Isabel Muñoz i els límits del cos

Deia Albert Camus: «L’art ens haurà d’oferir l’última perspectiva en relació amb el contingut de la rebel·lió». Aquella rebel·lió que comença amb l’home que diu «no» i que viu en societats com la nostra, on una igualtat teòrica amaga grans desigualtats reals. Les II Trobades Literàries Mediterrànies Albert Camus, celebrades a Sant Lluís recentment, han donat veu a homes i dones que des de l’art, el pensament i l’activisme social constaten la necessitat d’esperonar l’esperit rebel per a fer homes lliures. «La llibertat és tan sols una oportunitat per a ser millor» i «l’única manera de bregar amb aquest món sense llibertat és tornar-te tan absolutament lliure que la teva mera presència sigui un acte de rebel·lió», ens recorda Camus.

L’antropologia dels sentiments fou una exposició de fotografies d’Isabel Muñoz que va acompanyar aquestes trobades i que, en col·laboració amb l’Ajuntament de Maó, es va celebrar a la Sala de Cultura Sa Nostra de s’Arraval de Maó. Comissariada per Audrey Hoareau i François Cheval, presentava una vintena del centenar d’obres exposades a Tabacalera (Madrid) ara fa un any. Isabel Muñoz (Barcelona, 1951) viu a Madrid des de l’any 1970 i és una de les més destacades fotògrafes del panorama espanyol juntament amb Chema Madoz i García-Alix. Va ser Premi Nacional de Fotografia 2016 i les seves exposicions han estat nombroses a Europa, Sud-amèrica, Centreamèrica i els Estats Units.

La seva és una constant reflexió sobre l’ésser humà des d’una perspectiva antropològica, una recerca obsessiva sobre qui som, d’on venim i a on anam. A través de les fotografies d’homes i dones provinents d’altres cultures denuncia injustícies, impunitats i manca de llibertats al mateix temps que estudia la seva relació amb el patiment, el dolor, el plaer, la sensualitat, la dignitat i l’experiència mística. Aquesta darrera, practicada per shaolins, hijras, butoh i d’altres ètnies o sectes, ens confronta amb el dolor i els límits del cos com a vehicles per a assolir el paradís en aquest món, tal com diu l’artista.

Les seves fotografies, tot i acostar-nos sovint als inferns, desprenen una llum i una dignitat que, com en una ocasió va definir Audrey Hoareau, co-comissària, tenen un caràcter pal·liatiu, el caràcter terapèutic què és propi de l’art. La pell dels cossos fotografiats, travessada per espases, flagel·lada, utilitzada com a suport de cossos suspesos a l’aire, produeix en nosaltres una emoció contradictòria, que transita entre el fàstic, el dolor aliè, l’autopunició, el càstig i l’alliberació, la transmutació del dolor en plaer, del dolor en poder, el domini del propi cos, rebel·lia al cap i a la fi.

El nostre cos és un reflex del que som, un llibre obert que exposa obertament com hem viscut i com ho hem viscut. Isabel Muñoz ha sabut cartografiar amb sensibilitat, respecte i dignitat la vida d’homes i dones d’aquest món que des de posicions radicals o extremes han cercat la llibertat emancipant-se de la nostra condició de serfs, com Albert Camus denuncià.

Leave a Reply