Archive for marzo, 2020

El mite de Narcís

sábado, marzo 21st, 2020

Confinat a casa, a l’espera que aquesta pandèmia del coronavirus passi i la vida torni a la normalitat, obr el llibre tercer de Les Metamorfosis d’Ovidi. Tracta sobre el mite de Narcís, prototip d’arrogància i egoisme, de la incapacitat de donar i estimar, de l’autoadulació i la prepotència, de la bellesa com a font de patologia. És possible que coneguin algun narcisista, a les revistes, a les xarxes i a la televisió n’hi ha a carretades. En aquesta societat, on la joventut i la bellesa són promogudes i associades a l’èxit, les conductes narcisistes són aplaudides. Què és una selfie sinó un exercici narcisista quan es repeteix compulsivament? En aquests moments difícils en els quals es posa a prova la capacitat d’empatitzar, de cooperar, de mirar pel bé comú i de practicar la generositat, el mite de Narcís ens recorda que som encara fills dels mites i amb ells entenem la realitat.
La versió del mite de Narcís a Les Metamorfosis d’Ovidi és potser la més coneguda. En néixer Narcís, l’endevinaire Tirèsies va predir que l’infant arribaria a vell si no es contemplava a si mateix. Narcís era extremadament bell i enamorava al·lots i al·lotes, però ell els menyspreava a tots. Una de les enamorades fou Eco, una nimfa que després de cridar-lo desesperadament es consumí i només en quedà l’eco de les seves darreres paraules. Desolada, demanà a Nèmesi, la deessa de la venjança divina, que castigués el jove. Nèmesi el castiga a estimar-se poderosament i insaciablement a si mateix. En aturar-se a un rierol i veure la seva imatge reflectida a l’aigua, Narcís queda extasiat i s’acosta a l’aigua per besar-se, però en fer-ho el seu reflex desapareix una vegada i una altra i cau en la desesperació. El jove acaba tirant-se al rierol, mor i es converteix en una flor, el narcís, que en la nostra cultura simbolitza la mort prematura.


La presència d’aquest mite en la història de l’art ha estat constant, des dels frescos de Pompeia fins avui. Del Renaixement destaca Narcís a la font de Giovanni Antonio Boltraffio, una pintura de 1510 que es troba a la galeria Uffizi de Florència i de la qual hi ha una versió d’un seguidor a la National Gallery de Londres. Boltraffio, deixeble de Leonardo da Vinci, representa un jove de sexualitat ambigua, amb rínxols daurats i corona de fulles, en primer pla, ocupant gran part de la superfície pictòrica. Embadalit es contempla en un toll d’aigua. Darrere veim un paisatge on l’aigua és la protagonista. Un segle més tard, ja en el Barroc, la figura de Narcís donà lloc a algunes de les millors obres de la història de l’art. Rubens realitzà alguns esbossos per a la Torre de la Parada, el pavelló de cacera que Felipe IV decidí reformar la dècada de 1630. El Museu del Prado conserva una obra inspirada en Rubens de Jan Cossiers, pintor flamenc que també participà en la decoració de la Torre de la Parada.


Però són Poussin i Caravaggio els que crearen les millors obres en aquest període. Eco i Narcís (1627), de Nicolas Poussin, representa l’amor impossible. Un Narcís moribund jeu a terra mentre del cap li creixen narcisos. Cupido, en un segon pla, observa l’escena amb una torxa encesa que anuncia la seva mort i un poc més enrere, recolzada en una pedra, Eco, desesperada, contempla la mort del seu amor no correspost. El classicisme de Poussin, gran admirador de la pintura veneciana i de les arcàdies, allò pertanyent al món grec i romà, confereix a la pintura equilibri, serenor i bellesa. Pel que fa a Caravaggio, el seu Narcís a la font (1597-1599) és d’una gran intensitat emotiva, com és propi de la seva obra. Narcís, quasi de mida real, l’obra fa 110 x 92 cm, ocupa la pràctica totalitat del llenç i fa a l’espectador partícip de l’acte. A la meitat superior de la tela Narcís, ajupit vora l’estany, està fortament il·luminat amb una llum daurada i plena de dramatisme, que contrasta amb un fons obscur. La seva postura, amb les mans a terra i la roba blanca que vesteix, forma un cercle amb el seu reflex i, al centre d’aquest, un genoll fortament il·luminat capta tota la nostra atenció. Aquest genoll no va passar desapercebut en pintors posteriors. Salvador Dalí l’incorporà al seu quadre La metamorfosi de Narcís (1937), en una lectura molt personal del mite en clau surrealista, on no manquen les formigues, símbol de la mort; un ou fissurat, del qual creix un narcís, per expressar que de la mort ressorgeix la vida, i la transformació de Narcís en una mà petrificada. El quadre, amb gran profusió d’elements, ens suggereix el món turmentat i conflictiu del protagonista. Es troba a la Tate Modern de Londres.

