Archive for julio, 2019

Física quàntica i art

domingo, julio 28th, 2019

A Quàntica, fins al 24 de setembre, al CCCB de Barcelona, art i ciència dialoguen per comprendre la realitat utilitzant les metodologies i llenguatges que els són propis. En aquest cas, però, l’objecte de reflexió és la teoria més sorprenent i amb major transcendència en el nostre món contemporani: la física quàntica. Nascuda a principi del segle XX per donar resposta a la incapacitat de la mecànica newtoniana d’explicar els fenòmens subatòmics, la quàntica ha obert les portes a una nova comprensió de la realitat, una realitat en la qual la idea de velocitat i espai és substituïda per la d’estats quàntics i probabilitats. La mecànica quàntica va més enllà de l’estudi de les partícules més petites existents (quark, pió neutre, bosó de Higgs, fermió) i s’ocupa també de l’òptica, la física nuclear, l’astrofísica o la cosmologia, entre d’altres. Entre les seves aplicacions quotidianes hi trobam els rellotges atòmics dels GPS, la ressonància nuclear atòmica o la llum làser.

L’exposició presenta l’obra de deu artistes que han desenvolupat les seves obres en una residència a CERN, un centre d’investigació nuclear a Ginebra en el qual es troba l’accelerador de partícules més gran del món. Mitjançant vídeos, instal·lacions, pantalles LED, robots o sensors reflexionen sobre l’aleatorietat, la matèria física, la funcionalitat del llenguatge en la nova era, el misticisme o la suggestió. Al mateix temps, un itinerari científic ens exposa diversos estudis de laboratori que plantegen alhora qüestions de caràcter filosòfic: podem saber amb certesa?; existeix l’atzar?, o com descrivim la naturalesa?

La mecànica quàntica qüestiona la nostra percepció del món, ja que ens obliga, amb humilitat, a començar a comprendre de nou la realitat. Amb la física quàntica s’evidencia el misteri de la vida i la constant revisió del coneixement científic. Quan Werner Heisenberg estableix que els àtoms no són coses, sinó tendències, i que no podem conèixer al mateix temps la posició i la velocitat d’una partícula d’un sistema quàntic, ens diu que la realitat no és res més que un conjunt de possibilitats i que les coses no són sòlides, són conceptes i idees. Ben mirat, estem condicionats per la creença que el món exterior és més real que l’interior, mentre que la física quàntica diu el contrari. El que succeeix dins nostre crea el que passa defora. Així, quan mesuram el nivell d’estimulació d’una àrea cerebral davant la visió d’un objecte comprovam que la mateixa estimulació té lloc quan imaginam aquest objecte. La realitat percebuda és la resultant d’una elecció que feim entre moltes possibilitats però tendim a elegir i repetir les mateixes experiències, emocions, situacions, etc.

La Revista Occidente publicà l’any 1932 un breu assaig en què Erwin Schrödinger, un dels pares de la quàntica, pressuposava en la física moderna les qualitats filosòfiques i culturals pròpies de les obres artístiques. Les relacions entre la ciència, l’art i la bellesa tenen una llarga tradició, que durant molts anys va estar també lligada a la religió. Per Isaac Newton si Déu havia fet l’univers, bell i savi, les lleis de la natura havien de ser sàvies i belles. Hermann Weyl, matemàtic alemany, va dir: «el meu treball sempre tracta d’unir veritat i bellesa: però quan haig d’elegir-ne una o altra, elegesc la bellesa». A la ciència i a l’art s’ha unit també la filosofia en la recerca de la veritat, i en especial, la veritat fonamental: la unitat, ja que tots som un. Salvador Dalí cercà al llarg de la seva vida la unió de distintes disciplines, una aproximació que és avui comuna mitjançant la transversalitat del coneixement. En una ocasió, quan un periodista de Le Figaro li demanà per què li interessava tant la ciència, digué: «Perquè els artistes no m’interessen quasi gens. Crec que els artistes haurien de tenir nocions científiques per caminar sobre un altre terreny, que és el de la unitat».

El Prado ens visita

domingo, julio 14th, 2019

El Prado ens visita

La interpretació de la història està sovint sotmesa a l’esperit dels temps i no és per tant una ciència exacta. Ja hem parlat en distintes ocasions de les modes i relectures que s’han fet de diversos artistes al llarg dels segles. Dilluns passat s’inaugurà al Museu de Menorca una exposició mínima, tan sols la forma un quadre, però es podrien vessar rius de tinta parlant-ne. El seu autor, Georges de La Tour (1593-1652), fou en el seu temps un pintor d’èxit que conreà la pintura religiosa i la popular, però que ens deixà una producció minsa. En segles posteriors moltes de les seves obres foren erròniament atribuïdes a Velázquez, Murillo, Ribera o Zurbarán i al llarg dels segles XVIII i XIX era pràcticament desconegut. Avui comptam, tan sols, amb una cinquantena d’obres de clara atribució.

El Museu del Prado, amb motiu del seu bicentenari, ha posat en marxa el programa «De gira per Espanya». Obres de Zurbarán, El Greco, Velázquez, Goya, Sorolla… itineraran per distintes ciutats de l’Estat durant aquest any. A Menorca, i provinent del Centro Atlántico de Arte Moderno (Las Palmas de Gran Canaria), ha arribat Cec tocant la somfoina, obra d’aquest pintor francès, nascut al comtat de Lorena, a la frontera amb el Sacre Imperi Romà.

Cec tocant la somfoina és un dels dos quadres que hi ha al Museu del Prado i el primer a passar a formar part de la col·lecció del museu. No es coneixen més quadres del pintor a l’Estat espanyol. Va ser adquirit a Sotheby’s, Londres, el desembre de 1991, per dos milions i mig d’euros a un col·leccionista japonès que, com molts altres, es va haver de despendre de les seves obres amb la crisi de final dels anys vuitanta. Part d’aquesta quantitat es va pagar amb els fons del llegat de Villaescusa, una magnífica donació que tingué lloc en aquell temps.

El quadre il·lustra una imatge molt comuna a l’època, la d’un vell cec que per sobreviure recorre Europa cantant romanços i s’acompanya d’un instrument d’origen francès que a les terres de parla catalana es coneix amb el nom de viola de roda. Aquests trobadors, sovint acompanyats d’un gos ballant als seus peus i d’un pigall, com van ser retratats per altres pintors, cantaven gestes, aventures, coronacions de reis i batalles. La viola de roda ja la trobam al quadre del Bosch El jardí de les delícies, associat aquí al pecat. Posteriorment el seu us va ser freqüent durant els segles XVII i XVIII.

Fotografia: Gemma Andreu

La Tour fou l’artista del silenci i de la nit. Les seves representacions de Maria Magdalena, gran part de la seva producció, apareixen soles i meditatives en espais interiors il·luminats per un focus de llum natural (una espelma generalment) o artificial. El naturalisme de Caravaggio exercí una influència decisiva en ell i a Cec tocant la somfoina els efectes de la llum, produïts per un focus de llum artificial provinent de l’esquerra, accentuen el perfil de la cara damunt un fons negre, en contraposició al cap, que, a l’ombra, contrasta amb el fons clar. Amb aquest recurs l’autor subratlla la soledat del músic, però també la seva dignitat.

Però tenir a Menorca aquesta obra del gran museu d’Espanya és també sentir-nos partícips d’allò que el pintor Ramón Gaya digué des del seu exili a Mèxic, el 1953: «Desde lejos, más que un museo, el Prado es una patria».