Alan Florit, sensacions

Deia Kandinsky que la sensació és el pont de l’immaterial al material i del material a l’immaterial. El primer correspon a l’artista, el segon a l’espectador. Les sensacions produïdes per la música i per l’art presenten paral·lelismes que han portat alguns creadors a transitar entre una manifestació artística i una altra. Igual que es pot pintar amb la veu, es pot fer música amb el color i la forma. Maria del Mar Bonet, Bob Dylan (ja vam escriure sobre ell), Luis Eduardo Aute, Manolo García o José María Cano (fundador del grup Mecano) són alguns exemples de músics que pinten. Aquest últim té en aquests moments una exposició dels seus retrats a la Catedral de Toledo, on dialoguen amb les obres d’El Greco.

Explorar les sensacions i les emocions que en resulten ha estat una constant en l’obra d’Alan Florit (Ciutadella de Menorca, 1979), un músic i pintor menorquí que silenciosament ha anat llaurant un camí de solcs profunds i ben delimitats, conscient del temps que una bona obra requereix per a la seva maduració. És per això que les seves exposicions són minses.

Com també ho és la seva producció discogràfica. En el seu tercer disc, Mei, sota el nom de Snowman Lost His Head, Alan ens dibuixa un paisatge sonor que és una invitació a imaginar i a viatjar pel nostre interior, allà on les sensacions acústiques ens evoquen significats i emocions, subtils de vegades, d’altres clares i sorolloses. Les seves col·laboracions amb projectes audiovisuals, com els de Cristian P. Coll o Macià Florit, destaquen en la seva producció. Recordem la música que creà per a la peça ideada per Macià Florit amb motiu de l’exposició «INÈDIT. Francesc Hernández Mora». Tot i ser música electrònica i abstracta, la seva capacitat evocativa és sorprenent, com la seva pintura, majoritàriament abstracta. La seva trajectòria artística s’inicià amb vint-i-dos anys de forma autodidàctica, poc després de llicenciar-se en Història de l’Art. El seu ha estat un procés d’investigació permanent lligat al seu procés vital. Això l’ha duit a variar les tècniques i les temàtiques i ha fet difícil encabir-lo en un estil concret. Començà amb obra feta amb pintura acrílica i esmalt damunt fusta. En tornar d’un viatge al Japó creà nombroses aquarel·les i tintes sobre paper japonès, que exposà a l’espai Xec Coll de Ciutadella l’any 2017. Aquelles eren obres subtils i delicades, formes essencials inspirades en la natura capaces de despertar noves sensibilitats. Perquè si en alguna cosa destaca Alan Florit és en la seva permanent investigació sobre la sensibilitat humana, allò que ens fa humans.

I en aquest procés de recerca Alan Florit ha trobat en els darrers anys un nou llenguatge plàstic que tenim la fortuna de poder gaudir fins al 26 de febrer a l’espai Xec Coll de Ciutadella. La mostra, anomenada «Vincles», ens presenta una trentena de xilogravats en linòleum, una tècnica que aprengué de Carles Moll. Aquesta nova tècnica li ha permès expressar de forma coherent i efectiva les seves reflexions al voltant dels vincles que ens uneixen a uns i altres, ja siguin familiars, afectius, ideològics, polítics, econòmics… L’autor, conscient de la seva debilitat, quan no de la seva degradació, ho expressa amb composicions constructivistes, sintètiques. Són paisatges d’un marcat contingut simbòlic, en els quals les línies entrecreuades estableixen relacions entre els elements representats de forma clara, expressiva, directa, com és propi del xilogravat. Encara hi sou a temps!

Leave a Reply