Archive for abril, 2020

Imaginau una illa, un país, un món…

sábado, abril 18th, 2020

Imaginau una civilització sense música, rondalles, gloses, poemes, novel·les, quadres, escultures, cinema, teatre, dansa…Una civilització de bàrbars i barbàrie.

Imaginau ara un país en el qual la cultura, l’educació i la sanitat fossin les prioritats dels seus governants… Un país de ciutadans tolerants, respectuosos, amables, però exigents alhora, cultes, sans i feliços.

Un país en què la ministra de Cultura, davant d’una crisi com la nostra, digués: «els artistes no només són indispensables en aquest moment, són absolutament vitals» …i les paraules s’acompanyessin de fets i es destinés una quantitat astronòmica a protegir la cultura (això sortosament és real: és el que succeeix a Alemanya).

Imaginau ara un país devastat per la guerra en el qual alguns ministres proposessin destinar tot el pressupost de Cultura al Ministeri de Defensa i el seu primer ministre, indignat, els respongués: «Si sacrificam la nostra cultura, algú em pot explicar per què feim la guerra?»… I això també succeí. L’autor d’aquestes paraules fou Winston Churchill.

Imaginau un estat en el qual el poder públic cregués realment en els seus creadors i demanés assessorament als experts i professionals de la cultura. En el qual les polítiques culturals es dissenyessin a llarg termini. Un estat en què els servidors públics vetllessin per una gestió eficaç i efectiva, on els tràmits i les lleis fossin els estrictament necessàries i els ciutadans fossin responsables i cooperatius.

Un territori en què, en una crisi com aquesta, la solidaritat no consistís només a aplaudir a les vuit del vespre per anar l’endemà a comprar una barra de pa, el següent un paquet d’arròs, l’altre…

Un món en el qual la vulnerabilitat de l’individu amb què aquest virus ens confronta ens ajudés a donar més valor a la col·lectivitat i a la interdependència entre les persones i entre elles i la natura.

Imaginau que es creés una caixa de solidaritat destinada a la cultura, un servei essencial que tant confort i benestar ens regala aquests dies, i que una gran quantitat de ciutadans hi aportés doblers com a agraïment.

Imaginau que la quantitat recollida es repartís amb criteris rigorosos i de qualitat, de manera que l’artista que més aporta a la societat és el que més rep.

Un país on la gent no opinés sobre qualsevol cosa pensant-se que en sap més que els altres, perquè, en el fons, com menys sabem més creiem saber (és l’anomenat efecte Dunning-Kruger).

Un país en què els ciutadans trobessin en la feina ben feta un valor fonamental, en el qual cerquessin l’excel·lència i la mediocritat fos mal vista… En un restaurant de Sevilla una rajola pintada diu: «En el servir a los demás está la grandeza de ser hombre».

Un país sense pretensiosos, aduladors o cretins. Sense farses ni ficcions…»Siau qui sou» (Diari Menorca 13/3/2020).

Un país en el qual les televisions públiques no fessin programes obscens insultant la dignitat de les persones… «Televisions públiques…vicis privats» (Diari Menorca 12/3/2020).

Imaginau a la fi una illa en la qual hi hagués hagut un home bondadós i culte, amb verdadera vocació de servei a la comunitat. Un home assenyat, amb criteri, savi, escoltat i respectat, amb un humor exquisit. Un home que s’hagués dedicat a promoure la cultura, exercint el patronatge a distintes entitats i fugint de protagonismes estèrils. Un home sempre disposat a ajudar, a donar paraules d’ànim, dedicat als amics que visquessin en la malaltia, en la vellesa. Un home convençut que havíem de retornar a la societat el que la societat ens hagués donat i que hagués lluitat per acostar-nos a aquest món imaginari.

Doncs bé, aquest home existí, a una illa anomenada Menorca. Era de nom Emili de Balanzó i un dia ens deixà, de sobte, sense poder dir-li adéu. I ens deixà orfes, amb un buit immens, perquè la vida no regala sovint éssers humans d’aquesta talla.

