Archive for noviembre, 2019

La Menorca pintada a Barcelona

domingo, noviembre 17th, 2019

Com ja és habitual la tardor presenta, a les grans ciutats, nombroses propostes expositives que donen el tret de sortida a la temporada. Les galeries d’art, els museus i centres d’art inauguren exposicions destacades que s’acompanyen d’actes diversos i es converteixen en un reclam cultural i turístic. Aquesta tardor Barcelona ofereix magnífiques exposicions: «Tocar el color, la renovación del pastel» (Fundació Mapfre); «Bill Viola. Mirall de l’invisible» (Fundació Catalunya La Pedrera); «Ópera. Pasión, poder y política» (Caixaforum); «Maillol Hovart» (Espai Volart. Fundació Vilacasas); «Allen Rupensberg» (Galeria Projecte SD), i una altra de molt especial, que té Menorca com a protagonista i que està rebent nombrosos visitants i una àmplia cobertura mediàtica: «Pintar (a) Menorca».

Organitzada pel Departament de Promoció Turística del Consell Insular de Menorca, la iniciativa vol donar a conèixer la nostra illa a través dels quadres de quatre pintors catalans molt lligats a l’illa i un de menorquí: Francesc Artigau (Barcelona, 1940), Xavier Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946), Miquel Vilà (Barcelona, 1940), Josep Serra Llimona (l’Ametlla del Vallès, 1937) i Josep Vives Campomar (Maó, 1940).

L’ús de l’art com a ambaixador d’un territori ha estat una constant al llarg dels temps i a Menorca en tenim precedents. A l’exposició hom pot veure l’avui emblemàtic cartell que Foment del Turisme edità l’any 1933 sota l’eslògan «Menorca isla blanca i azul» i que aparegué poc després que la recentment creada institució organitzés una exposició a Barcelona on participaren Joan Vives Llull, Francesc Hernández Monjo i Miquel Alejandre, entre d’altres. En anys posteriors diversos cartells promocionals de l’illa incorporaren obres d’artistes diversos.

En aquesta ocasió Menorca irradia la seva llum i el seu paisatge des del cor de la ciutat, a la Pia Almoina, un edifici renaixentista construït damunt restes romanes al costat de la Catedral. Barcelonins i turistes vinguts d’arreu descobreixen les distintes mirades que l’illa ha inspirat en cadascun d’aquests pintors.

L’idil·li dels pintors barcelonins amb l’illa nasqué amb Josep Vives Campomar, que els abduí devers els anys seixanta i els descobrí un territori inabastable en l’exercici de la pràctica artística. Artigau, Serra de Rivera, Serra Llimona i Vilà han trobat a Menorca font d’inspiració i camp de batalla en el perfeccionament de la seva tècnica i els eu llenguatge al llarg dels darrers quaranta anys.

Així Menorca se’ns mostra escenogràfica i lúdica (Artigau), lluminosa i essencial (Serra de Rivera), reposada i colorista (Serra Llimona), metafísica i pètria (Vilà), dramàtica i plàstica (Vives Campomar). Perquè Menorca és  polièdrica, diversa, i hi ha artistes que són capaços de fer-nos-ho veure i mostrar-nos-en la riquesa des d’un coneixement i respecte profunds. El cap-roig d’Artigau, la cala Mesquida de Vilà, la Ciutadella de Serra de Rivera, la finestra mirant al Toro de Serra Llimona o el port pintat des de s’Altra Banda per Vives Campomar, tot i respondre a distints gèneres pictòrics, adquireixen aquí un estatus d’igualtat pel fet de ser expressió autèntica de l’illa, manifestació verdadera del territori.

Menorca ha tingut la fortuna de ser viscuda i pintada per aquests referents de la pintura a Barcelona, germana per cultura i història. Pintors que han estat fonamentals en la historiografia de la ciutat i del país i que han estat investits en aquest projecte ambaixadors de primer ordre de la nostra illa.

Fins al 24 de novembre al Museu Diocesà de Barcelona, al costat de la Catedral.

The skating minister

domingo, noviembre 3rd, 2019

Sota aquest ociós títol (el capellà patinador) l’Scottish National Gallery d’Edimburg té en aquesta pintura de Henry Raeburn (Edimburg, 1756-1823) una imatge icònica que ha esdevingut la màxima representació de la cultura escocesa. Envoltada de pintures d’artistes escocesos i anglesos del segle XVIII i XIX, i amb unes sales precedents on no falten obres de Botticelli, Rafael, Tiziano, Tintoretto, Canaletto, Rembrandt, Velázquez, el Greco, Murillo o Poussin, aquest museu nasqué el 1945 fruit de la donació més gran d’una col·lecció privada que mai s’hagi fet a un museu públic, obra del 6è duc de Sutherland i coneguda com la Bridgewater Collection.

Aquesta obra, aparentment banal, ha estat font d’inspiració fins i tot per a l’arquitecte català Enric Miralles, que va traslladar la dinàmica de la figura a les finestres de la nova seu del parlament escocès, inaugurat el 2004, també conegut com a Pàrlamaid na h-Alba, en gaèlic.

L’obra va ser pintada el 1790, en plena Il·lustració escocesa, la del filòsof David Hume (aquell que desenvolupà les qualitats del gust estètic, sobre les quals hem tractat en altres ocasions), la de l’escriptor Walter Scott o la de l’economista Adam Smith. La ciutat vivia una època d’expansió amb la construcció del New Town, un eixample d’estètica georgiana executat per l’arquitecte Robert Adam i que tingué la seva influència també a Menorca, anglesa en aquells temps. De fet, Adam Smith fou un dels feligresos que assistien a les misses de Robert Walker, el capellà anglicà del quadre, que havia après a patinar sobre gel en una destinació anterior a Rotterdam, on estava de moda el kolf, una espècie de golf sobre gel que encara avui es practica a Holanda.

Reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch about 1795. Oli sobre tela. 76 x 64 cm

Henry Raeburn, el pintor, gaudí de gran fama en aquell temps com a retratista, mentre que el seu coetani David Allan (1744-1796) es distingí per les conversation pieces, retrats de grup ambientats en els estates (propietats) dels retratats, i que anys més tard, en tornar d’un viatge pel sud d’Europa i Menorca (el Museu de Menorca en conserva algunes obres), van adquirir un marcat caràcter costumista. Al costat de la pintura de Raeburn, una tela de gran format d’Allan presenta grans similituds amb l’escola de Giuseppe Chiesa.

A The skating minister l’autor retrata Robert Walker de forma força atípica, de perfil. Si bé els retrats de perfil havien estat comuns al Renaixement italià, en els segles posteriors eren més propis de les monedes. Raeburn estudià les qualitats expressives de les siluetes com a contrast entre la llum i l’ombra del fons, efecte conegut com a contre-jour. Si bé ell no inventà aquest efecte, sí que hi donà una càrrega expressiva única. La gràcia i postura de la figura denoten el seu domini de la tècnica, alhora que la seva indumentària negra contrasta amb la grisor del fons, un paisatge en què el llac, les muntanyes i el cel es confonen i donen tot el protagonisme a la figura. La seva aparent manca d’esforç, la naturalitat i l’equilibri del seu lliscar damunt el gel, la seva presència serena i joiosa, han fet d’ell i d’aquesta pintura un símbol de la Il·lustració escocesa i de l’època georgiana, un temps del qual nosaltres, els menorquins, també en som hereus.