Ut pictura poesis

Francesc Calvet (Barcelona, 1947 – Es Castell, 2004) fou més que pintor i poeta. La seva tasca com a escenògraf, il·lustrador i cartellista feren d’ell un home polièdric que també destacà com a activista cultural, que participà en diferents col·lectius, com Els Mussols, i organitzà trobades, conferències i tertúlies d’art. El 1976, dos anys després de la seva arribada a l’illa, fundà el taller d’art Xoc, a Maó, i el 1984 inicià la seva tasca com a professor i coordinador de l’aula de dibuix i pintura de l’Ateneu Municipal des Castell. La seva obra pictòrica també deixa entreveure aquest caràcter rebel i d’exploració contínua pels camins de l’art. Anarquista convençut i pacifista, la seva personalitat, excessiva i entranyable alhora, en feren un homenot, tal com el qualificaria Josep Pla.

Francesc Calvet

La poesia però ocupà un espai central, que el dugué a fundar els Encontres de Poesia dels Països Catalans (Països Catalans entesos com a terres de parla catalana i en conseqüència culturalment afins). La seva primera edició tingué lloc l’any 2000. Aquelles primeres trobades se celebraren al voltant d’una paella poètica al lloc de Mongofra, sota l’auspici de la Fundació Rubió i Tudurí. Fa tres setmanes tingué lloc la dotzena edició dels Encontres, la qual cosa posa de manifest la salut de la qual gaudeix la iniciativa i el pes que la poesia té a Menorca, juntament amb la música i l’art. Tant en aquests encontres com a Illanvers, nascut l’any 2004 i en el qual Francesc Calvet tingué molt a veure, el maridatge entre poesia i pintura es fa evident.

La metàfora d’Horaci que encapçala aquest article («La pintura és poesia») devia ressonar sovint en el cap de Francesc Calvet. Per a Calvet l’art era un joc en el qual poesia i pintura entraven en comunió, amb les seves pròpies regles. L’espectador participava d’aquest joc deixant-se endur pel seu moviment, pel seu caràcter lúdic. Pensem que pel filòsof Gadamer l’origen antropològic de l’art està en el joc. En l’art de Calvet els elements plàstics del quadre tenen sovint un contingut simbòlic que ens remet a l’abstracció, mentre que el significat de les paraules en suggereix sensacions físiques i sensitives. Com digué Simònides de Ceos, «la pintura és poesia muda, la poesia és pintura que parla».

Les relacions entre poesia i pintura han format part de la història d’una manera fraternal i complementària. Així com molts creadors plàstics s’inspiraren en poemes, molts poetes escriviren poemes inspirant-se en obres plàstiques, els anomenats ècfrasis. D’entre els primers trobam els calligrammes d’Apollinaire, que donaren lloc a la poesia visual, de la qual Joan Brossa és un referent de primer ordre. D’entre els segons destaca la descripció d’Homer en el cant XVIII de la Ilíada, en què l’autor uneix la creació d’un escut a un acte sagrat, mitològic.

Ambdues manifestacions artístiques també han estat produïdes en moltes ocasions per la mateixa mà. Pintors i poetes foren o són William Blake, Max Ernst, Jean Arp, Henry Michaux, Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira, Perejaume o, a Menorca, Francesc Florit Nin. En altres casos a la pintura i la poesia s’hi ha afegit la música, com és el cas de Luis Eduardo Aute o Leonard Cohen. El diàleg entre les arts tingué en Francesc Calvet un sentit que anà més enllà del camp de l’estètica, amb ell cercà fer a la societat partícip i beneficiària de les virtuts que les diferents arts contenen.

Leave a Reply