Allà on siguis, Emili, seguiràs present en els nostres cors, t’estarem eternament agraïts i el teu exemple ens il·luminarà el camí.

Emili de Balanzó amb Gilbert Becaud, desembre 1962

La natura segons cinc joves de Menorca I

sábado, abril 4th, 2020

Hi hagué un temps llunyà en què els humans creien que la natura es regia per forces divines i l’home estava exposat als seus designis. Les divinitats gregues proveïen de vida els homes i els l’arrabassaven quan així ho consideraven. Un cop creada la terra per Gea, la deessa mare, Demèter vetllà per la natura i les collites; Zeus, pel cel i el tro; Posidó, pels mars i terratrèmols; Hefest, pel foc, i Apol·lo, per la llum i el sol. Les nimfes asseguraren la fecunditat de rius, muntanyes, camps i arbres. Els déus podien ser implacables amb la transgressió de l’ordre i el comportament dels homes, com la mitologia s’ha encarregat de fer-nos saber. Segles més tard, els éssers humans, en veure que els mateixos déus de la mitologia incomplien les normes morals que pregonaven, prengueren el control de les seves vides i començaren a dominar la natura, primer modificant el paisatge i més tard transformant-lo, fins a arribar a desafiar les lleis mateixes de la natura, no tan sols provocant l’extinció d’espècies animals i vegetals i alterant la cadena tròfica, sinó també mitjançant la manipulació de codis genètics que alteren els principis constitutius de la vida i de la qual no es coneixen els efectes ni com aturar-los.

El diàleg art-natura ha estat una constant al llarg de la història i en articles anteriors ho hem tractat des de diversos angles («La natura en l’art» i «D’arbres i boscos»). Entre els artistes que han fet de la natura l’eix de les seves propostes artístiques destaquen cinc joves de Menorca als quals cal prestar especial atenció: Carme Gomila, Marina E. G., Marina Lozano, Macià Florit i Francesc Llompart. Tots ells i elles formen part de l’exposició «Natura: petjada i vincle», que, organitzada per l’Ajuntament de Maó, té lloc a Ca n’Oliver. Tancat en aquests moments a causa de la pandèmia, ja us podem avançar que, un cop recuperada la llibertat de moviments, es prorrogarà dues setmanes perquè els qui no n’han tingut ocasió en puguin gaudir.

Les obres, concebudes des de llenguatges com el vídeo, la instal·lació, l’escultura o la música, dialoguen sobre el nostre paper en la natura partint de la premissa que l’ésser humà està fet de la mateixa matèria del que percep, de les mateixes substàncies que conformen el paisatge. Així, som natura en la natura, no tan sols l’habitam. Hi ha en les obres d’aquests creadors una cadència que ens remet als ritmes i temps de la natura, que ja no són els nostres. L’explotació continuada de la natura per l’home, que un dia es decidí a jugar a ser Déu fent de la terra una joguina, ja comença a produir canvis planetaris. Però els déus, segons la mitologia, són immortals i poden fer i desfer al seu gust. Nosaltres en canvi som mortals i ja feim tard per guarir la terra del mal que li hem infligit. L’anomenada petjada ecològica és un indicador que mesura la superfície de sòl productiu que és necessària per mantenir una població. A Menorca, cada habitant consumeix l’equivalent als recursos (sòl agrícola, ramader, pesquer i forestal) de 4,8 hectàrees. Per cobrir les necessitats de la població es requeriria 6,5 vegades la seva superfície (La petjada ecològica de Menorca, Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca, núm. 6, agost, 2006). Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge (boscos, diversitat animal i vegetal…) i de la cultura (hàbits, costums, llengua…), també modifica el nostre vincle amb la natura (vincles socials, antropològics, econòmics…).

En una pròxima entrega ens endinsarem en com aquests i aquestes joves artistes han interpretat aquesta realitat i comprovarem com, des de l’art, s’obren camins per recuperar lligams perduts.