Archive for septiembre, 2019

D’arbres i boscos

domingo, septiembre 22nd, 2019

L’arbre de Guernica és el símbol més universal dels bascos. Sota la seva ombra es reunien les assemblees de les Juntes Generals, màxim òrgan de govern de Biscaia, ja a l’edat mitjana. Però l’arbre no és un símbol només dels bascos, també ho és de moltes altres cultures del món, perquè simbolitza la unió entre el cel i la terra o entre el lluminós món del conscient i la foscor de l’inconscient. Sota una figuera es va il·luminar Buda; l’arbre és sinònim de fertilitat a diverses cultures (Sibèria, l’Índia…); s’hi fan ofrenes; Adam i Eva menjaren els fruits de l’Arbre de la Vida; a diverses cultures, com la navaho, la budista, la musulmana, l’aborigen australiana o l’egípcia, és anomenat Arbre Còsmic, perquè significa la llibertat, la transcendència i la immortalitat, i els menorà del judaisme són representacions de l’Arbre de la Vida.

A pocs quilòmetres de Guernica hi ha El bosc pintat, una intervenció artística que Agustín Ibarrola dugué a terme entre 1982 i 1998. Per la carretera, la presència del bosc és cada cop més aclaparadora i el simbolisme de l’arbre de Guernica dona pas un nou significat. La fascinació que aquests boscos d’eucaliptus i pins de gran alçada ens produeixen ens remet al paper que el bosc ha tingut en les societats humanes, un espai de fantasies i de pors que les tradicions populars han alimentat perpetuant la idea del bosc com a espai de vida i mort, de llibertat i introspecció, de refugi, d’aliment, de misteri…

A El bosc pintat Ibarrola intervingué directament sobre la natura modificant-la, deixant palès que el paisatge és una construcció cultural que està més en com el miram que no pas en l’objecte en si. La seva acció té els seus orígens en el land art aparegut els anys seixanta, quan les relacions entre art i natura es transformen radicalment. Coincideix amb l’aparició de l’Antropocè, terme proposat pel premi Nobel de química Paul Crutzen i l’ecòleg Eugene F. Stoermer l’any 2000 per designar la nova època geològica de la Terra en què vivim, on el nostre consum de recursos és de tal magnitud que ens hem convertit en una força geològica que modifica l’estructura del planeta.

Al bosc d’Ibarrola hi trobam arbres pintats de diferents colors i formes que aparentment no tenen cap significat, però que mirant-los des d’un punt determinat esdevenen formes plàstiques que ens recorden diferents moviments de l’art. Hi trobam una inversió de la perspectiva renaixentista en una retxa blanca, contínua, en el lloc apropiat, en què el tram més llunyà és el més gran i a l’inrevés. Retxes pintades en els troncs de diferents colors són un homenatge al minimalisme. En el suport cilíndric de distints troncs pinzellades de colors esdevenen quadrats vermells i grocs com els de Malevich. Els diferents components de l’espai (els volums plans, convexos/còncaus, negatiu/positiu), la mirada i el moviment ens permeten així gaudir d’una interessant experiència estètica en la qual construïm el paisatge que percebem.

Tan sols unes setmanes abans tenia lloc a la Casa d’Artistes de Montpalau (es Mercadal), organitzada per Es Far Cultural, una performance de Marina Enrich E.G. al voltant del seu projecte Transmutacions. En aquest Marina E. G. incideix també en la dualitat natura-cultura, i en la idea de natura que hem construït. Un bosc de branques pintades d’or pengen damunt persones que caminen trepitjant branques seques o que tan sols habiten l’espai-bosc. Una figura central transmutada en arbre s’eleva cap al bosc idealitzat d’or refulgent. De nou, l’Arbre de la Vida.

Josep Marí. Manobre i pintor

domingo, septiembre 8th, 2019

L’Ajuntament de Ferreries du a terme, des de final del mes d’abril, una important tasca de difusió i promoció d’un dels pintors més destacats del segle XX al poble: Josep Marí. Un programa d’itinerància que començà a Ferreries, i continuà as Mercadal i Ciutadella, permet ara conèixer la seva obra a la sala d’exposicions del Carme de Maó (fins al 14 de setembre). La itinerància clourà a Alaior el mes d’octubre.

