Archive for junio, 2019

Instal·lacions. L’espai com a significat

domingo, junio 30th, 2019

Des de Hangzhou a Santiago de Xile, passant per Sant Petersburg, Tel Aviv, Ankara, Màlaga, Barcelona, Madrid, Bari, Bogotà o Varsòvia fins a un total de cinquanta ciutats del món han rebut la visita de Van Gogh Alive – The experience. En ella no hi ha quadres, ni el silenci que la contemplació demana, hi trobareu pantalles gegants de sis metres d’alçada on es reprodueixen imatges de quadres a sostres, parets i terra acompanyades de música de compositors diversos, alguns del seu temps, d’altres anteriors com Mozart, Bach o Haendel. L’empresa organitzadora, radicada a Melbourne, Austràlia, està especialitzada en efectes especials i pirotècnia. L’experiència té com a objectiu produir una sobreestimulació sensorial mitjançant el moviment, el so, la llum i les imatges de gran format utilitzant la tecnologia més avançada. Els visitants tenen un temps limitat a cadascuna de les sales i el més habitual és veure’ls fent-se seflies.

Aquesta aproximació a l’art des de l’espectacle manté estrets lligams amb la deriva que les instal·lacions, com a llenguatge artístic, han pres en els últims anys. Des que, als anys noranta, les institucions museístiques internacionals atorgaren a les instal·lacions la màxima categoria com a forma d’art, la seva presència als museus ha estat constant i creixent. També ha estat creixent l’interès per prioritzar la mesura en els objectes i en les creacions artístiques. Així les instal·lacions són cada cop més grosses, amb objectes sobredimensionats, vídeos projectats en grans pantalles, fotografies de gran format o escultures gegantines. Com apuntà James Meyer a la revista Artforum, aquest tipus d’art està «dirigit a aclaparar i pacificar», a provocar en el visitant un «WOW!».

Però les instal·lacions no nasqueren per a impactar o entretenir. Amb elles es qüestionaren els límits de l’obra d’art, dels museus, i de les galeries. L’espai esdevingué un element substancial en la concepció de l’obra i els artistes dissenyaren objectes o estímuls sensorials adaptats a aquell entorn específic. A una instal·lació l’observador entra a formar part de l’obra, participa d’ella, i l’espai pren un significat nou. L’experiència estètica adopta un caràcter immersiu que ens sacseja sensorialment, emocionalment o/i intel·lectualment. Preservar el valor de l’espai com a tal i la nostra consciència a l’hora de conferir significats a aquest és també una forma de sentir i estar en el món. Una instal·lació no és un disseny bonic o una experiència ociosa més, és una reflexió sobre la nostra percepció i el món de les idees.

Michelangelo Pistoletto. La Venus dels draps (1967)

Quan l’any 1933 Kurt Schwitter’s, precursor de les instal·lacions, creà Merzbau, diverses habitacions amb estructures cubistes, cercava donar a l’espai un significat propi, a cavall entre l’arquitectura i l’escultura. Quan l’any 1967 Pistoletto col·locà una Venus de Milo al costat d’una muntanya de draps, contraposava el valor suprem de l’art a les deixalles, la producció i el consum de la vida moderna. Quan Soledad Sevilla presentà Leche y sangre (1986), parets cobertes de clavells vermells que es pansien a mesura que passava el temps de l’exposició, ens convidava a reflexionar sobre el folklore i la feminitat. Quan Francesc Torres, a Soliloquio de la felicidad (2000), concebí una habitació buida de la qual penjaven llums d’aranya en fileres i se sentien intervencions al parlament, volia subratllar la vacuïtat del llenguatge polític, que s’embolica a la troca d’un discurs buit de contingut. Quan Mona Hatoum ens condueix a espais en què hi ha objectes que ens són familiars però que ens produeixen rebuig i esdevenen sinistres, tracta sobre el desarrelament, la família i l’emigració.

Gustave Courbet. 100 anys de realisme

domingo, junio 16th, 2019

Un 10 de juny de fa cent anys nasqué Gustave Courbet, a la ciutat d’Ornans, l’anomenada Venècia del Franc Comptat, prop de Suïssa. Considerat el pare del realisme, fou un home de caràcter fort, «l’home més orgullós i arrogant de França», com ell mateix es definí. El seu pare, un ric terratinent, l’envià a estudiar al seminari i volgué que estudiés enginyeria, però ell, ja decidit a dedicar-se a la pintura, li demanà estudiar dret a París. Arribà a París amb una bona assignació i, sense obrir un llibre de lleis, començà a pintar i a assistir a diverses acadèmies de pintura. Va sovintejar els Països Baixos, on estudià l’obra de Rembrandt i Franz Hals, i s’interessà pels barrocs espanyols, Murillo especialment. Copià obres de Tiziano, Caravaggio i Velázquez al Museu del Louvre i aviat es comprometé amb les idees revolucionàries que desembocaren en la revolució de 1848, la Segona República Francesa, aquella que instaurà el sufragi universal masculí i l’abolició de l’esclavitud a les colònies.

Autoretrat. Gustave Courbet

Les tensions socials i polítiques d’aquell temps dugueren l’art a canviar el seu posicionament en relació amb les institucions i el poder. Artistes com Courbet entengueren que l’art no es podia deslligar de la societat i que hi havia d’exercir un paper actiu. La revolució industrial i les desigualtats socials eren ignorades per l’art oficial, i s’inicià així un distanciament amb les acadèmies oficials que s’evidencià el 1855, quan Courbet creà el Pavelló del Realisme al marge de l’Exposició Universal de París. El realisme, molt influït pel positivisme, preconitzava l’observació directa de la realitat i la representació de les activitats humanes despullant-les de literatura. Deia Courbet: «Mostrau-me un àngel i el pintaré».

