Medi ambient, art i compromís

L’any 2017 naixia Menorca Preservation Fund, una organització sense ànim de lucre que té com a objectiu recaptar fons i destinar-los a projectes locals que tinguin com a objectiu protegir i restaurar el medi ambient. En els seus dos anys d’existència han col·laborat amb el GOB, l’OBSAM, l’Aliança Mar Blava, Per la Mar Viva i LEADER en àrees com la conservació marina; la reducció de plàstics, tant al mar com en el seu consum; la conservació del paisatge i del producte local, o la gestió eficient dels residus, l’aigua i l’energia.

Per segon any consecutiu una exposició d’art de caràcter benèfic es proposa recaptar fons per a invertir-los en aquests projectes tan necessaris. El lligam entre l’art i l’acte de donar és, com demostren estudis americans (Giving’USA 2013), molt sòlid. L’art, la generositat i el voluntariat augmenten el benestar de l’individu, el seu sentit de pertinença a la comunitat i, en últim terme, la seva salut mental i física. Ambdós procuren a l’individu valors i actituds dirigits a construir i a gaudir d’un món millor, sa i bell. L’associació entre l’art i la beneficència sorgeix ja a Nova York el 1933 amb el New York City Visiting Committee of the State Charities Aid Association, i adquireix al món anglosaxó una gran importància sustentada per una ètica protestant que propugna el retorn a la societat, mitjançant diners o el treball voluntari, de part de la riquesa o l’estatus aconseguits. Ells ho anomenen una «win-win situation»; és a dir, tots hi sortim guanyant.

En tant que l’art és un dels baluards de la consciència individual i col·lectiva, i els artistes exploradors i qüestionadors de la nostra realitat individual i social, el seu compromís envers la comunitat esdevé doncs indestriable. L’art, expressió del sensible, tendeix a solidaritzar-se de forma natural amb les persones que pateixen o amb les que practiquen l’altruisme empeses per un ideal.

Josep Massanes. 1976. Oli sobre fusta. 22x32cm

La consciència ecològica és avui l’acte de responsabilitat més urgent que tenim. L’illa de Menorca pateix en l’actualitat una sobreexplotació del 94,23 %; és a dir, que per cobrir les necessitats de la seva població requeriria 2,5 vegades la seva superfície. Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge, també modifica el nostre vincle amb la natura i la nostra pervivència com a espècie. Així, som natura en la natura, i la vida és tota una.

I l’art s’ha encarregat de recordar-nos-ho. Al llarg de la història la natura ha ocupat bona part de les reflexions de l’art i sovint, emmirallant-nos en ella, hem cercat el significat de la nostra existència. El paisatge idealitzat i bondadós ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. A finals del segle xviii i principis del xix apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma en el qual apareix un nou concepte, allò sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant la grandesa de la natura. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

Amb Joseph Beuys i el land art, ja a la segona meitat del segle xx, apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb aquest.

També el reciclatge ha jugat un paper fonamental en l’art. El 1942, Pablo Picasso creà Tête de taureau, una escultura feta amb un selló i un manillar de bicicleta. Antoni Tàpies, amb l’informalisme, i l’arte povera, aprofundiran en la dignificació dels objectes senzills i de la matèria.

L’exposició estarà oberta a la sala d’exposicions de “la Caixa” de Maó (c/ Nou, 25) fins al pròxim 5 de setembre. En ella es contenen els pilars que, juntament amb la ciència, han de sustentar les societats del futur: art (sensibilitat), generositat, compromís i natura.

Leave a Reply