Josep Marí (Ferreries, 1938-2017) treballà com a mestre de cases des de ben jove i a partir dels trenta-cinc anys compatibilitzà el ciment, els blocs, les teules, la plomada i la paleta amb els estris de pintor. Aquest manobre-pensador, somiador-constructor, creador-empresari, fou autodidacte, però aviat destacà per la seva capacitat d’expressar mons interiors d’una forma innovadora i avantguardista en la Menorca dels anys setanta.

Dos àmbits temàtics constitueixen el gruix de la seva producció: «Cases somiades» i «Paisatges imaginats». A «Cases somiades», Josep Marí parteix de la reinterpretació de l’arquitectura de Binibèquer Vell, on treballà l’any 1971, i de l’arquitectura rural menorquina. Són estructures modulars amb un marcat caràcter orgànic en què la línia i el puntillisme tenen un paper determinat. S’evidencia la influència de Van Gogh i de l’expressionisme, tot i que ja s’intueix una visió naïf i onírica del tema, que l’apropa al simbolisme, el qual anys més tard prendrà més protagonisme.

A «Paisatges imaginats», Josep Marí oscil·la entre la musicalitat de les línies, el cubisme com a estructurador de l’espai en plans i el simbolisme de les formes, que posteriorment definiran un llenguatge sígnic propi. La influència de Joan Miró és molt evident en una primera època i es compten per centenars els dibuixos en els quals Josep Marí recrea les formes mironianes per aprendre a dominar l’espai i donar ritme a les estructures abstractes jugant amb la línia i el color. Com digué una vegada: «Mitjançant la pintura pretenc expressar un concepte estètic que és dins meu, pintar és l’expressió plàstica del que sent.» I pintar abstracte els anys setanta a Menorca era una raresa. Tan sols deu anys abans, un altre pintor, Francesc Hernández Mora, havia practicat l’abstracció autoexiliat a casa seva davant les crítiques negatives rebudes i visqué de vendre aquarel·les de temes costumistes menorquins. Considerat el primer pintor abstracte menorquí, també fou un experimentador incansable, com Josep Marí.

Després de la dècada dels vuitanta, en què la seva activitat professional li impossibilità dedicar-se a la pintura com hauria desitjat, s’iniciaren els anys noranta, una època de consolidació del seu llenguatge artístic i de projecció internacional. És la dècada en què la seva obra arriba a la Península, a França, Holanda, Itàlia, el Japó i els Estats Units. La línia va guanyant protagonisme i es fa cada cop més present mitjançant un traç gruixut en el qual un lirisme previ deriva cap a un simbolisme i un valor sígnic més acusats. Els aspectes constructius esdevenen el pal de paller del quadre mitjançant unes estructures passives al servei del simbolisme.

A la primera dècada del segle xxi arribaren els premis i reconeixements internacionals: el 1999 i el 2000 rebé el premi especial Artex (Tòquio); el 2001 el premi Reno (Bríndisi, Itàlia), i el 2002 el premi Antiqua Florentia, Omaggio a Giorgio Vasari, concedit per l’Associazione Galleria Centro Storico Firenze.

Josep Marí. 2000. Sense títol. Oli sobre tela 60 x 73 cm

La vocació tardana de Josep Marí per la pintura posa de manifest la importància que aquesta té en el desenvolupament de l’individu. L’arrel llatina de la paraula, vocatio, és sinònim de crida, una crida que està relacionada amb la nostra missió a la societat i que és la que dona sentit a les nostres vides. No hi ha una sola vocació i poden aparèixer en qualsevol moment de les nostres vides, però el seu exercici té un paper important a l’hora de descobrir qui som, com som i a on anam. Les vocacions científiques, religioses o artístiques són potser les més conegudes. Però per sobre de totes hi ha la vocació de servei, amb la qual al cap i a la fi construïm la societat.