Participà en la Comuna de París de 1871, d’on rebé l’encàrrec d’administrar els museus de París, i fou detingut per haver enderrocat la columna Vêndome. Amagà els seus quadres perquè no fossin requisats i fou condemnat en consell de guerra a sis mesos de presó i a una multa de 300.000 francs, una quantitat que no podia assumir. Per això, en sortir de la presó, s’autoexilià a Suïssa, on morí set anys després, el 1877.

Malgrat les seves constants polèmiques, «Si deix d’escandalitzar, deix d’existir», tingué molt d’èxit en vida i se li concedí la medalla de la Legió d’Or, què rebutjà argumentant que el seu desig era «morir com a home lliure, sense dependre de cap poder ni religió».

De les seves obres més conegudes destaquen «L’enterrament d’Ornans», «El taller del pintor» i «L’origen del món». En les dues primeres, les seves grans dimensions plantegen l’ambigüitat de ser pròpies d’un tema històric quan es tracta d’un tema quotidià. Participen també del caràcter revolucionari al qual també s’adscriví Jean-François Millet i Honoré Daumier fent un retrat de la societat del seu temps. «L’enterrament d’Ornans» està desproveït de qualsevol expressió de dolor o tristesa i els personatges, tots coneguts del pintor, són descrits en tant que persones pertanyents a un grup social en què cadascun coneix el seu lloc. A «El taller del pintor» Gustave Courbet ocupa un lloc central per subratllar la funció social de l’artista. A la seva dreta hi trobam els aficionats a l’art (el filòsof Proudhon, els crítics Baudelaire i Champfleury, i el mecenes Alfred Bruyas) i a l’esquerra un capellà, un obrer i una pidolaire.

«L’origen del món» ha estat sempre envoltat de polèmica. De fet no es va exhibir en públic fins al 1995, al Musée d’Orsay. Durant molts anys fou propietat de Khalil Bey, un milionari turc, per passar després a mans dels nazis i de Lacan, el psicoanalista, que el vengué el 1955 al museu. Un pubis ocupa tot el pla del quadre en una exaltació de la maternitat, confosa sovint amb pornografia. Fins i tot una usuària a qui Facebook li retirà la imatge de perfil on utilitzava el quadre guanyà el judici i la companyia la va haver d’indemnitzar.

José Cruz. De la memòria

domingo, junio 2nd, 2019

José Cruz ha estat guardonat recentment amb el Premi Ciutat de Maó amb l’obra Encuentro. Aquest premi, de caràcter biennal des de l’any 2017, va ser concedit anteriorment a Francisco Luna (2015), Jorge Fernández Alday (2016) i Alejandro Martín (2017). Constitueix, juntament amb el Saló de Primavera de l’Ateneu i la resta de convocatòries dels distints ajuntaments de l’illa, una excel·lent oportunitat per copsar el vigor de la creació contemporània a Menorca, mancada sovint d’ocasions per donar-se a conèixer.

Encuentro és una tècnica mixta que es nodreix de l’arqueologia de les imatges com a relat del que som des del que vàrem ser. Encuentro és la celebració de la trobada de dos homes colpits pel patiment per la Segona Guerra Mundial que neix d’una antiga fotografia publicada en un diari i que l’autor ha manipulat per convertir-la en l’eix central d’un mosaic d’imatges, textures, paraules, pigments i teixits. Com en tota l’obra de José Cruz, la superposició i assemblatge de retalls de paper, amb la seva delicadesa i fragilitat, ens acosta a la fragmentació del record, a la impossibilitat de reconstruir el viscut.

José Cruz arribà a Menorca l’any 2011. Originari de Huelva, on estudià filologia anglesa, visqué a França i el Regne Unit. A Barcelona estudià pintura mural, i en arribar a Menorca la causalitat volgué que, com que no rebia els materials de belles arts per un error de l’empresa de transport, comencés a utilitzar el paper com a suport i mitjà d’expressió. Així, començà a acumular milers d’imatges i textos de tota mena, que manipula una vegada i una altra fins a desproveir-les de memòria i donar-hi un nou significat. Paper de seda, pa d’or, pigments, guaix i múltiples capes de gesso com a emprimació completen unes obres feixugues i lleugeres alhora. El perímetre de la peça és acabat amb un cosit particular. Aquesta vora i els serrells de teixits de colors, que donen un caràcter festiu i lúdic a algunes obres, beuen de les fonts maternes (la seva mare era propietària d’una merceria). En dues estades al Japó perfeccionà la presentació de les obres seguint la tècnica dels kakemono, suspeses d’una barra.

Davant les seves obres hom pot apreciar les veladures de les distintes capes, amb restes d’imatges, paraules i dibuixos que esdevenen rastres del passat, bocins de memòries difoses i tenyides pel pas del temps, ensomnis que posen de manifest la impossibilitat d’aprehendre allò que visquérem.

En el seu rescat d’imatges del passat hi ha també una mirada enrere per recuperar els valors humans, aquells que la il·lustració, que preconitzà l’emancipació col·lectiva de l’home, no ha estat capaç d’assolir en aquest món globalitzat i tecnològic, tal com Zygmunt Bauman establí a Retrotopia, la seva obra pòstuma. La pèrdua de la fe en les utopies no ha anul·lat però l’aspiració de l’home a un món millor, que avui necessita fer valdre els triomfs del passat.

A «Beyond the sea», un projecte encara no exhibit, José Cruz ens acosta a la idea de cabana. Petites arquitectures fetes amb troncs i canyes, on trossos de plàstic reutilitzat, cautxú i altres materials de rebuig cobreixen part de l’estructura i completen aquest discurs al voltant de l’anhel de construir un refugi físic i mental fonamentat en la identitat, la memòria i el passat.