Gustave Courbet. 100 anys de realisme

Un 10 de juny de fa cent anys nasqué Gustave Courbet, a la ciutat d’Ornans, l’anomenada Venècia del Franc Comptat, prop de Suïssa. Considerat el pare del realisme, fou un home de caràcter fort, «l’home més orgullós i arrogant de França», com ell mateix es definí. El seu pare, un ric terratinent, l’envià a estudiar al seminari i volgué que estudiés enginyeria, però ell, ja decidit a dedicar-se a la pintura, li demanà estudiar dret a París. Arribà a París amb una bona assignació i, sense obrir un llibre de lleis, començà a pintar i a assistir a diverses acadèmies de pintura. Va sovintejar els Països Baixos, on estudià l’obra de Rembrandt i Franz Hals, i s’interessà pels barrocs espanyols, Murillo especialment. Copià obres de Tiziano, Caravaggio i Velázquez al Museu del Louvre i aviat es comprometé amb les idees revolucionàries que desembocaren en la revolució de 1848, la Segona República Francesa, aquella que instaurà el sufragi universal masculí i l’abolició de l’esclavitud a les colònies.

Autoretrat. Gustave Courbet

Les tensions socials i polítiques d’aquell temps dugueren l’art a canviar el seu posicionament en relació amb les institucions i el poder. Artistes com Courbet entengueren que l’art no es podia deslligar de la societat i que hi havia d’exercir un paper actiu. La revolució industrial i les desigualtats socials eren ignorades per l’art oficial, i s’inicià així un distanciament amb les acadèmies oficials que s’evidencià el 1855, quan Courbet creà el Pavelló del Realisme al marge de l’Exposició Universal de París. El realisme, molt influït pel positivisme, preconitzava l’observació directa de la realitat i la representació de les activitats humanes despullant-les de literatura. Deia Courbet: «Mostrau-me un àngel i el pintaré».

Participà en la Comuna de París de 1871, d’on rebé l’encàrrec d’administrar els museus de París, i fou detingut per haver enderrocat la columna Vêndome. Amagà els seus quadres perquè no fossin requisats i fou condemnat en consell de guerra a sis mesos de presó i a una multa de 300.000 francs, una quantitat que no podia assumir. Per això, en sortir de la presó, s’autoexilià a Suïssa, on morí set anys després, el 1877.

Malgrat les seves constants polèmiques, «Si deix d’escandalitzar, deix d’existir», tingué molt d’èxit en vida i se li concedí la medalla de la Legió d’Or, què rebutjà argumentant que el seu desig era «morir com a home lliure, sense dependre de cap poder ni religió».

De les seves obres més conegudes destaquen «L’enterrament d’Ornans», «El taller del pintor» i «L’origen del món». En les dues primeres, les seves grans dimensions plantegen l’ambigüitat de ser pròpies d’un tema històric quan es tracta d’un tema quotidià. Participen també del caràcter revolucionari al qual també s’adscriví Jean-François Millet i Honoré Daumier fent un retrat de la societat del seu temps. «L’enterrament d’Ornans» està desproveït de qualsevol expressió de dolor o tristesa i els personatges, tots coneguts del pintor, són descrits en tant que persones pertanyents a un grup social en què cadascun coneix el seu lloc. A «El taller del pintor» Gustave Courbet ocupa un lloc central per subratllar la funció social de l’artista. A la seva dreta hi trobam els aficionats a l’art (el filòsof Proudhon, els crítics Baudelaire i Champfleury, i el mecenes Alfred Bruyas) i a l’esquerra un capellà, un obrer i una pidolaire.

«L’origen del món» ha estat sempre envoltat de polèmica. De fet no es va exhibir en públic fins al 1995, al Musée d’Orsay. Durant molts anys fou propietat de Khalil Bey, un milionari turc, per passar després a mans dels nazis i de Lacan, el psicoanalista, que el vengué el 1955 al museu. Un pubis ocupa tot el pla del quadre en una exaltació de la maternitat, confosa sovint amb pornografia. Fins i tot una usuària a qui Facebook li retirà la imatge de perfil on utilitzava el quadre guanyà el judici i la companyia la va haver d’indemnitzar.

Leave a Reply