Caravaggio, 1597. Narcís a la font. Oli sobre tela. 110 x 92 cm


També els anglesos han tractat el mite de Narcís. Dos d’ells, Joseph Mallord William Turner i John William Waterhouse destaquen per la lectura que en fan. Narcís i Eco (1804) s’emmarca dins el corrent romàntic i per tant Turner té un interès especial a posar de manifest el poder de la natura sobre l’ésser humà. L’escena, en la qual Eco i una altra nimfa observen Narcís moribund, té lloc en un paisatge d’abundosa vegetació, que els situa en un segon lloc i dona a la naturalesa tot el protagonisme. El prerafaelita Waterhouse, un segle més tard, pintà una de les millors versions del mite, Eco i Narcís (1904). En aquesta Narcís torna a dur la corona de fulles, perquè aquest corrent troba en el Renaixement un referent de primer ordre. Eco se’l mira asseguda vora un arbre mentre ell es contempla en un rierol que serpenteja per un paisatge típicament anglès (vegeu la imatge).
Però el mite no s’esgotà en Salvador Dalí, el més contemporani dels esmentats. Fa pocs anys videoartistes com Bill Viola o Pipilotti Rist, pintors com Miguel Peña o artistes multidisciplinaris com Yayoi Kusama hi han tornat. El jardí de narcisos d’aquesta artista japonesa, instal·lació creada per a la Biennal de Venècia de 1966, és una de les obres més commovedores de l’art contemporani, com gran part de la seva producció.

John William Waterhouse, 1907. Eco i Narcís. Oli sobre tela. 109 x 189 cm


Com Sigmund Freud desvelà, la psique humana segueix mecanismes ja descrits en els mites clàssics. El narcisisme ha tenyit bona part de la cultura moderna, si bé no en el seu sentit tràgic, sinó que ho ha fet en un sentit autocomplaent i lúdic, on el rierol o estany ha estat substituït per la càmera, Facebook, Instagram i les revistes.

Yayoi Kusama, 1966. El jardí de Narcisos. Instal·lació. Bienal de Venecia

ARCO 2020

domingo, marzo 8th, 2020

La setmana passada va tenir lloc ARCO 2020, la gran fira de l’art contemporani a Espanya, que es celebra des de l’any 1982. El suport obtingut pel poder central ha estat capital, una adhesió que no van obtenir Artexpo ni Arteder, celebrades el 1976 a Barcelona i el 1981 a Bilbao respectivament. Ambdues no tingueren continuïtat. Així ARCO i les fires que tenen lloc al seu voltant en aquells dies a Madrid (Art Madrid, Justmad, Drawing room, Hybrid, Urvanity, Artist, Sam i Flecha) converteixen a la capital de l’estat en la capital de l’art. Una capitalitat que, d’altra banda ja exerceix durant l’any, doncs és un fet que Madrid concentra cada cop més galeries, més doblers, més professionals i a la perifèria hi manquen polítiques culturals.
Tot i així ens hem de felicitar de tenir una fira com ARCO, capaç d’allotjar dues-centes nou galeries de trenta països en un país que tan sols representa l’1% del mercat internacional i el 2% del mercat europeu. El 33% de les galeries són espanyoles i la resta, el 67% internacionals, de les quals un 30% eren llatinoamericanes. Aquest és un fet important perquè ARCO ja fa anys que lluita per atraure el mercat llatinoamericà, una lluita en què Art Basel Miami sembla tenir certa avantatja a escala mundial però que a Europa és sens dubte el referent. Prova d’això és que Galeries europees com Galeria Contínua o Chantal Crousel, van exposar Carlos Garaicoa (L’Havana, 1967) i Gabriel Orozco (Xalapa, Mèxic, 1962) respectivament.
Passejar per ARCO és una de les millors maneres de prendre al pols a la creació contemporània internacional. A diferència d’altres fires d’art europees com Frieze i Art BAsel, on només exposen els primers cinquanta del rànquing, a ARCO hi trobem de consagrats i de joves, pintors, escultors, fotògrafs, videoartistes, instal·lacions…Pels seus passadissos caminen el públic en general, col·leccionistes vinguts d’arreu cercant noves adquisicions, directors de museus, artistes, aprenents d’artistes, periodistes…En una necessària tasca educativa envers l’art contemporani l’organització duu a terme visites guiades pel públic a càrrec de professionals o els mateixos artistes.
La conservadora d’art llatinoamericà del MoMA de Nova York, el conservador del Museu d’art contemporani de Mèxic, els directors del Centre Pompidou de París, del Museu d’art de Lima, del Macba, el Museu Serralves d’Oporto i d’altres varen passejar per la fira cercant artistes per les seves programacions. Fundacions públiques i privades i centres d’art feren adquisicions per a les seves col·leccions. El Reina Sofia, per exemple, adquirí 13 obres de vuit artistes, set d’ells dones fent una despesa de 206.000 €.


La presència de les dones artistes comença a normalitzar-se i en aquesta edició ha assolit el 32%. Algunes galeries han apostat per donar visibilitat a dones desconegudes, com és el cas de la galeria José de la Mano, d’entre les que destaca Aurèlia Muñoz. D’altres posant l’èmfasi en la qüestió de gènere, com la galeria Richard Saltoun amb magnífiques obres de Rose English i Gina Page, Prometeo Gallery amb colpides peces de Regina José Galindo, o la galeria Michael Hoppen amb fotografies de Kati Horna i pintures de Juana Gómez.
En aquesta edició d’ARCO la provocació i la política han passat bastant desapercebudes i l’ART, en majúscules, ha regnat. Un art, això si, molt influït per l’op art o art cinètic, l’abstracció geomètrica i l’expressionisme abstracte, llenguatges que semblen haver esdevingut una mena d’esperanto. La fotografia ha ocupat un espai més discret que en altres edicions. Hem pogut veure moltes escultures concebudes com a artefacte, sovint amb automatismes i pintures concebudes com a escultures, on la tridimensionalitat i les qualitats matèriques de la pintura-pigment conformen el missatge.
Frank Lloyd Wright digué: «si es ven, és art». Tot i no subscriure aquestes paraules m’hagués endut un bon grapat d’obres d’aquesta edició d’ARCO.