Archive for agosto, 2019

Medi ambient, art i compromís

domingo, agosto 25th, 2019

L’any 2017 naixia Menorca Preservation Fund, una organització sense ànim de lucre que té com a objectiu recaptar fons i destinar-los a projectes locals que tinguin com a objectiu protegir i restaurar el medi ambient. En els seus dos anys d’existència han col·laborat amb el GOB, l’OBSAM, l’Aliança Mar Blava, Per la Mar Viva i LEADER en àrees com la conservació marina; la reducció de plàstics, tant al mar com en el seu consum; la conservació del paisatge i del producte local, o la gestió eficient dels residus, l’aigua i l’energia.

Per segon any consecutiu una exposició d’art de caràcter benèfic es proposa recaptar fons per a invertir-los en aquests projectes tan necessaris. El lligam entre l’art i l’acte de donar és, com demostren estudis americans (Giving’USA 2013), molt sòlid. L’art, la generositat i el voluntariat augmenten el benestar de l’individu, el seu sentit de pertinença a la comunitat i, en últim terme, la seva salut mental i física. Ambdós procuren a l’individu valors i actituds dirigits a construir i a gaudir d’un món millor, sa i bell. L’associació entre l’art i la beneficència sorgeix ja a Nova York el 1933 amb el New York City Visiting Committee of the State Charities Aid Association, i adquireix al món anglosaxó una gran importància sustentada per una ètica protestant que propugna el retorn a la societat, mitjançant diners o el treball voluntari, de part de la riquesa o l’estatus aconseguits. Ells ho anomenen una «win-win situation»; és a dir, tots hi sortim guanyant.

En tant que l’art és un dels baluards de la consciència individual i col·lectiva, i els artistes exploradors i qüestionadors de la nostra realitat individual i social, el seu compromís envers la comunitat esdevé doncs indestriable. L’art, expressió del sensible, tendeix a solidaritzar-se de forma natural amb les persones que pateixen o amb les que practiquen l’altruisme empeses per un ideal.

Josep Massanes. 1976. Oli sobre fusta. 22x32cm

La consciència ecològica és avui l’acte de responsabilitat més urgent que tenim. L’illa de Menorca pateix en l’actualitat una sobreexplotació del 94,23 %; és a dir, que per cobrir les necessitats de la seva població requeriria 2,5 vegades la seva superfície. Aquesta petjada no produeix tan sols una modificació del paisatge, també modifica el nostre vincle amb la natura i la nostra pervivència com a espècie. Així, som natura en la natura, i la vida és tota una.

I l’art s’ha encarregat de recordar-nos-ho. Al llarg de la història la natura ha ocupat bona part de les reflexions de l’art i sovint, emmirallant-nos en ella, hem cercat el significat de la nostra existència. El paisatge idealitzat i bondadós ocupà bona part de la història de l’art amb figures fonamentals com Giorgione, Tiziano, Poussin o Claudio de Lorena. A finals del segle xviii i principis del xix apareix el paisatge modern, la fascinació per l’alta muntanya i pels boscos impenetrables. Caspar David Friedrich encarna aquest nou paradigma en el qual apareix un nou concepte, allò sublim, un sentiment plaent i alhora dolorós davant la grandesa de la natura. Amb els impressionistes i la pintura plein air el paisatge esdevindrà la celebració de la llum i el color.

Amb Joseph Beuys i el land art, ja a la segona meitat del segle xx, apareix una nova forma de relacionar-se amb la natura, que consisteix a modificar-la i provocar noves lectures de l’espai natural i de la relació amb aquest.

També el reciclatge ha jugat un paper fonamental en l’art. El 1942, Pablo Picasso creà Tête de taureau, una escultura feta amb un selló i un manillar de bicicleta. Antoni Tàpies, amb l’informalisme, i l’arte povera, aprofundiran en la dignificació dels objectes senzills i de la matèria.

