El Prado ens visita

El Prado ens visita

La interpretació de la història està sovint sotmesa a l’esperit dels temps i no és per tant una ciència exacta. Ja hem parlat en distintes ocasions de les modes i relectures que s’han fet de diversos artistes al llarg dels segles. Dilluns passat s’inaugurà al Museu de Menorca una exposició mínima, tan sols la forma un quadre, però es podrien vessar rius de tinta parlant-ne. El seu autor, Georges de La Tour (1593-1652), fou en el seu temps un pintor d’èxit que conreà la pintura religiosa i la popular, però que ens deixà una producció minsa. En segles posteriors moltes de les seves obres foren erròniament atribuïdes a Velázquez, Murillo, Ribera o Zurbarán i al llarg dels segles XVIII i XIX era pràcticament desconegut. Avui comptam, tan sols, amb una cinquantena d’obres de clara atribució.

El Museu del Prado, amb motiu del seu bicentenari, ha posat en marxa el programa «De gira per Espanya». Obres de Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya, Sorolla… itineraran per distintes ciutats de l’Estat durant aquest any. A Menorca, i provinent del Centro Atlántico de Arte Moderno (Las Palmas de Gran Canaria), ha arribat Cec tocant la somfoina, obra d’aquest pintor francès, nascut al comtat de Lorena, a la frontera amb el Sacre Imperi Romà.

Cec tocant la somfoina és un dels dos quadres que hi ha al Museu del Prado i el primer a passar a formar part de la col·lecció del museu. No es coneixen més quadres del pintor a l’Estat espanyol. Va ser adquirit a Sotheby’s, Londres, el desembre de 1991, per dos milions i mig d’euros a un col·leccionista japonès que, com molts altres, es va haver de despendre de les seves obres amb la crisi de final dels anys vuitanta. Part d’aquesta quantitat es va pagar amb els fons del llegat de Villaescusa, una magnífica donació que tingué lloc en aquell temps.

El quadre il·lustra una imatge molt comuna a l’època, la d’un vell cec que per sobreviure recorre Europa cantant romanços i s’acompanya d’un instrument d’origen francès que a les terres de parla catalana es coneix amb el nom de viola de roda. Aquests trobadors, sovint acompanyats d’un gos ballant als seus peus i d’un pigall, com van ser retratats per altres pintors, cantaven gestes, aventures, coronacions de reis i batalles. La viola de roda ja la trobam al quadre del Bosch El jardí de les delícies, associat aquí al pecat. Posteriorment el seu us va ser freqüent durant els segles XVII i XVIII.

Fotografia: Gemma Andreu

La Tour fou l’artista del silenci i de la nit. Les seves representacions de Maria Magdalena, gran part de la seva producció, apareixen soles i meditatives en espais interiors il·luminats per un focus de llum natural (una espelma generalment) o artificial. El naturalisme de Caravaggio exercí una influència decisiva en ell i a Cec tocant la somfoina els efectes de la llum, produïts per un focus de llum artificial provinent de l’esquerra, accentuen el perfil de la cara damunt un fons negre, en contraposició al cap, que, a l’ombra, contrasta amb el fons clar. Amb aquest recurs l’autor subratlla la soledat del músic, però també la seva dignitat.

Però tenir a Menorca aquesta obra del gran museu d’Espanya és també sentir-nos partícips d’allò que el pintor Ramón Gaya digué des del seu exili a Mèxic, el 1953: «Desde lejos, más que un museo, el Prado es una patria».

Leave a Reply