Imaginau a la fi una illa en la qual hi hagués hagut un home bondadós i culte, amb verdadera vocació de servei a la comunitat. Un home assenyat, amb criteri, savi, escoltat i respectat, amb un humor exquisit. Un home que s’hagués dedicat a promoure la cultura, exercint el patronatge a distintes entitats i fugint de protagonismes estèrils. Un home sempre disposat a ajudar, a donar paraules d’ànim, dedicat als amics que visquessin en la malaltia, en la vellesa. Un home convençut que havíem de retornar a la societat el que la societat ens hagués donat i que hagués lluitat per acostar-nos a aquest món imaginari.

Doncs bé, aquest home existí, a una illa anomenada Menorca. Era de nom Emili de Balanzó i un dia ens deixà, de sobte, sense poder dir-li adéu. I ens deixà orfes, amb un buit immens, perquè la vida no regala sovint éssers humans d’aquesta talla.

Allà on siguis, Emili, seguiràs present en els nostres cors, t’estarem eternament agraïts i el teu exemple ens il·luminarà el camí.

Emili de Balanzó amb Gilbert Becaud, desembre 1962

2 Responses to “Imaginau una illa, un país, un món…”

  1. Xavier de Balanzó dice:

    La família Balanzó Fernàndez li expressem el nostre reconeixement per l’entrenyable semblança del nostre germà Emili que ens va arribar a través de la nostra cunyada Carmen Blanco.

Leave a Reply