L’exposició estarà oberta a la sala d’exposicions de “la Caixa” de Maó (c/ Nou, 25) fins al pròxim 5 de setembre. En ella es contenen els pilars que, juntament amb la ciència, han de sustentar les societats del futur: art (sensibilitat), generositat, compromís i natura.

art LOCAL

domingo, agosto 11th, 2019

art LOCAL

En els darrers anys diversos pintors i escultors menorquins han fet un pas endavant per visibilitzar la seva feina i han obert estudis al centre de Maó. Estudi Barbar o estudi Rafel Vidal en són dos exemples. Les iniciatives responen a la dificultat que sovint tenen els creadors per promocionar-se, ja que les plataformes de difusió artística són minses. Tres galeries d’art a Maó, dues a Ciutadella, sales d’exposició municipals a diversos pobles, de vegades poc adequades, i cap centre d’art que aglutini la creació contemporània menorquina no semblen correspondre’s amb la vitalitat de la comunitat artística i amb una demanda creixent de «consum» (entès com a nodriment) cultural.

Nuria Román exemplifica aquesta vitalitat i compromís amb els seus col·legues mitjançant la gestió de LOCAL, un espai nascut el 2016 com a taller de joieria i que ha esdevingut un espai expositiu d’obres de diferents creadors. En un soterrani del carrer del Rosari de Maó, on abans hi havia hagut un forn de pa, aquest aliment de primera necessitat ha estat substituït per un altre, també de primera necessitat, en aquest cas no per al cos sinó per a l’esperit. De dimensions minúscules, dues petites voltes de quatre puntes aixopluguen les obres realitzades per distintes mans i ens mostren les menorques viscudes, contemplades i somiades. A cada petita passa que feim, escultures, pintures, fotografies, joies i gravats es parlen i ens parlen.

Les obres de Nuria Román, Laetitia Lara, David del Real, Bettina Gleiss, Mitico Shiraiva, Pablo Delcán, Francoise Perri i Gracia Ribalaiga han trobat a LOCAL un espai per compartir visions de l’art i per satisfer i enriquir la ment i el cor dels qui reconeixen en l’art una font de vida i coneixement.

Per a Nuria Román aglutinar, connectar, relacionar, forma part del seu ADN. També en la seva obra plàstica, on la presència de les xarxes modulars i la unió de punts configura el seu ideari i s’ha manifestat en projectes escultòrics com «Coser la tierra» o «La buena suerte». La més recent és un icosaedre en bronze, un d’aquells sòlids platònics format per vint cares que conté el nombre auri diverses vegades i s’hi atribueixen propietats metafísiques i numerològiques. La col·laboració amb Francoise Perri donà lloc a unes interessants fotografies de pedreres d’aquest francès establert a Menorca i cosides per ella.

Les poderoses teles de David del Real, carregades de matèria pictòrica, on el blau cel i els tons clars ens remeten a un paisatge, el de Menorca, de marcades connotacions romàntiques, contrasta amb la delicada obra de Bettina Gleiss, que exercí com a terapeuta de l’art a Londres i dirigí la galeria L’artefacte as Castell. Destaca per les seves escultures d’argila blanca, de formes orgàniques i simples, en què la corba i les figures esfèriques estudien les relacions entre l’espai i el buit, l’entorn i l’obra, la llum i l’ombra. L’argila, amb la seva llum blanca mat, s’alterna amb la brillantor dels colors aplicats amb la tècnica de l’estuc venecià.

Les obres de Pablo Delcán, escultures i impressions digitals, es troben de costat amb els tòtems de marès i les voluptuoses dones en bronze de Laetitia Lara. Ells, masculins, fàl·lics; elles, sensuals, amoroses. Una petita instal·lació a l’antiga cisterna mereix especial atenció.

Gracia Ribalaiga ens sedueix amb els seus fotomuntatges, elements quotidians (retalls de premsa, papers diversos o fotografies antigues) que conformen alhora mons impossibles i donen a les imatges nova vida. També Mitico Shiraiva ens reconnecta amb la vida mitjançant els seus papers sumi-e. Pinzellades precises i essencials de tinta negra creen mars i onades que són vida que flueix, trobades que agermanen. Els seus gravats a l’aiguatinta sobre el paisatge de Menorca es troben entre les millors creacions artístiques de la contemporaneïtat a l’illa.