ARCO 2020

La setmana passada va tenir lloc ARCO 2020, la gran fira de l’art contemporani a Espanya, que se celebra des de l’any 1982. El suport obtingut pel poder central ha estat capital, una adhesió que no van obtenir Artexpo ni Arteder, celebrades el 1976 a Barcelona i el 1981 a Bilbao respectivament. Ambdues no tingueren continuïtat. Així ARCO i les fires que tenen lloc al seu voltant en aquells dies a Madrid (Art Madrid, Justmad, Drawing Room, Hybrid, Urvanity, Artist, Sam i Flecha) converteixen la capital de l’Estat en la capital de l’art. Una capitalitat que, d’altra banda, ja exerceix durant l’any, ja que és un fet que Madrid concentra cada cop més galeries, més doblers, més professionals, i a la perifèria hi manquen polítiques culturals.

Tot i així ens hem de felicitar de tenir una fira com ARCO, capaç d’allotjar dues-centes nou galeries de trenta països en un país que tan sols representa l’1 % del mercat internacional i el 2 % del mercat europeu. El 33 % de les galeries són espanyoles i la resta, el 67 %, internacionals, de les quals un 30 % eren llatinoamericanes. Aquest és un fet important perquè ARCO ja fa anys que lluita per atreure el mercat llatinoamericà, una lluita en què Art Basel Miami sembla tenir cert avantatja a escala mundial, però que a Europa és sens dubte el referent. Prova d’això és que galeries europees com Galeria Contínua o Chantal Crousel van exposar Carlos Garaicoa (l’Havana, 1967) i Gabriel Orozco (Xalapa, Mèxic, 1962) respectivament.

Passejar per ARCO és una de les millors maneres de prendre el pols a la creació contemporània internacional. A diferència d’altres fires d’art europees, com Frieze i Art Basel, on només exposen els primers cinquanta del rànquing, a ARCO hi trobam artistes consagrats i de joves, pintors, escultors, fotògrafs, videoartistes, instal·lacions… Pels seus passadissos hi camina el públic en general, col·leccionistes vinguts d’arreu cercant noves adquisicions, directors de museus, artistes, aprenents d’artistes, periodistes… En una necessària tasca educativa envers l’art contemporani l’organització duu a terme visites guiades per al públic a càrrec de professionals o dels mateixos artistes.

La conservadora d’art llatinoamericà del MoMA de Nova York, el conservador del Museu d’Art Contemporani de Mèxic, els directors del Centre Pompidou de París, del Museu d’Art de Lima, del MACBA, del Museu Serralves d’Oporto i d’altres varen passejar per la fira cercant artistes per a les seves programacions. Fundacions públiques i privades i centres d’art feren adquisicions per a les seves col·leccions. El Reina Sofia, per exemple, adquirí tretze obres de vuit artistes, set d’ells dones, i va fer una despesa de 206.000 €.

La presència de les dones artistes comença a normalitzar-se i en aquesta edició ha assolit el 32 %. Algunes galeries han apostat per donar visibilitat a dones desconegudes, com és el cas de la galeria José de la Mano, d’entre les quals destaca Aurèlia Muñoz. D’altres posen l’èmfasi en la qüestió de gènere, com la galeria Richard Saltoun, amb magnífiques obres de Rose English i Gina Page; Prometeo Gallery, amb colpidores peces de Regina José Galindo, o la galeria Michael Hoppen, amb fotografies de Kati Horna i pintures de Juana Gómez.

En aquesta edició d’ARCO la provocació i la política han passat bastant desapercebudes i l’Art, en majúscules, ha regnat. Un art, això sí, molt influït per l’op art o art cinètic, l’abstracció geomètrica i l’expressionisme abstracte, llenguatges que semblen haver esdevingut una mena d’esperanto. La fotografia ha ocupat un espai més discret que en altres edicions. Hem pogut veure moltes escultures concebudes com a artefacte, sovint amb automatismes, i pintures concebudes com a escultures, on la tridimensionalitat i les qualitats matèriques de la pintura-pigment conformen el missatge.

Frank Lloyd Wright digué: «Si es ven, és art». Tot i no subscriure aquestes paraules, m’hauria endut un bon grapat d’obres d’aquesta edició d’ARCO.


Leave a Reply